1 d’ag. 2009

JA ERA HORA... (



Assisteixo a la presentació del projecte de restauració i remodelació dels museus de Sitges – Cau Ferrat i Maricel de Mar- amb curiositat i expectació. Els diaris s’han fet ressò de l’acord de les administracions – Estat, Generalitat, Diputació i Ajuntament – per fer-se càrrec del projecte ja aprovat per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat i que té un cost de deu milions d’euros.

Aquesta és una de les notícies més importants per a Sitges dels darrers temps. La curiositat ha desbancat l’escepticisme, perquè finalment, la coincidència del curs dels astres i del color polític de les administracions ha comportat el desbloqueig d’un projecte anunciat al llarg de l’Any Rusiñol i submergit entre els silencis i la remorologia des de llavors fins ara. Cal desitjar que ni hi hagi aturades tècnicoeconòmiques ni ajornaments injustificables i, sobretot, que els diners arribin per a tot el que està projectat i cal fer.

No ens hem d’enganyar: l’estat dels museus és crític. Fins el punt que tenir-los oberts en les condicions en què es troben – el Cau Ferrat, la joia de la corona, sobretot, – és més contraproduent que tancar-los per manca de condicions. No fa pas gaire, arran de la presentació de la nova etapa de L’Amic de les Arts a l’antiga capella de l’Hospital i avui sala dels retaules de Maricel de Mar, comentàvem amb un periodista amic i company de l’altra pàgina de L’Eco que sort que miràvem en direcció als retaules i no cap a la galeria noucentista, perquè l’estat de les parets i del terra eren, simplement, deplorables. Per no parlar de les teules que volen, les xemeneies que cauen o de la decrepitud de la forja de la façana de Cau Ferrat. L’estat físic del Cau Ferrat i de tot el complex de Maricel és crític i deplorable perquè en tota la seva història des de que formen part del sector públic no hi ha hagut l’imprescindible capítol pressupostari de manteniment, i les conseqüències han estat nefastes. L’explicació de l’arquitecte J-Emili Hernàndez-Cros sobre l’estat de l’edifici van subratllar l’evidència.

El projecte arquitectònic de restauració i remodelació del Cau Ferrat i Maricel de Terra, incloent-hi Can Xicarrons o Can Rocamora, la caseta que Deering havia regalat a Ramon Casas entre el Cau i Maricel, planteja una intervenció que no només repara i restaura sinó que introdueix la normativa vigent en matèria d’instal.lacions i museus, replanteja la circulació dels visitants pels diferents espais i guanya espai expositiu. No és la primera vegada que Hernàndez-Cros intervé a Maricel perquè coneix l’edifici des d’inici dels anys vuitanta, quan, entre altres instal.lacions, va projectar i portar a terme l’actual l’Arxiu Històric Municipal en unes condicions no precisament fàcils.

El projecte que presenta, racional i ambiciós, és més respectuós amb el Cau Ferrat del que alguns hauríem imaginat. Pel que fa a Maricel, aconsegueix, a parer meu, una simplificació de nivells, estances i circulació que suposen un guany evident tant per a les instal.lacions com per als usuaris. Tres mil metres quadrats per a espai expositiu sense racons ni espais morts és una extensió prou important per permetre mostrar les col.leccions amb comoditat, atractiu i pedagogia. L’actuació en un edifici antic que té per fonaments el rocam marítim amb un estat d’erosió permanent no és fàcil, i pel que fa a les solucions que el projecte d’Hernàndez-Cros aporta no tots els parers són unànimes. Però el que és una, diem-ne, evidència positiva és que un cop s’hagi acomplert, tindrem un embolcall de segle XXI adequat i pertinent per al nostre singular i irrepetible conjunt museístic.

Queden diversos interrogants que no són qüestió menor. L’un és la concreció de les quantitats de les aportacions de cada administració. Un altre, l’emmagatzemament i la vida dels museus i de les peces durant l’interregne que duri la realització del projecte. I un altre que per a mi és el més important, és el projecte museístic que en derivarà tot i que no n’ha estat el fonament. El Cau Ferrat es conservarà intacte. Però l’ús de can Xicarrons en tant que edifici de serveis i els espais guanyats a Maricel de Mar, juntament amb la remodelació dels ja existents, demanen un projecte museístic subsegüent ambiciós i gran abast.

L’estat dels museus i dels edificis és crític, però ha depassat la situació d’inèrcia estàtica gràcies a un projecte de restauració i remodelació que, finalment, arrenca. Ja era hora…


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 1.VIII.2009
|  
Etiquetes de comentaris: , , ,

0 comentaris:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)