30 de des. 2010

"NO SENTS, COR MEU, LA SOLEDAT DE LES ESTRELLES...", de Màrius Torres

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.



Màrius Torres,
18 de juny, 1942
| 2 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

MA VIDA NO ÉS AQUESTA HORA ABRUPTA..., de R. M. Rilke



Ma vida no és aquesta hora abrupta
dintre la qual em veus tan apressat.
Jo sóc un arbre davant del meu fons,
sóc només una de les meves boques
i just aquella que es clourà primer.

Sóc el silenci entre dues notes
que s'habituen l'una a l'altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

Però en l'interval obscur es concilien,
just fremint.
                     I queda bell el cant.



"Mein leben ist nicht diese steile stunde..." Stundenbuch, de R. M. Rilke. Versió de Joan Vinyoli

 
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
26 de des. 2010

EL MATÍ DE SANT ESTEVE, de Pau Riba



El matí, de Sant Esteve
els galls no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantat-li l'arribada
la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat,
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
Correrem pels carrer de la vila
despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles
farem gran terrabastall,
diran: "Ai, a què ve tanta gresca?"
direm: "és que volem falls!!"

No volem, no no senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè ah, aha, aha...
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
24 de des. 2010

NO ÉS FÀCIL... (René Char, Lettera amorosa)


 No és fàcil restar dret sobre l'onada del coratge quan se segueix amb l'esguard algun ocell que vola al declivi del dia.

Fotografia de Frèia Berg (suite Terramar)
22 de des. 2010

A LA SALUT DE LA SERP, de René Char (XVIII)

Poder caminar, sense enganyar l'ocell, des del cor de l'arbre a l'èxtasi del fruit.
21 de des. 2010

A LA SALUT DE LA SERP, de René Char (passatge X)

X
En la teva essència ets constantment poeta, constantment al zenit del teu amor, constantment àvid de veritat i de justícia.  Que no puguis ser-ho assíduament en la teva consciència és, sense cap dubte, un mal necessari.



19 de des. 2010

"ALLÀ ON ELS BLAUS S'AMIDEN"



Fa fred i les fulles seques s’arremolinen polsegoses a l’embat del vent que les va arrossegant sense rumb i a pler. És temps d’aixopluc, potser de reflexió i d’una mica més de calma i tot sembla convidar a un cert replegament. També és temps de comiats perquè la vida va passant davant dels ulls els altres i dels nostres fins arribar l’hora de l’acompliment definitiu. Llavors hem de fer el cor una mica més fort per entonar un comiat i fer un lloc en l’àmbit del record per a les persones amb qui, de lluny o de prop, hem compartit trajecte. Un amic em deia que guarda els recordatoris a l’agenda de l’any i jo els deso en una capseta de cedre que em va regalar la meva àvia; sempre que desem recordatoris el que en realitat fem és perllongar la memòria dels que ens han deixat per a tot el temps que ens sigui humanament possible. 

Ha estat que en cosa de poc més d’una setmana que n’he desat tres. La Montserrat Julià, la Montserrat Gasull i en Joan Ferrer - més conegut com en Joan Terradéu – des de situacions i circumstàncies ben diferents han format part d’un entorn proper d’amistats, afectes i parentiu. En pocs dies de diferència han passat avall en ple paisatge tardoral.

M’agrada recordar la Montserrat Julià en tota la plenitud de caràcter, abrandada i crítica, resignada i afectuosa, amiga dels seus amics i puntal del seu entorn familiar. La Montserrat que, des del primer moment, va figurar al costat al seu marit, en Jacint Picas, entre els socis fundadors de Grup d’Estudis Sitgetans i que hi va fer palès el seu entusiasme i disponibilitat. Que va saber fer front a les maltempsades doloroses que li va tocar patir i que, de mica en mica, es va anar apagant sense que aquells ullets que brillaven perdessin del tot la lluïsor d’una vida que estimava i que va assaborir al compàs de les seves circumstàncies.


Quan vaig conèixer la Montserrat Gasull, barcelonina de la Portaferrissa, professora que havia estat i llavors alumna de la Facultat de Teologia em va semblar que era – i ho era – tot un caràcter on s’encarnaven la capacitat de decisió i la fortalesa no sé ben bé si natural o adquirida per la força dels fets. Després deixava entreveure l’altra faceta del seu caràcter, de continguda tendresa. Als noranta-dos anys encara llegia La Vanguardia, en feia el crucigrama cada dia i exercia la seva curiositat natural vers les ciències i les lletres amb la mateixa voluntat de sempre. El passat mes d’octubre li vaig fer a mans l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni perquè em va comentar que havia vist al diari la notícia de l’edició i, a ella, la Leveroni, sempre li havia agradat. Hi vaig parlar per darrer cop quan me’n va donar les gràcies amb una veu entre trista i esllanguida que em va fer veure que havia iniciat la davallada. Quan vaig veure que al seu recordatori hi havia publicats uns versos de la poeta en què demana “que els meus ulls / quan es tanquessin restessin aclarits / d’aquella llum suau, dolça companya dels camins més petits” i el seu fill em va explicar que ella mateixa els havia triat com a epitafi vaig pensar que sí, que la Montserrat Gasull va ser tot un caràcter dels que deixen per a sempre l’empremta de l’estimació. 


En Joan Terradéu ha estat un dels sitgetans que més ha gaudit, em sembla, de la llum, del paisatge, de la mar i de les coses bones de la vida. Ha disfrutat a pler amb els productes de la terra, el menjar i el beure; ha prodigat també a pler el repic de les paraules del tot ajustades al que de debò ha volgut dir amb intensitat, gràcia i murrieria, si s’esqueia. Breu: en Joan era d’aquells que fins els últims moments de benignitat que li va regalar la vida els va exprimir fins la darrera engruna. El seu nét, el poeta Joan Duran i Ferrer li ho ha escrit en un bellíssim poema al que també pertany el vers que encapçala aquest article i que clou amb un sentit reconeixement per a transmissió d’aquell gust per la vida que experimentava: “Des de la sorra del temps / pleguem les engrunes de l’última taula. Del fons del vi, lluent, / beuré l’amor que vas fermentar-me”.

Són tres comiats de tardor escrits al caliu del record, els ulls i el cor “allà on els blaus s’amiden”.


Fotografies de Frèia Berg (desembre 2010, sèrie Terramar)
11 de des. 2010

JERUSALEM A GIRONA



El món és ple d’oblit i de memòria
com de mar i terra eixuta. De vegades el record
és terra ferma i permanent
i a voltes és el mar que ho cobreix tot
com en el diluvi, i l’oblit és terra salvada del naufragi
com la muntanya d’Ararat.
Iehuda Amikhai

Travesso una muralla d’heura roja que es perllonga, es perfila i perviu esfilagarsada més enllà de l’àmbit on es mostren tots els colors de la tardor. L’indret és de pedra i és la pedra la que guia al meu itinerari perquè els murs, els edificis, les finestres, les llindes que em voregen em porten fins el retrobament d’una ciutat en l’altra.

El Museu d’Història dels Jueus, a Girona, és un recinte delimitat per patis i parets, finestrals i balconades. Hauria pogut ser un casalot trinxat per edificacions i usos de tota mena però ha esdevingut un lloc de memòria i de coneixement. Memòria de la història dels jueus gironins, des del gran savi Nahmànides fins Les filles de Sara (CCG Edicions) a les que Sílvia Planas, directora del Museu, va donar vida per mitjà de la lletra impresa contra la destrucció i l’oblit. Coneixement, perquè el centre de recerca, l’Institut d’Estudis Nahmànides acompleix les finalitats d’estudi i difusió de la història de la comunitat jueva de Girona i, per extensió, de la cultura jueva en general. Compta amb una magnífica biblioteca especialitzada, formada en bona part a partir de donacions d’especialistes i estudiosos, valuosa per la qualitat dels fons bibliogràfics i pel valor de col.lecció única que li atorguen els documents especialitzats que posseeix.



Nahmànides (Girona, 1194 - Accre, 1270), qui dóna nom al centre, va ser un filòsof, metge, savi i rabí nascut al call gironí que va deixar la seva ciutat per anar a Jerusalem, des d’on va escriure diverses obres i també lletres adreçades als seus familiars en les que, de vegades, parlava d’enyor:

Sóc l’home que ha sentit la fiblada
del dolor. Vaig deixar la taula parada,
em vaig allunyar d’amics i companys,
car el viatge és llarg i ple d’afanys.
Jo que era príncep per als meus germans
visc ara en un alberg de vianants (...)
En ells tindré posats els ulls i el cor
per sempre més...


Surto al Pati dels Rabins, envoltat d’heures i d’arbres. Els capvespres de primavera i d’estiu hi ha recitals i concerts en aquest espai de petit format que sembla haver estat fet exprés per acollir música i paraules. Hi deu fresquejar al capvespre; m’agrada imaginar com deuen ser aquestes vetllades quan el dia que decau deixa pas al guany d’un lleure encalmat. També el capvespre és hora de poetes. Nahmànides pensava en la seva Girona natal de Jerusalem estant, i des del pati  penso en dos poetes jueus, ben diferents però tots dos vivint el seu respectiu present en la ciutat estimada i enyorada. L’una, Else Lasker-Schuler, nascuda a Elberfeld que, després d’una vida errant, va viure pobrament a Jerusalem els darrers anys, on va morir. L’altre, Iehuda Amikhai, autor d’una obra immensa, propera, corprenedora on el present es bat amb l’enyor i el record i és la paraula del poeta el que guanya la partida:

Pregàries entaforades a les escletxes
del Mur de les Lamentacions,
paperets arrugats i comprimits.
Per contra, un paper clavat
a la vella porta de ferro
mig coberta per un gessamí:
“No he pogut venir,
espero que ho entenguis.”

Passo una estona mirant el pati amb la llum d’un migdia enfredorit, resseguint les formes de les pedres antigues, la vegetació que les acompanya sense ocultar-les. Retorno als versos d’Amikhai:

L’enyor és el fruit.
Els fets i les coses que de debò passen al món
són flors que es marceixen i que no es conserven,
el fruit aguanta un poc més i guarda dins llavors d’enyors futurs.
L’arrel roman sota terra.

I crec que la vida és un exercici de memòria que necessita tant les pedres com els versos del poetes.


La traducció dels poemes de Nahmànides és d'Eduard Feliu, i des de Iehuda Amikhai de Manuel Forcano. 
Fotografies de Frèia Berg (novembre, 2010)
7 de des. 2010

BOSC EN GRIS I GEBRE (poema en nota per a un dibuix)



Tallat talment a sang 
com és la sang que mana 
arraulida en la molsa 
al bosc en gris i gebre 
flama i arrel 
enllaç en la penombra 
enyor que engoleix tots els paisatges 
en la nuesa extrema 
epifania a sang 
al bosc en gris i gebre. 



Dibuix de Carme Montagut (desembre, 2010)







 
6 de des. 2010

GRATITUD, de Quim Español



Per tu va caure el vent que m'assolava
la casa desolada.
Per tu va callar el mar, com un lleó ferit
que dòcil ara et llepa es peus amb llengua tèbia.
Per tu s'atura el sol
sobre a ratlla d'ombra dels boscos de ponent
i s'adorm flamejant als teus cabells.
I a l'hora del foscant
una brisa de llum de vapor de mercuri
s'enarbora quan passes transfigurant la nit.
Ordenes elements, governes meteors,
apaivagues les penes amb un gest
i els ocells carnissers
reposen amansits a les teves espatlles,
els vells canten per tu rares salmòdies
i de les mans et brollen aigües simples
i de la boca noms medicinals.


Per tot això he viscut.
Per les paraules noves
que no m'has murmurat, vull viure encara.




Quim Español, 70 poemes (2007)
La fotografia de Frèia Berg  pertany a la Suite de l'heura roja (tardor 2010)
5 de des. 2010

VEDUTA DI ROMA



 Per què cal que una ciutat sigui tan bruta,
escrostonada, corrupta, decadent,
on cada edifici que restauren
és un insult per a la resta dels palaus?


S'obren les places en columnes de marbre
i  per terra s'arrauleixen gats i tombes
a l'escalf del sol clement d'hivern.


 Tots els colors de l'ocre rivalitzen
per admirar l'esguard que es recomforta
en la contemplació de l'ordre de les ruïnes,
en l'altivesa de façanes que emergeixen
alçant-se des del buit.



La ciutat enlluerna i va teixint
la teranyina dels afectes i els records
(Piazza Navona, Via Giulia, Lungotevere),
on s'acoblen el cos i l'esperit
havent pactat l'acord per única vegada.




Les ales del buit (1997)
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
4 de des. 2010

URNES, MANETA I LA VIDA QUOTIDIANA

Com si de sobte hagués escampat. Després de quinze dies d’una campanya electoral de rectes, curves, oscil.lacions diverses i vídeos impresentables la victòria de Convergència i Unió aclareix el panorama per a la satisfacció de molts. Ha estat un triomf guanyat a pols. La travessa del desert ha forjat el líder, l’exèrcit de resistència – paraules d’Artur Mas – s’ha batut a pler en favor de la causa i l’electorat ha respost amb la majoria suficient que fa esperar un govern fort i consolidat que governi – governar no és exactament sinònim de gestionar - , una oposició responsable que faci la seva feina i la possibilitat dels pactes de país necessaris per guanyar el present – vèncer la crisi i els seus danys tant nuclears com col.laterals – i per guanyar el futur,  amb el concert econòmic inclòs.

Més enllà dels matisos i detalls de la victòria electoral de CiU, el paisatge després de la batalla mostra ferides de guerra, moviments tàctics, retirades qui sap si estratègiques, replantejaments de terreny, replegaments de les tropes, embats a tort i a dret. Palesa, també,  fins a quin punt ha fracassat la temptativa de reduir la política catalana a l’esquema bipartidista espanyol, tan insà com improductiu políticament parlant, endèmicament tendent a instaurar una alternança de mediocritats sempiternes. Ha quedat clar que no es pot governar Catalunya en contra de Catalunya, ignorant la realitat del catalanisme que alguns donaven per periclitat, fent cas omís als reptes del dia a dia que empenyen malgrat la incompetència, les fugides cap endavant i les negacions de l’evidència. A hores d’ara han començat els retrets, els esgarips, els debats i les temptatives, i també el desfermament dialèctic a manera d’assaig del que serà el Parlament que s’ha de constituir d’aquí a pocs dies. Brindarem amb el cava nadalenc acompanyat de neules i torrons poc després que els diputats i diputades hagin inaugurat la  novena legislatura i, probablement – la litúrgia parlamentària mana -  amb Artur Mas investit com cent vintinovè president de la Generalitat.  Any nou, vida nova...

Si diumenge a la nit va córrer el cava en públic i en privat per motius electorals, l’endemà es van tornar a sentir soroll de taps de suro i el dring de les copes per celebrar com cal una maneta esplèndida, magistral, un primor de maneta brodada pels jugadors de Barça que no van deixar que els blancs toquessin gaire pilota. El públic va dedicar sentides tonades a l’entrenador de l’equip rival i perl feisbuc corria un grup que demanava la reeducació d’un els merengues menys polits que han vestit la samarreta madrilista. Una maneta històrica que conservarem per a l’eternitat i per quan vagin maldades, però que de moment té el  doble regust de victòria...

Tot i que la realitat no perdona. En aquest cas, vol dir la vida quotidiana i el medi local sitgetà. Em diuen que al ple de dilluns es va fer avinent que l’equip de govern desestima traslladar la biblioteca a Can Falç, però de moment no se sap perquè no es decideix la construcció de l’edifici de biblioteca i arxiu a la plana est. ¿L’aposta de l’equip de govern per primar les inversions privades de Quàlia el fan desdir de prioritar un bé comú d’un incontestable caràcter de servei social com és una biblioteca pública? I, mentrestant, ¿se seguirà practicant la incògnita de l’especulació patrimonial i cultural amb el conjunt de Can Falç? Quan ho explico, sobretot fora de Sitges, es fan creus de la distància que hi ha entre la façana publicitària que l’Ajuntament va mantenint amb la realitat, que mostra amb tossuderia tal com estem: en una situació de dèficit econòmic i cultural considerables.

Arran d’una enquesta que un mitjà de comunicació està elaborant sobre Quàlia he establert un cordial debat amb amics i companys sobre aquest projecte, que ara per ara no passa de ser, em sembla, una declaració d’intencions. La propaganda continua en forma d’exposició i materials de difusió força vistosos i, pel que sembla, costosos, però d’informació ben poca. La visita a la pàgina web mostra la mateixa informació que fa unes setmanes, la navegabilitat del lloc no és cap meravella i el llenguatge de laboratori d’idees brilla amb impune imprecisió. Una oposició frontal a aquest megaprojecte que combina urbanisme i economia amb la cultura com a esquer no sembla que sigui la millor manera de promoure el progrés de la vila, però precisament per causa de la seva magnitud calen molta més concreció, informació i transparència. El que és segur és que Quàlia és el tema estrella de les properes eleccions municipals i en conseqüència la informació, la transparència i el debat subsegüent són imprescindibles. De les urnes i la maneta a la vida quotidiana, sense que unes coses ens facin oblidar les altres.
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)