Rebo un discurs editat amb polidesa per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, disseny Enric Satué. El continent i el contingut s’adiuen. El text es titula Meditació sobre l’art del paisatge. Escrita per un pintor que també és poeta, i és el discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Narcís Comadira, amb el discurs de contesta de Pilar Vélez. La institució ha tingut l’encert de proposar a Comadira que en formi part i el pintor que també és poeta formalitza l’acceptació amb un discurs netament literari sobre un dels temes que formen part de les reflexions estètiques de la contemporaneïtat, que és el paisatge.

Sovint m’he demanat si les reflexions sobre el paisatge que es produeixen des de la interdisciplinarietat de tres o quatre dècades ençà no són, a més, les idealitzacions compensatòries que susciten la pèrdua del paisatge com a valor de proximitat i en tant que referent. Com més es fa palès el sentiment de pèrdua, emergeix amb més força la necessitat de fixar en les coordenades del temps i de l’espai el que ha desaparegut o el que està abocat irremissiblement a la desaparició. Un exemple preclar és la proliferació de fotografies antigues d’indrets que la massificació, el ciment o el creixement indiscriminat han devorat. Els discursos d’urbanistes, gestors del territori, arquitectes, filòsofs i un variat etcètera d’experts en són la mostra més evident.

En tant que valor permanent i presència artística constant, el discurs de Narcís Comadira constitueix una síntesi aproximativa a l’art del paisatge des dels Primitius – Giotto - fins a l’abstracció contemporània i les derives personals de cada artista. Per bé que hi predomina la voluntat de síntesi, al llarg de la meditació en forma de discurs l’artista es deté en alguns dels seus moments artístics preferits: el de l’Arezzo de Piero de la Francesca i el del moment de la manifestació de la lliçó que Joaquim Sunyer fa del mestre Cézanne. L’aparició i la presència del paisatge en la història de la pintura del Renaixement ençà configuren el rerefons del discurs. Entremig s’entreveu com el paisatge apareix i acaba per ocupar el centre del quadre.

La meditació de Comadira constitueix una doble reflexió sobre l’art del paisatge i la seva presència en l’obra d’art. S’hi entreveu la preocupació de l’artista per l’assoliment de la veu i de la mirada pròpies. S’ajuda de la mirada d’altres poetes, com Josep Carner, i de mestres del pensament, com Eugeni d’Ors.

Comadira opta pel paisatge en tant que estructura, és a dir, idea ordenada, més que com a escenari, i encara menys, en tant que espai procliu a escenari mitològic, com d’Ors en algun moment propugna. Les seves obres denoten una praxi paisatgística d’arrel cezanniana innegable i d’un cromatisme extremament viu, heredat dels pintors fauves. Tot és en ordre, en la pintura i dibuixos de l'artista, sovint gràficament emmarcats perquè res no fugi de les voreres conceptuals i gràfiques.

Autor de divuit poemaris, set reculls de prosa, quatre textos teatrals, sis volums de traduccions poètiques – Auden, Leopardi… - i d’una quarantena d’exposicions i realitzacions artístiques, Narcís Comadira, flamant membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, compleix i encarna la figura de pintor poeta. La “Meditació sobre l’art del paisatge” ha estat la manifestació oberta de la via estètica empresa i culminada en el moment del seu reconeixement públic. El paisatge és un artefacte i no una imitació, és una estructura arquitectònica, no un catàleg minuciós de vegetals i geologia. Més enllà de la meditació, la pròpia estètica.