Passada l’eufòria inaugural, un migdia qualsevol d’entre setmana travesso la platja de Sant Sebastià en plena canícula. La primera impressió és la d’una superfície estranya, una plaça dura de les més arquetípiques, barana inclosa. Una plaça susceptible d’esdevenir una mena de gran xiringuito de taules i cadires si no es té en compte que, per damunt de tot, la platja de Sant Sebastià era un passeig i una via de comunicació. La platja petita tenia - i hauria hagut de conservar- un caràcter més de passeig que de la plaça dura i estàtica en que ara s’ha convertit. La vista de la pujada i l’esplanada de l’ermita és un altre cop d’efecte d’una duresa espaterrant. La platja i l’entorn de l’ermita de Sant Sebastià de Sitges mereixien més sensibilitat i més respecte, com també mereix el tractament que des de l’administració municipal es fa del paisatge de Sitges en tots els ordres.

Si el problema de Sant Sebastià era l’aparcament de cotxes i la circulació hauria calgut un esforç més d’imaginació i de sensibilitat que no l’aplicació dràstica del concepte de vianalització que darrerament s’imposa a Sitges de manera implacable i amb uns beneficis, a parer meu, relatius. Sense aparcaments a la platja de Sant Sebastià, d’acord, però la supressió total de la circulació em sembla una decisió gratuïta i desafortunada. D’una banda, una de les principals artèries de comunicació com és el torrent Llopart queda mig inutilitzada i s’interromp el trànsit natural d’un cantó a l’altre de la Vila. D’altra, la desviació del trànsit pel carrer Joan Maragall ha comportat un notable perjudici per al veïnat per l’augment de trànsit que ha de suportar, i això no és una hipòtesi, sinó una evidència.

La fesomia del casc antic de Sitges ens està canviat a passes gegantines de manera aparentment irreversible i no sempre justificada. De primer és un canvi estètic: on hi havia voreres de pedra i un enquitranament relativament acceptable– i de vegades molt relativament – ha esdevingut una zona llisa i pavimentada de la manera més impersonal i lletja imaginable. El carrer Major, el carrer Jesús, el carrer Parellades, el carrer del Retiro i el Cap de la Vila han perdut caràcter i s’han adotzenat a la baixa, per no parlar de la brutícia del paviment que encara no ha complert el primer any. D’altra banda, els beneficis de la vianalització a ultrança s’han de demostrar. Si el casc antic perd l’accessibilitat i la mobilitat bàsica que necessita acabarà essent un reducte i Sitges no es pot permetre una progressiva despoblació o desplaçament del seu centre neuràlgic. No tot és, doncs, qüestió d’estètica…

L’entorn de Sitges s’ha convertit en pocs anys en una muralla de ciment que va cobrint tots els espais de verd i gris de la plana i turons que ens envolten. L’interior de la Vila es transforma a cops de decisions que, més enllà de les polèmiques, presenten resultats com a mínim qüestionables. Si hem de fer cas a una campanya de propaganda de parc temàtic que es va endegar un dels passats cap de setmana, tenim a les envistes la idea de suprimir els estacionaments de la Ribera, i de fer-hi no sé quina mena de lífting. Tot plegat, de debò, ¿a què es deu i què comporta? A Facebook i als blocs s’han alçat les primeres veus d’alarma i aquest article, que no és més que l’opinió personal d’una ciutadana, ha volgut contribuir a la queixa i a la reflexió sobre el tractament del paisatge nostre. A més de patrimoni comú, també és capital, identitat i cultura.