14 de des. 2008

NEARDENTALS A LES COVES



Es fa difícil imaginar el paisatge de quaranta mil anys enrere, quan davant de Les Coves hi havia una planura per on transitaven humans i bestiar. La mar parava força més enrere i Les Coves, on es podia entrar còmodament, aixoplugaven indistintament els uns i els altres. És quan els Neardentals vivien a Sitges, en aquest paratge llegendari que avui té tan poc a veure amb el que havia estat al Paleolític Mitjà.

A la Cova dels Musclos i a la Cova del Gegant la fauna era variada, segons que mostren les anàlisis paleontològiques: ratpenats de diverses menes, lirons, talps, conill, teixons, senglars, cabres, cèrvols, ases salvatges, rinoceronts, elefants, musaranyes, ratolins, llops, guineus, hienes, gats salvatges, lleopards i óssos, entre altres espècies; la descripció arqueofaunística és nombrosa. Hi havia, també, éssers humans que les devien habitar, que són els Neardental de Sitges.


Ha estat Edgard Camarós qui ha deixat memòria i documentació escrites sobre l’existència dels Neardentals al terme en un treball recentment publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, guanyador exaquo del Premi Josep Carbonell i Gener de 1997. És un treball de divulgació rigorós i documentat en el que l’autor mostra l’amplitud dels seus coneixements i la voluntat explícita de retornar la investigació i el coneixement a la societat. Amb aquest propòsit Camarós investiga els Neardentals sitgetans i el seu entorn a partir de l’estudi de la mandíbula que, procedent de la Cova del Gegant, forma part de la col.lecció paleontològica que mossèn Santiago Casanova, soci del Grup d’Estudis Sitgetans, va lliurar a l’Arxiu Històric de Sitges el 1998. Al mateix temps, l’autor mostra un extens sistema de referències que posa de manifest que, malgrat que l’arqueologia és una ciència de no tan fàcil comprensió com pot semblar, el massís del Garraf i el terme de Sitges són indrets investigats i documentats profusament. No en va Camarós va expressar que, des de l’estudi i documentació de la mandíbula de La Cova del Gegant, Sitges ocupa un lloc preeminent en els debats científics sobre el Paleolític mitjà.

La mandíbula que van estudiar Joan Daura i Montse Sanz, juntament amb l’estudi d’una peça dentària trobada, igualment, a la Cova del Gegant determinen l’existència de Neardentals sitgetans. El jaciment de Les Coves adquireix, d’aquesta manera, una importància més que notable en el context d’estudis de paleontologia, dels que Camarós dóna compte detallat al terme de Sitges i al Massís del Garraf. Com van arribar aquestes restes a l’indret on foren trobades no és clar, però sembla que van ser l’aportació d’algún dels carnívors que hi sovintejaven. En qualsevol cas, el que queda clar és que, com estableix Camarós, “Sitges i el Garraf sembla que podrien haver estat zones privilegiades per a poder viure els Homo neardenthalensis”.

Després de tot plegat, i amb la voluntat de retornar el coneixement i la investigació a la societat, i també a la nostra societat local, queda preguntar-nos perquè el passat prehistòric de Sitges ens queda tan lluny, i les seves restes encara tan poc accessibles. Gràcies al treball d’Edgard Camarós ja ens coneixem d’una mica força més lluny.

Edgard Camarós. Neardentals a Sitges. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 2008. (Quaderns; 56)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 13 de desembre del 2008
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
13 de des. 2008

LES AMÈRIQUES DELS SITGETANS

De no haver estat pels anys de recerca, el rigor i la dedicació de David Jou i Andreu, la memòria del segle i mig llarg de l’aventura americana dels sitgetans s’hauria anat esborrant fins aquell moment en que la història desapareix deixant pas a la legenda.

Per sort, no ha anat així. Comptem amb una segona edició de Els sitgetans a Amèrica i Diccionari d’ “Americanos”, corregida i molt augmentada, fins el punt que fins i tot el experts consideren que, en realitat, es tracta d’un llibre diferent. Aquest va ser un dels punts de vista que el Dr. Lluís Costa, professor de la Universitat de Girona, remarcava en la presentació que en va fer el passat dissabte al Grup d’Estudis Sitgetans.



Un volum tan dens pot semblar d’àrida i difícil lectura. No és pas el cas del llibre de David Jou, tant per la distribució dels capítols – on un “Resum històric de Sitges” situa el lector en el context de referència, entre 1778 i 1936- com pel diccionari biogràfic que permet passar revista a la munió de sitgetans que van fer les Amèriques amb fortuna diversa.

S’hi explica i es documenta la via migratòria i la vida en terra americana i antillana dels que van tenir el coratge i la necessitat de deixar la terra natal cercant millor fortuna; s’hi detallen les vicissituds dels viatges, les activitats comercials, les societats mercantils, la importància dels vins locals per al comerç antillà – malvasia i moscatell…-. Es rastregen les passes dels sitgetans a Cuba a través de les activitats culturals, de lleure, patriòtiques i de beneficència que portaven a terme els centres catalanistes, el Grup Nacionalista Radical de Santiago, el Centre Català i el Blok Nacionalista Cathalònia de Guantànamo, l’Acoblament Sitgetà, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, així com la celebració de festivitats religioses, com la Festa del Vinyet. Es narra el retorn a la Vila, els americanos van importar costums, devocions – com el culte a la Virgen de la Caridad del Cobre-; es van reintegrar plenament a les societats recreatives locals – Prado i Retiro-; van deixar una forta empremta artística, urbanística i arquitectònica i van contribuir decididament al progrés de la Vila. Al llibre de Jou es manifesta amb tota evidència la justificació del tòpic que el 1900 afirmava que qui veritablement havia portat el progrés i la modernitat a Sitges era l’illa de Cuba…

Un dels capítols més interessants és el que descriu les guerres de la independència hispanoamericana, especialment pel que fa a Cuba. La divisió existia també entre els sitgetans, a una banda els independentistes, amb el general Josep de Miró i Argenter i el general Bartomeu Massó, i a l’altra la llarga lista d’espanyolistes que van lluitar a l’exèrcit espanyol i als batallons de voluntaris.


El Diccionari d’“Americanos” constitueix el gran repertori biogràfic dels que s’han pogut documentar dades, biografia, activitats i sovint, imatges gràfiques. Exemplifica i il.lustra què van ser les Amèriques per als sitgetans d’un en un i fil per randa, on cada vida és una aventura personal. És la concreció de la microhistòria en un miler de vides que van passar deixant empremtes de relleu divers i que ara, recobrant actualitat gràcies al llibre de Jou, esdevenen immortals perquè no se’ls perdrà més el nom i la mena.


Dos dels molts mèrits de Els sitgetans a America i Diccionari d’ “Americanos” són, d’una banda, les fonts documentals, i d’altra, la voluntat exhaustiva pel que fa al marc geogràfic i l’imaginari sitgetà. Jou ha manejat un conjunt de fonts documentals pràcticament inèdites, com són els arxius i papers familiars dels Almirall, Amell, Àrias, Bartés i Marsal, Julià i Ribas, Massip i Nin, Morando i Grau, Robert Gorgas, Sunyer i Carbonell i Vidal i Robert. Juntament amb els fons documentals dels arxius històrics de Sitges, Vilanova, Arxiu de Protocols de Barcelona, Arxiu Parroquial de Sitges i Archivo Histórico Nacional de Madrid configuren un cúmul impagable de dades contrastades i valuoses.


L’altra característica és la seva voluntat exhaustiva, cosa que converteix el seu autor no només en un historiador consolidat i exemplar, sinò que erigeix l’obra en un model. Tant de bo arreli en les poblacions catalanes de característiques similars a la de Sitges pel que fa a l’emigració i relació amb les Amèriques, perquè no es perdi la memòria d’un dels capítols més complexos i brillants de la història de la Catalunya moderna i contemporània.



David Jou i Andreu. Els sitgetans a Amèrica i Diccionari d’ “Americanos”. Aportació a l’estudi de l’emigració catalana a Amèrica 1778- 1936. 2ª edició. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 2008. (Sèrie Major; 3)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 6 de desembre del 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
4 de des. 2008

"Cada castell i totes les ombres"

Hi ha llibres que es devoren. Una vegada començats es fa difícil deixar-los i quan s’acaben deixen el regust de brevetat, encara que en realitat facin les quatre-centes pàgines. Cada castell i totes les ombres, Premi Sant Joan de la Caixa de Sabadell 2008, és la darrera novel.la de Baltasar Porcel. La seva lectura és un exercici d’avidesa i un plaer al llarg del qual es travessen els atzars de la vida conjurats en una trama que aquesta vegada és de final feliç.

És una trama que abasta vides i hisendes, éssers afortunats i desafortunats de tota mena, homes d’èxit i homes grisos, gent de despatx i éssers de terregada, un retaule de la condició humana on res no és exclòs i on tot obeeix a les lleis de l’existència, tan simples i tan complexes alhora. La gran metàfora dels triomfs i dels fracassos, sempre relatius, s’il.lustra amb les imatges dels castells que s’enlairen i de les ombres que els precedeixen i els envolten. Fins aquí es tractaria d’una novel.la de guió convencional. Però en Cada castell i totes les ombres, com en tota la narrativa de Porcel, no hi ha lloc per a narracions planes. Els éssers són complexos, la jungla dels negocis se salva per la passió per l’art, l’ambició deixa pas als sentiments, la tendresa s’entreveu enmig de les fatalitats.

Dos protagonistes emergeixen en el retaule magmàtic de la ciutat de Barcelona i els seus barris i entre la massa social que configura la ciutat. Els trajectes que fa en metro un dels dos són excusa per a una descripció fotogràfica gairebé hiperrealista de la fauna humana que hi circula. Els barris perifèrics es concentren en un de sol, Rei Conqueridor, que s’esfondra emulant El Carmel barceloní. Pedralbes és Pedralbes; Gràcia és Gràcia.

Dels dos personatges naturalment antagònics que el atzar fa creuar-se a pler, l’un és empresari d’èxit, enriquit per negocis familiars i aliances matrimonials. Viu envoltat de luxe, amb una família que li és més aviat aliena i té un home de confiança que resol, eficaç i discret, qualsevol intríngulis que el pugui perjudicar. L’altre és un exprofessor de secundària que ha esdevingut funcionari alliberat de partit i que aspira a un lloc a la llista electoral per obtenir escó al Parlament de Catalunya. Té per companys de fatigues un diputat gris i vividor i un secretari d’organització intrigant, manifasser i enriquit a base de negocis opacs.

L’atzar situa aquests personatges i els que es troben a les seves respectives òrbites en diversos contextos en els que, en cosa de tres dies, canvien el destí que aparentment els pertocava. L’acció és densa, i l’escriptura de Porcel encerta de ple cadascun dels registres narratius, es tracti de descripcions – fins i tot, emulant la prosa de Josep Pla- o de reflexions – especialment les referents a les arts, a la pintura, als artistes.

A partir d’uns fets inicials la trama s’expandeix i es perllonga a manera de cercle, arribant fins els ancestres, a les Terres de l’Ebre, a la guerra civil i els odis que va encendre, a la vida obscura de les classes populars barcelonines, a les tragèdies íntimes, a la transició política i els seus protagonistes – López Rodó, Felipe González, Jordi Pujol…-, als intel.lectuals de sempre, orgànics o no, retratats fins a la caricatura. El cercle, finalment, es clou, canviant la fortuna dels uns i l’estatus d’uns altres.

Cada castell i totes les ombres és una obra que culmina la darrera producció narrativa de Porcel iniciada amb El cor del senglar, amb la que guarda algunes analogies – la protagonista femenina, el fidel servidor- , i continua amb L’Emperador o l’ull del vent – on la dualitat dels protagonistes arriba a extrems de possible confusió-. És una narrativa oberta, potent; valenta pel que té de referent amb la contemporaneïtat; universal per la seva ambició i per la seva qualitat.

La diferència amb l’obra publicada fins ara és el que Porcel planteja. Perquè, més enllà del desenvolupament de la trama, de les descripcions brillants i de les reflexions suggerents i profundes, existencials, el riu sempre és el mateix amb aigua diferent i l’atzar, o la vida, són més benignes del que sembla.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29 de novembre del 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)