27 de febr. 2009

EL DIA REVOLT


Hi ha llibres que es mostren com la punta d’un iceberg. El que en veiem és només la tercera part del substrat que els configura en la seva forma i aparença, però els veritables fonaments són les dues parts ocultes sense les quals l’iceberg fóra només una capa de gel: superfície sense fons.

Aquesta és la imatge que em serveixen per a una descripció inicial del darrer llibre de Julià Guillamon, El dia revolt.Literatura catalana a l’exili, elaborat amb la dissenyadora Mariona Garcia i el fotògraf Ramiro Elena (Barcelona: Empúries, 2008). De lectura obligatòria per a diverses disciplines, començant per la biografia i la història.


El llibre es va presentar la setmana passada a Sitges, a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol entre un públic que omplenava la sala d’on no es va moure ningú fins que l’acte va finalitzar al cap d’una hora i tres quarts llargs. El públic no enganya, i el cas de El dia revolt, encara menys. Era un públic multinacional i intergeneracional que seguia les paraules de Guillamon entre el record i la descoberta, l’interès i la curiositat i l’atractiu que ofereix una obra que retorna a la claredat els clarobscurs dels dies de tants, tants exilis. El dels escriptors i periodistes catalans en va ser un de més: poc conegut, negligit, silenciat, fragmentat. “Ens havíem acostumat a veure la guerra civil en el mirall deformat de l’antifranquisme”, escriu Guillamon en la introducció titulada, significativament, “Rastres”. Des d’ara els rastres han esdevingut la baula que relliga la tradició i la successió de la literatura catalana i que integra l’exili literari en la història cultural del país.


La gestació de El dia revolt ha estat llarga i, sobretot, intensa. Per a l’autor del llibre ha estat un retrobament “marcat pel sentit de la pèrdua i l’experiència el dol” amb els vells amics negligits als seus (i als de molts de nosaltres!) estudis universitaris de Filologia Catalana. No hi ha cap imatge triomfal. L’èpica ha cedit el lloc a la vida de quaranta-dues famílies narrades pels descendents dels protagonistes, pels fills i nebots d’aquells que, empesos per l’adversitat, van creuar la frontera. L’obra dels escriptors i periodistes esdevé el nexe viu entre l’exili, i la diversitat de circumstàncies de cadascú i el devenir del després, a l’hora del retorn o de la permanència, ja per sempre, al país d’acolliment. Per aquesta raó la literatura de l’exili, la que parla d’un mon primer fantasmagòric, deprés perdut, “és una de els creacions més poderoses del segle XX”.


Per l’escenari universal de l’Argentina, Xile, Santo Domingo, Cuba, Venezuela, Mèxic i la Catalunya d’ara hi desfilen quaranta dos testimonis per als quals l’exili forma part indestriable de la vida. Són la segona generació que conserva records amb diferents gradacions d’intensitat i que mostra, en bona part, que malgrat que la vida continua sense l’èpica dels moments més tràgics. S’enganyarà qui cregui que aquest és un llibre de literatura, perquè és un retrat polifònic, temporal i biogràfic d’una massa coral que perviu entre la lluminositat i els clarobscurs. Com aquest Dia revolt que Josep Carner recita al cedé que l’edició incorpora, una esplèndida metàfora d’aquest llarg i dens passatge d’història col.lectiva tan lluny i tan a prop…


També el llibre de Julià Guillamon és un llibre viu de lectures, converses, viatges, records objectes – la maleteta de Micky Mouse amb joguines i cromos!- , les filmacions de Joaquim Jordà de l’exposició internacional que l’autor ha comissariat, Literatures de l’exili. Guillamon conclou que encara queda molt per fer, per retrobar o descobrir per tal d’assumir l’exili sense els prejudicis del franquisme i de la transició, per “assumir el que ha representat per a tots nosaltres, que ens en créiem guarits i que n’hem sabut sempre tan poca cosa.”

Gràcies a El dia revolt, el que fins ara constituïa una mena de submon d’esquinçalls i fragments apareix en una visió de conjunt des d’una nova perspectiva setanta llargs anys després. La literatura de l’exili emergeix definitivament salvada per la paraula i esdevé l’iceberg recuperat i instal.lat en el nostre present.


| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:

De màscares i carutes, o diàleg de Carnaval

Corranda de Carnaval
de màscares i carutes
de fileres i de rutes
pels carrers enquitranats
amb voreres i forats
i paviments nous de trinca
que, estrenats per l’ocasió,
veurem si aguanten o no.

- T’ofereixo lluentines
i una nit plena d’estels
si ens en anem fent tentines
a la gruta dels anhels
on t’ensenyaré joguines
sense límits, sense vels.
Entre màscares veïnes
(vejam si les endevines)
tocarem tots els set cels.

- Ai caruta,
si t’escapes de la ruta
l’acabaràs passant negra
al compàs de la Turuta
al defora de les files
marcades sense disputa
per on totes desfilem
dues nits esbojarrades
fins que, rodones, caiem
felices i desfogades.
No et desdiguis del camí
de sambes i farbalans,
entre guiris i forans,
els músics i els carrossaires
i les colles de dansaires.
I mira, deixem-ho estar,
que la Nit de la Disbauxa
ha de ser tota per mi,
per perdre’m entre la rauxa
dels de casa i dels de fora
i assaborir la memòria
d’aquests llargs minuts de glòria
que em faran passar a la història
del pas pel Cap de la Vila,
que ja n’he fet una pila.
Tu cuida’t de tu, caruta
i si vols, surt de la ruta
però jo et seguiré,
si no, la glòria perdré.

- I la Nit de l’Extermini,
tot Sitges sota el domini
del Carnaval al carrer,
no et voldries perdre amb mi
sense rompre l’encanteri
de l’anonimat eteri
que ens atorguen aquests rostres
transformats, però ben nostres?

- Si vols, acompanya’m tu
i segueix-me fins on vagi
dins i fora de la rua,
que la Nit portarà cua.

Que tingueu bon Carnaval
els del Gall, els de la Lira,
la Reina amb els seus desficis,
la corrua dels seguicis
de colles i carrossaires,
els músics, tots els manaires
d’entitats, tribus i ens.

Que el gran Rei dels Poca-Soltes
regni a pler durant sis dies
fins el cant de les absoltes.
Prou que plorarem, dimecres,
amb llàgrimes i ganyotes.
L’acomiadarem amb dol
quan ja s’hagi post el sol
celebrant el gran consol
de reveure’l l’any vinent,
tots nosaltres i més gent.

Regna de gust, Carnaval,
que disfrutarem com cal.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 21 de febrer del 2008, Dissabte de Carnaval
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

DARWINIANA

Fa dies que se’n parla, però avui, 12 de febrer és el dia D amb D de Darwin, un dels pares del pensament científic del món modern.

L’esdeveniment és doble perquè es compten dos-cents anys del seu naixement i cent cinquanta de la publicació d’un clàssic de la literatura científica com és L’origen de les espècies. Com era d’esperar, l’activisme commemoratiu és ingent. La xarxa en va plena, des de les activitats organitzades per l’Institut d’Estudis Catalans, entre les que destaca el cicle de conferències magistrals dedicat a Darwin i a l’evolucionisme fins el Darwin correspondence project que dóna l’accés, entre altra informació, a cinc mil de les cartes escrites pel científicLa biografia de Charles Darwin (1809-1882) és apassionant.

Un nen de classe acomodada a qui agradava col.leccionar escarabats, amb un pare que l’envia a estudiar medicina a Edinburg. Cursa uns estudis en els que no progressa perquè la medicina li desplau, però en canvi aprèn taxidèrmia amb un home de raça negre, antic esclau alliberat, que li fa entendre la proximitat entre negres i europeus. Es dedica amb passió a l’estudi de la geologia i història natural, i una nova intervenció del pare l’encamina als estudis per esdevenir clergue i ho aconsegueix, sense que Darwin deixi de banda la seva autèntica vocació. Fins que arriba la gran oportunitat del viatge amb el Beagle que el tindrà cinc anys i la resta de la vida ocupat en l’estudi en el que fonamenta les teories de l’evolució i la selecció natural. Sense deixar de banda el matrimoni amb la seva cosina Emma i el naixement de deu fills, Darwin va dedicar tota la vida al coneixement i a l’activisme en favor de la ciència i a la defensa de les seves idees. Perquè la publicació de L’origen de les espècies (1859) no va ser ben rebut per tothom. La disputa entre creacionistes i evolucionistes arrenca de llavors i avui encara no s’ha tancat. Com també resta obert, segons el professor i president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, el corrent del darwinisme social, és a dir, el de la incorporació de la teoria evolucionista la sociologia. Segons Giner, assistim a un neoevolucionisme sociològic que cal analitzar.

Per celebrar el dia D, conscient de les meves mancances de cultura científica, he fet cap a la llibreria Laie de Barcelona, modèlica en l’especialitat de llibreria d’alta intensitat cultural, exempta de la faramalla d’infumables espècimens que tenen ben poc res a veure amb el valor dels llibres com a vehicles transmissors del coneixement. Laie m’ha sorprès amb un aparador darwinià on al costat d’un vast conjunt de llibres hi ha una ampolla d’Anís del Mono de proporcions considerables amb l’etiqueta del producte al costat, conjunt que haurà fet les delícies dels badalonins que l’hagin vista perquè la pàtria de l’Anís del Mono és Badalona. També figura un mono de paper maché de color gris amb uns guants de boxa vermells, preparat, per si de cas, per tot el que l’espera…

A Laie hi he trobat el professor Jaume Josa, biòleg i darwinista. És l’autor del pròleg de l’edició commemorativa que la col.lecció Austral ha publicat de El orígen de las especies, on, a més d’una interessant exposició sobre la redacció de l’obra i la relació de Darwin amb el pensament científic del seu temps, exposa la recepció del darwinisme a l’Estat espanyol i analitza els corrent darwinistes més actuals i més polèmics. I he fet dòmino, perquè a més de posar-me al dia d’alguns dels intríngulis de les darreres edicions m’ha ofert, dedicat, el llibre de l’aniversari. Per celebrar que avui era el dia D.

Parafrasejant Laurence Durrell, que diu que no sap quina és la necessitat de l’art però sí que sap el consol que atorga, penso que el retorn als clàssics de la ciència moderna, com és Darwin, no sé si ens fa més savis, però sí que ens fa adonar de les dificultats que cal vèncer en favor del progrés de la ciència i del coneixement, i del valor i de la força de les idees.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 14 de febrer del 2009
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,

"Només la remor és paraula". Poemes de Maria Dolors Lligadas

“Només la remor és paraula”, conclou un dels versos de Maria Dolors Lligadas.

Tant és que el vers pertanyi a la visió poètica de “Miravet i l’Ebre”, perquè sovint és un vers és el que clou el sentit final dels llibres de poemes. Un vers defineix la visió poètica d’una vida, o el poemari que recull tota una vida en instants i pensaments. Ho trobem al llibre Mosaic de records de Maria Dolors Lligadas, recentment publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans i l’Institut d’Estudis Penedesencs i presentat el passat dissabte a l’Espai Cultural Pere Stämpfli.

Fa uns anys, l’edició de Recull a tres veus reunia poemes d’Eulàlia Vergés, de Dolors Juan i Ill juntament amb els de Maria Dolors Lligadas. Ara, aquesta es presenta en solitari en un llibre que aplega diverses modalitats poètiques sota el punt de vista formal marcades per una veu lírica on l’aparença de simplicitat llisca entre imatges, descripcions i evocacions.


El poemari mostra un recull de poemes i proses poètiques escrits al llarg dels darrers anys. Maria Dolors, nascuda el 1918, hi expressa el passar d’una vida entre tres paisatges: el de Sitges, la vila natal; el de Capçanes, que l’ha acollida – tots dos paisatges representats als dibuixos que Agustí Albors ha fet per a la coberta del llibre-, i el paisatge interior, que emergeix, constant i amb força, en la major part dels poemes. Fins i tot en aquells que, aparentment, es congrien a l’entorn d’un lloc concret, d’un nom o d’una data, hi aflora la voluntat expressiva d’un lirisme introspectiu permanent i evident en tota l’obra de la poeta. Així succeeix, per exemple, als poemes dedicats a la seva amiga Josefina de Dalmau:

“Sense fer soroll

van tancar la portalada,

els xiprers priven l’entrada

respectant el seu record.

Ara, fred i solitari

queda l’urc de la noblesa

i la mar, que era tan d’ella,

sense la seva mirada.”


Els textos poètics són, en certa manera, l’expressió lírica de la seva biografia. “És egoisme de viure així, que recordi tant?” es pregunta en la introducció que ha titulat “Sitges, el meu poble”. La resposta és la de l’acceptació del camí de la vida traçat i acomplert en el pas del temps, en l’evocació del passat i en les reflexions i pensaments, gairebé acotacions poètiques:


“Clarejava.

He tancat els porticons.

Volia més nit encara.”


Maria Dolors Lligadas és una dona de la seva generació que ha sabut trobar l’espai adient per al seu treball poètic de tota una vida. Sense presses i sense afanys aparents, però sense defallir i sense renunciar a una veu poètica pròpia. És una veu que mai no perd el caràcter intimista ni el to reflexiu de la contemplació:


“És l’hora de sentir la veu del silenci

el remoreig de la cortina

que esquinça l’aire,

l’animaló que s’arrossega per les herbes,

el lladruc del gos,

el ventijol de veu apagada.

Ara és l’hora que el silenci parla.”


Només la remor és paraula”, ens recorda qui ha sabut escoltar i fer seves les veus de la poesia.

De la Rue de Varenne al Quai Bourbon. (Alguns poemes per a Camille Claudel)

Rue de Varenne, Hotel Biron. El Museu Rodin, remodelat, ofereix tot l’atractiu d’un centre acollidor en tant que museu monogràfic, dedicat l’obra de Rodin. Camille Claudel, la seva millor deixebla i malhaurada amant, hi té una sala monogràfica des de 1951, per bé que Rodin el 1914 havia accedit a la demanda de M. Morhardt: calia que la deixebla conservés l’obra al costat del mestre. Llavors ja feia un any que Camille havia estat internada al sanatori de Montdesvergues.

Al Hotel Biron tot és claror. Al Quai Bourbon ombrívol, on Camille tenia l’habitatge-taller on va viure reclosa en sí mateixa fins el seu internament, tot és malenconia. Entre la Rue de Varenne i Quai Bourbon hi va la distància de mitja vida, de l’amor a l’odi, de l’exaltació creativa a la malaltia depressiva.


Els poemes que segueixen formen part d’una Suite Camille Claudel, en un diàleg que perdura més enllà dels éssers i de les seves obres.




Davant les roses


La quietud que ara contemplo

me l’he feta ben meva

pel guany del sofriment.

El que ara és una plàcida avinguda

vorejada de roses

era un clot d’espines

on vaig deixar-hi carn i sang.

El fruit és el que ara contempleu.




Bust de Rodin (Camille Claudel)

Et vaig fer com et veia,

altiu i poderós,

l’esguard amb ulls inquiets i asserenats

que es contradeien

i congriaven totes les tempestes.

Ara sé que assajaves els adéus.




L’adieu (Auguste Rodin)

El crit en veu molt baixa,

l’esglai de ser llençada a la tenebra

amb els llavis humits

de l’última besada.


Truco a una porta alta

amb dos batents tancats;

ni la pedra ni el bronze no em responen.


M’espera el fred

de l’aigua de la nit

Em colgarà l’obscuritat a l’alba negra.




Masque de Camille Claudel (August Rodin)

Em feies tan serena,

els ulls mig closos

tan dolça com les mans que em modelaven

marfosa entre carícies

per un amor de marbre.

Em feies lleu i dòcil,

talment com tu em volies

sense comptar que el fang té ànima.




Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 31 de gener del 2009
Subscriure's a: Missatges (Atom)