11 de des. 2010
JERUSALEM A GIRONA
El món és ple d’oblit i de memòria
com de mar i terra eixuta. De vegades el record
és terra ferma i permanent
i a voltes és el mar que ho cobreix tot
com en el diluvi, i l’oblit és terra salvada del naufragi
com la muntanya d’Ararat.
Iehuda Amikhai
Travesso una muralla d’heura roja que es perllonga, es perfila i perviu esfilagarsada més enllà de l’àmbit on es mostren tots els colors de la tardor. L’indret és de pedra i és la pedra la que guia al meu itinerari perquè els murs, els edificis, les finestres, les llindes que em voregen em porten fins el retrobament d’una ciutat en l’altra.
El Museu d’Història dels Jueus, a Girona, és un recinte delimitat per patis i parets, finestrals i balconades. Hauria pogut ser un casalot trinxat per edificacions i usos de tota mena però ha esdevingut un lloc de memòria i de coneixement. Memòria de la història dels jueus gironins, des del gran savi Nahmànides fins Les filles de Sara (CCG Edicions) a les que Sílvia Planas, directora del Museu, va donar vida per mitjà de la lletra impresa contra la destrucció i l’oblit. Coneixement, perquè el centre de recerca, l’Institut d’Estudis Nahmànides acompleix les finalitats d’estudi i difusió de la història de la comunitat jueva de Girona i, per extensió, de la cultura jueva en general. Compta amb una magnífica biblioteca especialitzada, formada en bona part a partir de donacions d’especialistes i estudiosos, valuosa per la qualitat dels fons bibliogràfics i pel valor de col.lecció única que li atorguen els documents especialitzats que posseeix.
Nahmànides (Girona, 1194 - Accre, 1270), qui dóna nom al centre, va ser un filòsof, metge, savi i rabí nascut al call gironí que va deixar la seva ciutat per anar a Jerusalem, des d’on va escriure diverses obres i també lletres adreçades als seus familiars en les que, de vegades, parlava d’enyor:
Sóc l’home que ha sentit la fiblada
del dolor. Vaig deixar la taula parada,
em vaig allunyar d’amics i companys,
car el viatge és llarg i ple d’afanys.
Jo que era príncep per als meus germans
visc ara en un alberg de vianants (...)
En ells tindré posats els ulls i el cor
per sempre més...
Surto al Pati dels Rabins, envoltat d’heures i d’arbres. Els capvespres de primavera i d’estiu hi ha recitals i concerts en aquest espai de petit format que sembla haver estat fet exprés per acollir música i paraules. Hi deu fresquejar al capvespre; m’agrada imaginar com deuen ser aquestes vetllades quan el dia que decau deixa pas al guany d’un lleure encalmat. També el capvespre és hora de poetes. Nahmànides pensava en la seva Girona natal de Jerusalem estant, i des del pati penso en dos poetes jueus, ben diferents però tots dos vivint el seu respectiu present en la ciutat estimada i enyorada. L’una, Else Lasker-Schuler, nascuda a Elberfeld que, després d’una vida errant, va viure pobrament a Jerusalem els darrers anys, on va morir. L’altre, Iehuda Amikhai, autor d’una obra immensa, propera, corprenedora on el present es bat amb l’enyor i el record i és la paraula del poeta el que guanya la partida:
Pregàries entaforades a les escletxes
del Mur de les Lamentacions,
paperets arrugats i comprimits.
Per contra, un paper clavat
a la vella porta de ferro
mig coberta per un gessamí:
“No he pogut venir,
espero que ho entenguis.”
Passo una estona mirant el pati amb la llum d’un migdia enfredorit, resseguint les formes de les pedres antigues, la vegetació que les acompanya sense ocultar-les. Retorno als versos d’Amikhai:
Passo una estona mirant el pati amb la llum d’un migdia enfredorit, resseguint les formes de les pedres antigues, la vegetació que les acompanya sense ocultar-les. Retorno als versos d’Amikhai:
L’enyor és el fruit.
Els fets i les coses que de debò passen al món
són flors que es marceixen i que no es conserven,
el fruit aguanta un poc més i guarda dins llavors d’enyors futurs.
L’arrel roman sota terra.
I crec que la vida és un exercici de memòria que necessita tant les pedres com els versos del poetes.
La traducció dels poemes de Nahmànides és d'Eduard Feliu, i des de Iehuda Amikhai de Manuel Forcano.
Fotografies de Frèia Berg (novembre, 2010)
La traducció dels poemes de Nahmànides és d'Eduard Feliu, i des de Iehuda Amikhai de Manuel Forcano.
Fotografies de Frèia Berg (novembre, 2010)
|
Etiquetes de comentaris: Eduard Feliu, Else Lasker-Schuler, Girona, Iehuda Amikhai, Institut d'Estudis Nahmànides, Jerusalem, Manuel Forcano, Museu d'Història dels Jueus (Girona), Nahmànides, Sílvia Planas
Etiquetes de comentaris: Eduard Feliu, Else Lasker-Schuler, Girona, Iehuda Amikhai, Institut d'Estudis Nahmànides, Jerusalem, Manuel Forcano, Museu d'Història dels Jueus (Girona), Nahmànides, Sílvia Planas
3 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Nahmànides, el nostre cabalista, era també poeta. Justament avui, a LV, hi ha una entrevista a un cabalista d'ara mateix. La càbala medieval va sorgir a la Provença i a Catalunya!, i això també forma part de les nostres arrels.
Les teves paraules, petits tresors de poesia en prosa, combinen perfectament amb els versos dels poetes. Gràcies!
Sembla increïble que aquest indret formi part de la ciutat on vaig nèixer i on visc perquè, descrit d'aquesta manera, sembla de somni!