30 de des. 2010

"NO SENTS, COR MEU, LA SOLEDAT DE LES ESTRELLES...", de Màrius Torres

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.



Màrius Torres,
18 de juny, 1942
| 2 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

MA VIDA NO ÉS AQUESTA HORA ABRUPTA..., de R. M. Rilke



Ma vida no és aquesta hora abrupta
dintre la qual em veus tan apressat.
Jo sóc un arbre davant del meu fons,
sóc només una de les meves boques
i just aquella que es clourà primer.

Sóc el silenci entre dues notes
que s'habituen l'una a l'altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

Però en l'interval obscur es concilien,
just fremint.
                     I queda bell el cant.



"Mein leben ist nicht diese steile stunde..." Stundenbuch, de R. M. Rilke. Versió de Joan Vinyoli

 
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
26 de des. 2010

EL MATÍ DE SANT ESTEVE, de Pau Riba



El matí, de Sant Esteve
els galls no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantat-li l'arribada
la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat,
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
Correrem pels carrer de la vila
despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles
farem gran terrabastall,
diran: "Ai, a què ve tanta gresca?"
direm: "és que volem falls!!"

No volem, no no senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè ah, aha, aha...
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
24 de des. 2010

NO ÉS FÀCIL... (René Char, Lettera amorosa)


 No és fàcil restar dret sobre l'onada del coratge quan se segueix amb l'esguard algun ocell que vola al declivi del dia.

Fotografia de Frèia Berg (suite Terramar)
22 de des. 2010

A LA SALUT DE LA SERP, de René Char (XVIII)

Poder caminar, sense enganyar l'ocell, des del cor de l'arbre a l'èxtasi del fruit.
21 de des. 2010

A LA SALUT DE LA SERP, de René Char (passatge X)

X
En la teva essència ets constantment poeta, constantment al zenit del teu amor, constantment àvid de veritat i de justícia.  Que no puguis ser-ho assíduament en la teva consciència és, sense cap dubte, un mal necessari.



19 de des. 2010

"ALLÀ ON ELS BLAUS S'AMIDEN"



Fa fred i les fulles seques s’arremolinen polsegoses a l’embat del vent que les va arrossegant sense rumb i a pler. És temps d’aixopluc, potser de reflexió i d’una mica més de calma i tot sembla convidar a un cert replegament. També és temps de comiats perquè la vida va passant davant dels ulls els altres i dels nostres fins arribar l’hora de l’acompliment definitiu. Llavors hem de fer el cor una mica més fort per entonar un comiat i fer un lloc en l’àmbit del record per a les persones amb qui, de lluny o de prop, hem compartit trajecte. Un amic em deia que guarda els recordatoris a l’agenda de l’any i jo els deso en una capseta de cedre que em va regalar la meva àvia; sempre que desem recordatoris el que en realitat fem és perllongar la memòria dels que ens han deixat per a tot el temps que ens sigui humanament possible. 

Ha estat que en cosa de poc més d’una setmana que n’he desat tres. La Montserrat Julià, la Montserrat Gasull i en Joan Ferrer - més conegut com en Joan Terradéu – des de situacions i circumstàncies ben diferents han format part d’un entorn proper d’amistats, afectes i parentiu. En pocs dies de diferència han passat avall en ple paisatge tardoral.

M’agrada recordar la Montserrat Julià en tota la plenitud de caràcter, abrandada i crítica, resignada i afectuosa, amiga dels seus amics i puntal del seu entorn familiar. La Montserrat que, des del primer moment, va figurar al costat al seu marit, en Jacint Picas, entre els socis fundadors de Grup d’Estudis Sitgetans i que hi va fer palès el seu entusiasme i disponibilitat. Que va saber fer front a les maltempsades doloroses que li va tocar patir i que, de mica en mica, es va anar apagant sense que aquells ullets que brillaven perdessin del tot la lluïsor d’una vida que estimava i que va assaborir al compàs de les seves circumstàncies.


Quan vaig conèixer la Montserrat Gasull, barcelonina de la Portaferrissa, professora que havia estat i llavors alumna de la Facultat de Teologia em va semblar que era – i ho era – tot un caràcter on s’encarnaven la capacitat de decisió i la fortalesa no sé ben bé si natural o adquirida per la força dels fets. Després deixava entreveure l’altra faceta del seu caràcter, de continguda tendresa. Als noranta-dos anys encara llegia La Vanguardia, en feia el crucigrama cada dia i exercia la seva curiositat natural vers les ciències i les lletres amb la mateixa voluntat de sempre. El passat mes d’octubre li vaig fer a mans l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni perquè em va comentar que havia vist al diari la notícia de l’edició i, a ella, la Leveroni, sempre li havia agradat. Hi vaig parlar per darrer cop quan me’n va donar les gràcies amb una veu entre trista i esllanguida que em va fer veure que havia iniciat la davallada. Quan vaig veure que al seu recordatori hi havia publicats uns versos de la poeta en què demana “que els meus ulls / quan es tanquessin restessin aclarits / d’aquella llum suau, dolça companya dels camins més petits” i el seu fill em va explicar que ella mateixa els havia triat com a epitafi vaig pensar que sí, que la Montserrat Gasull va ser tot un caràcter dels que deixen per a sempre l’empremta de l’estimació. 


En Joan Terradéu ha estat un dels sitgetans que més ha gaudit, em sembla, de la llum, del paisatge, de la mar i de les coses bones de la vida. Ha disfrutat a pler amb els productes de la terra, el menjar i el beure; ha prodigat també a pler el repic de les paraules del tot ajustades al que de debò ha volgut dir amb intensitat, gràcia i murrieria, si s’esqueia. Breu: en Joan era d’aquells que fins els últims moments de benignitat que li va regalar la vida els va exprimir fins la darrera engruna. El seu nét, el poeta Joan Duran i Ferrer li ho ha escrit en un bellíssim poema al que també pertany el vers que encapçala aquest article i que clou amb un sentit reconeixement per a transmissió d’aquell gust per la vida que experimentava: “Des de la sorra del temps / pleguem les engrunes de l’última taula. Del fons del vi, lluent, / beuré l’amor que vas fermentar-me”.

Són tres comiats de tardor escrits al caliu del record, els ulls i el cor “allà on els blaus s’amiden”.


Fotografies de Frèia Berg (desembre 2010, sèrie Terramar)
11 de des. 2010

JERUSALEM A GIRONA



El món és ple d’oblit i de memòria
com de mar i terra eixuta. De vegades el record
és terra ferma i permanent
i a voltes és el mar que ho cobreix tot
com en el diluvi, i l’oblit és terra salvada del naufragi
com la muntanya d’Ararat.
Iehuda Amikhai

Travesso una muralla d’heura roja que es perllonga, es perfila i perviu esfilagarsada més enllà de l’àmbit on es mostren tots els colors de la tardor. L’indret és de pedra i és la pedra la que guia al meu itinerari perquè els murs, els edificis, les finestres, les llindes que em voregen em porten fins el retrobament d’una ciutat en l’altra.

El Museu d’Història dels Jueus, a Girona, és un recinte delimitat per patis i parets, finestrals i balconades. Hauria pogut ser un casalot trinxat per edificacions i usos de tota mena però ha esdevingut un lloc de memòria i de coneixement. Memòria de la història dels jueus gironins, des del gran savi Nahmànides fins Les filles de Sara (CCG Edicions) a les que Sílvia Planas, directora del Museu, va donar vida per mitjà de la lletra impresa contra la destrucció i l’oblit. Coneixement, perquè el centre de recerca, l’Institut d’Estudis Nahmànides acompleix les finalitats d’estudi i difusió de la història de la comunitat jueva de Girona i, per extensió, de la cultura jueva en general. Compta amb una magnífica biblioteca especialitzada, formada en bona part a partir de donacions d’especialistes i estudiosos, valuosa per la qualitat dels fons bibliogràfics i pel valor de col.lecció única que li atorguen els documents especialitzats que posseeix.



Nahmànides (Girona, 1194 - Accre, 1270), qui dóna nom al centre, va ser un filòsof, metge, savi i rabí nascut al call gironí que va deixar la seva ciutat per anar a Jerusalem, des d’on va escriure diverses obres i també lletres adreçades als seus familiars en les que, de vegades, parlava d’enyor:

Sóc l’home que ha sentit la fiblada
del dolor. Vaig deixar la taula parada,
em vaig allunyar d’amics i companys,
car el viatge és llarg i ple d’afanys.
Jo que era príncep per als meus germans
visc ara en un alberg de vianants (...)
En ells tindré posats els ulls i el cor
per sempre més...


Surto al Pati dels Rabins, envoltat d’heures i d’arbres. Els capvespres de primavera i d’estiu hi ha recitals i concerts en aquest espai de petit format que sembla haver estat fet exprés per acollir música i paraules. Hi deu fresquejar al capvespre; m’agrada imaginar com deuen ser aquestes vetllades quan el dia que decau deixa pas al guany d’un lleure encalmat. També el capvespre és hora de poetes. Nahmànides pensava en la seva Girona natal de Jerusalem estant, i des del pati  penso en dos poetes jueus, ben diferents però tots dos vivint el seu respectiu present en la ciutat estimada i enyorada. L’una, Else Lasker-Schuler, nascuda a Elberfeld que, després d’una vida errant, va viure pobrament a Jerusalem els darrers anys, on va morir. L’altre, Iehuda Amikhai, autor d’una obra immensa, propera, corprenedora on el present es bat amb l’enyor i el record i és la paraula del poeta el que guanya la partida:

Pregàries entaforades a les escletxes
del Mur de les Lamentacions,
paperets arrugats i comprimits.
Per contra, un paper clavat
a la vella porta de ferro
mig coberta per un gessamí:
“No he pogut venir,
espero que ho entenguis.”

Passo una estona mirant el pati amb la llum d’un migdia enfredorit, resseguint les formes de les pedres antigues, la vegetació que les acompanya sense ocultar-les. Retorno als versos d’Amikhai:

L’enyor és el fruit.
Els fets i les coses que de debò passen al món
són flors que es marceixen i que no es conserven,
el fruit aguanta un poc més i guarda dins llavors d’enyors futurs.
L’arrel roman sota terra.

I crec que la vida és un exercici de memòria que necessita tant les pedres com els versos del poetes.


La traducció dels poemes de Nahmànides és d'Eduard Feliu, i des de Iehuda Amikhai de Manuel Forcano. 
Fotografies de Frèia Berg (novembre, 2010)
7 de des. 2010

BOSC EN GRIS I GEBRE (poema en nota per a un dibuix)



Tallat talment a sang 
com és la sang que mana 
arraulida en la molsa 
al bosc en gris i gebre 
flama i arrel 
enllaç en la penombra 
enyor que engoleix tots els paisatges 
en la nuesa extrema 
epifania a sang 
al bosc en gris i gebre. 



Dibuix de Carme Montagut (desembre, 2010)







 
6 de des. 2010

GRATITUD, de Quim Español



Per tu va caure el vent que m'assolava
la casa desolada.
Per tu va callar el mar, com un lleó ferit
que dòcil ara et llepa es peus amb llengua tèbia.
Per tu s'atura el sol
sobre a ratlla d'ombra dels boscos de ponent
i s'adorm flamejant als teus cabells.
I a l'hora del foscant
una brisa de llum de vapor de mercuri
s'enarbora quan passes transfigurant la nit.
Ordenes elements, governes meteors,
apaivagues les penes amb un gest
i els ocells carnissers
reposen amansits a les teves espatlles,
els vells canten per tu rares salmòdies
i de les mans et brollen aigües simples
i de la boca noms medicinals.


Per tot això he viscut.
Per les paraules noves
que no m'has murmurat, vull viure encara.




Quim Español, 70 poemes (2007)
La fotografia de Frèia Berg  pertany a la Suite de l'heura roja (tardor 2010)
5 de des. 2010

VEDUTA DI ROMA



 Per què cal que una ciutat sigui tan bruta,
escrostonada, corrupta, decadent,
on cada edifici que restauren
és un insult per a la resta dels palaus?


S'obren les places en columnes de marbre
i  per terra s'arrauleixen gats i tombes
a l'escalf del sol clement d'hivern.


 Tots els colors de l'ocre rivalitzen
per admirar l'esguard que es recomforta
en la contemplació de l'ordre de les ruïnes,
en l'altivesa de façanes que emergeixen
alçant-se des del buit.



La ciutat enlluerna i va teixint
la teranyina dels afectes i els records
(Piazza Navona, Via Giulia, Lungotevere),
on s'acoblen el cos i l'esperit
havent pactat l'acord per única vegada.




Les ales del buit (1997)
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
4 de des. 2010

URNES, MANETA I LA VIDA QUOTIDIANA

Com si de sobte hagués escampat. Després de quinze dies d’una campanya electoral de rectes, curves, oscil.lacions diverses i vídeos impresentables la victòria de Convergència i Unió aclareix el panorama per a la satisfacció de molts. Ha estat un triomf guanyat a pols. La travessa del desert ha forjat el líder, l’exèrcit de resistència – paraules d’Artur Mas – s’ha batut a pler en favor de la causa i l’electorat ha respost amb la majoria suficient que fa esperar un govern fort i consolidat que governi – governar no és exactament sinònim de gestionar - , una oposició responsable que faci la seva feina i la possibilitat dels pactes de país necessaris per guanyar el present – vèncer la crisi i els seus danys tant nuclears com col.laterals – i per guanyar el futur,  amb el concert econòmic inclòs.

Més enllà dels matisos i detalls de la victòria electoral de CiU, el paisatge després de la batalla mostra ferides de guerra, moviments tàctics, retirades qui sap si estratègiques, replantejaments de terreny, replegaments de les tropes, embats a tort i a dret. Palesa, també,  fins a quin punt ha fracassat la temptativa de reduir la política catalana a l’esquema bipartidista espanyol, tan insà com improductiu políticament parlant, endèmicament tendent a instaurar una alternança de mediocritats sempiternes. Ha quedat clar que no es pot governar Catalunya en contra de Catalunya, ignorant la realitat del catalanisme que alguns donaven per periclitat, fent cas omís als reptes del dia a dia que empenyen malgrat la incompetència, les fugides cap endavant i les negacions de l’evidència. A hores d’ara han començat els retrets, els esgarips, els debats i les temptatives, i també el desfermament dialèctic a manera d’assaig del que serà el Parlament que s’ha de constituir d’aquí a pocs dies. Brindarem amb el cava nadalenc acompanyat de neules i torrons poc després que els diputats i diputades hagin inaugurat la  novena legislatura i, probablement – la litúrgia parlamentària mana -  amb Artur Mas investit com cent vintinovè president de la Generalitat.  Any nou, vida nova...

Si diumenge a la nit va córrer el cava en públic i en privat per motius electorals, l’endemà es van tornar a sentir soroll de taps de suro i el dring de les copes per celebrar com cal una maneta esplèndida, magistral, un primor de maneta brodada pels jugadors de Barça que no van deixar que els blancs toquessin gaire pilota. El públic va dedicar sentides tonades a l’entrenador de l’equip rival i perl feisbuc corria un grup que demanava la reeducació d’un els merengues menys polits que han vestit la samarreta madrilista. Una maneta històrica que conservarem per a l’eternitat i per quan vagin maldades, però que de moment té el  doble regust de victòria...

Tot i que la realitat no perdona. En aquest cas, vol dir la vida quotidiana i el medi local sitgetà. Em diuen que al ple de dilluns es va fer avinent que l’equip de govern desestima traslladar la biblioteca a Can Falç, però de moment no se sap perquè no es decideix la construcció de l’edifici de biblioteca i arxiu a la plana est. ¿L’aposta de l’equip de govern per primar les inversions privades de Quàlia el fan desdir de prioritar un bé comú d’un incontestable caràcter de servei social com és una biblioteca pública? I, mentrestant, ¿se seguirà practicant la incògnita de l’especulació patrimonial i cultural amb el conjunt de Can Falç? Quan ho explico, sobretot fora de Sitges, es fan creus de la distància que hi ha entre la façana publicitària que l’Ajuntament va mantenint amb la realitat, que mostra amb tossuderia tal com estem: en una situació de dèficit econòmic i cultural considerables.

Arran d’una enquesta que un mitjà de comunicació està elaborant sobre Quàlia he establert un cordial debat amb amics i companys sobre aquest projecte, que ara per ara no passa de ser, em sembla, una declaració d’intencions. La propaganda continua en forma d’exposició i materials de difusió força vistosos i, pel que sembla, costosos, però d’informació ben poca. La visita a la pàgina web mostra la mateixa informació que fa unes setmanes, la navegabilitat del lloc no és cap meravella i el llenguatge de laboratori d’idees brilla amb impune imprecisió. Una oposició frontal a aquest megaprojecte que combina urbanisme i economia amb la cultura com a esquer no sembla que sigui la millor manera de promoure el progrés de la vila, però precisament per causa de la seva magnitud calen molta més concreció, informació i transparència. El que és segur és que Quàlia és el tema estrella de les properes eleccions municipals i en conseqüència la informació, la transparència i el debat subsegüent són imprescindibles. De les urnes i la maneta a la vida quotidiana, sense que unes coses ens facin oblidar les altres.
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , , ,
29 de nov. 2010

DEL PAS DE LES FÚRIES A LA CIUTAT IDEAL. UNA TARDA AMB MÀRIUS TORRES


Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria guarda’ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Màrius Torres, La ciutat llunyana (fragment)

Mig per voluntat mig per atzar, passaré part de la jornada de reflexió entre amics amb els que recordarem i recitarem un poeta que, entre altres virtuts que el converteixen en una de les veus líriques més destacades del nostre segle vint, és un clar exponent de què va ser la derrota i què va significar mantenir la flama de la fidelitat a la terra i al país en els pitjors moments de la victòria franquista. Un país derrotat, la família a l’exili i Màrius Torres escrivint des del sanatori de Puig d’Olena amb esperances de vida cada vegada més minses. Fins que el desembre de 1942 la tuberculosi se l’endu als trenta-dos anys.
Màrius Torres va sentir la intensa i profunda fiblada de la derrota en un moment en què sabia que el seu futur estava “sembrat de sal”. Malalt des dels vint-i-cinc anys i des de llavors internat al sanatori d’on gairebé ja no va sortir més, el poeta mantenia una intensa correspondència amb el seu amic Joan Sales, soldat de la república i autor d’una de les millors novel.les del segle, Incerta glòria, i també amb el seus familiars, sobretot amb el seu germà, el polític Víctor Torres, i la germana Núria. Els poemes de Màrius Torres tracten de la vida i de la mort, de l’amor i de la música, de la seva humana condició de malalt que viu amb una intensitat i una consciència que trasllada a una dicció poètica tocada per un lirisme intimista i commovedor.
“Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!”... Res no és aliè al poeta que viu, estima i espera. La derrota, l’exili, la destrucció del país que l’ha vist néixer i créixer el converteixen en un poeta cívic i patriota que, per damunt de totes les maltempsades que li pateix i que l’envolten, escriu sobre els ideals i l’esperança. Quan tot el que l’ha fet viure ha quedat anorreat i aquella ciutat d’ideals que ell, els seus, la gent de la seva generació han volgut construir i continuar ha estat enderrocada pel pas de les fúries, Màrius Torres invoca de nou la fe i l’esperança que neixen des de ben endins del cor dels éssers : “Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure (...)  Desapareguda la ciutat que volien bastir, entreveu que
“més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser
 que ens envia, per sobre d’aques temps presoner
batecs d’aire i de fe.”
Dos poemes, “La ciutat llunyana” i “La galerna i el llamp, el torb i la tempesta...” són els més representatius del Màrius Torres cívic i patriota. Els valors que hi defensa són l’amor i la confiança vers el país i l’esperança,
 “la flor de l’esperança, minúscula i tenaç
 color dels nostres somnis, únicament hi resta!”
perquè la seva arrel és llarga i profunda i el poeta sap que encara que ell potser no serà a temps per veure’n la florida altres la viuran. És aquesta ciutat llunyana, reflex del que va ser un dia el somni de la ciutat ideal el “que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner / batecs d’aire i de fe.”
Sense l’esperança i sense la fe de Màrius Torres i tants d’altres que van mantenir l’alè de la Pàtria antiga aquest dissabte no hauria estat el dia de reflexió que marca la vigília de les eleccions al Parlament. Tot costa, i tot és difícil, però mantenir la dignitat i la voluntat de llibertat i de progrés són valors en els que ens reconeixem com a nació. Dissabte llegiré Màrius Torres, i diumenge hi pensaré quan vagi a votar, que ho faré a consciència.

(Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 26.XI.2010. Fotografia de l'acte d'Homenatge a Màrius Torres, Grup d'EStudis Sitgetans, 27.XI.2010, de Frèia Berg)
21 de nov. 2010

LA BIBLIOTECA I CAN FALÇ. DOS, I MÉS, DESPROPÒSITS


 Si ara es realitzés una auditoria d’infraestructures culturals a Sitges – una auditoria professional i neutral, no un encàrrec a un laboratori d’idees afí per fer dir el que convingui per a la propaganda de sempre – no aprovaríem. Deixo a part l’estat dels museus del Racó de la Calma, però cal no oblidar que Maricel de Terra està tan malament com l’edifici del davant; diria que pitjor, perquè quan fa vent volen les xemeneies i les teules i quan plou l’aigua es filtra pel terrat de la Biblioteca regalimant parets avall i endins. Maricel de Terra està en estat de precarietat malgrat la façana blanca i els dos salons de festes i esdeveniments,  sense els equipaments bàsics per a la seva conservació preventiva. Esperem que algun dia se’n presenti el projecte de restauració integral conjuntament amb un projecte d’usos culturals i patrimonials adequat a la seva singularitat, perquè de l’aventura de la Universitat Menéndez Pelayo (recorden?) al cap dels anys el balanç no és, precisament, de tot satisfactori.

Els dèficits infrastraestructurals i situacionals són diversos, però aquesta vegada prefereixo centrar-me en dues situacions que voregen els límits del que és la realitat cultural a Sitges de portes endins.


 La Biblioteca, que el 2011 complirà el seu setanta-cinquè aniversari, es troba en un evident estat de decrepitud davant de la indiferència de l’equip de govern. Ja no es tracta de la manca endèmica d’espai, d’un dipòsit condicionat amb les mesures bàsiques de conservació preventiva per a les col.leccions patrimonials, d’importància única; de llibres empaquetats des de fa un parell de dècades perquè ja no hi caben; de programes de digitalització i difusió inexistents; manca de mitjans de desenvolpament, dèficit d’horaris d’obertura al públic...  A Facebook hi ha un testimoni incontestable, la col.lecció de fotografies penjades per Carlos Ibáñez Conde que mostren el descrèdit de la propaganda cultural de Sitges. Quan es va inaugurar el bar Bacardí al Mercat Vell es va rentar la cara del portal de la Biblioteca perquè no desentonés, per bé que l’interior encara espera les reparacions que fa més d’un any es van anunciar. La Biblioteca, que és la infraestructura cultural de més abast social perquè és l’accés a la lectura, la informació i la formació per a tothom, no és una prioritat per a l’Ajuntament de Sitges, per bé que els principis del Manifest de la Unesco per a les biblioteques públiques són plenament vigents. Com tampoc no ho és la construcció del  edifici conjunt per a la Biblioteca i l’Arxiu que havia d’anar al parc de Can Robert amb terrenys adjudicats i projecte aprovat, no se sap ben bé per quina raó.

La darrera notícia sobre la Biblioteca té a veure amb una nova fase de la destrossa de Can Falç, propietat de la Diputació de Barcelona. La casa de l’hortolà, que tenia el sostre ensorrat per la incúria i la impunitat dels seus responsables i que era del segle XVIII,  ha estat enderrocada perquè amenaçava ruïna. Quin exemple de salvaguarda patrimonial per a la població i per als particulars propietaris de cases semblants, catalogades o no, del casc antic! El mateix podria succeir amb la masia de can Pere Mestre, a Can Pei, de propietat municipal, en constant procés de degradació constant en els darrers cinc anys.


La casa pairal dels Falç, a la Ribera, gelosament tancada i barrada des de que va morir la darrera persona de la família Dalmau ja fa una dècada, espera... què? Als terrenys de l’antic Flamboyant, que havien format part de Can Falç i que havien estat declarats zona verda i han estat requalificats per a l’edificació privada,  va pujant la paret de ciment de l’edifici de quatre plantes. A hores d’ara circula el que ha deixat de ser un secret: hi ha la idea – no se sap si amb projecte redactat amb més o menys discreció... – de traslladar la Biblioteca, provisionalment, a Can Falç construint a l’antic hort, un edifici de vidre... mentres no es fa l’edifici del parc de can Robert, si és que s’acaba fent. I també hi ha remors d’un aparcament subterrani sota l’antic Hort d’en Falç.  Pel seu significat històric i pel seu gran valor patrimonial Can Falç ni mereix ser un edifici en constant indefinició especulativa política ni cal destrossar el que queda de l’antic hort amb un aparcament ni el recinte amb un edifici de ciment i vidre. Per contra, caldria emprendre una rehabilitació del jardí, la glorieta i el xup transformat l’actual plaça dura, que es va pavimentar posant-hi de forjat l’antiga reixa del recinte.



 La Biblioteca i la situació de Can Falç són dos despropòsits que no mereixem i que demanen responsabilitat,  dedicació, informació i transparència  per part del govern local. Les infraestructures culturals de Sitges són deficitàries mentre que de propaganda n’anem sobrats.

(Una addenda. Aquest divendres al vespre hi ha convocada una reunió a l’Ajuntament en la que l’Alcalde vol explicar als membres de la Comissió de Cultura, entre altres,  les excel.lències del projecte Quàlia. Alguns dels convocats no hi assistirem. Després de l’allau mediàtica arran de la seva presentació pública al Pachà davant de quatre-centes persones considerem que ja no cal.  És a la Comissió de Cultura on cal informar dels projectes abans dels llançaments mediàtics. La desinformació i el secretisme com a norma no són la millor manera de procedir en termes de participació ciutadana. )


La fotografia d'un dels finestrals del pati de la Biblioteca és de Frèia Berg( 2008), així com la de les obres de can Falç (2010). La fotografia de la façana de Biblioteca és de 1936. El quadre de Santiago Rusiñol (1895) és part del paisatge desaparegut de Can Falç. 
13 de nov. 2010

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH. LA POESIA, LA TENDRESA



La copa buida omple de set el núvol.
El núvol, assaciat, vessa el buit dins la copa.
Equidistant de copa i núvol, jo, pluja i vi,
apàtrida, ignorant, perplexa, il·lusionada.

Cèlia Sànchez-Mústich, Llum de claraboia (1994)


De vegades no acabem de recordar com hem conegut els nostres amics perquè el temps esborra el que és prescindible, perquè el magma de la vida ens va amuntegant vivències i records o perquè arriba un moment que pensem que com que els coneixem des de sempre  no hi va haver una primera vegada. Res d’això no em succeeix amb la Cèlia Sànchez-Mústich perquè recordo com si fos ahir mateix quan i on ens vam conèixer i vam entaular la primera conversa. Havíem coincidit a les lectures poètiques que organitzava l’Àngels Cardona, que ha estat una de les persones que més va fer al llarg dels primers anys noranta per la poesia i pels poetes que recalàvem per Barcelona organitzant lectures i taules rodones sobre tot el que fos susceptible d’haver estat dit i tractat pels poetes.

Va ser a Pati Llimona del carrer de Regomir, un petit oasi revestit de centre cívic municipal, on vaig admirar per primera vegada la mirada blava de Màrius Sampere, on em vaig descobrir la cordialitat afectuosa de José Corredor-Matheos, on vaig compartir lectures poètiques  Maria Mercè Marçal i on vaig fer-me amiga per sempre de la Cèlia Sànchez-Mústich. La primera conversa, després d’una primera lectura compartida, va ser camí de l’estació de metro del Liceu. Cèlia era com ara, menuda i gràcil, amb veu de claredat de cristall. La conversa va ser de to greu i va esdevenir confidència. Al cap del temps vaig entendre-la millor perquè va evocar el que llavors m’explicava en un poema que ha guanyat el passaport d’eternitat de les obres atemporals

Alzeimer.
Aquest és el nom del meu rival.
Qui t'allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.


Després va passar més temps i Cèlia ha esdevingut sitgetana per vocació i per mèrits. L’un, el de l’amistat, i aquest és un fet que a hores d’ara es pot asseverar sense marge d’error. L’altre, per la seva activitat literària que té Sitges com a epicentre. Ella i Joan Duran han aconseguit una fita cultural de qualitat incontestable, com és la Festa de la Poesia que enguany celebrarà la cinquena edició. Aquest tàndem imbatible en originalitat i imaginació ha posat Sitges al nivell de les viles i ciutats poètiques de participació més cobejada. I en solitari, Cèlia va teixint la seva obra literària de narradora i de poeta. Com a sitgetana ha anat aplegant els darrers trofeus: el premi 7LLETRES (2008) pel recull de contes No. I sí; el Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia (2010) per A la taula del mig i fa pocs dies el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (2010) pel darrer poemari,  On no sabem.

Cèlia Sànchez-Mústich ha rebut un dels premis més preuats perquè és un guardó simbòlic de reconeixement, la Ploma d’Or de Sitges. Amb vuit títols publicats de narrativa i set de poesia ha assolit una brillant maduresa literària, ferma i consolidada al llarg d’una quotidianeitat en la que la vida i la literatura perviuen en continuada òsmosi.  És una obra amarada del goig de viure malgrat els embats de la vida, traspua una tendresa ferma i convicta que no renuncia als registres més crus de l’existència.

Als poemes de la Cèlia hi sovinteja un element que invoca amistat viscuda i compartida, com és una taula. Una taula parada que esdevé el cel de la terra:

El cel podria ser
Compartir una llarga taula
Amb tothom que he estimat.
Una taula il.limitada en el temps.
Estovalles de neu sota els plats
abundosos, música de cristall
a la salut de somnis
i una espelma entre els rostres
afamats de mi (...)

Els seus amics sitgetans hem brindat per la Ploma que celebra la seva obra literària, pel guany de la seva presència entre nosaltres, per l'amistati  per la seva poesia, que s’esdevé entre la bellesa i el miracle.
10 de nov. 2010

INSCRIPCIÓ FRONTAL PER A UNA BIBLIOTECA, de Rosa Leveroni



Tots sou rostres cansats: empal.lidíreu 
al lleu ventet polsós de molts infolis. 
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres 
encara us trairan? Què hi ha en els llibres 
que us pugui compensar d'aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni? 
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses 
afrosament semblants!... Deixeu que dormin 
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin 
a llegir cap endins, que els mots us siguin 
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin 
a confegir de nou la vostra vida.


Rosa Leveroni, 1941.


Avui s'ha acomplert feliçment la presentació a Barcelona de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni a la Biblioteca de Catalunya. Ella, que va viure en l'aiguabarreig constant de vida i literatura. 














 
| 3 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
7 de nov. 2010

ÁNGELES SANTOS, PINTORA


 El rostre és el d’una noia gairebé adolescent que mira amb ulls mig atònits mig sorpresos la vida que s’obre al seu davant. No sap que serà una vida llarga, contradictòria, dramàtica en alguns moments i amarga en d’altres, tranquila els anys en què la maduresa deixa pas a un anar fent acordat amb el ritme plàcid de les hores. La noia només viu el seu present en la certesa del que fa. Pinta. Tancada a la cambra ha explorat l’esguard davant del mirall i l’ha reflectit l’autoretrat, una de les primeres obres que apunta la trajectòria dels propers anys. El traç és segur; el contorn, definit; la influència de la Nova Objectivitat, palesa.

Nascuda a Portbou el 1911, la infantesa d’Ángeles Santos és la pròpia de les famílies que formen part del funcionariat de l’Estat i els trasllats són habituals; primer, per Catalunya i des dels anys vint a Salamanca, Valladolid, Ayamonte fins que recalen novament a Valladolid i passen les vacances a Portbou, amb la família materna. “La meva infantesa va durar molt de temps”, recordava. Sempre hi ha un jardí a la vida i en l’obra d’Àngeles Santos i el de Portbou va ser el primer. Hi va retornar els estius de la infantesa i de l’adolescència. De retorn a Andalusia o a Castella se n’enduia el color de la llum i la remor de la mar empordanesa. Les primeres obres són pintades allà o des del record. La tendresa amb què Ángeles Santos retrata els éssers i, en especial, les criatures, prové d’aquella felicitat primera.


 El 1928 és quan Ángeles Santos pinta l’autoretrat de la mirada clara, la visió atemporal de rostre femení d’una modernitat que va ser saludada pels crítics del moment amb motiu de l’exposició individual que va fer a l’Ateneo de Valladolid el 1929. Obsessionada amb la pintura i negada a tota altra cosa que no fos pintar es tanca a la seva cambra amb teles i pinzells. Pinta el que veu, el que llegeix, el que escolta. Els poemes de Juan Ramón Jiménez i els dels escriptors de la Generació de 1927 esdevenen llibres de capçalera. És llavors que el poeta Jorge Guillén saluda la seva obra amb una endreça premonitòria: “A Angelita, en el umbral de su pintura”. Des llavors crema etapes i abandona tot referent extern per pintar únicament amb la mirada interior. Els quadres no són altra cosa que els escenaris percebuts, somniats, interpretats per aquesta mirada. És llavors quan pinta Un món (1929), la seva obra més coneguda. És la representació de la construcció i del somni, la visió d’un món interioritzat i oníric, fragmentat, i enllaçat amb un univers on àngels i estels conjuguen els estats de l’ànima. El vers de Jorge Guillén “Los sueños van por la orilla de la sombra” constitueix el correlat d’aquesta introspecció expressada des d’un surrealisme en estat pur.


Des d’aquest estadi Ángeles Santos continua la introspecció plàstica derivant vers un expressionisme fosc, profund, esqueixat. És el reflex de l’estat obsessiu amb què viu i pinta, fins que una profunda crisi l’allunya per un temps de la pintura. Mentrestant, la seva obra triomfa a les galeries i exposicions. Superat aquest període, Ángeles recala a Barcelona amb la seva família, on entra en contacte amb joves escriptors i pintors dels anys trenta; entre altres, amb Emili Grau Sala, amb qui es casa el 1936. En vuit anys ha travessat els tres llenguatges artístics de la pintura del moment: la Nova Objectivitat, el Surrealisme i l’Expressionisme. Dels anys quaranta ençà l’obra d’Ángeles Santos transcorre entre els retrats i els paisatges. Després de Barcelona i París amb carrers i celoberts, Sitges es converteix en refugi, taller, habitatge. Mai no ha deixat d’expressar la poètica del seu entorn amb poques eines més que la seva mirada que transporta del paisatge a l’interior. I pinta... “Sempre hi ha un jardí”.



Va ser a Sitges, des de la Galeria Agora, on es va publicar la primera monografia sobre l’artista. Vam passar moltes tardes parlant al pis on ha viscut les darreres dècades, m’explicava la seva manera de pintar a finals dels anys vint: “Pintava amb la imaginació, amb la meva idea. Mirava del natural i em sortia tota una altra cosa”. Jo sabia que m’enfrontava a una biografia artística atractiva i complexa i vaig bescanviar el llenguatge tècnic pel llenguatge líric, que era l’única manera d’explicar a pintura d’Ángeles Santos.
Miro les darreres fotografies d’Ángeles, preses aquest estiu a Madrid per la seva amiga i galerista a Sitges, Àngels Pi. La mateixa mirada blava, la mateixa delicadesa de posat, el deix d’expressió infantívola, la ingenuïtat o la inocència amb què acara el pas del temps. Parla de Sitges i recorda els rostres i els jardins que hi ha pintat, el mar que li ha fet companyia, la mateixa mar que de petita contemplava a Portbou. Viu en el record del que l’ha construïda, la pintura, la vida esqueixada i finalment acomplerta. Evoca Sitges com una realitat viscuda els dies al taller que compartia amb Grau Sala; al darrer habitatge uns anys després. Ens queda el seu traç suau, la tendresa dels jardins i de les vistes del Passeig i del mar vistos amb una certa distància. “M’agrada endur-me un record d’arreu on vaig”, em comentava quan trevallàvem en els seu llibre. També ha d’estar bé guardar el record d’Ángeles Santos a Sitges.




Les obres reproduïdes d'Àngeles Santos són Autoretrat (1928) i Un món (1929). La fotografia correspon a 1935.
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

L'ULTIMA ROSA


 En la darrera rosa, intemporal,
per sempre has clos la vida i els poemes
en una incertesa perdurable.
¿Parles de l'esperança
o és la mort, inexorable, que es perllonga
en un alè vellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre
que et porta de bell nou fins a nosaltres,
rere el jardí les roses de novembre
s'exposen a l'hivern, ingènuament salvades
per una paret d'heura i buguenvíl.lees.

T'agraeixo el consol de les paraules.
M'acompanyen, fidels, quan les invoco
en llargs passeigs per camins de crepuscle
dins del cercle tancat, al jardí d'ambre.



"L'última rosa" clou el poemari Jardí d'ambre (1998).
La fotografia, de Frèia Berg, recorda les roses de tardor a l'estació de Sòller.






 
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
5 de nov. 2010

ESTIC BEN SOL..., per R. M. Rilke

Estic ben sol. I ningú no entén
el silenci: veu dels meus llargs dies,
en el que no hi ha cap vent que clogui
el cel alt als meus ulls.
S'obre un dia rar a la finestra,
amb la ciutat al marge. Alguna cosa gran
jeu i espera. I penso: ¿Potser sóc jo?
¿A què espero? ¿On és la meva ànima?



R.M.Rilke, Poemes russos. Dos esborranys. 







28 d’oct. 2010

JOAN SOLÀ, MESTRE DE CONVICCIONS



“Vi bo de Vinebre”. Ho deia a poc a poc,  remarcant amb claredat totes les lletres. L’exemple era per deixar ben clara la pronúncia de les bes altes i baixes, d’explicar amb una frase col.loquial algunes de les variants consonàntiques del català. Nosaltres ens adonàvem que aquell professor jovenàs que en sabia tant parlava un català occidental viu i preciós i que el practicava amb ganes. Eren temps de morfologia, sintaxi,  lexicografia  i gramàtica històrica a tercer i quart de carrera. Teníem Joan Solà gairebé en exclusiva. Jo, que volia estudiar literatura i no llengua, patia les assignatures d’en Solà especialment. Però la seva bonhomia i la manera que tenia de desdramatitzar les dificultats i el temor dels exàmens ho salvava tot, de manera que jo anava passant les assignatures justet.  En acabar els estudis vaig desar els llibres de filologia al prestatge de la certesa que no faria servir gaire més – els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana... – però que em feia goig guardar, i encara hi són. Temps després  vaig anar  retrobant en Joan Solà en diversos àmbits i, sovint m’agradava dir-li que em sabia greu haver-li sortit tan mala deixebla. I ell, indefectiblement, amb la seva sempiterna bonhomia i un punt de tendresa sorneguera m’asseverava que no tot ho era la filologia...
Joan Solà ha estat un mestre de la llengua catalana i un mestre de conviccions. Un home fort d’idees i principis, un patriota que ha sabut transmetre com pocs com l’estima i la valoració de la llengua amb la senzillesa de qui sap que sap perquè es planteja els dubtes científics i actua sense renúncies. Des de la tribuna de l’aula, dels mitjans de comunicació, dels llibres, de les activitats a l’Institut d’Estudis Catalans, ha sabut teixir un enfilall de complicitats, amistats i mestratge amb un estil ben propi i difícilment substituïble. Solà ha contribuït, i molt, a incrementar l’autoestima dels catalanoparlants, a defensar la llengua sense dubtes ni concessions i a treballar per al coneixement cientific del català en tots els àmbits de la seva especialitat, des de la recerca a la difusió. La seva bibliografia és extensa: estudis de lingüísics, de gramàtica i de lexicografia, les obres d’abast popular – Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)-; la dedicació a la figura i l’obra de Pompeu Fabra amb L’obra de Pompeu Fabra (1991 darrera edició) i amb la publicació de les Obres Completes del mestre juntament amb Jordi Mir;  les entrevistes i el llarg conjunt d’articles d’opinió i difusió sobre temes de llengua a les pàgines de l’Avui, des d’on s’acomiadava la setmana passada, com un pressagi...  Salvador Giner, president de l’IEC ha destacat de Joan Solà «la capacitat extraordinària de comunicar el coneixement científic de la llengua, amb tot el seu rigor però amb senzillesa, a la ciutadania». L'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009 va ser merescudament celebrat per tots els que compartíem amb ell els ideals i les conviccions en favor del català. 
Per això no és d’estranyar que la seva mort hagi colpit l’opinió pública més enlla dels columnistes i dels opinadors circumstancials. La seva popularitat sorprèn en veure fins a quin punt les xarxes socials van plenes de comentaris, cançons, paraules d’agraïment i de record. Hi ha qui li ha dedicat el Rèquiem de Gabriel Fauré o l’ Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu amb veu i música de Raimon, i, encara, qui s’ho ha fet venir bé amb el Plou al cor de Joan Manuel Serrat. La de Joan Solà ha estat una mort sentida amb la sinceritat i la espontaneïtat de tants que l’han llegit, l’han escoltat i n’han pres coneixement i exemple. Jo he pensat en aquestes i algunes altres cançons, en el “vi bo de Vinebre” i en la sornegueria tendra, les seves ganes de viure i la seva constància, convicta i incondicional, en la defensa de la llengua catalana. En vaig aprendre molt, i tot el dia d’avui, ara que ja no em pot escoltar més com sento no haver estat una bona alumna,  que li’n dono les gràcies. Perquè la filologia no ho és tot.
Subscriure's a: Missatges (Atom)