Hi ha somnis que esdevenen projectes i projectes que es converteixen en realitats perquè els que els han somniat hi creuen. La mateixa il.lusió amb que viuen i somnien els atorga força, capacitat de treball i la tenacitat capaç de vèncer les dificultats i la temptació del desànim. Saben transmetre la il.lusió que mantenen i el coratge amb què lluiten per crear complicitats, encomanar entusiasmes i anar avançant. I així és com, de mica en mica, una passa rere una altra, la realitat substitueix el somni. L'obertura amb benedicció de l'espai del Centre d'Art Contemporani de la Fundació Stämpfli és una altra fita del somni, un nou estadi del projecte i la darrera estació abans de l'obertura del Centre dintre de pocs mesos. 

Fa un any s'inaugurava a Miramar l'exposició de la “Prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”, la mostra del fons d'art contemporani d'una setantena d'obres que Pere i Anna Maria Stämpfli han aconseguit per via de la donació dels artistes més representatius de la seva generació, un total de cinquanta-quatre, procedents de vint-i-un països. Bona part d'ells pertanyen al moviment del Pop Art europeu i de la Figuració Narrativa. En els darrers anys s'han dedicat diverses exposicions individuals i col.lectives a aquestes tendències, una de les quals, Figuration narrative es va celebrar fa un parell d'anys al Grand Palais de Paris amb obra de Pere Stämpfli i diversos dels artistes que han donat obres per a la Fundació.

El local on s'instal.larà en breu la col.lecció d'art sota el guiatge de Serge Lemoine, exdirector del Museu d'Orsay de Paris, és l'antic Mercat del Peix. L'Ajuntament de Sitges, en un gest que l'honora, l'ha donat a la Fundació per tal que s'hi instal.lés el Centre d'Art Contemporani, manifestant de forma visible i material el suport de la Vila a aquesta iniciativa artística que neix de la generositat de l'artista i la seva muller. L'edifici, que data dels anys trenta, va ser construït en un espai contigu al Mercat edificat el 1889 per Gaietà Buïgas i Monravà, una noble baluerna reconvertida (esperem que provisionalment) en el bar d'una coneguda destil.leria. Al Mercat del Peix, després d'haver estat utilitzat durant molts anys en mercat per la pesca i l'aviram, s'hi van allotjar les dependències de la policia local fins a dates ben recents. 


La rehabilitació que han portat a terme els arquitectes Josep M. Coll i Eugeni Bernad comporta un espai expositiu de 500 m2, ampliables en un futur a la resta d'edificis contigus de la Fundació del carrer d'en Bosc. El resultat és el d'un espai perfectament integrat en el seu entorn, respectuós amb l'antiga estructura exterior i interior i hàbil per a les funcions que ha de complir.

La Fundació Stämpfli ha apostat, una vegada més, pel patrimoni de la Vila. Ho va fer salvant les cases del carrer d'en Bosc, que ara formen part de la Fundació, de l'amenaça especulativa de convertir-les en apartaments, rehabilitant-les, destinant-les a l'ús cultural. El Grup d'Estudis Sitgetans hi té la seu que li ha permés créixer en activitats i una consolidació que difícilment hauria assolit sense poder-ne disposar, i el Centre d'Art Contemporani té prevista la seva ampliació per mitjà d'aquests edificis. És, tot plegat, l'evidència del compromís. Compromís amb el patrimoni, amb les arts i amb la cultura. 



 Sitges difícilment hauria pogut comptar amb una extensió d'oferta artística vers la contemporaneitat de no haver estat per la decisió de Pere i Anna Maria Stämpfli, gràcies als quals la tradició artística es perllonga fins el segle XXI. Una oferta artística que han volgut situar en la centralitat urbana de la Vila per contribuir al caliu del nucli més antic del poble i per sumar amb la resta d'institucions culturals pròximes. És un plantejament i un esforç que cal valorar pel que té de generositat i de modernitat i perquè prové de la iniciativa privada més reeixida. No em cansaré de dir que la Fundació Stämpfli ha estat i és exemplar en la seva concepció, desenvolupament i operativitat perquè en ben poc temps els guanys de la realitat s'imposen. Com la visió clara i diàfana de les parets de l'antic Mercat del Peix i de la nova façana que enriqueixen el nostre patrimoni artístic i paisatgístic. 

El logo de la Fundació Stämpfli és obra de Pere Stämfpli (2006)
Les fotografies de l'exposició, de Serge Lemoine i de l'antic Mercat del Peix en obres són de Frèia Berg (2010); la de la façana de l'actual Centre d'Art Contemporani ha estat extreta d'una publicació digital, i la d'Anna Maria i Pere Stämpfli és obra d'André Morain. 

La façana de mar és una casa blanca d’aspecte relativament cuidat. És una casa del segle XVII que a cops de segles ha esdevingut l’emblema del Sitges de l’Edat Moderna i de la prosperitat divuitesca de mariners i patrons agosarats i aventurers. Can Falç va créixer fins el primer terç de segle vint. La mort prematura del primogènit Lluís de Dalmau va segar les expectatives d’una nissaga de mariners ennoblits i la guerra civil, la postguerra i l’evolució política, econòmica i social del país van fer la resta. L’esplendor de can Falç es va apagar amb la decadència de la vida rural, d’aquell primitivisme atàvic que fa que les cases de senyors tinguin rajola de fang a les estances principals i les alfombres d’espart facin companyia al braser vora la taula camilla les tristes tardes d’hivern. La façana de can Falç és tancada amb pany i forrellat i la casa és, avui, propietat de la Diputació de Barcelona i, per tant, un edifici sotmès a l’habitual especulació cultural pròpia dels pobles infeudats.

La valoració artística de la casa i del seu bellíssim hort divuitesc va arribar al seu punt àlgid gràcies als quadres que Rusiñol hi va pintar entre 1892 i 1894. La glorieta de xiprers de l’Hort és la prefiguració dels jardins que l’artista va pintar la tardor següent a l’Alhambra i el Generalife. Avui la glorieta és una paròdia de la d’antany amb una ferramenta tan dura com l’aspecte de tot l’Hort perquè la primera cosa que hi va fer l’Ajuntament de Sitges quan la Diputació l’hi va cedir va ser carregar-se’l per complet, arrassar les plantes, els antics sistemes de rec, la vegetació i els conreus autòctons, per encimentar-lo i fer-nos creure que havíem guanyat un espai verd. Com si un tractament amatent i respectuós amb aquella mostra, única, del que restava de la vida rural sitgetana fos incompatible amb el gaudi públic. 

Passejar avui per l’Hort d’en Falç és constatar la manca de sensibilitat artística i patrimonial dels que ens governen. Ho és, a més, perquè la casa del masover que es veu des de l’entrada del corraló del carrer de les Parellades està en estat ruïnós i amb la teulada esbotzada. Una mostra més de la cura dels seus titulars amb el patrimoni històric comú. Sembla que l’Ajuntament se n’ha adonat i diu que hi posaran remei i de debò que ho esperem. Fóra ben lamentable que en ple centre de la Vila contempléssim l’implacable enderroc per descurança com succeeix des de fa cinc anys amb la masia de can Pere Mestre, a can Pei, que l’hem vist en progressiu i creixent estat de degradació i ruïna perquè diu l’Ajuntament que no el pot mantenir.

La, fins ara, darrera evidència del tractament municipal a aquest espai històric és la de la promoció de la densificació urbana atorgant llicència per edificar-hi. És a dir, omplir de ciment un tros de l’Hort que mai no havia estat edificat. És l’espai el que correspon a l’antic Flamboyant, al carrer Pau Barrabeig, declarat zona verda fins que... per no pagar la indemnització al propietari l’Ajuntament decideix requalificar l’espai per a edificar-hi planta, dos pisos i àtic. El que no s’hauria de permetre en cap cas, com és convertir una zona verda en espai edificat, l’Ajuntament ho ha permès i propiciat fent gala d’un posicionament en favor de l’especulació urbana que per això no ens fan falta les immobiliàries lleonines. A canvi de què? Doncs de res. O de no pagar una indemmnització que, d’altra banda, caldria saber qui i amb quins criteris va fixar quantitativament. Gràcies a aquesta gesta es densifica innecessàriament encara més el centre urbà i es talla tota comunicació entre la façana marítima de can Falç i el seu antic Hort, que arriba al Cap de la Vila.

Tot això discretament per part de l’Ajuntament, fins i tot atorgant permís per treballar ben de pressa en les obers d’edificació més enllà del trenta de juny, que és la data límit per fer obres al casc urbà de la Vila, i desoïnt en tot moment les al.legacions de veïns perjudicats. Incapaç d’imaginar sortides socialment més rendibles i culturalment més adients a la realitat de can Falç, l’Ajuntament de Sitges culmina així el procés de degradació paisatgística, urbanística i cultural de l’Hort d’en Falç. En són els únics responsables. 

Hi ha una fotografia d’André Morain presa a Villa Tamaris, a La- Seyne –sur- Mer el 1977, que mostra un grup que posa en una terrassa al sol vorejada de pineda mediterrània. Hi figuren Anna Maria i Pere Stämpfli envoltats dels amics que els acompanyen amb motiu de la inauguració de la retrospectiva de l’artista. Són els mateixos amics, artistes, que juntament amb d’altres que no van poder ser-hi, han donat una obra cadascú per a la col.lecció permanent de la Fundació Stämpfli.

El passat dissabte André Morain va repetir la fotografia a Miramar, una imatge que esdevé document fundacional de la col.lecció permanent que és nucli inicial del Museu d’Art Contemporani de la Fundació.Més enllà dels propòsits manifestats per l’artista arran de l’exposició inaugurada a Miramar, la grandesa del fet rau en que la col.lecció ja és un fet públic i incontestable.

El Museu, doncs, existeix perquè la seva col.lecció permanent ha pres carta de naturalesa avançant-se a l’adequació de l’embolcall on es mostrarà, l’antic edifici del mercat del peix. Els qui vulguin conèixer el conjunt dels espais de la Fundació poden resseguir-los a la maqueta exposada a la planta baixa de Miramar. La col.lecció d’art està formada actualment per seixanta-dues obres d’artistes que figuren entre els autors més cobejats pels museus i col.leccionistes d’arreu.

Tenen en comú la pertinença als corrents més innovadors a partir dels anys seixanta com la Figuració Narrativa – de la que Pere Stämpfli és un dels noms més significatius -, el Nou Realisme, el Cinetisme o l’Abstracció en els seus diversos vessants. És una col.lecció construïda a partir d’una acurada selecció d’artistes que han donat les seves obres a Stämpfli convençuts del projecte que està portant a terme en un acte de generositat i de confiança que atorga a la col.lecció un caràcter homongeni i singular.

Serge Lemonine, professor de la Sorbona i fins fa pocs anys director de Museu d’Orsay ha comissariat l’exposició La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli disposant les obres al llarg d’un intel.ligent recorregut per set sales que palesa les afinitats, estètiques i influències dels artistes. La mostra constitueix un exercici de pedagogia de l’art sobre una col.lecció d’interès únic i potent, artísticament significatiu i valuós que a hores d’ara queda situada entre les més notables col.leccions europees d’art contemporani. Gianni Bertini, Eduardo Arroyo, P. Buraglio, Erro, Peter Klasen, Tom Carr, Jean Le Gac, P. Kowalski, P. Knapp, Christian Jaccard, Henri Cueco, Marco del Re, Jean Luc Parant, Jacques Monory, Gérard Frommanger i el mateix Pere Stämpfli amb dues de les seves obres més emblemàtiques Rouge baiser 1966-2002 i Town  & Country nº2, 1972), són alguns dels noms més destacats.

Ha estat el mateix Lemoine que ha qualificat el que ja és la realitat de la Fundació Stämpfli com “un projecte exemplar. Un èxit indiscutible. Un bell programa en perspectiva. Una recompensa per als artistes. Una oportunitat i una sort per a Sitges”. I ja som molts els que l’apreciem i l’admirem.

Tot arriba, fins i tot l’acompliment de les il.lusions que de vegades poden semblar més utopia que realitats viables. Aquest és el cas de la Fundació Stämpfli que aquest cap de setmana mostrarà la primera gran realitat, la més important, com és la col.lecció d’art contemporani que ha reunit. S’exposarà a Miramar amb el títol programàtic de“La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”. La il.lusió, la generositat i la decisió formen part del perfil de Anna Maria i Pere Stampfli. 

Amb una manera de fer convicta i planera del 1970 ençà han aconseguit salvar les cases del carrer d’en Bosch de l’especulació urbanística en ple casc urbà i vila vella, portant a terme una recuperació patrimonial modèlica. La creativitat i el patrimoni artístic i cultural formen part de la seva raó de viure i treballar. És per això que el 2006 emprenen la Fundació Stämpfli amb la voluntat d’aplegar una col.lecció d’art contemporani dels anys seixanta ençà, destinada a constituir un museu d’art contemporani a Sitges. 

Des de llavors fins ara el seu principal objectiu ha estat el més difícil, com és el de constituir la col.lecció permanent del futur museu. Des d’ara l’objectiu s’ha aconseguit plenament. Molts dels noms dels artistes, començant pel del propi Pere Stampfli, formen part de les col.leccions d’art contemporani d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord, com Errò, Klassen, Rancillac, Combas, Frommanger, Arroyo, Monory, Knap, Bury, Cazal o Villeglé, entre molts d’altres. El ventall és ampli i la lectura estètica en clau conceptual no basta per interpretar aquesta conjunt d’obres que tenen en comú, més enllà de la seva destinació actual, el fet de mostrar les cotes més altes de la voluntat i modernitat creatives.El factor de singularitat en aquest somni esdevingut realitat, i és la voluntat de concreció per part dels promotors de la Fundació. Amb discreció, constància i sense deixar de petja ni una sola de les possibilitats que els propicia el contacte amb els artistes, alguns d’ells amics i companys de generació, s’han afanyat a donar forma i contingut al que és més delicat i difícil d’obtenir, que és la col.lecció artística. I, aquesta vegada, ha existit abans el contingut que el continent.  

La prefiguració que es mostra a Miramar des d’aquest cap de setmana i que es pot visitar durant dos mesos són fonaments d’una solidesa inequívoca: seixanta-cinc obres d’art contemporani corresponents a cinquanta-quatre artistes d’arreu del món que pertanyen a una vintena de nacionalitats. Les tendències representades són a la cruïlla de les estètiques del segle vint: narració figurativa, nou realisme, art cinètic, abstracció geomètrica, art digital, entre altres, i no totes tenen cabuda en les denominacions consabudes perquè l’art, al capdavall, sovint és inclassificable. 

Amb l’arribada de la primavera d’aquest 2010 comença una nova etapa de la Fundació Stämpfli encaminada a la mostra permanent de la col.lecció a l’antic Mercat del Peix. Aquest cap de setmana pren carta de naturalesa a Miramar, amb la presentació de la col.lecció acompanyada de la major part dels artistes el vespre inaugural, en un acte que no deixa de ser insòlit per la seva magnitud i per l’ambició del seu plantejament. Per més que ho celebrem, que ha de ser molt, no ho agrairem mai prou, i l’aventura no ha fet més que començar amb els millors presagis. 

Margarita Ballester

 

D’en Miquel Utrillo, la Suzanne Valadon, en Paul Vernet i d’en Federigo Zandomeneghi me’n vaig acomiadar a les set de la tarda, quan l’exposició tancava les portes.  

L’entrada a Miramar per la Davallada era tan lúgubre i desnerida que despistava i el fred que hi feia era dissuassori. S’havia havia d’estar molt convençut que l’Utrillo i companyia eren a la primera planta perquè, a diferència d’altres fastos d’importació, no hi ha hagut manera de veure anunciada amb cartells i banderoles la que va ser definida com l’exposició de l’any de producció municipal. Sense indicadors visuals pels carrers de Sitges i sense programa de comunicació llevat la roda de premsa inicial semblava que l’exposició, com més clandestina, millor. Amb aquests comentaris no faig més que repetir el que la comissària s’ha sentir a dir al llarg de tot el temps que ha durat la mostra. En agraït contrast, hi han hagut les visites i comentaris dels sitgetans, de persones vingudes expressament per veure-la des de diversos indrets de l’Estat i d’Europa, el funcionament eficaç del bocaorella i del feisbuc.  

La comissària aprofita aquest espai de comiat per agrair a totes i cadascuna de les persones que han intervingut en l’exposició d’una manera o altra el seu més reconegut agraïment. 

Confesso que quan vaig entrar-hi per darrera vegada em sentia més emocionada que el dia de la inauguració. Me’n queda el catàleg, que és el que havia de quedar, i l’agredolç del treball realitzat des del compromís contret i la il.lusió de tirar-lo endavant, sovint contra els elements. I el fet que des d’ara Miquel Utrillo ha deixat de ser un nom d’acompanyament per brillar amb mèrits propis.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16 de gener del 2010

La imatge pertany a l'oli de Santiago Rusiñol, "Sans galette" (1890), que representa la bohèmia desolada encarnada en la figura d'Utrillo assegut al jardí del Moulin de la Galette, Paris.

Tot el passat cap de setmana que em vaig anar trobant una corrua de gent que anava a despedir-se del Cau Ferrat,  davant del tancament imminent per l’inici de les obres de remodelació dels edificis del Cau Ferrat, can Rocamora i Maricel de Mar.  

El Cau és el primer i el més necessitat d’una reconstrucció integral. Parets de fang, fonaments sobre la roca; obert de bat a bat a l’estiu per suportar la xafagor; una teulada amb vocació de colador, rajolam trossejat  i arrambadors que s’esberlen, finestres amb el fustam fet estelles, parets de dins i de fora amb la nafra nua de la pintura  escrostonada o ja inexistent. Fins aquí, l’embolcall. La col.lecció d’art: teles i dibuixos necessitats d’intervencions a cor obert; forja antiga, única, rosegada pel rovell; mobiliari que aguanta de pur miracle; pedra menjada per la corrossió ambiental i peces en estat d’extremaunció.  

Aquest és l’estat real de la joia de la corona. De l’epicentre del prestigi cultural de Sitges. D’aquest santuari que lluïm a les fires de promoció turística amb mentalitat de parc temàtic. Del llegat d’un artista generós a una vila que mai  no ha estat capaç de dedicar-hi un pressupost de manteniment digne del patrimoni que ha rebut.  

Em vaig pronunciar sobre el projecte en l’article Ja era hora publicat en aquest mateix setmanari i no me’n desdic ni una lletra, amb tot el respecte vers la diversitat d’opinions expressades. Però dit això cal precisar. No m’agrada el procediment amb què tot plegat s’ha portat a terme, des de les adjudicació directa del projecte  (independentment de l’arquitecte) fins al seu ús polític, al bumbum mediàtic que posa en evidència que per als polítics la cultura és instrument de propaganda. Com quedar ben palès en l’acte de la signatura entres les administracions protagonistes, que va deixar ben clar qui mana en aquest país i que estem igual que fa quaranta anys: diners de Madrid, Diputació de despotisme il.lustrat sense ni necessitat de maquillatge i equip de govern municipal encantat de la vida. ¿Autonomia, diu, i perquè, si tot funciona de meravella com sempre? Un acte de signatura en què es va convocar als assistents amb caràcter de figurants el dia abans, a menys de vint-i-quatre hores i per telèfon, i en el que el més espectacular va ser el moment culminant de la fotografia dels tres representants institucionals.   

Em vaig anar a acomiadar del Cau diumenge al migdia, acompanyada de la Frèia Berg que va fer desenes de fotografies. Vaig dir adéu a la Teresa Mirabent Planas, que és la nena de la clavellina; a la Rosa Muntaner Sardà, tan discreteta al capdamunt de l’escala del primer pis; al pati blau, a Víznar, a Pollença, al Cementiri de Montmartre i als rodolins de L’Auca del Senyor Esteve;  a la gitana i a la morfinòmana; a La música, La poesia i La pintura, tan ben posades sobre els finestrals de vidres decolors; a la bandera del Cau i als canelobres de Serrateix; al piano que van tocar en Morera i en Falla; a les còpies que va fer Rusiñol a Itàlia de l’Orcagna i Botticelli; a la Maternitat d’en Manolo i a les dones d’en Casas i d’en Picasso; als gerros del Puig des Molins, que són com de joguina; a en Mani i en Ferran; als cascos del boche i del poilu que ja tenen pàtina, i els vaig dir a tots que no és un adéu per sempre i que d’aquí a tres anys ens tornarem a veure. Sense que tots ells pateixin les inclemències del clima ni del salobre o que la teulada surti volant amb aquests cops de vent que de tant en tant s’enduu teules i xemeneies de Maricel. Que quan es torni a obrir la porta allà em tindran per celebrar-ho i per agrair a en Rusiñol una vegada més la seva generositat a la que Sitges no ha sabut correspondre, i la mostra n’és, precisament, la causa del tancament del Cau Ferrat.

"Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,

Hi ha determinades situacions que de vegades no són fàcils de detectar d’entrada, que semblen un cúmul de coincidències, que fins i tot produeixen desorientació. ¿Cap on anem? ¿Preservar la identitat de la Vila, la riquesa, la diversitat i la força de la nostra societat civil, no sucumbir davant de la massificació programada, poder continuar gaudint del que hem estat i projectar-ho vers el futur al ritme canviant del segle i de l’entorn, no perdre qualitat de vida, trobar-nos de gust al Sitges d’avui i d’ara mateix sense nostàlgies…? Són, en un principi, objectius equiparables a bones intencions i desigs compartits que ens aboquen en un sol tema de debat: el futur de Sitges, el model de Vila que voldríem i el que ens espera, el seu enquadrament en el territori del país. 

El dia a dia, sobretot durant els darrers anys, ens enfronta a la dura realitat amb una Vila cada vegada més despersonalitzada i més massificada. El debat territorial, és a dir, la ubicació de Sitges i el seu terme en el teixit territorial de Catalunya n’és un exemple. Es contraposen dos tipus de model: el de l’equilibri territorial basat en l’aposta per un territori descentralitzat i en xarxa, i el metropolità, basat en la supeditació al pes aclaparador i prepotent d’una Àrea Metropolitana que no fa sino fagocitar i despersonalitzar poblacions i identitats. 

Sitges es troba enmig d’aquest estira-i-afluixa  degut a la seva situació geogràfica i a la fàcil i ràpida comunicació amb Barcelona, un fet que no s’hauria de viure com una amenaça sinó com un guany. Però la realitat s’entesta en mostrar el rostre més dur i ferotge. Fa uns mesos va sonar l’alarma de la possible instal.lació d’una planta incineradora a Vallcarca, com si aquest tros de terme no s’hagués degradat prou gràcies a les pedreres que han engolit terres, boscos i masies, humils i agrestos com eren. El projecte, prou definit, ve de l’Àrea Metropolitana, que utilitza l’antiga i coneguda tàctica de situar fora del seu nucli però a prop i ben comunicat els equipaments  conflictius. És per això que ens ha servit la millora de les comunicacions amb Barcelona? Un altre dels eixos que fa bascular l’equilibri del terme és el creixement excessiu i ben poc respectuós amb l’entorn de Les Botigues i de Port Ginesta. Serveix de ben poc tenir el Parc Natural del Garraf delimitat i cuidat si s’ha de compensar amb voracitat urbanística i una massificació superlativa en tan poc temps. O és que interessa convertir el terme de Sitges en un apèndix del Baix Llobregat? 
 

Doncs sembla que sí. Al Ple municipal del passat dijous l’equip de govern va aprovar una moció amb els seus sols vots i amb tota la resta en contra que revoca l’adhesió a la campanya “Per una Vegueria pròpia”, configurada per l’Alt Penedès, Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia que va aprovar el 2005 i es decanta obertament per la pertinença a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Les raons són de pes: el canvi de configuració de forces – és a dir, l’exclusió d’ERC el 2007 del govern municipal, que n’era una de les entitats promotores juntament amb moltes d’altres – i el desacord amb la finalitat que es pretenia, ja que l’actual equip de govern “no comparteix els seus fonaments ideològics i de reestructuració del territori.” Les declaracions en dies anteriors de l’Alcalde i de regidors de l’equip de govern a Ràdio Maricel així ho corroboren. Si a més es té en compte que l’estructuració territorial per mitjà de la llei que l’ha de determinar està en correlació directa amb una futura i necessària llei electoral, l’interès de desvicular Sitges – i em temo que el Garraf – del projecte Vegueria Penedès s’entén del tot. Aquesta és la realitat en que ens movem. 

Sóc de l’opinió que de la mateixa manera que una bona part de la ciutadania de Sitges es va manifestar a favor de la Vegueria Penedès individualment i per mitjà d’entitats  i que la moció de 2005 va ser acceptada satisfactòriament per la població, la decisió de l’actual equip de govern és, pel cap baix, desafortunada i contraproduent. Però, sobretot, crec que és una càrrega de profunditat contra l’equilibri territorial i la identitat històrica i geogràfica de Sitges, i quedi clar que quan escric històrica no l’assimilo a l’arqueologia, sinó al futur. De debò convenç la idea de convertir-nos, a tots els efectes, en un apèndix del Baix Llobregat, en el Baix del Baix? 

La personalitat, la singularitat de Sitges és un bé al que crec que no hem de renunciar, i menys a canvi de res. O de gairebé res. Aquesta és una opinió convicta de ciutadana; per res no voldria que anys a venir algú pensés que quan ens jugàvem la identitat de Sitges jo mirava cap a un altre cantó.