22 de febr. 2010
“Una petita pàtria entre les vinyes i el mar”... Evocació de Salvador Espriu vint-i-cinc anys després
1
De l’obra de Salvador Espriu m’agrada tot. La poesia, per la seva fondària espiritual, metafísica, i per la capacitat de comunicació cívica que manté. Poesia, digué Worsworth, és capacitat de commoure, i la poesia d’Espriu mou i commou. Me n’agrada la narrativa perquè és un dels paràmetres de la modernitat pel que té d’expressionista i d’extremament depurada, dues qualitats que incentiven l’impacte expressiu i narratiu. Me n’agrada el teatre i, molt especialment, la Primera Història d’Esther perquè conté totes aquestes qualitats i perquè el tractament que Espriu fa del llenguatge teatral les potencia fins a l’infinit, immers en totes les possibilitats i matisos de la llengua catalana.La descoberta de l'obra d'Espriu va per per a mi una revelació i un desvetllament que em van abocar al compromís amb la literatura catalana. Primer en tant que estudiant i lectora; després, des de l'escriptura literària. Espriu és, doncs, als meus orígens acadèmics, literaris i poètics. Josep M. Castellet, amb la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu; Raimon, amb les Cançons de la roda del temps i els altres poemes musicats i cantats, i els muntatges teatrals de Ricard Salvat van configurar, definitivament, la meva devoció espriuana. Però el que més em va marcar van ser les hores de visita a Salvador Espriu al seu despatx del Passeig de Gràcia. Era una habitació interior sempre tancada, relativament il.luminada, amb una taula de vidre, mirall opac que acomplia la funció de marcar el límit estricte entre l'escriptor i els visitants, el mestre i els deixebles. M’hi va portava el poeta David Jou i jo m’hi enduia les obres d’Espriu perquè me les dediqués amb aquella lletra majúscula de mida i traç de pota de mosca que sempre he pensat que era una excusa per despistar els grafòlegs. Perquè Espriu era un ésser d’una humanitat volgudament oculta.
Quan va morir vaig voler anar a acomiadar-lo a Sinera. A l'església parroquial va ser on per primera vegada vaig presenciar com polítics sense escrúpols aprofitaven l’avinentesa per utilitzar la imatge d’un poeta digne i cívic que en vida mai no s’hi hauria avingut. Després, el silenci del cementiri i l’ombra alta, solemne i obscura dels xipres van embolcallar el dol. La gentada que vam presenciar l'enterrament el vam acomiadar cantant Els Segadors a boca tancada.
2
Sinera, la vila d'Arenys de Mar convertida en mite espriuà, és el paisatge on té lloc la funció de titelles de la Primera història d’Esther. N'és el primer referent paisatgístic compartint el desenvolupament de l’acció amb la bíblica Susa. La ubicació de l’escenari de la representació al "jardí dels cinc arbres”, uneix el topos real i el simbòlic en l’obra d’Espriu; remet als patis i jardins de les cases d'abans dels pobles de mar, Costa de Llevant o de Ponent, que esdevenien recer per al lleure, el descans, el joc o la contemplació d’un espectacle de titelles. Fora del jardí de la infantesa el paisatge arenyenc es fa present en els passatges de la representació que simultanegen el pas del dia - “Les hores s’afeixuguen, hi ha molta calma a mar, xisclen pels rials les orenetes” -, o en les descripcions d’un abast tan imprecís com real, “les àuries vinyes de Sinera”.
L'evocació d'Espriu del paisatge de la infantesa viscuda a Arenys des del mite de Sinera s’esdevé en moments en què la representació ateny les tonalitats més líriques: “ … el teu record i aquella olor de menta i de tardes remotes d’estiu, quan la mar i els camps et semblaven nous de trinca i respiraven encara tots els qui estimaves? Quants pujaren pel camí dels xiprers, quantes veles enllà dels horitzons, quantes boques emmudides per a la llengua del teu poble!" L' imaginari comú i popular que rau només en el record d’algunes generacions s'entrelliga amb un paisatge descrit amb sentits i sentiment: “ I el plàcid cant dels grills als rials solitaris (…) I la fusa callada de les barques. I el clapoteig de les granotes als bassiols recòndits (…) I la lenta boira per les cases blanques. I els vells pins (…) I andarejar pels solcs, pel cementiri. I un cel clement”. I, més enllà del paisatge, la pròpia vida descrita amb tonalitats de joia senzilla i entranyable; amb frases que, arrelades a la terra i a la mar de Sinera, les podríem fer nostres des d’altres indrets de la costa catalana: “Una petita pàtria entre les vinyes i el mar.”
Espriu fa entrar el paisatge humà d'una Sinera ja desapareguda a la categoria de mite i referent, tant les persones reals de la vida popular coneguda pels motius, com els Nois Grossos, Can Nineta o en Fèlix Parrissa, com el seguici de “les ombres predecessores” que desfilen en la pregària final de l’Altíssim: ximples i mendicants, famílies opulentes, gent de nissaga i gent d’oficis, així com els morts de la família d’Espriu. Cal afegir a aquesta generosa configuració un darrer element de paisatge col.lectiu com són les festes populars i religioses del Corpus a Arenys amb “el confeti, les auques , serpentines i ginesta (…) la mulassa (…) els gegants” o “Les Santes del juliol, gala de la maresma”. L’aiguabarreig entre la població real i la que habita els textos espriuans assoleix la màxima càrrega d’expressivitat quan l'autor fa referència als absents esmentats pel conductor de la “Improvisació per a titelles”.
També per a Espriu la llengua és la pàtria i la infantesa. La salvació dels mots, propòsit principal de l'autor de la Primera història d'Ester, ha estat també el de la salvació de la infantesa de l'escriptor i de la pàtria de l'home. He volgut evocar expressament el paisatge de Sinera pel que significa en l’imaginari del país. En retornar-hi m’adono que és l'homenatge d’Espriu a la “petita pàtria entre les vinyes i el mar”. Homenatge i una elegia. En un segle vintiú d’identitats que perden la fesomina, de multiculturalitats confusionàries i d’un urbanisme que ha esborrat ferotgement les traces de les petites pàtries, el missatge d’Espriu és més vigent que mai. Vint-i-cinc anys després de la seva mort Espriu es projecta amb més força en el microcosmos del sistema literari català i en el firmament de la literatura universal.
6 comentaris:
Magnífic post! És el millor que he llegit avui sobre Espriu. Et felicito.
benvinguts els homenatges si ajuden a la relectura de poetes tan grans! Emvaig emocionar molt la primera vegada que vaig visitar Arenys de Mar, fa uns quatre anys. El cementiri em va semblar preciós, a pesar de la humilitat de la seua tomba.
Víctor, moltes gràcies a tu!
Toni, gràcies pel que em dius. Una abraçada des de la complicitat espriuana.
Júlia, el cementiri de Sinera,quanta bellesa! és un lloc on encara el paisatge conserva el correlat amb els versos d'Espriu...
Toni, gràcies pel que em dius. Una abraçada des de la complicitat espriuana.
Júlia, el cementiri de Sinera,quanta bellesa! és un lloc on encara el paisatge conserva el correlat amb els versos d'Espriu...
Uns apunts excel·lents per comprendre la teua relació poètico-personal amb l'Espriu. Jo recordo el dia que va morir, quan era alumne de COU. Justament dimarts homenatjarem a l'institut de Tortosa Manel Pérez i Bonfill, veterà escriptor tortosí i professor meu de literatura, que ens va donar unes classes magistrals sobre la figura d'Espriu. Pérez era professor de literatura castellana, però la seua gran passió és la literatura catalana, i impartia les classes que volia. Durant aquells anys varen morir grandíssims escriptors del país: Villalonga, Rodoreda, Pla, Vinyoli i poc després Pere Quart.
Hem tingut la sort d'haver pogut apreciar molts dels nostres grans escriptors en vida, i encara més sort si hem pogut gaudir d'un bon professorat que ens els fes accessibles. Per això, entre altres coses, és tan important la feina dels que us dediqueu a l'ensenyament, ja que la vostra capacitat de transmetre és fonamental per a la cultura, la lectura i el sistema literari.
Ha acabat el temps del dol i ara, amb alegria volem retrobar-nos amb l'autor, a través de la seva obra.
Gràcies per compartir amb nosaltres els teus records, Vinyet!