Visito dues exposicions d’Albert Ràfols-Casamada a París, ambdues comissariades per Jean-Pascal Léger. L’una, a la galeria Vidal-Saint Phalle i l’altra al Centre d’Estudis Catalans de la universitat París-Sorbonne. Amb el suport de l’Institut Ramon Llull i la galeria d’art el Centre, dirigit per Denise Boyer, ha organitzat una jornada d’estudi sobre “Albert Ràfols-Casamada, pintor i poeta” que ha coordinat Eliseu Trenc-Ballester.

Juntament amb Michel Collot, Antoine Graziani, Jean-Pascal Léger, Sam Abrams, Montserrat Prudon i Eliseu Trenc he compartit l’admiració i la reflexió sobre l’obra de Ràfols a partir de les lectures i contemplacions de la seva obra, tan diverses han estat les nostres respectives aportacions. Tots plegats hem coincidit insistentment en dos llocs comuns: el símbol i metàfora de la finestra en tant que eix visual i conceptual i el viatge en tant que font d’inspiració creativa. Una altra observació compartida és la de l’obra de Ràfols concebuda a manera d’un gran espai líric, d’una lírica objectiva, ben poc assimilable al concepte de lírica convencional, on actuen amb força l’osmosi entre dos llenguatges artístics i una sola voluntat expressiva.

L’obra poètica d’Albert Ràfols-Casamada s’inicia des de ben aviat, al mateix temps que la seva pintura: “pintura i poesia han estat dues pràctiques paralel.les i, fins a un cert punt, complementàries”, declara el 1976 amb motiu de l’aparició del primer volum de poesia reunida, Signe d’aire (1976). El títol, programàtic, es perllonga en el segon aplec d’obra poètica (2000). Cinc anys després l’artista publica un nou llibre, Dimensions del present. A hores d’ara el corpus poètic es mostra en la seva compleció, com succeeix amb la pintura.

Per tal d’explicar el caràcter d’unicitat de la seva obra he retornat a una publicació dels anys vuitanta que mostra com Ràfols pren un posicionament programàtic pel que fa a la vocació creativa: la revista Ampit. Poètiques possibles (1982-1984, 11 números), de la que és director i inspirador. Àmpit es produeix en un moment d’afirmació de l’artista en tota la seva plenitud: poemes, traduccions poètiques, dibuixos i reflexions conflueixen en la concreció de les poètiques possibles sorgides de la llibertat i de la voluntat creativa portades als límits. La seva és una “voluntat de donar una via d’expressió a les nostres inquietuds en art i en poesia amb una vinculació amb les avantguardes dels anys vint i trenta, amb una posada al dia corresponent al que llavors constituïa el nostre present”, recorda l’artista en una entrevista (Caràcters, 2005).

Dos dels textos de Ràfols prenen format i intenció de manifestos poètics. El primer, de títol homònim a la publicació, reivindica la tradició avantguardista (“retrobar coses passades però no exhaurides”) per a “un espai de creació” on tinguin cabuda totes les poètiques personals possibles sorgides del paisatges que sorgeixen de la mirada interior. El segon, “Elogi del viatge” reivindica la pluralitat de poètiques i el viatge en tant que exercici creatiu i obert. Des d’un posicionament del tot antidogmàtic Ràfols deixa fixats ambdós posicionaments i els continuarà practicant fins a l’actualitat.

Val a dir que, a més, Ampit constitueix un producte creatiu que vint anys després permet entreveure clarament els punts de confluència de les orientacions estètiques nascudes els primers vuitanta, un cop tancat el període del realisme social dels seixanta i setanta. S’avança al seu temps reivindicant la modernitat clàssica de J.V.Foix i l’eclosió, definitiva, de Joan Vinyoli; la consolidació de Narcís Comadira i de Francesc Parcerisas i la revelació, entre altres, de Miquel Barceló.

Des de l’esperit manifestat a Ampit, Ràfols formulava fa poc la darrera concreció de l’espai creatiu: “El poema és el traç que resta en l’aire”. La llum, el color i el traç configuren el fonament i la culminació de l’òsmosi que esborra les fronteres dels llenguatges artístics. És el triomf de les poètiques possibles i acomplertes.