11 de des. 2009
PLAÇA VINYOLIANA
"Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,
dann trink du Malvasier.
Caldrà que anem a Sitges
i prop les barques, ajaguts,
veurem l'església blanca;
veurem l'església blanca;
no tot és mort.”
Joan Vinyoli, “A algú que ve de lluny”
Va ser la tardor del 2004 quan vam parlar per primer cop de places vinyolianes. A Santa Coloma de Farners, un dissabte a la nit, en un afterhours de notables coneixences. En Pep Solà, biògraf del poeta i ànima del primer simposi que se li va dedicar, en situava els escenaris biogràfics i poètics: Santa Coloma de Farners – que avui ja compta amb un itinerari establert -, Barcelona i Begur – que el setembre en va acollir una jornada d’estudi-. I Sitges, vaig afegir amb una certa convicció. Era la primera vegada, em sembla, que gairebé sense voler vaig reivindicar la Vila com a plaça vinyoliana basant-me en alguns versos i en el record que guardava de les visites de Vinyoli a Juan del Solar. Mig en broma i molt seriosament, l’hora s’ho portava, entre gintònics de bombai i estones en què el mallorquí Toni Artigues entonava en Romanç de na Roseta, vam quedar que algun dia en tornaríem a parlar, convençuda que a Sitges Vinyoli hi tenia el seu lloc. En sortir del local, a plena i no massa freda nit, en Pep es va apropar a un dels arbres de la plaça i va llevar-li un tros d’escorça que hi sobrava. Té, com a record, em va dir. Vaig agafar el tros de suro i des de llavors el tinc al damunt dels papers de l’estudi.
De llavors ençà hi ha hagut prou temps per preparar l’esdeveniment que, finalment, serà aquest diumenge tretze de desembre al vespre, a la Cava del Retiro. Entre el record de les estades del poeta amb Juan José del Solar i les dades que Pep Solà aporta en la biografia de Vinyoli – a les quals cal afegir les dues fotografies seves a Sitges gràcies a la família Capdevila Friedrin -, el poeta compta amb topografia pròpia. Tres aixoplucs, principalment: can Juan del Solar, al carrer de Barcelona; l’antic Hotel Victòria – algun dia n’hauríem de parlar per tot el que va significar al llarg dels anys setanta -; el Retiro dels anys setanta, “on s’entretenia veient els joves jugar al billar i als més grans a dòmino o a cartes”, explica Solà al seu llibre. Un espai poètic: la platja, la Ribera, el mar sempre present. Alguns altres carrers: el carrer Rusiñol, el camí cap a l’estació del tren.
“... Perquè el bell no és res més /
que el començ del terrible, que encara suportem tot just, /
i ens meravella tant perquè amb indiferència /
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.”
Cadascun de nosaltres guardem no el secret sinó el mirall que ens retorna la imatge del poeta. I molt probablement ens és comuna la idea de l’essència de la poesia que Vinyoli estableix a partir de les paraules de Hölderlin en plena maduresa, en la via de la senectud, afirmant-se en la certesa, un cop més, de la poesia com a forma de vida:
“ ... el que, però, perdura
ho funden els poetes.
Tant és així que l’àrid
Tant és així que l’àrid
Hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.”
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12 de desembre del 2009
Amb agraïment a la família Capdevila Friedrin, per les fotografies, i a Pep Solà per haver-les comunicat, juntament amb nova informació sobre Vinyoli i Juan José del Solar a Sitges.
|
Etiquetes de comentaris: Begur, El Retiro, Hölderlin, Joan Vinyoli, Juan del Solar, Pep Solà, poesia, Rilke, Santa Coloma de Farners, Sitges
Etiquetes de comentaris: Begur, El Retiro, Hölderlin, Joan Vinyoli, Juan del Solar, Pep Solà, poesia, Rilke, Santa Coloma de Farners, Sitges
Volia comentar que em resulta molt graciós això de la cita vinyoliana: "i si el meu petó no és prou dolç, aleshores beu malvasia".
A mi, personalment, m'encanta el vers anterior del poema: "No crec en mi però no em deixis."
L'amor és una fe. La fe és un amor.