22 de febr. 2010

“Una petita pàtria entre les vinyes i el mar”... Evocació de Salvador Espriu vint-i-cinc anys després





1
 De l’obra de Salvador Espriu m’agrada tot. La poesia, per la seva fondària espiritual, metafísica, i per la capacitat de comunicació cívica que manté. Poesia, digué Worsworth, és capacitat de commoure, i  la poesia d’Espriu mou i commou. Me n’agrada la narrativa perquè és un dels paràmetres de la  modernitat pel que té d’expressionista i d’extremament depurada, dues qualitats que incentiven l’impacte expressiu i narratiu. Me n’agrada el teatre i, molt especialment, la Primera Història d’Esther perquè conté totes aquestes qualitats i perquè el tractament que Espriu fa del llenguatge teatral les potencia fins a l’infinit, immers en totes les possibilitats i matisos de la llengua catalana.

La descoberta de l'obra d'Espriu va per per a mi una revelació i un desvetllament que em van abocar al compromís amb la literatura catalana. Primer en tant que estudiant i lectora; després, des de l'escriptura literària. Espriu és, doncs, als meus orígens acadèmics, literaris i poètics.  Josep M. Castellet, amb la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu; Raimon, amb les Cançons de la roda del temps i els altres poemes musicats i cantats, i els muntatges teatrals de Ricard Salvat van configurar, definitivament, la meva devoció espriuana. Però el que més em va marcar van ser les hores de visita a Salvador Espriu al seu despatx del Passeig de Gràcia. Era una habitació interior sempre tancada, relativament il.luminada, amb una taula de vidre, mirall opac que acomplia la funció de marcar el límit estricte entre l'escriptor i els visitants, el mestre i els deixebles. M’hi va portava el poeta David Jou i jo m’hi enduia les obres d’Espriu perquè me les dediqués amb aquella lletra majúscula de mida i traç de  pota de mosca que sempre he pensat que era una excusa per despistar els  grafòlegs. Perquè Espriu era un ésser d’una humanitat volgudament oculta.

Quan va morir vaig voler anar a acomiadar-lo a Sinera. A l'església parroquial va ser on per primera vegada vaig presenciar com polítics sense escrúpols aprofitaven l’avinentesa per utilitzar la imatge d’un poeta digne i cívic que en vida mai no s’hi hauria avingut. Després, el silenci del cementiri i l’ombra alta, solemne i obscura dels xipres van embolcallar el dol. La gentada que vam presenciar l'enterrament el vam acomiadar cantant Els Segadors a boca tancada.





2
Sinera, la vila d'Arenys de Mar convertida en mite espriuà, és el paisatge on té lloc la funció de titelles de la Primera història d’Esther. N'és el primer referent paisatgístic compartint el desenvolupament de l’acció amb la bíblica Susa. La ubicació de l’escenari de la representació al  "jardí dels cinc arbres”,  uneix el topos real i el simbòlic en l’obra d’Espriu;  remet als patis i jardins de les cases d'abans dels pobles de mar, Costa de Llevant o de Ponent, que esdevenien  recer per al lleure, el descans, el joc o la contemplació d’un espectacle de titelles. Fora del jardí de la infantesa el paisatge arenyenc es fa present en els passatges de la representació que simultanegen el pas del dia -  “Les hores s’afeixuguen, hi ha molta calma a mar, xisclen pels rials les orenetes” -, o en les descripcions d’un abast tan imprecís com real,  “les àuries vinyes de Sinera”.

L'evocació d'Espriu del paisatge de la infantesa viscuda a Arenys des del mite de Sinera s’esdevé en moments en què la representació ateny les tonalitats més líriques: “ … el teu record i aquella olor de menta i de tardes remotes d’estiu, quan la mar i els camps et semblaven nous de trinca i respiraven encara tots els qui estimaves? Quants pujaren pel camí dels xiprers, quantes veles enllà dels horitzons, quantes boques emmudides per a la llengua del teu poble!" L' imaginari comú i popular que rau només en el record d’algunes generacions s'entrelliga amb un paisatge descrit amb sentits i sentiment: “ I el plàcid cant dels grills als rials solitaris (…) I la fusa callada de les barques. I el clapoteig de les granotes als bassiols recòndits (…) I la lenta boira per les cases blanques. I els vells pins (…) I andarejar pels solcs, pel cementiri. I un cel clement”. I, més enllà del paisatge, la pròpia vida descrita amb tonalitats de joia senzilla i entranyable; amb frases que, arrelades a la terra i a la mar de Sinera, les podríem fer nostres des d’altres indrets de la costa catalana:  Una petita pàtria entre les vinyes i el mar.

Espriu fa entrar el paisatge humà d'una Sinera ja desapareguda a la categoria de mite i referent, tant les persones reals de la vida popular coneguda pels motius, com els Nois Grossos, Can Nineta o en Fèlix Parrissa, com el seguici de “les ombres predecessores” que desfilen en la pregària final de l’Altíssim:  ximples i mendicants, famílies opulentes, gent de nissaga i gent d’oficis, així com els morts de la família d’Espriu. Cal afegir a aquesta generosa configuració un darrer element de paisatge col.lectiu com són les festes populars i religioses del Corpus a Arenys amb “el confeti, les auques , serpentines i ginesta (…) la mulassa (…) els gegants” o  “Les Santes del juliol, gala de la maresma”.  L’aiguabarreig entre la població real i la que habita els textos espriuans assoleix la màxima càrrega d’expressivitat quan l'autor fa referència als absents esmentats pel conductor de la “Improvisació per a titelles”.  

També per a Espriu la llengua és la pàtria i la infantesa. La salvació dels mots, propòsit  principal de l'autor de la Primera història d'Ester, ha estat també el de la salvació de la infantesa de l'escriptor i de la pàtria de l'home. He volgut evocar expressament el paisatge de Sinera pel que significa en l’imaginari del país.  En retornar-hi m’adono que és l'homenatge d’Espriu a la “petita pàtria entre les vinyes i el mar”. Homenatge i una elegia. En un segle vintiú d’identitats que perden la fesomina,  de multiculturalitats confusionàries i d’un urbanisme que ha esborrat ferotgement les traces de les petites pàtries, el missatge d’Espriu és més vigent que mai. Vint-i-cinc anys després de la seva mort Espriu es projecta amb més força en el microcosmos del sistema literari català i en el firmament de la literatura universal. 




| 6 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
17 de febr. 2010

JORDI CARRIÓ, "PROP DE TALLER CÉZANNE"




Prop de Taller Cézanne

Escrius prop de Taller Cézanne: hi veus els colors, els vermells de la sang, la línia que existeix i t'acompanya i separa els blaus que tant estima. Ella hi és i la retrobes - tot serà en ordre a l'hora del crepuscle - tenint cura de les pomes. De les notes fràgils. Davant del mirall tot és cos mentre ella hi despulla la natura de l'amor. Escrius, i una poma s'ho mira des de dins.

Jordi Carrió, Els dies que vindran, p.41

A la pàgina 66 del llibre el poeta Carrió aclareix:
"Prop de Taller Cézanne" neix després de la lectura del Taller Cézanne de Vinyet Panyella, abans de la seva publicació. Sempre em sento molt a prop de la poesia de la Vinyet, tan fràgil, tan forta. Naturalment, el poema és ben seu.

Ens va agradar recordar-ho tot dinant plegats l'altre dia - amb un blanc de Rueda fresc i esplèndid - confessant -nos mútuament alguns dels projectes poètics que cadascú porta entre mans i al pensament. Li vaig llegir uns quants poemes d'un llibre d'hivern que hauria de veure la llum de la primavera. Va dir -me que li agradaven. Després, mentre jo apuntava coses en Jordi em va fer un parell de fotografies amb la Leica de la Frèia Berg perquè la imatge li semblava fotogènica. L'autèntica, la voilà. M'agrada...




12 de febr. 2010

ROSA

 

Hi ha vides que passen aparentment sense fer gaire soroll però que en extingir-se deixen un buit que la malenconia i l’agraïment omplenen a parts indistintament iguals. Aparentment, perquè rere la rutina i la quotidianeitat tenyida d’una capa de gris superficial hi ha uns ullets blaugris que brillen fins gairebé el dia en què s’acluquen per sempre, un somriure amable i generós que emergeix rere el posat de timidesa, una sornegueria lleu que ajuda a fer front a les impertiències ambientals i una mena de felicitat feta a còpia d’assaborir el que pot portar de bo tota una vida dedicada als altres. Aquesta és la idea que em queda de la Rosa aquest vespre que li he anat a dir adéu un cop s’ha adormit per sempre, tranquila, amb la placidesa d’una vida acomplerta tal com ella ha volgut fins el final. Una vida llaurada de biaix contra un destí que la va senyalar amb el dit de bronze de l’infortuni.

Altrament, ¿quin futur esperava a una adolescent que després d’una còmoda infantesa a la llunyana Cuba dels anys vint arribava amb la mare i dos germans més petits a Sitges, orfe d’un pare assassinat en un atracament en el que va perdre la vida per defensar el jornal dels seus treballadors? Al cap d’un any esclatava la guerra civil i tot va anar a mal borràs, fins el cop final barreja de mala sort i mala fe que els va fer perdre els estalvis familiars. La postguerra va ser també per a ella i els seus un rosari de sacrificis i privacions i només de mica en mica i a costa de molts esforços se’n van anar sortint. Més endavant els dos germans més joves van fundar família i ella va quedar amb la mare. Treballava fora de casa i en les hores lliures cosia per als de casa i per als de fora.

La seva vida laboral la va passar a la Biblioteca ocupada en tasques auxiliars, tan necessàries quan no es fan i tan poc visibles quan es fan, però imprescindibles. I així, grans i petits trobàvem els llibres acuradament folrats, en bon estat i col.locats al seu lloc, hi havia la convenient quietud a la sala infantil, les revistes quedaven adequadament desades i arxivades quan n’acabava la vigència i el dipòsit dels fons que ja no cabien a les sales permetia la localització del que es demanava de forma instàntània. Entre les moltes coses que li dec és haver-me descobert les novel.les de l’Agata Christie en aquelles edicions de butxaca dels anys seixanta que, en retornar-les del préstec, sovint comentàvem. L’afició a les novel.les d’intriga li va durar molt més que a mi i em consta que de fa anys demanava als Reis que n’hi anessin portant, que el gènere no s’acabava...

La vida casolana es dividia entre les obligacions familiars i les estones de costura. Va cosir durant força més temps del que va durar la feina a la Biblioteca perquè si bé ja ho havia anat deixant per als de fora continuava donant un cop de mà a la família que cada vegada era més nombrosa perquè els marrecs dels nebots i nebodes s’havien fet grans i, a més, alguns anaven formant família. N’hi ha que encara guarden pijames fets amb roba de la que no es passa ni es trenca i amb aquella Singer mítica que ara descansa, també per sempre, en una de les estances del pis de lloguer, al carrer Major. No voldria desvetllar cap intimitat de ningú però el cert és que deurà costar despendre’s de no sé quina peça de roba de les que ja no es fan servir però que serveixen per recordar-nos de les persones que ens han estimat i ajudat.
 

Va viure amb poca cosa perquè deia que no li calia més i ajudava discretament i tant com podia aquells que necessitaven més que ella. De fet, vist des d’ara, tota la vida es va dedicar a ajudar els altres començant pels que tenia més a prop. Quan els anys li van començar a passar factures que ja no caduquen i les amigues anaven passant avall va decidir continuar exercint la llibertat que havia aconseguit a còpia d’anar-la fent seva i viure a casa seva, anar vetllant per la salut, caminant pel Passeig fins que va anar escurçant els trajectes i disfrutant del sol i de les amistats, afectes i estimacions que va conrear al llarg de tota una vida. Una vida que s’ha apagat com una espelma, dolçament. Ara viu en la llum del record que ens ha deixat.


Fotografia de Frèia Berg (1999)
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)