19 de juny 2009

"MEDITACIÓ SOBRE L'ART DEL PAISATGE", O DISCURS D'UN PINTOR QUE TAMBÉ ÉS POETA, O NARCÍS COMADIRA, ACADÈMIC

Rebo un discurs editat amb polidesa per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, disseny Enric Satué. El continent i el contingut s’adiuen. El text es titula Meditació sobre l’art del paisatge. Escrita per un pintor que també és poeta, i és el discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Narcís Comadira, amb el discurs de contesta de Pilar Vélez. La institució ha tingut l’encert de proposar a Comadira que en formi part i el pintor que també és poeta formalitza l’acceptació amb un discurs netament literari sobre un dels temes que formen part de les reflexions estètiques de la contemporaneïtat, que és el paisatge.

Sovint m’he demanat si les reflexions sobre el paisatge que es produeixen des de la interdisciplinarietat de tres o quatre dècades ençà no són, a més, les idealitzacions compensatòries que susciten la pèrdua del paisatge com a valor de proximitat i en tant que referent. Com més es fa palès el sentiment de pèrdua, emergeix amb més força la necessitat de fixar en les coordenades del temps i de l’espai el que ha desaparegut o el que està abocat irremissiblement a la desaparició. Un exemple preclar és la proliferació de fotografies antigues d’indrets que la massificació, el ciment o el creixement indiscriminat han devorat. Els discursos d’urbanistes, gestors del territori, arquitectes, filòsofs i un variat etcètera d’experts en són la mostra més evident.

En tant que valor permanent i presència artística constant, el discurs de Narcís Comadira constitueix una síntesi aproximativa a l’art del paisatge des dels Primitius – Giotto - fins a l’abstracció contemporània i les derives personals de cada artista. Per bé que hi predomina la voluntat de síntesi, al llarg de la meditació en forma de discurs l’artista es deté en alguns dels seus moments artístics preferits: el de l’Arezzo de Piero de la Francesca i el del moment de la manifestació de la lliçó que Joaquim Sunyer fa del mestre Cézanne. L’aparició i la presència del paisatge en la història de la pintura del Renaixement ençà configuren el rerefons del discurs. Entremig s’entreveu com el paisatge apareix i acaba per ocupar el centre del quadre.

La meditació de Comadira constitueix una doble reflexió sobre l’art del paisatge i la seva presència en l’obra d’art. S’hi entreveu la preocupació de l’artista per l’assoliment de la veu i de la mirada pròpies. S’ajuda de la mirada d’altres poetes, com Josep Carner, i de mestres del pensament, com Eugeni d’Ors.

Comadira opta pel paisatge en tant que estructura, és a dir, idea ordenada, més que com a escenari, i encara menys, en tant que espai procliu a escenari mitològic, com d’Ors en algun moment propugna. Les seves obres denoten una praxi paisatgística d’arrel cezanniana innegable i d’un cromatisme extremament viu, heredat dels pintors fauves. Tot és en ordre, en la pintura i dibuixos de l'artista, sovint gràficament emmarcats perquè res no fugi de les voreres conceptuals i gràfiques.

Autor de divuit poemaris, set reculls de prosa, quatre textos teatrals, sis volums de traduccions poètiques – Auden, Leopardi… - i d’una quarantena d’exposicions i realitzacions artístiques, Narcís Comadira, flamant membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, compleix i encarna la figura de pintor poeta. La “Meditació sobre l’art del paisatge” ha estat la manifestació oberta de la via estètica empresa i culminada en el moment del seu reconeixement públic. El paisatge és un artefacte i no una imitació, és una estructura arquitectònica, no un catàleg minuciós de vegetals i geologia. Més enllà de la meditació, la pròpia estètica.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 20 de juny del 2009
15 de juny 2009

FESTIVAL DE POESIA LLOSETA 2009



Torno del Festival de Poesia de Lloseta, on he compartit l'espai líric amb la Mireia Calafell, en Jordi Llavina, en Jaume Mesquida, l'Alfons Navarret, en Francesc Parcerisas, en Jaume C. Pons, en Bartomeu Ribas, la Maria Victòria Secall, en Lluís Solà, en Biel Florit. Hi he retrobat els amics: la Margalida Pons, en Pere Joan Martorell, en Damià Pons, en Biel Mesquida, en Josep Lluís Aguiló. He fet noves coneixences. A parts iguals m'he lliurat a la contemplació i a l'escriptura a pler. M'hi han ajudat els ametllers, les oliveres i els baladres ja encesos que sentia ben a la vora. De penyora me n'he endut alguns poemes.

12 de juny 2009

"L'AMIC DE LES ARTS", TERCERA ETAPA


Resulta agosarat, per no dir temerari, recuperar la capçalera que va marcar una de les fites més importants de la història cultural del país. L’Amic de les Arts no va ser només una de tantes entre les revistes de l’època d’entreguerres. Va ser la publicació més prestigiosa i ambiciosa de les avantguardes, comparable a les millors revistes europees del moment. El seu director, Josep Carbonell i Gener, va actuar amb tanta generositat com eclecticisme cercant l’excel.lència i el debat amb la voluntat de deixar petjada pròpia – la de l’equip de redactors- en el panorama de la creativitat i de les idees, i ho va aconseguir.

Entre 1926 i 1929 L’Amic de les Arts va consolidar la veu literària de J.V.Foix, la crítica literària de Lluís Montanyà, la crítica i idees estètiques sovint contraposades de Sebastià Gasch i de Magí A.Cassanyes, la personalitat creativa de Salvador Dalí, les relacions de la literatura catalana amb la jove literatura andalusa amb Federico García Lorca com a capdavanter… La recent reedició facsímil de la revista per part d’Editorial Andana, de Vilafranca del Penedès, constitueix una oportunitat d’accés i de coneixement amb tota l’amplitud a aquesta publicació que no hauria de quedar desaprofitada.

L’adquisició de la capçalera per l’Ajuntament de Sitges els anys noranta amb l’intent, frustrat, de ressucitar la revista ha estat el detonant per a l’inici de la tercera època. Sense logos institucionals i amb la voluntat declarada de fomentar la creativitat i el coneixement des de la llibertat d’expressió, la tercera etapa de L’Amic de les Arts, editada pel Consorci del Patrimoni de Sitges, inicia la seva singladura. Des d’un punt de vista formal el disseny de la revista és una més que digna entrada al segle XXI, i cal felicitar els dissenyadors per la delicadesa i l’encert amb que se n’han sortit. Pel que fa al contingut, i salvant distàncies, també. Però l’hora de la veritat no és el primer número sinó els següents, perquè la tònica de la continuïtat marca la qualitat i les característiques de tot el conjunt. També ho marcarà la periodicitat de la publicació que, per bé que s’anuncia anual, a molts de nosaltres ens sembla que no cal esperar dotze mesos, i que atès el format i les característiques de la revista, la periodicitat semestral fóra la més adient.

Celebro la represa de la revista i que L’Amic de les Arts, que és un títol i un repte de llistó ben alt, hagi vist la llum en una tercera etapa que m’agradaria que s’esdevingués sense altres incidències que els debats de contingut al consell de redacció. M’agradaria, també, que hi hagués garanties de continuïtat sense defallences pressupostàries i que fos no una flor fent estiu, sinó un jardí vivent les quatre estacions de l’any. La presentació del primer número va ser un èxit de públic i, sobretot, de l’interès que va desvetllar; la present etapa de L’Amic de les Arts no podia presentar-se amb millor entourage, i els membres del consell de redacció ho vam celebrar i disfrutar per partida doble. Amb tot, la realitat de la cultura institucional de Sitges i de les infraestructures culturals de la Vila no em permeten la frivolitat del triomfalisme.

A hores d’ara, L’Amic de les Arts reuneix un conjunt de persones que, des dels respectius posicionaments i coneixements col.labora en la tasca comuna de la creativitat, el pensament i el coneixement sota una capçalera que és una il.lusió, un repte i un compromís. “Treballar per Sitges malgrat Sitges”, que deia Carbonell Gener. Els valors no han canviat tant, tot i que les circumstàncies són ben diferents. Però per nosaltres no quedarà.

Val a dir que, en acabar la celebració, a l’equip de redactors només ens calia fer-nos la foto de l’estació…

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 13 de juny del 2009
7 de juny 2009

RÀFOLS-CASAMADA, POÈTIQUES POSSIBLES


Visito dues exposicions d’Albert Ràfols-Casamada a París, ambdues comissariades per Jean-Pascal Léger. L’una, a la galeria Vidal-Saint Phalle i l’altra al Centre d’Estudis Catalans de la universitat París-Sorbonne. Amb el suport de l’Institut Ramon Llull i la galeria d’art el Centre, dirigit per Denise Boyer, ha organitzat una jornada d’estudi sobre “Albert Ràfols-Casamada, pintor i poeta” que ha coordinat Eliseu Trenc-Ballester.

Juntament amb Michel Collot, Antoine Graziani, Jean-Pascal Léger, Sam Abrams, Montserrat Prudon i Eliseu Trenc he compartit l’admiració i la reflexió sobre l’obra de Ràfols a partir de les lectures i contemplacions de la seva obra, tan diverses han estat les nostres respectives aportacions. Tots plegats hem coincidit insistentment en dos llocs comuns: el símbol i metàfora de la finestra en tant que eix visual i conceptual i el viatge en tant que font d’inspiració creativa. Una altra observació compartida és la de l’obra de Ràfols concebuda a manera d’un gran espai líric, d’una lírica objectiva, ben poc assimilable al concepte de lírica convencional, on actuen amb força l’osmosi entre dos llenguatges artístics i una sola voluntat expressiva.

L’obra poètica d’Albert Ràfols-Casamada s’inicia des de ben aviat, al mateix temps que la seva pintura: “pintura i poesia han estat dues pràctiques paralel.les i, fins a un cert punt, complementàries”, declara el 1976 amb motiu de l’aparició del primer volum de poesia reunida, Signe d’aire (1976). El títol, programàtic, es perllonga en el segon aplec d’obra poètica (2000). Cinc anys després l’artista publica un nou llibre, Dimensions del present. A hores d’ara el corpus poètic es mostra en la seva compleció, com succeeix amb la pintura.

Per tal d’explicar el caràcter d’unicitat de la seva obra he retornat a una publicació dels anys vuitanta que mostra com Ràfols pren un posicionament programàtic pel que fa a la vocació creativa: la revista Ampit. Poètiques possibles (1982-1984, 11 números), de la que és director i inspirador. Àmpit es produeix en un moment d’afirmació de l’artista en tota la seva plenitud: poemes, traduccions poètiques, dibuixos i reflexions conflueixen en la concreció de les poètiques possibles sorgides de la llibertat i de la voluntat creativa portades als límits. La seva és una “voluntat de donar una via d’expressió a les nostres inquietuds en art i en poesia amb una vinculació amb les avantguardes dels anys vint i trenta, amb una posada al dia corresponent al que llavors constituïa el nostre present”, recorda l’artista en una entrevista (Caràcters, 2005).

Dos dels textos de Ràfols prenen format i intenció de manifestos poètics. El primer, de títol homònim a la publicació, reivindica la tradició avantguardista (“retrobar coses passades però no exhaurides”) per a “un espai de creació” on tinguin cabuda totes les poètiques personals possibles sorgides del paisatges que sorgeixen de la mirada interior. El segon, “Elogi del viatge” reivindica la pluralitat de poètiques i el viatge en tant que exercici creatiu i obert. Des d’un posicionament del tot antidogmàtic Ràfols deixa fixats ambdós posicionaments i els continuarà practicant fins a l’actualitat.

Val a dir que, a més, Ampit constitueix un producte creatiu que vint anys després permet entreveure clarament els punts de confluència de les orientacions estètiques nascudes els primers vuitanta, un cop tancat el període del realisme social dels seixanta i setanta. S’avança al seu temps reivindicant la modernitat clàssica de J.V.Foix i l’eclosió, definitiva, de Joan Vinyoli; la consolidació de Narcís Comadira i de Francesc Parcerisas i la revelació, entre altres, de Miquel Barceló.

Des de l’esperit manifestat a Ampit, Ràfols formulava fa poc la darrera concreció de l’espai creatiu: “El poema és el traç que resta en l’aire”. La llum, el color i el traç configuren el fonament i la culminació de l’òsmosi que esborra les fronteres dels llenguatges artístics. És el triomf de les poètiques possibles i acomplertes.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges. 6 de juny del 2009
Subscriure's a: Missatges (Atom)