Passada l’eufòria inaugural, un migdia qualsevol d’entre setmana travesso la platja de Sant Sebastià en plena canícula. La primera impressió és la d’una superfície estranya, una plaça dura de les més arquetípiques, barana inclosa. Una plaça susceptible d’esdevenir una mena de gran xiringuito de taules i cadires si no es té en compte que, per damunt de tot, la platja de Sant Sebastià era un passeig i una via de comunicació. La platja petita tenia - i hauria hagut de conservar- un caràcter més de passeig que de la plaça dura i estàtica en que ara s’ha convertit. La vista de la pujada i l’esplanada de l’ermita és un altre cop d’efecte d’una duresa espaterrant. La platja i l’entorn de l’ermita de Sant Sebastià de Sitges mereixien més sensibilitat i més respecte, com també mereix el tractament que des de l’administració municipal es fa del paisatge de Sitges en tots els ordres.

Si el problema de Sant Sebastià era l’aparcament de cotxes i la circulació hauria calgut un esforç més d’imaginació i de sensibilitat que no l’aplicació dràstica del concepte de vianalització que darrerament s’imposa a Sitges de manera implacable i amb uns beneficis, a parer meu, relatius. Sense aparcaments a la platja de Sant Sebastià, d’acord, però la supressió total de la circulació em sembla una decisió gratuïta i desafortunada. D’una banda, una de les principals artèries de comunicació com és el torrent Llopart queda mig inutilitzada i s’interromp el trànsit natural d’un cantó a l’altre de la Vila. D’altra, la desviació del trànsit pel carrer Joan Maragall ha comportat un notable perjudici per al veïnat per l’augment de trànsit que ha de suportar, i això no és una hipòtesi, sinó una evidència.

La fesomia del casc antic de Sitges ens està canviat a passes gegantines de manera aparentment irreversible i no sempre justificada. De primer és un canvi estètic: on hi havia voreres de pedra i un enquitranament relativament acceptable– i de vegades molt relativament – ha esdevingut una zona llisa i pavimentada de la manera més impersonal i lletja imaginable. El carrer Major, el carrer Jesús, el carrer Parellades, el carrer del Retiro i el Cap de la Vila han perdut caràcter i s’han adotzenat a la baixa, per no parlar de la brutícia del paviment que encara no ha complert el primer any. D’altra banda, els beneficis de la vianalització a ultrança s’han de demostrar. Si el casc antic perd l’accessibilitat i la mobilitat bàsica que necessita acabarà essent un reducte i Sitges no es pot permetre una progressiva despoblació o desplaçament del seu centre neuràlgic. No tot és, doncs, qüestió d’estètica…

L’entorn de Sitges s’ha convertit en pocs anys en una muralla de ciment que va cobrint tots els espais de verd i gris de la plana i turons que ens envolten. L’interior de la Vila es transforma a cops de decisions que, més enllà de les polèmiques, presenten resultats com a mínim qüestionables. Si hem de fer cas a una campanya de propaganda de parc temàtic que es va endegar un dels passats cap de setmana, tenim a les envistes la idea de suprimir els estacionaments de la Ribera, i de fer-hi no sé quina mena de lífting. Tot plegat, de debò, ¿a què es deu i què comporta? A Facebook i als blocs s’han alçat les primeres veus d’alarma i aquest article, que no és més que l’opinió personal d’una ciutadana, ha volgut contribuir a la queixa i a la reflexió sobre el tractament del paisatge nostre. A més de patrimoni comú, també és capital, identitat i cultura.

Rebo un discurs editat amb polidesa per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, disseny Enric Satué. El continent i el contingut s’adiuen. El text es titula Meditació sobre l’art del paisatge. Escrita per un pintor que també és poeta, i és el discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Narcís Comadira, amb el discurs de contesta de Pilar Vélez. La institució ha tingut l’encert de proposar a Comadira que en formi part i el pintor que també és poeta formalitza l’acceptació amb un discurs netament literari sobre un dels temes que formen part de les reflexions estètiques de la contemporaneïtat, que és el paisatge.

Sovint m’he demanat si les reflexions sobre el paisatge que es produeixen des de la interdisciplinarietat de tres o quatre dècades ençà no són, a més, les idealitzacions compensatòries que susciten la pèrdua del paisatge com a valor de proximitat i en tant que referent. Com més es fa palès el sentiment de pèrdua, emergeix amb més força la necessitat de fixar en les coordenades del temps i de l’espai el que ha desaparegut o el que està abocat irremissiblement a la desaparició. Un exemple preclar és la proliferació de fotografies antigues d’indrets que la massificació, el ciment o el creixement indiscriminat han devorat. Els discursos d’urbanistes, gestors del territori, arquitectes, filòsofs i un variat etcètera d’experts en són la mostra més evident.

En tant que valor permanent i presència artística constant, el discurs de Narcís Comadira constitueix una síntesi aproximativa a l’art del paisatge des dels Primitius – Giotto - fins a l’abstracció contemporània i les derives personals de cada artista. Per bé que hi predomina la voluntat de síntesi, al llarg de la meditació en forma de discurs l’artista es deté en alguns dels seus moments artístics preferits: el de l’Arezzo de Piero de la Francesca i el del moment de la manifestació de la lliçó que Joaquim Sunyer fa del mestre Cézanne. L’aparició i la presència del paisatge en la història de la pintura del Renaixement ençà configuren el rerefons del discurs. Entremig s’entreveu com el paisatge apareix i acaba per ocupar el centre del quadre.

La meditació de Comadira constitueix una doble reflexió sobre l’art del paisatge i la seva presència en l’obra d’art. S’hi entreveu la preocupació de l’artista per l’assoliment de la veu i de la mirada pròpies. S’ajuda de la mirada d’altres poetes, com Josep Carner, i de mestres del pensament, com Eugeni d’Ors.

Comadira opta pel paisatge en tant que estructura, és a dir, idea ordenada, més que com a escenari, i encara menys, en tant que espai procliu a escenari mitològic, com d’Ors en algun moment propugna. Les seves obres denoten una praxi paisatgística d’arrel cezanniana innegable i d’un cromatisme extremament viu, heredat dels pintors fauves. Tot és en ordre, en la pintura i dibuixos de l'artista, sovint gràficament emmarcats perquè res no fugi de les voreres conceptuals i gràfiques.

Autor de divuit poemaris, set reculls de prosa, quatre textos teatrals, sis volums de traduccions poètiques – Auden, Leopardi… - i d’una quarantena d’exposicions i realitzacions artístiques, Narcís Comadira, flamant membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, compleix i encarna la figura de pintor poeta. La “Meditació sobre l’art del paisatge” ha estat la manifestació oberta de la via estètica empresa i culminada en el moment del seu reconeixement públic. El paisatge és un artefacte i no una imitació, és una estructura arquitectònica, no un catàleg minuciós de vegetals i geologia. Més enllà de la meditació, la pròpia estètica.