31 de des. 2009

UNA HISTÒRIA D'AMOR I DE MEMÒRIA



Quan la Joana va veure marxar en Cebrià cap al front a la lleva de l’estiu del 1938 no sabia del cert si el veuria mai més però va voler creure que tornaria. Ell formava part del contingent d’infanteria pura i dura, carn de canó de trinxera com tants d’altres homes casats i pares de família mobilitzats gairebé fora de l’edat d’anar al front. A en Cebrià li va tocar i va marxar cap a l’Ebre casat i pare d’una criatura. No havia mostrat cap dèria política; al seu entorn hi havia anarquistes teòrics, gent catalanista, catòlics poc significats.

La Joana era filla de vídua i vidu casats en segones noces i la viudetat va esdevenir el fat que la va relligar la vida perquè en Cebrià no va tornar. Havia rebut unes poques cartes per les que sabia que el seu home havia sobreviscut els dies més durs de la batalla de l’Ebre. A mitjans de gener va arribar un comunicat oficial, estàndard i imprès que li anunciava la mort del marit i se li va fer saber que no se li podien enviar els objectes personals. Ella va desar les cartes, algunes fotografies, la notificació i va conservar-ne l’estimació i el record en l’únic indret on podien sobreviure, que és cor endins. Un mig germà la va acollir a casa seva. Li van oferir feina al mateix barri, a la fàbrica on havia treballat en Cebrià, una de tantes com hi havia a la Costa de Llevant on el tren parteix pobles i ciutats deixant la platja i les fàbriques a una banda i la població a l’altra. Després, el silenci. Joana va fer tot el que va poder per sobreviure, no cercar culpables i procurar que la filla no ho patís.

Va passar temps i la noia es va posar a festejar amb un dels xicots del mateix carrer, nét de fusters i pescadors, que treballava en una altra de les grans fàbriques de la ciutat. Un home llest i actiu, ràpid de gest i pensament, que ben aviat es va guanyar la confiança dels directius de l’empresa. Es van casar i tan punt van tornar del viatge de nuvis va enviar la muller a cercar la seva mare perquè deixés la fàbrica i visqués amb ells, de manera que les protestes de la Joana no van valer per res. Van arribar criatures, dues mosses i un minyó i ara que la Joana té noranta vuit anys, és tot un caràcter i conserva els ulls vius i l’elegància natural de sempre, ja en fa uns quants que a casa tornen a ser els tres dels primers temps.

La Joana ha parlat sovint d’en Cebrià als néts perquè li dol que no en tinguin memòria i ara ho fa amb els fills dels néts, que s’interessen per tot, explicant-los anècdotes casolanes i records familiars. Però no els ha parlat ni de la guerra ni de la mort. Ara sap, perquè li ho va dir un company que havia estat a la mateixa unitat i que ho va viure gairebé en directe, que en Cebrià no va morir en cap assalt ni a la trinxera sinó del tret que li va disparar a sang freda un comisari. Li havia trobat un rosari a la butxaca. Un cop el va haver assassinat li va robar l’anell de casat sense cap escrúpol. Ella s’ho havia guardat durant tota la vida fins que fa un temps li ho va contar a la néta petita, que la visita tant com pot.

I ara, als noranta-vuit anys, li confessa que de fa un temps somnia amb en Cebrià. Li deixa ben clar, això sí, que somnia, no fos cas que es pensi que el cap li marxa a tres quarts de quinze. “I, saps, somnio, per exemple, que de tant en tant el deixen sortir del cel, allà on el tenen, i ell pot venir aquí, però ha de treballar. No pot venir a passejar o a no fer res. I en Cebrià ve i treballa, de matinada, en un forn de pa. Fa croissants i pastes i quan és l’hora que m’he de llevar, me’ls porta. Quan em desperto no hi és mai. Però quan esmorzo me’n recordo."

El dia de Cap d’Any la Joana en compleix noranta-nou. M’agrada pensar que ho ben celebrarà sentint l’estimació de la seva família i que recordarà en Cebrià, el marit que la guerra li va prendre, amb un amor sense ràbia. I és que la memòria històrica és plena de vivències i de records anònims que, com la Joana, no obliden el que no es pot oblidar sense deixar-se contaminar pel ressentiment i construeixen històries d’amor a prova del embats i del pas del temps.


L'obra que acompanya la història de la Joana és la Maternitat, d'Amedeo Modigliani (1919).

LA VALSE





 La valse



Se’ns enduia la fúria
de l’embat dels cossos.

A l’ull de l’huracà
el vent xiulava un vals.




De La mar que se m'enduu (Suite Camille Claudel), per ara inèdit.
Camille Claudel va enllestir La Valse el 1893. L'obra es pot admirar al Museu Rodin, Paris.

24 de des. 2009

NADALA del trosset de cel




Mana el calendari i toquen nadales i pessebres perquè ja és Nadal. Ja he tret els suros, he tallat branques de mata, he anat a buscar còdols petits i un xic de sorra. La molsa de colors s’ha guardat força bé, però me’n falta una mica de fresca, que ja arribarà. Mentrestant van arribant felicitacions, auguris i missatges. Un d’ells, em convida a l’esdeveniment de les Bones Festes, on diu que es permet portar-hi amics i on, és clar, s’hi apunta tothom. Jo també, però per no anar-hi amb les mans buides he decidit de portar-los un trocet de cel del que vénen a pams a la Fira de Santa Llúcia.







Portaré un trosset de cel 
per penjar-hi estels amb cua
i contemplar el vol dels àngels
que fa somriure la lluna. 

Un cel a sobre els camins
de molsa i de terra eixuta,
un riu de paper d’estany,
un paller, el bou, la mula, 

un camp àrid amb pastors,
els ramats d’ovelles mudes
fins el son de mitjanit.
La capsa de les figures 

del mateix fang que els humans
tant si grans com criatures
portaré dins del cistell
de vímet amb serradures. 

Les figures del pessebre
vaig triant una per una:
els reis, patges i camells, 
pastorets, àngels de dues 

mides segons que vagin 
a la cova o les altures, 
entre molsa de colors, 
còdols de mar, roca pura,

turons de suro o guix 
amb alguns retocs de fusta, 
ben pintats o esblanqueïts
si és neu o boira que sura.

Entre argelaga i pinedes,
la mata, el boix i la murtra, 
atzavares i bestioles, 
grèvol i palmeres nues,

ànecs, conills i gallsdindis, 
i algun gat, sense cap dubte. 
Un pessebre és un paisatge 
efímer, planer o abrupte

que reflecteix tot un món 
i una esperança menuda 
sota una pluja d’estels 
que il.lumina les figures,

la llum càlida habitant
el fang, el suro i la fusta
i el cel que invoco a trossets
quan veig que  la fosca apunta.


Nadal 2009
23 de des. 2009

UN POEMA de Susanna Rafart PER A ALBERT RÀFOLS-CASAMADA,





Tot respondrà a tot
i en la natura el món
no desarà les roses.

Aire de l'aire, l'arc;
sang de la sang, l'ocell;
fang del teu fang, la mà.

Un blanc porta la tarda:
esguard del teu pinzell,
la idea segellada.


 
                       
Susanna Rafart,  17 de desembre de 2009


L'obra de Ràfols-Casamada és Laguna veneziana, 1987. L'he triat per acompanyar el poema de Susanna Rafart perquè a ella li agrada.
22 de des. 2009

ADRIÀ CHAVARRIA EN EL RECORD




Retrobament


Davant del mirall
em retrobo en la calmai en la solitud
de retorn vers el mateix destí,
el mirall de la solitud
meva.


Havia dedicat aquest poema a Adrià Chavarria quan vaig publicar Taller Cézanne (2007) per celebrar el meu pas pel cicle de lectures poètiques que va impulsar i dirigir, Poesia i Copes a l'Espai Mallorca.
El vaig llegir anit al mateix lloc durant l'acte Adrià Chavarria en el record, poc després d'haver-ne enviat algunes fotografies preses sobre la marxa al feisbuc.


 

19 de des. 2009

ABRAÇA'M (Embraceable you)

JAZZ

Abraça'm fort, ben fort, abans que acabi
el rerefons de lluna que ens aïlla
de comú acord contra la soledat
en la claror de les mans enllaçades
mentre estrenyem l'espai de notes nues
i ens bressa la mateixa melodia.
Així esdevenim aquell ésser feliç
que en els orígens
fou castigat pels déus.
Abraça'm ben fort, perquè pugui servar
l'empremta de les mans,
el pou de les besades,
i convertir en lletra aquest instant fugaç
amb l'energia d'unes mans petites
i amb el cor abocat en el poema.




Fa vint anys que la Maria del Mar Bonet i en Manel Camp enregistren plegats l'àlbum Ben a prop, on hi ha algunes de les cançons més belles que Maria del Mar ha cantat, com Abraça'm, (Embraceable you, de Georges Gershwin) o Jim. Se'n parla aquests dies als mitjans de comunicació coincidint amb un nou recital-enregistrament en directe amb els mateixos intèrprets.
Vaig conèixer primer la versió de la Maria del Mar que les de Billie Holliday, Ella Fitzgerald, Charlie Parker o Sarah Vaugahn i encara m'esborrona la intensitat de la seva interpretació, profundament sensual i apassionada.

El poema Jazz hi té a veure en la seva gènesi, per bé que després va derivar per via pròpia. El vaig incloure al poemari Paris-Viena (2000) i figura en diverses antologies, entre les quals Written for darkness (2004) traduït per Sam Abrams, i la que està en preparació sobre poesia eròtica a cura de Pura Salceda (publicació prevista per a 2010), per a la qual n'he fet la versió en castellà.



17 de des. 2009

UN POEMA PER A ALBERT RÀFOLS-CASAMADA


Menjador 


Sempre hi ha fruita sobre la vostra taula.
Hi reposa mentre el vol dels ocells blaus
il.lumina la paret de rerefons del quadre
del menjador de casa vostra.

No puc parlar d’una natura morta
perquè tot batega i reviu en la quietud.


Per a Àlbert Ràfols-Casamada i Maria Girona
18.II – 19.III.2005


Devia ser la tarda del 18 de febrer de 2005 que Susanna Rafart i jo trucàvem a la porta de casa de l'Albert Ràfols-Casamada i de la Maria Girona. La visita era per complir l'encàrrec que m'havia fet la Susanna de part de la revista Caràcters d'entrevistar l'Albert per parlar de poesia i de pintura. 

No va ser una conversa fàcil perquè el pintor estava immers en el seu món interior i tota la plenitud que la seva pintura expressa es corresponia a poques, molt poques paraules. De mica en mica vam anar entrant en el terreny on s'acompleix l'òsmosi de la poesia i la pintura i, en acabar, les hores havien fet passes de gegant.

Jo m'havia assegut al sofà, a l'esquerra d'Albert, al balancí. Al davant hi tenia la penombra del menjador: taula, bufet baix, cadires i les parets travessades lleument, delicadament, pel vol dels ocells blaus. "Ho vaig pintar per a la Maria..." explicava ell. I la Maria somreia, discreta i silenciosa. 

D'aquella tarda en va sortir, efectivament, l'entrevista a Caràcters i el poema que vaig escriure per a l'Albert i la Maria contemplar la intimitat del seu "Menjador" i que més tard vaig incloure al poemari Exposició antològica (2008). Per sempre més he tingut present aquella tarda, fins la darrera ocasió en què m'he referit a l'obra d'Albert Ràfols Casamada, el passat mes de juny a París. Poesia i pintura, òsmosi, fusió; ell ho ha viscut i ho ha reflectit dels dels inicis en diferents intensitats fins arribar a la síntesi dels darrers vint, trenta anys.


Un vol dels ocells creuant aquesta matinada freda s'ha endut el darrer alenar d'Albert i els silencis, cada vegada menys trencats per la seva veu de vellut. I jo, que el tinc al davant eb una fusió lírica de blaus, l'he volgut fer tornar per una estona per donar-li les gràcies per un temps llarg d'amistat i d'estimació.







11 de des. 2009

PLAÇA VINYOLIANA

"Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,
dann trink du Malvasier.
Caldrà que anem a Sitges
i prop les barques, ajaguts,
veurem l'església blanca;

no tot és mort.”
Joan Vinyoli, “A algú que ve de lluny”





Va ser la tardor del 2004 quan vam parlar per primer cop de places vinyolianes.  A Santa Coloma de Farners, un dissabte a la nit, en un afterhours de notables coneixences. En Pep Solà, biògraf del  poeta i ànima del primer simposi que se li va dedicar, en situava els escenaris biogràfics i poètics: Santa Coloma de Farners – que avui ja compta amb un itinerari establert -, Barcelona i Begur – que el setembre en va acollir una jornada d’estudi-. I Sitges, vaig afegir amb una certa convicció. Era la primera vegada, em sembla, que gairebé sense voler vaig reivindicar la Vila com a plaça vinyoliana basant-me en alguns versos i en el record que guardava de les visites de Vinyoli a Juan del Solar. Mig en broma i molt seriosament, l’hora s’ho portava, entre gintònics de bombai i estones en què el mallorquí Toni Artigues entonava en Romanç de na Roseta, vam quedar que algun dia en tornaríem a parlar, convençuda que a Sitges Vinyoli hi tenia el seu lloc. En sortir del local, a plena i no massa freda nit, en Pep es va apropar a un dels arbres de la plaça i va llevar-li un tros d’escorça que hi sobrava. Té, com a record, em va dir. Vaig agafar el tros de suro i des de llavors el tinc al damunt dels papers de l’estudi. 

De llavors ençà hi ha hagut prou temps per preparar l’esdeveniment que, finalment, serà aquest diumenge tretze de desembre al vespre, a la Cava del Retiro. Entre el record de  les estades del poeta amb Juan José del Solar i les dades que Pep Solà aporta en la biografia de Vinyoli – a les quals cal afegir les dues fotografies seves a Sitges gràcies a la família Capdevila Friedrin -, el poeta compta amb topografia pròpia. Tres aixoplucs, principalment: can Juan del Solar, al carrer de Barcelona; l’antic Hotel Victòria – algun dia n’hauríem de parlar per tot el que va significar al llarg dels anys setanta -; el Retiro dels anys setanta, “on s’entretenia veient els joves jugar al billar i als més grans a dòmino o a cartes”, explica Solà al seu llibre. Un espai poètic: la platja, la Ribera, el mar sempre present. Alguns altres carrers: el carrer Rusiñol, el camí cap a l’estació del tren.



I hi ha els poemes, el corpus que justifica l’entitat de la Plaça Vinyoliana. Referents explícitament són dos: “Damunt la sorra” i “A algú que ve de lluny”,  poema predilecte de Vinyoli i d'en Juan. Alguns passatges poètics recorden també el paisatge marítim de Sitges, la mateixa mar que banya Begur. Altres són els cinc poemes dedicats en  diferents moments, per amistat i afecte, a Juan José del Solar, algun d’ells compartit amb Lluís Izquierdo. A la Cava del Retiro llegirem aquests i altres poemes, amb l’emoció de pronunciar les paraules del poeta que més ens agraden, aquelles que per alguna raó hem fet nostres, o que hem compartit. El “Perfectament recordo” amb què en Roger Costa-Pau ens va agafar per sorpresa a la Mireia Vidal-Conte i a mi en començar la lectura que vam fer fa un parell de mesos a Girona. O qualsevol dels passatges màgics del Llibre d’amic: “Hoste meu, dorms a la galeria...” O la quieta meravella dels Cants d’Abelone: “Tot és per ser donat i no t’ho vol ningú...”. O les versions en què ens aboca el neguit visonari de Rilke, talment com en un dels millors passatges de la primera “Elegia”: 

“... Perquè el bell no és res més / 
que el començ del terrible, que encara suportem tot just, / 
i ens meravella tant perquè amb indiferència / 
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.” 

Cadascun de nosaltres guardem no el secret sinó el mirall que ens retorna la imatge del poeta. I molt probablement ens és comuna la idea de l’essència de la poesia que Vinyoli estableix a partir de les paraules de Hölderlin en plena maduresa, en la via de la senectud, afirmant-se en la certesa, un cop més, de la poesia com a forma de vida:

“      ... el que,  però, perdura
ho funden els poetes. 
Tant és així que l’àrid
Hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.”



Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12 de desembre del 2009
Amb agraïment a la família Capdevila Friedrin, per les fotografies, i a Pep Solà per haver-les comunicat, juntament amb nova informació sobre Vinyoli i Juan José del Solar a Sitges. 




10 de des. 2009

EL MESTRE CARLES RIBA, EL DEIXEBLE JOAN VINYOLI




    " I sempre d’amagat,
un déu t’agullonava i en sofries,
no mai esquerp a ell i et feies
foguera i sobri cant.
             Tot tu cremaves.


Joan Vinyoli, “De cos present”. A la memòria de Carles Riba (1959) 

Dos dels grans poetes que han marcat el panorama literari català del segle vint han estat Carles Riba (1893-1959) i Joan Vinyoli (1914-1984). Riba, poeta, humanista i traductor, l’intel.lectual que viu amb plenitud i normalitat la seva professió, és qui exerceix una més gran influència poètica fins que la seva mort el 1959 i la irrupció dels corrents del realisme social dels anys seixanta el desbanquen. Només aparentment, perquè continua nodrint intel.lectualment i poèticament aquells que no es deixen guanayar per la immediatesa.
L’atzar ha fet coincidir l’homenatge a Joan Vinyoli amb motiu dels 25 anys de la seva mort amb el III Simposi Carles Riba arran del cinquantè aniversari del seu traspàs. Pep Solà, biògraf de Vinyoli i ànima de la seva reivindicació integral, i Carles Miralles, president de l’Aula Carles Riba – i autor d’un dels volums cabdals per a la reubicació del poeta i humanista dins del sistema literari – han situat tots dos poetes a l’agenda cultural i acadèmica. L’interès creix,  s’expandeix. Tant l’un com l’altre figuren avui com dos dels poetes més valorats i influents en la poesia jove dels Països Catalans i el vessant intel.lectual de Riba ofereix noves lectures per als capítols d’història cultural.


Riba havia esdevingut símbol d’una societat culturalment normalitzada i catalanitzada que havia culminat els anys trenta, va viure com tants d’altres un pas de la frontera el gener de 1939 doblement dramàtic. Sovint he imaginat en format de documental en blanc i negre el viatge del madur Carles Riba i el vell Antonio Machado amb les respectives famílies fins a les envistes de Cotlliure, amb  llàgrimes cor endins pel que es perdia i pel que sabien que ja no podrien recuperar mai més. L’abraçada del comiat, definitiu, (Machado va morir al cap de ben poc) perd el seu efecte cinematogràfic escombrat per la ràfaga emocional que sotrega l’espectador i allò que veuríem com un passatge de pel.lícula esborrona perquè  va ser un episodi senzillament dramàtic i real que encara em commou quan rellegeixo la memorialística dels testimonis i records.

Rellegir Riba avui és molt més que submergir-se en un exercici culturalista perquè és arribar al mateix cor de la poesia. Els dos llibres d’Estances, apassionades i teixides amb el fil d’acer de l’absolut, culminen un dels més afortunats passatges de la poesia simbolista europea als anys trenta. En temps d’exili, el poeta constata en les Elegies de Bierville (1942) la intensitat de la desfeta – l’evocació de les ruïnes del temple grec de Súnion - i de l’esperança, on “els batuts van retrobant-se soldats”. Uns anys més tard, ell, que sent com “La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar  / imatges clares dintre del cor”, el 1952 publica  Salvatge cor, on es mostra en la seva plena humanitat en versos com “el cor vol més, vol en excés” o imatges com “… pantera amb tèrbol pas / en bosc salvatge”.
És el mestratge de Carles Riba, d’una banda, i R.M.Rilke – llegit a fons i traduït per Riba – que encaminen la poesia de Joan Vinyoli. Riba es va mostrar interessat des del primer moment per l’obra de Vinyoli, un poeta que no va seguir, precisament, carrera humanística o acadèmica, per bé que el seu coneixement de l’alemany el va fer esdevenir el millor traductor de Rilke en llengua catalana. El mestratge de Riba es va convertir aviat en amistat trabada i corresposta, tant amb ell com amb la muller, la poeta Clementina Arderiu i en el recolzament literari que Riba exercia coma aposta de futur. La mort del mestre arranca un dels poemes més sentits i bellament dramàtics de Vinyoli, el crit de comiat gairebé desesperat: “Maleïda /  mort que ens has pres el guia! Quanta fosca! / Far sense llum, enderrocat, adéu!”.  Anys més tard, des de la vellesa, Vinyoli recorda encara el mestre per l’efecte màgic de la seva evocació en la  intensitat i la serenitat creació poètica, talment com Riba li va ensenyar: 


“Furtivament, el mag 
de la paraula,  a fosques ha vingut
 i s’ha instal.lat en un secret racó
 del meu cervell , on tot el deslligat,
vague, dispers, en ordre ho ha posat
operatiu en la confusió.


Ara el poema és un seguit de mots
que, del vell pòsit del dolor i sanglots
i crits de goig i sostingut anhel,


ha esdevingut en la negror del cel
llum polièdric que ens consola a tots,
mudant la mort en delusori tel.” 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5 de desembre del 2009
2 de des. 2009

DE BELGRAVIA A CHARING CROSS


Sempre m’havia semblat una ciutat inhòspita perquè només m’hi començava a trobar bé el dia abans de marxar-ne. Potser perquè Londres és una ciutat diferent, d’una insularitat autosuficient i metrolitana. Inhòspita perquè té alguna cosa, l’estructura, les artèries, que fa que fins i tot damunt del mapa s’esquarteri com un puzzle. Difícil, perquè fos on fos sempre em trobava al centre d’enlloc i m’havia d’anar resituant, tant a Russell Square, Hyde Park, la Tower, Trafalgar Square – el meu únic punt cardinal- , Covent Garden, vora el Big Ben o de Saint Paul’s Cathedral. Segurament, perquè sempre he tingut l’esquema de París al cap i al cor i a  Londres no hi ha una Ile-de-Saint Louis, ni una Place des Vosgues amb aquella llum que hi fa al capvespre, ni aquella manera de mirar el riu quan travessa la ciutat pont rere pont. O perquè no té els colors de la Roma ocre i rosada, escrostonada, dels palaus i de les ruïnes.

Londres sempre m'ha estat difícil, però el dia abans de marxar sempre hi ha alguna cosa que em fa entendre que allò no és més que el començament i que tot aprenentatge, també el de les ciutats, requereix el seu esforç. Aprendre a habitar una ciutat demana temps. Després, a còpia d’anar-hi retornant, he acabat aconseguint situar-me als llocs que m’agradaven. Per exemple, el primer que faig quan és arribar-me fins a Trafalgar Square i plantar-me a dalt de les escales de la National Gallery per badar en aquell lloc que em semblava ben bé l’epicentre de l’imperi extingit amb lligams per al futur d’unes quantes dècades més. O anar tot passejant davant del British Museum i vagarejar per Bloomsbury. I entrar a les llibreries que eren, i són, la meva perdició. Passejar amb la guia, dissimulada, a la butxaca o mirar aparadors amb coses que aquí no es trobaven gaire – abans, és clar, de la globalització a la menuda.


Les cases de Londres em fascinaven tant si eren les de blanc immaculat o les de totxo vermellós i compacte. Aquest és un dels atractius que he cercat cada vegada que he tingut l’oportunitat de tornar-hi. Com fa poc, quan l’Institut Ramon Llull ha exportat quatre poetes dels Països Catalans per fer una lectura a l’Instituto Cervantes, amb la col.laboració de Poet in the City, una institució que té com a missió promoure la poesia cercant nous públics, interrelacionant poetes i  buscant recursos per a la formació poètica en el medi educatiu. Amb Carles Duarte, Gaspar Jaén, Ponç Pons vam ser presentats i conduïts pel professor Robert Archer davant d’una audiència que depassava l’aforament de la sala d’actes i que comptava amb un centenar i mig d’assistents. Exercir de poeta un vespre tardoral i londinenc, llegint en català i escoltant les versions angleses per boca d’Archer o de Gwen – ella va ser la meva lectora – ha una de les experiències més gratificants perquè a més, Gwen, ja els havia fet seus. La lectura va tenir lloc a Belgràvia, un barri de cases blanquíssimes on temps enrere hi havia recalat de camí cap a la Tate Gallery –; ara, la coneguda com l’antiga des que que el nou edifici a l’altra banda del riu constitueix un dels atractius de més èxit.


Les hores angleses d’aquest novembre han estat breus, comptades. Me n’ha quedat la imatge dels trajectes d’anada i tornada de Belgràvia a Charing Cross. A Belgràvia vaig admirar un cop més les cases blanques i la claredat uniforme de carrers amples, uns més transitats que altres, carrers d’aire tranquil i d’amplada suficient per no sentir-te estrènyer pel ciment i l’asfalt. L’altre pol del meu interès era Charing Cross i, finalment, Trafalgar Square per complir amb el ritual de la reconeixença. El trajecte de Belgràvia a Charing Cross em va regalar una perspectiva tan agraïda com ràpida dels colors de la tardor a Hyde Park i de les piles de fulles daurades, roges i mortes a les voreres. Tan ben posades com per demanar a qui fos que no les escombressin, que les deixessin uns quants dies més per donar un toc més amorosit, més tendre, a l’asfalt.

Plovia i les voreres brillaven com si fossin acabades de fer. Els arbres de Charing Cross eren alts, ben posats, un teixit de fullam i cel gris dels que només et deixa veure alguns retalls de cel. Les cases eren roges i altes, un puzzle urbà al costat de l’altre. La meva destinació final eren les llibreries de vell i de nou, Blackwells, posem per cas, on metres i metres de llibres et posen al corrent, et meravellen, t’obren finestres i balcons, et suggereixen idees, geografies i projectes i et fan adonar una vegada més que la humanitat sense llibres fóra encara menys humana, menys creativa i menys lliure.

Una pluja subtil, l’intent de la retina i de la càmara d’absorbir tots els colors de la tardor, el record dels poemes sentits i llegits, el tumult interior d'on en sorgeixen d'altres. Les meves breus hores angleses de Belgràvia a Charing Cross.

DISSABTE DE POETES AMB COLOFÓ DE NOVEL.LISTA (Anna Guillot, Cèlia Sànchez-Mústich, Xavier Gimeno)


Del Plata al Born. Feia dies que en Joan Duran havia anunciar la visita de la poeta argentina Ana Guillot. Dissabte passat es va convertir per unes hores en una presència vivent, esclatant. Com que en aquest país sovint les coses importants ens passen al voltant d’una taula parada, va ser durant el dinar que vam compartir que Ana se’ns va revelar com una poeta profundament vocacional i un ésser humà entranyable, amb el punt d’humor ajustat perquè de tant en tant les complicitats emergissin i esclatessin en rialla fresca i feliç. Filla d’emigrant català de postguerra i emparentada amb catalans i andalusos, Ana deixa anar algunes d’aquelles expressions amb què la cuina familiar sovint ens defineix el tòpic, i m’adono que li agrada. 

Ana Guillot va ser poeta convidada al Festival Internacional de Poesia de Barcelona en la passada edició però ni aquella ni aquesta vegada van ser la primer que va visitar Barcelona i Sitges. El periple de la porteña i del seu company Juan –de remot però viu origen italià del Nord-  ha estat aquesta volta del Plata al Born. Ho vam celebrar llegit un passatge de Del Born al Plata on l’autor parla de la bellesa de les dones de l’Argentina que el va colpir, fossin porteñas o chinitas de Tucumán. Ana i Juan, que al vespre retornen al seu allotjament del Born, somriuen.

La poeta ens ha obsequiat amb una lectura breu i intensa del poemari La orilla familiar / La riba familiar, en traducció catalana de Pere Bessó, una evocació coral i extrema dels ancestres. Quan llegeix la veu se li torna de vellut i llisca vers rere vers fins que la tensió es resol en el silenci que no talla ni el nostre alenar contingut:

“... detrás del vidrio busco
los ojos parentales
la filiación dolorosa de esta guerra
-       ¿hay alguien ahí?- pregunto
mi abuela  se levanta
silenciosa y de negro
como un corifeo lastimoso
quiere decir, no puede
los muertos no retornan
con palabras
mi abuela se toca el corazón
yo canto lo que calla
para que nadie no se lo coma
nadie



Versos a la Cava.   La Cava del Retiro ha assolit definitivament la categoria d’espai poètic de subsol, petit format adient per a lectures i presentacions de gènere, combinatòria perfecta amb la música i el bar. Tot és proximitat i tendresa, als versos de la Cèlia Sànchez-Mústich, i la seva capacitat de convocatòria i de desvetllar afectes de per vida es palesa, per exemple, en fets com  el de la tarda de la  lectura del seu darrer poemari.

La presentació de A la taula del mig – tornem a la taula com a indret de trobada, d’espai i de vida compartides... – va gaudir de totes les característiques que converteixen un acte entre amics en un esdeveniment marcat amb senyal de pedra blanca. Hi érem tots, els que hi érem i els que no hi podien venir però que ens miraven des d’un altre lloc i disfrutaven tant o més que nosaltres. Eren  - són – presències permanents en els versos de la poeta, brasa que mai no esdevindrà cendra.

Per atzar – de vegades benigne... – em va tocar llegir dos poemes. Havia dubtat en la tria i finalment em vaig quedar amb dos títols: “Progressió”, del que vaig ser, diem-ne, titular, i “Al cor de bosc”, fent de suplent amb una altra poeta, absent, amb qui m’hauria barallat per poder fer la lectura:

“Des que he perdut la paraula
al cor  del bosc, escolto remor
de pregàries. Algunes demanen
la mà sagrada, altres inciten
la mà de carn, n’hi ha que percacen
la mà que les prem totes dues
o empaiten la mà que les recull
totes tres o imploren la mà
que ens rescata a les quatre.
Tot el bosc és un altar de veus promíscues
que emanen els anells d’un troc tallat
com el disc de vinil on s’arrapa l’agulla.
El cor del bosc
em diu per quin camí
he de quedar-me on sóc.”


Colofó: els motius del novel.lista. El discurs de Xavier Gimeno, Ploma d’Or 2009, va constituir un manifest personal en favor de la literatura i la demostració pràctica sobre com s’assoleix la categoria d’universal sense renunciar al que és propi. Des de “Un paisatge, educació, la voluntat d’afirmació” Gimeno va reivindicar tres mestratges: els d'Antoni Vigó, Ignasi Muntaner i Ramon Planes.  Sobre aquest darrer, la intensitat d’una revelació: “Em va ensenyar no sols que Sitges podia proporcionar un esplèndid material literari, sinó que per entendre el paisatge, l’educació i la rebel.lia hauria de pagar el tribut de l’escriptura.” La claredat amb què el novel.lista confessa els seus motius.

23 de nov. 2009

BERLIN I EL MUR




El llibre que tinc a les mans és un petit format amb la coberta atractiva; mostra una de les models de Ernest Ludwig Kirchner amb barret vermell, al darrera un home com una ombra en blanc i negre i una combinatòria gràfica que va em va induir a l’adquisició en una de les llibreries de l’Avinguda dels Til.lers la tardor del  2002. Són cent poemes dedicats al Berlin contemporani escrits per diverses generacions de poetes i són, per tant un centenar de retrats i visions de la ciutat. 
El Mur se n’enduu una bona part. Aquest Mur, que ara fa vint anys que va caure emportant-se un llarg i penós capítol de la història europea,  de la Guerra Freda, va escenificar llavors el signe visible del canvi d’època i de segle. Fóra ingenu pensar que sense la divisòria del Mur s'acabarien els conflictes. La història i la vida quotidiana ens mostren com el món continua essent un escenari globalitzadament convuls i conflictiu, però això no impedeix evocar l’alegria dels que passaven d’un cantó a l’altre sense l’amenaça dels tancs, dels fusells i de les metralladores que els apuntaven al més petit gest de transgressió. 
Jo badava davant de la televisió sense acabar-me de creure que aquella estació grisenca, ombrívola i freda de Friedrichstrasse ja no tenia miralls ni càmeres per espiar els vianants, que la gent pujava dalt del Mur per contemplar un paisatge que fins llavors era prohibit i que des d’aquells moments ja podien fer del tot seu, perquè els berlinesos havien deixat de ser presoners a seva pròpia ciutat. Aquell cap de setmana m’hauria agradat ser a la porta de Brandeburg quan  tothom tenia consciència que s’estava canviant la història i em vaig haver de conformar en veure tot el que passava per televisió, llegir-ho als diaris, assaborir-ho a les revistes. 
El record que tenia de la porta de Brandeburg i de l’Avinguda dels Til.lers – associada a la Christa Wolf que admirava per la Cassandra que ens havia llegit pocs anys abans a l’Aula Magna de la UB – era, senzillament, sinistre. Un dia sencer a Berlin Est havia suposat el canvi obligatori de moneda sense retorn, deambular per uns carrers  grisos, tristos i plagats de soldats; escoltar un silenci que es podia tallar davant de la Porta de Brandeburg, un silenci que només deixava sentir les passes dels guaites, la gent de l’Oest atalaiada mirant l’altre cantó. Va ser habitar per unes hores la desolació d’Alexanderplatz, la decrepitud de les instal.lacions culturals, el parlament edificat pels soviètics que trencava l’arquitectura ferida de l’Avinguda, les cues quilomètriques per trobar que finalment no hi havia res ni res a fer i, a l’hora del retorn, un parany preparat per les autoritats de l’Est, que, d’haver-hi caigut, hauria estat més que complicat i ardu sortir-se’n. El Berlin que vaig veure per primer cop era una ciutat de silencis i descampats, de trets a les façanes, una presó grisa i vigilada de carrers i de cases on es viva una vida impossible,… que no sé ben bé perquè em va acabar robant el cor. Potser és per això que el quadre Berlin que Peter Stämpfli va pintar el 1965 en la plenitud del pop europeu és una de les meves obres de capçalera.

M’havia fet el propòsit de no tornar més a Berlin fins que el Mur ja no hi fos i no vaig haver d’esperar gaire a veure l'espectacle de l'enderroc i de l'eufòria pel tast de la llibertat. A la primera ocasió  que es va presentar em vaig fer portar un tros de mur que tinc sempre a prop i que em fa memòria de com són nefastes les dictadures i els totalitarismes de qualsevol  mena. Després, hi vaig tornar per diferents raons. De mica en mica em vaig dedicar a cercar-hi els llocs d’Else Lasker-Schuler, Gottfried Benn, els del grup de Die Brücke, Walter Benjamin, Georg Grosz, Joseph Roth i uns quants més sota un cel que ha quedat fixat com de pel.lícula. Prendre la mida a una ciutat destruïda per la guerra i que va ser destruïda a consciència per l’exèrcit rus que la venia a alliberar i l’havia empresonat novament, una ciutat que mostrava les ferides del contrast va ser una experiència  impressionant quan vaig tornar-hi el primer any de l’actual mil.leni i, més tard, en totes les ocasions que m'han sortit al pas. 
Aquests dies penso en el Berlin gris dels anys vuitanta, en el de l’esclat de mil nou-cents vuitanta-nou, en les darreres estades que m’han permés anar a Prenzlauer, a Alexanderplatz, a Köllwitzplatz, a l’Avinguda dels Til.lers, a Freidrichstrasse i la Porta de Brandeburg sense l’ull i el fusell amenaçants de l’estat policial i dictatorial. El trocet de mur que tinc a prop fa part, afortunadament,  de la tragèdia col.lectiva del passat. 


El quadre que il.lustra l'article és de P. Stämpfli, Berlin (1965), col.lecció particular, París.
Article publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 14 de novembre de 2009 






14 de nov. 2009

EL COR ÉS










El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.



Poema de Montserrat Abelló, L'arrel de l'aigua (1995)
Fotografia de Frèia Berg (Suite dels Aliscamps, 2002-2005)
12 de nov. 2009

RETROBAMENT



Davant del mirall
em retrobo en la calma i en la solitud
de retorn vers el mateix destí,
el mirall de la solitud meva.


Vaig dedicar aquest poema, de Taller Cézanne (2007) a l'Adrià Chavarria.
El vaig llegir al recital de "Poesia i copes", que vaig compartir amb l'Helena Porteros, perquè ell m'hi va convidar.
El recordo sovint ara que ja no hi és.




6 de nov. 2009

TOCAR EL CEL ARRELATS A LA TERRA

La fotografia és imponent des de qualsevol angle del Cap de la Vila. Ben falcats a terra, sòlids i airosos, disciplinats i entusiastes, els de la Jove de Sitges es van ben guanyar la càlida ovació per haver fet el cim, així com  totsels elogis subsegüents que des del 24 d’octubre circulen pels mitjans de comunicació convencionals i virtuals. Si una imatge val més que mil paraules la del 4 de 8 del Dia de la Colla mostra el ple assoliment d’un objectiu somniat, cobejat, aconseguit, carregat i descarregat amb lleugeresa i moltes, moltes ganes. I palesa, a més, que la Jove de Sitges s’ha guanyat el mèrit de ser considerada una gran i consolidada colla castellera.  



Aquest gran 4 de 8 d’enguany és el resultat de la combinatòria de la voluntat, la complicitat i l’esforç per construir. Per assolir una fita que no té res a veure amb l’atzar sinó amb la constància i la il.lusió, dos elements imprescindibles que van sempre plegats perquè amb l’un sense l’altre l’impuls queda a mig gas. El repte del compromís i la invocació del somni han viscut unes setmanes àlgides en les que tot l’esforç els semblava poc i l’escalf dels que fan costat, de lluny o de prop, per activa i per passiva, havia de ser revalidat a cada assaig. Les convocatòries per mòbil, premsa, feisbuc i tota mena de mitjans eren contínues i a mida que la diada s’apropava hi havia moments que els aparells arribaven a treure fum. Qui rebia el missatge amb el “passa-ho” ho reenviava sense miraments a tothom susceptible de donar suport de la manera que fos a la Jove.


Perquè l’altre gran mèrit de la Colla ha estat saber motivar propis i aliens, crear ambient, aconseguir el caliu que ha embolcallat els castells, torres i pilars i que va esclatar en veure que sí, que s’havia guanyat el repte i que l’actuació delvint-i- quatre d’octubre ha estat, efectivament la millor de tota la història dels castellers sitgetans. Per a nosaltres, espectadors motivats i entusiastes, el fet d’haver viscut aquella estona de màgia és el regal més esplèndid que ens podien fer. A hores d’ara només espero poder canviar el pòster que tinc al tauló de suro vora la taula de la feina amb el primer quatre de vuit per alguna de les fotografies del d’enguany i, en temporades successives, anar-lo substituint pel record fixat de noves fites.  


Potser els semblarà un estirabot el que ara diré, però de debò que si hi pensen no els ho semblarà tant. Persones com els de la Jove de Sitges que han tingut la voluntat i el coratge de dedicar amb generositat el seu temps i el seu esforç per tornar a tocar el cel ben arrelats a la terra mostren que, malgrat totes les maltempsades, aquest és un gran país.



30 d’oct. 2009

TERRITORI, IDENTITAT, FUTUR

Hi ha determinades situacions que de vegades no són fàcils de detectar d’entrada, que semblen un cúmul de coincidències, que fins i tot produeixen desorientació. ¿Cap on anem? ¿Preservar la identitat de la Vila, la riquesa, la diversitat i la força de la nostra societat civil, no sucumbir davant de la massificació programada, poder continuar gaudint del que hem estat i projectar-ho vers el futur al ritme canviant del segle i de l’entorn, no perdre qualitat de vida, trobar-nos de gust al Sitges d’avui i d’ara mateix sense nostàlgies…? Són, en un principi, objectius equiparables a bones intencions i desigs compartits que ens aboquen en un sol tema de debat: el futur de Sitges, el model de Vila que voldríem i el que ens espera, el seu enquadrament en el territori del país. 


El dia a dia, sobretot durant els darrers anys, ens enfronta a la dura realitat amb una Vila cada vegada més despersonalitzada i més massificada. El debat territorial, és a dir, la ubicació de Sitges i el seu terme en el teixit territorial de Catalunya n’és un exemple. Es contraposen dos tipus de model: el de l’equilibri territorial basat en l’aposta per un territori descentralitzat i en xarxa, i el metropolità, basat en la supeditació al pes aclaparador i prepotent d’una Àrea Metropolitana que no fa sino fagocitar i despersonalitzar poblacions i identitats. 

Sitges es troba enmig d’aquest estira-i-afluixa  degut a la seva situació geogràfica i a la fàcil i ràpida comunicació amb Barcelona, un fet que no s’hauria de viure com una amenaça sinó com un guany. Però la realitat s’entesta en mostrar el rostre més dur i ferotge. Fa uns mesos va sonar l’alarma de la possible instal.lació d’una planta incineradora a Vallcarca, com si aquest tros de terme no s’hagués degradat prou gràcies a les pedreres que han engolit terres, boscos i masies, humils i agrestos com eren. El projecte, prou definit, ve de l’Àrea Metropolitana, que utilitza l’antiga i coneguda tàctica de situar fora del seu nucli però a prop i ben comunicat els equipaments  conflictius. És per això que ens ha servit la millora de les comunicacions amb Barcelona? Un altre dels eixos que fa bascular l’equilibri del terme és el creixement excessiu i ben poc respectuós amb l’entorn de Les Botigues i de Port Ginesta. Serveix de ben poc tenir el Parc Natural del Garraf delimitat i cuidat si s’ha de compensar amb voracitat urbanística i una massificació superlativa en tan poc temps. O és que interessa convertir el terme de Sitges en un apèndix del Baix Llobregat? 
 
Doncs sembla que sí. Al Ple municipal del passat dijous l’equip de govern va aprovar una moció amb els seus sols vots i amb tota la resta en contra que revoca l’adhesió a la campanya “Per una Vegueria pròpia”, configurada per l’Alt Penedès, Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia que va aprovar el 2005 i es decanta obertament per la pertinença a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Les raons són de pes: el canvi de configuració de forces – és a dir, l’exclusió d’ERC el 2007 del govern municipal, que n’era una de les entitats promotores juntament amb moltes d’altres – i el desacord amb la finalitat que es pretenia, ja que l’actual equip de govern “no comparteix els seus fonaments ideològics i de reestructuració del territori.” Les declaracions en dies anteriors de l’Alcalde i de regidors de l’equip de govern a Ràdio Maricel així ho corroboren. Si a més es té en compte que l’estructuració territorial per mitjà de la llei que l’ha de determinar està en correlació directa amb una futura i necessària llei electoral, l’interès de desvicular Sitges – i em temo que el Garraf – del projecte Vegueria Penedès s’entén del tot. Aquesta és la realitat en que ens movem. 

Sóc de l’opinió que de la mateixa manera que una bona part de la ciutadania de Sitges es va manifestar a favor de la Vegueria Penedès individualment i per mitjà d’entitats  i que la moció de 2005 va ser acceptada satisfactòriament per la població, la decisió de l’actual equip de govern és, pel cap baix, desafortunada i contraproduent. Però, sobretot, crec que és una càrrega de profunditat contra l’equilibri territorial i la identitat històrica i geogràfica de Sitges, i quedi clar que quan escric històrica no l’assimilo a l’arqueologia, sinó al futur. De debò convenç la idea de convertir-nos, a tots els efectes, en un apèndix del Baix Llobregat, en el Baix del Baix? 

La personalitat, la singularitat de Sitges és un bé al que crec que no hem de renunciar, i menys a canvi de res. O de gairebé res. Aquesta és una opinió convicta de ciutadana; per res no voldria que anys a venir algú pensés que quan ens jugàvem la identitat de Sitges jo mirava cap a un altre cantó.

25 d’oct. 2009

DELS 4 GATS A MIRAMAR




En cosa de vint-i-quatre hores passo de ser estadant ocasional dels 4Gats a la primera planta de Miramar la tarda de la vigília. M’han acompanyat tot aquest temps Joan Baez, Astrud Gilberto amb cançons de pluja – tot fent cap al carrer de Montsió,  estret i  relliscós, segona hora del matí encara plagat de turistes. El saló dels 4Gats on penjaven els quadres Nonell i Mir, Rusiñol i Casas, i els tutti quanti que van desfilar per la taverna i per les pàgines de Pèl & Ploma, llueix la pàtina dels espais recuperats per als turistes i pels esdeveniments com el que hem oficiat. Presentar l’exposició sobre Miquel Utrillo i les Arts als 4Gats tenia tot el sentit del món perquè va ser entre aquelles quatre parets que Utrillo es va donar a conèixer a Barcelona en la seva plenitud. 
  El 1897 Utrillo ha triomfat amb els dibuixos d’Oracions, l’obra de Rusiñol que passa per ser el primer recull de prosa poètica de la península, fet que el situa, en tant que dibuixant, entre les fileres del simbolisme. No té cap inconvenient en simultanejar l’enquadrament amb la pràctica de l’escenografia ad hoc amb el que Adrià Gual li encomana per al Teatre Íntim, ni tampoc en promoure les ombres xineses importades de París i el nostrat teatre de putxinel.lis a la taverna de Pere Romeu. Alhora aplica la tàctica publicitària al cartellisme que, sol o a quatre mans amb Rusiñol i amb Casas, practica per a campanyes publicitàries, sigui per anunciar llibres, representacions teatrals, revistes o establiments comercials. El cartellisme que Utrillo inicia a París el 1893 tindrà seguidors a Barcelona cinc anys més tard, una altra importació afortunada i ben aviat amb un grau d’implantació més que notori.
Sovint relligo els 4Gats amb els cartells, els retrats que en Casas va pintar de tothom que fos algú en aquella Barcelona creixent, moderna, empesa per una força motriu tan arrelada com eficaç. No en queda res, avui, d’aquella Barcelona, i no em refereixo a tant a persones com a un determinat esperit, esvaït sense remei i sense relleu perceptible. Algú que no són els cambrers de l’establiment o la gent dels mitjans de comunicació que aquest matí gris i plujós està forçat a aparentar que té el do de la ubiqüitat, treu el cap de tant en tant i deu pensar que som una gent massa formal per ocupar aquell saló d’alegries, controvèrsies i, quan s’esqueia, de disbauxa. Els 4Gats d’ara i avui és un local amb pàtina i sense gaire ànima, just la necessària per invocar un ambient que, aquest matí entelat, demana encendre una pipa ben carregada al davant d’un bona gerra, a poder ser de Moritz.
A Miramar tot és en ordre, malgrat l’aparença del consabaut desgavell abans de donar el vistiplau definitu a una exposició que és un repte. S’ha volgut primordialment visual i s’hi ha prioritzat un discurs netament artístic, sempre a a favor del protagonista, aquell lque estava convençit que el jardí de les arts era  més gran, més frondós i més variat que el del Paradís. La impressió d’entrada és la de les tripes d’una mostra que, en menys d’un dia, lluirà per ser visitada i fotografiada  pels mitjans que així ho tenen pactat i que al cap d’unes hores obrirà les portes per rebre tothom que hi vulgui fer cap, fins el proper 10 de gener de 2009.

Del propòsit, plantejament i contingut de l’exposició Miquel Utrillo i les Arts recentment se n’ha parlat força. M’atreu, en canvi, aquesta vista  preparatòria on tota mena de tècnics i operaris amiden, pengen, endollen, situen, enfoquen, proven, traslladen, enretiren, aixequen, miren, calculen, col.loquen, tanquen i fixen les cent setanta-vuit peces de  l’exposició. Els colors, tan vius i tan híbrids, que Oriol Blanc ha determinat per a les parets dels cinc àmbits en què s’articula la mostra canvien l’aire habitual de la primera planta de Miramar. D’aquí a unes poques hores , gairebé en un tres i no res, l’aparença serà ben diferent: endreçada, solemne, com si sempre hagués estat igual i com si ho hagués de ser per sempre.

La vistositat de la primera planta de Miramar contrasta amb la nuesa grassa de la  planta baixa. A segona hora de la tarda, molt poc abans del capvespre, la pluja s’atura per a una estona i deixa pas a una simfonia de grisos entremesclats amb clapes de llum. Res més escaient, doncs, que, Quadres per a una exposició de Mussorgsky, per més que em temo que les preferències de l protagonista oscil.len entre les cançons de Montmartre, de Le temps des cerises a Saint Lazare, i la lírica pianística d’Erik Satie.

20 d’oct. 2009

LIEBESLIED BEI NEUMOND




Vora el meu cor en blau
hi ha pintat un quadrant que hi desentona.
És l'altre jo que em devora a contratemps.
¿No em veus els ulls d'una tristesa fonda
i un collaret que malda per somriure
a desgrat dels meus llavis?

Mentrestant el teu cor jeu a l'ombra de les heures.
El pit color de carn i el cabell fosc em corresponen.

També sóc ara el quadrant buit,
i l'enyor que em sobreïx,
per més que Paul Klee dibuixi terrenys de descobertes.

I per més que la sina és vall a mida d'abraçades
he perdut el Liebeslied al laberint dels dies,
sempre adversos.




Publicat a Exposició Antològica (2008), aquest és un poema de circumstàncies que tal dia com avui (19 d'octubre del 2009) em fa sentir tan fràgil com em vaig sentir tres anys enrere, quan el vaig poder escriure en una estona de treva mirant els quadres de Paul Klee.


17 d’oct. 2009

RETRAT DE SUZANNE VALADON

Volia ser pintora. No és que no l’agradés fer de model; era bonica i havia provat sort en un circ però havia desistit després d’una caiguda. En néixer li van posar Marie-Clementine i el cognom era el de la mare. Totes dues van fer cap a París abans de la revolució de la Comune, i alguna novel.la evoca la trobada entre Louise Michel i la petita Marie-Clementine, Louise acariciant-li la galta i dient-li alguna cosa que la feia somriure. Després van venir dies de foc i de sang. Quan va deixar el circ i es va posar a fer de model per als pintors va decidir canviar de nom i fer-dir Suzanne, per bé que els més propers li continuaren dient Marie, i fins i tot “la terrible” Marie en determinades ocasions. 
Tenia quinze anys quan Pierre Puvis de Chavannes, de cinquanta-sis la va llogar de model per al Bois sacré i es va convertir en el seu amant. Més tard va posar per Renoir, Toulouse-Lautrec, Zandomenegui, Henner, Wertheimer, i d’altres. Un pintor català que era amic del seu amant i pare del seu fill, amb qui mútuament no es tenien gaire o gens simpatia, també la va pintar però en lloc de remarcar la seva bellesa o les formes del cos la va utilitzar per mostrar les freqüents desavinences de la parella (que ell mateix havia conegut prou) com a tema de pintura moderna perquè ella, que volia ser pintora, també volia viure la seva vida sense cap mena limitació que no fos la pròpia voluntat.


Va començar a pintar l’any que li va néixer la criatura, el 1883. De primer es va enfrontar amb ella mateixa; l’autoretrat no la va disgustar i el va conservar de per vida, de manera que avui forma part de la col.lecció d’art modern del Centre Pompodiu de París. El nen va créixer neulit i li va donar bastants disgustos, sobretot quan ja de petit va començar a beure a tothora i sense sense aturador. Van viure plegats tota la vida llevat de les estades que va haver d’internar-lo sanatoris i clíniques per desintoxicar-lo de tant d’alcohol com podia absorvir. Ell va començar a pintar al costat de la mare, que n’hi va ensenyar per allunyar-lo de l’alcohol i d'aquesta manera el tàndem Valadon-Utrillo va formar una mena d’unitat familiar sòlida i estranya; fossin quins fossin els marits i amants de Suzanne, Maurice sempre hi era. Quan Suzanne es va sentir malalta va cercar una muller per al seu fill i l’hi va casar amb la voluntat de no deixar-lo caure en una solitud que l’hauria consumit.
Volia ser pintora. Quan el 1889 va retrobar el seu antic amant i pare del seu fill se li va presentar l’ocasió per obtenir un cert reconeixement social i deixar de ser mare soltera. No va parar fins que va aconseguir portar-lo a l’ajuntament del districte per declarar i aixecar acta, una de les actes més llegides de la història de la pintura moderna. No sé si Miquel Utrillo hi va guanyar gaire reconeixent el fill de Suzanne Valadon, però la llegenda del retrat que li va fer diu clarament que és record de la guerra dels set anys que va haver de suportar fins que no van fer papers. Suzanne va assolir l’estatus social que creia que necessitava. 

Va ser durant la temporada relativament tranquila immediatament posterior al fet que va dibuixar Utrillo en quatre retrats a llapis d’una  calidesa gairebé casolana. Mentre, anava practicant dibuix a base de nus femenins, el fill, la mare, tot en el clos familiar. La ruptura, estrepitosa, entre Suzanne i Miquel Utrillo es va produir a finals de 1892 quan ella va iniciar una relació apassionada amb Erik Satie, que li escrivia: “Mon cher Biqui, impossible de rester sans penser à tout ton etre, tu est en moi toute entière; partout je ne vois que tes yeux exquis, tes mains douces, et tes petits pieds d’enfant…” Utrillo va renyir també amb Satie i va marxar cap a Chicago a temptar la sort a l’Exposició Universal de 1893. Poc després, Suzanne escoltava la frase d’Edgard Degas que li va servir d'impuls decisiu en la seva carrera d’artista: “Benvolguda, vostè ja és un dels nostres”.

El record de la guerra dels set anys és el retrat d’una dona desgrenyada, malagradosa i malhumorada que Utrillo retrata sense cap pietat. Tampoc no se la va estalviar Toulouse-Lautrec quan va pintar Suzanne Valadon com La buveuse ou Gueule de bois; de fet, Utrillo s’hi emmiralla. En canvi, Toulouse-Lautrec n’havia pintat un altre retrat de bon tracte que va titular com Madame Suzanne Valadon, artiste-peintre. Segurament a Utrillo també li hauria agradat fer una cosa així però no hi va ser a temps. La ruptura va ser definitiva, sense reconciliació possible. Llavors Suzanne ja vorejava el reconeixement per part de Degas i d’altres. De no haver estat així potser hi hauria hagut, també, un segon retrat més amigable. És una de les hipòtesis d’aquella història…

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 17 d'octubre del 2009





Subscriure's a: Missatges (Atom)