27 de juny 2008

Trinitat Catasús. Homenatge al poeta



La 2a Festa de la Poesia a Sitges
es presenta amb un programa d’activitats atractiu per a tots els gustos. Enguany, a més, hi ha canvis d’escenari que facilitaran la comoditat del públic i dels participants i que, alhora, posaran en valor, una vegada més, el patrimoni arquitectònic i artístic de Sitges del Palau de Maricel. Un altre escenari –que és molt més que un lloc d’actuació- és la Societat Recreativa El Retiro on, a més d’acollir els poetes, s’hi celebrarà el Recital de Cloenda el dissabte dia 5 a la nit.

L’altre gran esdeveniment del Retiro és l’exposició que l’entitat dedica al poeta sitgetà Trinitat Catasús (1887-1940) amb motiu de la Festa de la Poesia, fruit d’una implicació oportuna i generosa. Oportuna, perquè es es mostra Catasús entre poetes amb motiu de l’esdeveniment poètic de l’any. Generosa, perquè aquest esforç entusiasta per part de l’entitat recupera el fundador de la tradició poètica sitgetana i un dels poetes noucentistes més remarcables. L’exposició mostrarà fotografies, poemes, llibres, reproduccions i, per primera vegada, es visualitzarà el correlat artístic de Catasús amb les reproduccions d’alguns dels quadres més significatius de Joaquim Sunyer.

L’exposició serà oberta per al públic sitgetà el proper dijous, 3 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre, en un acte en el transcurs del qual es presentarà la reedició de Vendimiari. El dia següent al migdia, a l’arribada dels poetes convidats, la inauguració de l’exposició comptarà amb un recital de poemes de Trinitat Catasús amb les veus de Josep M. Rosés, Mercè Garcia, Antoni Sella, Agustí Albors i Josep Milan. Per bé que neix emmarcada en les activitats de la Festa, l’exposició no serà un acte efímer, sino que es perllongarà al llarg de l’estiu.

La vinculació de Trinitat Catasús amb El Retiro és coneguda. La família, retirista de tota la vida. Ell hi va portar la Festa de la Poesia a Sitges de 1918, que va moure els més notables poetes catalans, encapçalats per Josep Carner, en un certamen que va acollir “totes les tendències i tots els esforços de les lletres catalanes”. Catasús va morir el 1940, i les circumstàncies de l’època no van permetre retre-li el reconeixement que mereixia. Però deu anys més tard va ser al Retiro on es va esdevenir l’únic homenatge que, fins el d’enguany, s’ha dedicat al poeta Catasús.

La seva poesia, que és el que queda, restarà per un temps a les parets de l’entitat acompanyada de les reproduccions dels paisatges de Sunyer. Tots dos han estat qui millor ha descrit i ha evocat el paisatge i l’imaginari sitgetà, amb una intensitat que els fa perdurar més enllà de les modes i estètiques. La poesia de Catasús bascula entre dos pols. L’un correspon a la visió exterior marcada per la Vila, l’entorn marítim i el rural, la vida de la natura civilitzada treballada per l’ésser humà, el pas del temps modificant el paisatge del poeta. L’altre és el de la mirada interior, que s’expressa en moments d’introspecció que, de vegades, venen determinats per la mirada exterior. De l’equilibri i la tensió resultants en neixen els poemes. Des dels inicis, el 1903, influït pel darrer Modernisme d’influència nórdica i maragalliana, Catasús evoluciona sense ruptures vers la poesia més arquetípicament noucentista. Claredat, mediterranisme i classicisme en són les característiques formals més genuïnes.

En tant que poeta, Trinitat Catasús és reconegut pels seus coetanis, tant des del vessant poètic com crític. En tant que poeta sitgetà, ha estat sempre un referent, i molt especialment per als poetes de Sitges. Ell, que mentre va escrivint els seus versos, confessa

“de tot lo altre m’oblido… Ma cambra blanca és closa.
Només té una finestra que s’obre a l’infinit”.

I és aquella vocació d’infinit que ens el retorna, perquè la poesia és la vida perdurable dels poetes.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 28 de juny del 2008

20 de juny 2008

Montserrat Abelló, l'honor del Premi

Amb noranta anys i una vida acomplerta, Montserrat Abelló ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’ha rebut amb l’agraïment, alegria i vitalitat que va saber transmetre als públic que assistia a l’acte, i va concloure el seu discurs amb un “Visca la llengua catalana i visca Catalunya!” amb tanta emoció com convicció.

Montserrat Abelló s’enquadra en la poesia contemporània escrita per dones, en tant que autora i en tant que traductora. La seva aportació és una obra de qualitat literària indiscutible i compromesa amb el feminisme que exerceix una notable influència literària i moral en la poesia catalana. Nascuda el 1918, la seva incorporació a les lletres catalanes es produeix enmig d’un gran decalatge generacional degut tant a circumstàncies personals com col.lectives. En acabar la guerra civil s’exilia amb el seu pare de primer a França i Anglaterra, i des de 1940 a Xile. Allà coneix el seu marit i neixen els seus tres fills. És en aquests anys quan comença a escriure i a traduir.

Retorna a Barcelona el 1960 i el 1963 surt el seu primer llibre de poemes, Vida diària, que reedita el 1981 juntament amb Paraules no dites. Un dels poemes d’aquells anys el va llegir al Palau de la Música en el transcurs de l’acte, “Retorn”, on expressa l’experiència d’aquells anys i la voluntat humana i literària de reeixir que traspua el seu amor a la vida i a les lletres. El va llegir amb la mateixa passió i convicció que l’havien inspirada.

Des de 1981 ha publicat set altres poemaris, fins ara mateix, i el 2002 va aplegar la seva obra poètica al volum Al cor de les paraules. Des del primer moment ha estat reconeguda com una de les millors poetes contemporànies en llengua catalana, plenament equiparable a Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Maria Beneyto o la Mercè Rodoreda poeta que ara coneixem. Dins de la poesia escrita per dones, Abelló ha fet de baula entre la tradició de la poesia de dones en llengua catalana i les poetes de les més joves generacions.

En tant que traductora li devem les primeres traduccions de Sylvia Plath al català, així com l’excel.lent antologia de poetes contemporanànies anglosaxones Cares a la finestra (1993), un llibre avui tan introbable com imprescidible. Ha estat Abelló qui ha obert la recepció de la poesia anglesa i nordamericana femenina a les lletres catalanes, i que ha contribuït a enfortir la presència de la poesia catalana al medi anglosaxó amb les seves traduccions.

El més alt guardó cultural dels Països Catalans li ha estat concedit per totes aquestes raons, a les que cal afegir el fet que sigui, a hores d’ara, la figura poètica més reconeguda de les lletres catalanes; el seu compromís absolut amb la llengua catalana; i el seu compromís feminista reconegut per tots els sectors, en paral.lel amb la qualitat de l’obra que ha portat a terme. Aquest darrer aspecte va sorgir també en el seu discurs d’acceptació i agraïment del Premi, perquè Montserrat Abelló és la tercera dona entre quaranta guardonats, i se’n va doldre. La proporció fa pensar, però no és estranya, perquè la visibilitat i la presència habitual de les dones en el medi cultural – i en tants altres- no és ni de bon tros el que correspon a la realitat.

Enguany tenim la sort de comptar amb Montserrat Abelló entre els poetes convidats a la 2a Festa de la Poesia a Sitges, el primer cap de setmana del proper mes de juliol. Fins llavors, dos fragments de la seva poesia que la mostren en tota la seva dimensió. L’un, sobre els motius de la poeta:

El que tinc és un llapis a la mà un paper estès davant meu, i el desig d'escriure noms plens de tendresa.
L’altre, sobre el seu posicionament davant de la vida i dels éssers en un càntic d’esperança:

Caminem a l'atzar sota l'impuls d'una nova certesa, amb ulls àvids, oberts, per abastar-ne un escaig de llum, i esperem.

Publicat a El Marge Llarg, L'Eco de Sitges, 21. VI.2008
13 de juny 2008

Celebració del senyor Ainaud

He tingut l’oportunitat d’assistir a un dels actes més gratificants dels darrers temps – que, diem-ho tot, no es prodiguen gaire. El reconeixement públic a Josep M. Ainaud de Lasarte, el senyor Ainaud, no només ha estat gratificant, sinó tot un acte de civisme i de cultura. Són dues qualitats que el defineixen i que s’han posat de manifest per part de tots els que hi han intervingut, juntament amb altres virtuts igualment constatades.

Del senyor Ainaud s’ha dit que és un ésser cívic. Un home lliure, compromès, de la generació dels indomables. Un talent comunicador de calatge i qualitat, el contrapunt de la ignorància enciclopèdica, segons Joaquim M. Puyal. Que és un mestre - un qualificatiu que supera el de líder, per bé que també n’és. Que és objecte d’admiració i estimació general, intergeneracional i transversal. Que traspua saviesa i cordialitat, tendresa i emoció. Que és un paradigma de vitalitat i d’il.lusió trenat amb una ironia de traç finíssim. Tot això és estrictament cert. Aquesta ennumeració de qualitats no s’ha de confondre amb el panegíric dels homenatges, perquè, més enllà de la coincidència amb les apreciacions personals, l’obra historiogràfica, cívica i política del senyor Ainaud ho corrobora amb escreix.

La biografia d’aquest senyor de Barcelona comença el 1925 a la llar del pedagog Manuel Ainaud i de Carme Lasarte Karr, filla de l’escriptora i activista del primer feminisme català Carme Karr. La influència de l’àvia i de la mare, i les pròpies conviccions fan que, des de sempre, el senyor Ainaud sigui un preclar defensor dels drets de les dones i el seu desenvolupament personal i social. Amb una adolescència trasbalsada per la guerra civil, L’Ainaud i la seva gent eren dels que varen tornar a llaurar i a sembrar, des del primer dia, escriu Jordi Pujol. Comptant amb un brillant expedient acadèmic, s’inicia en l’activisme clandestí polític, cívic i cultural, que prosegueix durant els estudis que cursa a la Facultat de Dret i continua al llarg de la seva vida professional i erudita.

El senyor Ainaud viu intensament els anys de la transició política amb conferències i activitats que posen de relleu la importància cívica i política del catalanisme en tots els fronts. Des del 1947, en què forma part de la Comissió Abat Oliba, organitzadora de les Festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, o la secretaria de la Societat Catalana de Ciències Jurídiques, Econòmiques i Socials de l’IEC el 1948 fins a la posada en marxa del primer curs sobre “Catalunya i el franquisme” amb Josep M. Colomer i Borja de Riquer a la UAB el 1976, o la seva participació activa en l’organització de la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977 el seu activisme és constant, sense que sigui cap trava a la seva activitat d’historiador.

El 1976 ingressa a Convergència Democràtica de Catalunya, i el 1980 és elegit diputat en la primera legislatura del Parlament. Entre 1987 i 1992 és regidor a l ’Ajuntament de Barcelona. De llavors ençà col.labora amb els mitjans de comunicació audivisuals per a la difusió de la història i la cultura catalanes, per mitjà de programes, sèries i entrevistes. Mai no ha cessat de treballar en fronts diversos amb el comú denominador del catalanisme. Destaquen els seus estudis sobre qui va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, del que és biògraf i editor de la seva obra completa juntament amb Albert Balcells.

El currículum del senyor Ainaud és molt més extens. La Institució de les Lletres Catalanes, en col.laboració amb l’ Editorial Barcino i el suport de la Fundació Lluís Carulla i la Fundació Joan Maragall li han dedicat la miscel.lània Reconeixement a Josep Maria Ainaud de Lasarte. Un home de lletres generós, que aplega el retrat calidoscòpic de la seva biografia cívica evocada per Oriol Izquierdo, Francesc Casares, Oriol Bohigas, Josep M. Casasús, Sílvia Cóppulo, Josep M. Espinàs, Josep M. Figueres, Joaquim Llimona i Balcells, Albert Manent, Mònica Pagès i Santacana, Joaquim Maria Puyal i Jordi Pujol. Entre els apèndix - cronologia, bibliografia...- destaca la llista de municipis catalans on el senyor Ainaud ha estat conferenciant.

El senyor Ainaud pot ben fer gala d’una vida plena, vorejada per les frases amb les que sovint transmet la seva visió de la vida i del món. Me n’agrada especialment una: Ets el que has après. Com aquell qui res ens ve a dir que no hi ha límits ni per al coneixement ni per al desenvolupament personal. Ara que escriu no ben bé les memòries, sinó el que en diu el seu llibre de records, veurem que ell tampoc no ha posat límits ni al civisme, ni a la cultura, ni al coneixement, ni al compromís, ni a la generositat. El reconeixement de tots ha estat vers la Catalunya lliure i cívica que ell representa.




Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 14 de juny de 2008
8 de juny 2008

Teresa Costa-Gramunt i els substrats de Roma. Un experiment barroc


Tarda de pluja. Presentació de Sojorn a Roma, de Teresa Costa-Gramunt a l’Institut Italià de Cultura. El xàfec no ha estat cap impediment per als que s’havien proposat assistir-hi i la sala d’actes feia goig perquè Roma, d’una banda, i la poesia d’altra han estat els esquers que han atret un públic atent i motivat: poetes, artistes, escriptors, traductors, professors i amics que han desafiat l’aiguat de primavera que queia a gratcient.


Genís Sinca, periodista i escriptor, i Francesco Ardolino, crític literari i professor de literatura a la UB han tingut cura de la presentació dels passeigs romans de la poeta, editats a Papers de Terramar, una edició en català i italià en versió de Luciano Scatolini amb fotografies de Frèia Berg.



El director de l’Institut Italià de Cultura ha obert l’acte amb una intervenció tan sàvia com sintètica, referint-se als substrats culturals de Roma des dels seus orígens fins la més estricta actualitat. Religió, política i cinema configuren una part essencial de la capital d’Itàlia i del seu imaginari més enllà de les contingències temporals. La introducció ha situat el decurs de l’acte amb la ciutat en tant que epicentre del poemari de Costa-Gramunt i d’un possible decurs urbà on s’entrellacen l’experiència personal de la poeta, les percepcions que desvetlla entre alguns dels personatges que l’han acompanyada al llarg d’algunes dels passeigs i les fotografies d’una Roma deserta que són una volguda imatge interioritzada d’un fastuós escenari urbà vist des de l’estricta nuesa.



Sojorn a Roma no és una ruta literària, sinó una percepció i una vivència de la Roma de múltiples substrats construïda al llarg dels segles amb els materials d’enderroc d’una cultura, d’una civilització rere una altra. S’ha dit que la història de Roma es troba sedimentada en estratificacions. Costa-Gramunt ho expressa en diversos passatges en companyia de “silenciosos arcàngels”, en el descens a una silenciosa cava del Trastevere, “els murs alçats d’un gueto, una sinagoga/ la càbala d’un carrer desaparegut – la Via Catalana-/…” Presència viva de les pedres, de les ruïnes, de la ciutat construïda des de les ruïnes de la ciutat imperial, de la ciutat medieval:



Caminen silenciosos arcàngels
al meu costat
transportant, en les veus del cel,
un himne a tu dedicat.
En les pedres de travertí, i en els marbres,
recorden els antics déus el seu destí
de sants pagans.
Una escorça vella mostra les teves arrels
entre esteles de pedra gravada en llatí.
Brots novells tremolen al vent,
fràgils com l’aire càlid de la primavera…



Francesco Ardolino explica la poesia romana de Teresa Costa-Gramunt en tant que una revelació que es manifesta en una unitat obtinguda a posteriori. Per a ell, citant Miquel de Palol, el barroc que impregna el poemari és l’intent desesperat de conduir el caos fins a l’ordre.



Genís Sinca l’interpreta des de l’experiència personal d’una de les passegiate, la cinquena, on es fa present la voluntat d’explicar l’inexplicable en tant que una de les essències de la poesia.



La motivació de la poesia de Teresa Costa-Gramunt enfront de l’escenari romà és la interrogació sobre la persistència dels substrats, les ruïnes, les columnes, les llambordes, les obres d’art, en la vella escorça de les arrels. Un soliloqui convertit en set epifanies. Una mirada endins dels ulls meravellats per un paisatge deutor de la malenconia del món clàssic dels grecs, que mai no va arribar a ser, però que compta en la inspiració i en el llenguatge dels poetes. La mirada escrita de qui se sap “pols de somni enamorat.





Teresa Costa-Gramunt. Sojorn a Roma.
Amb Fotografies de Frèia Berg. Versió italiana de Luciano Scatolini.
Sitges:
Llibres de Terramar, 2008. (Papers de Terramar, 7)



Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges 7 de juny de 2008
2 de juny 2008

L'aiguat a la Biblioteca

La biblioteca encesa és el títol d’un poemari de René Char. El vaig veure per primer cop al Museu Petrarca de Fontaine de Vaucluse, una edició preciosa il.lustrada per Georges Braque, i em van impressionar la capacitat evocadora del títol i la mesura justa de frases i paraules en la capacitat expressiva.

La força evocadora del poemari va ser l’expressió que primer se’m va acudir quan vaig saber els estralls que hi va causar l’aiguat de fa un parell de setmanes. El títol de Char és una gran metàfora. La realitat de la Biblioteca de Sitges és, per desgràcia, inapelable. Hi va hagut danys materials importants a l’edifici, a les instal.lacions i als llibres. Per sort, l’atzar benigne va fer circular l’aigua vers el vessant que no va posar en perill l’única col.lecció completa del centenari Eco de Sitges que és de titularitat pública; del contrari, aquest sí que hauria estat un dany irreparablement determinant. Per aquesta vegada l’aigua ha respectat la valuosa col.lecció local i patrimonial que fa que la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol sigui única pels fons que posseeix i que la situen entre els primers centres fons històrics i patrimonials del país pel que fa a la història cultural. Aquest caràcter, hauria de ser un motiu d’orgull i d’autoestima de la Vila, com ho és per als professionals i els investigadors.

Un desastre natural és inevitable. El que és eviable és la magnitud de la tragèdia pel que fa als danys que pot causar. Les condicions de l’edifici de Maricel són, a hores d’ara, més que preocupants, i l’antiga casa de Miquel Utrillo que hostatja la Biblioteca és un dels indrets amb més factor de risc, a la vista objectiva del seu estat de conservació. La Biblioteca que forma part del complex artístic i cultural més emblemàtic de Sitges es troba en una situació preocupant. La lliure circulació de l’aiguat per les terrasses, parets avall, fins arribar al primer pis de la Biblioteca n’és una mostra innegable. Una nova inundació fóra d’efectes encara més catastròfics.

Una biblioteca no és només l’edifici, sinó que també és, el contingut. En el cas de Sitges són totes dues coses les que mereixen tota l’atenció ara, ja, a nivell d’emergència. Des de fa uns quants anys la biblioteca es troba col.lapsada d’espai i de mitjans per més que les bibliotecàries i el personal que hi treballa hi dediquen un esforç meritori i professional que va molt més enllà del que fóra una dedicació habitual. En els darrers vint anys s’han perdut ocasions històriques de reubicació sense perdre la centralitat urbana que té. El projecte de nou edifici fora del nucli cultural que és l’enclau de Maricel ha de comportar uns avantatges clars d’espai i de serveis per a uns quants anys. Però això no justifica de cap manera un estat de col.lapse i de deficiències estructurals com les que ara pateix, ni tampoc la manca de les necessàries inversions perquè es puguin garantir tant la conservació dels fons com la prestació dels serveis amb tota l’eficàcia, plenitud i dignitat que la institució mereix.

La Biblioteca és una infraestructura cultural bàsica que porta molts anys de rodatge, d’experiència, de prestigi i, sobretot, de servei a la població que no són directament proporcionals a l’atenció inversora i pressupostària que necessita i que rep. La municipalització de les biblioteques que estableix la Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya ha de contribuir a enfortir el que diposa la llei de règim local de Catalunya, que determina que la biblioteca és l’únic servei cultural bàsic que han de complir obligatòriament els municipis, i la cooperació provincial ha ajudat a consolidar aquests principis pel que fa a la província de Barcelona.

Amb aquests principis i disposicions, i a la vista de la situació actual volem creure que, ara per ara, la Biblioteca serà objecte de la cura que mereix. Pel que és i pel que significa. Perquè es pot deixar per més temps en mans de l’atzar. I perquè puguem creure de debò que Sitges és una vila que valora el seu patrimoni, té cura de la dignitat de les institucions i vetlla pel desenvolupament cultural de les persones.



Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 31 de maig de 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)