Ma vida no és aquesta hora abrupta
dintre la qual em veus tan apressat.
Jo sóc un arbre davant del meu fons,
sóc només una de les meves boques
i just aquella que es clourà primer.

Sóc el silenci entre dues notes
que s'habituen l'una a l'altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

Però en l'interval obscur es concilien,
just fremint.
                     I queda bell el cant.



"Mein leben ist nicht diese steile stunde..." Stundenbuch, de R. M. Rilke. Versió de Joan Vinyoli

 

Estic ben sol. I ningú no entén
el silenci: veu dels meus llargs dies,
en el que no hi ha cap vent que clogui
el cel alt als meus ulls.
S'obre un dia rar a la finestra,
amb la ciutat al marge. Alguna cosa gran
jeu i espera. I penso: ¿Potser sóc jo?
¿A què espero? ¿On és la meva ànima?



R.M.Rilke, Poemes russos. Dos esborranys. 

Variació sobre un tema de Rilke


Sóc una corda tensa sobre un arc
que l'atzar tiba a pler cada cop més
fins el límit que mai no s'acompleix:
només em deixa prendre un alè escàs
ajustat a l'esforç de la batalla.

¿Fins quan l'haurà de prémer aquesta mà
sense treva ni límit en la gesta?

No sé si per anar fent boca, però a Facebook (d’ara endavant, Feisbuc) el Bloc de Lletres hi ha penjat un vídeo poètic. Una veu d’home hi recita el poema de Rilke “Dia de tardor”, subtitulat en català en versió de Joan Vinyoli, i amb uns paisatges del tot adients al text poètic recitat. És un dels poemes més coneguts de Rilke. Parla de la tardor en tant que un temps acomplert, metàfora, al seu torn, de la vida dels éssers:

“Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes, vagarà inquiet
d’aquí i d’allà, mentre les fulles giravolten.”

Enfront d’aquest panorama, sentint en ell mateix la certesa dels presagis, el poeta es refugia en l’últim reducte. És la poesia. Li serveix per expressar la basarda que sent enfront de la darrera certesa. La tardor, doncs, és temps d’espera i ja res no queda per fer. El poeta Francesc Parcerisas se serveix d’unes paraules del poema per donar títol al seu darrer llibre, Dos dies més de sud… , paral.lel en més d’un aspecte a l’obra de Rilke.

La celebració del Dia Mundial de la Poesia es commemora per tercera vegada a Catalunya impulsada per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col.laboració del Centre Unesco de Catalunya-UnescoCat i del Servei Català de Trànsit. Com totes les causes nobles, la poesia compta amb una jornada internacional oficialment declarada per la UNESCO, i es mobilitzen els poetes d’arreu. Sitges és una de les dotze poblacions dels Països Catalans que hi pren part primera vegada organitzant un recital de música i poesia gràcies a la inciativa del Retiro en col.laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes.

No crec que calgui justificar la necessitat de la poesia, però en dates com aquesta sí que cal parlar-ne per reflexionar sobre la seva essència des de diverses veus. La veu de la UNESCO, que es vol fer explícita arreu, situa la poesia en funció de la riquesa i diversitat lingüístiques en tant que formes de diversitat cultural. Les llengües tenen la capacitat de conjuntar singularitat i universalitat perquè copsen la diversitat infinita del món. La poesia, doncs, traça el marc de les possibles formes de diàleg entre cultura, història i memòria. La veu del diccionari, que la defineix com a l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, temes, idees o sentiments als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. El valor propi és el que sorgeix del jo líric, la personal visió del món. El valor universal és el que li atorga la comunicabilitat amb el lector.

Una altra és la veu del poeta, que parla per mitjà de la seva pròpia creació poètica. Retornem a Rilke, que converteix la poesia en un dels temes constants de la seva obra:

“T’allunyes, hora, tu de mi,
ferint-me amb el teu batre d’ales.
Sol, què puc fer amb la meva boca?
què amb el meu dia, què amb la meva nit?

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc per habitar.
Totes les coses a les quals em dono
es tornen riques i a mi em deien buit.”

El que el poeta ens diu és com sent la necessitat d’expressar-se, d’assolir l’obra que pressent i que sense la poesia, la vida resta a l’intempèrie, el poeta desproveït per haver-se lliurat sense límits a la creació. I, malgrat tot, és gràcies a la poesia que el poeta existeix i perdura. La poesia és l’últim reducte, l’absolut.

Matí a la Ribera. Passeig avall la fresca de matí anuncia un dia lluminós i assolellat. Les parades estan gairebé enllestides: les roses, els llibres, les manualitats de la diada: les roses de fusta i de paper de la Fundació Ave Maria; l’estand del Grup d’Estudis Sitgetans, on s’hi pot trobar de tot sobre la Vila, els llibres dels escriptors locals i de les editorials sitgetanes. Als estands comercials, omnipresència dels bestsèlers anunciats amb bombo i platerets com els grans triomfadors del dia. Em refermo en la idea que una cosa és literatura i una altra ben diferent la indústria editorial.

A les onze del matí tinc el privilegi d’inaugurar el torn de signatures a la carpa de l’Ajuntament, d’un disseny acurat i acollidor, flanquejat amb el cartell de Sant Jordi que ha pintat l’Isidre Marcet. M’hi acompanyen el regidor de Cultura i el seu equip. Al cap de poc estreno el torn d’entrevistes de Ràdio Maricel, on en Vicenç Morando, sagaç i sorneguer, em fa totes les preguntes que toquen i unes quantes més. Li respoc que els meus llibres d’avui són els de la Rodoreda, Claudio Magris i Vassili Grossmann, els Evangelis apòcrifs i Les tombes blanques de Susanna Rafart…La veritat és que em fa il.lusió ser a l’estand de les signatures. Els llibres que signo per amics i coneguts em porten bona sort per tot el dia.

Retorno passeig amunt. M’adono amb sorpresa que una bandera del Regne Unit cobreix el Monument a G. K. Chesterton, i és que els anglòfons de Sitges li dediquen el seu particular homenatge llegint-li passatges de la seva obra al peu del monument. Tot un detall, tal dia com avui. Des de la casa del davant em crida l’absència de l’Antoni Julià, i penso en el seu paisatge de tota la vida, palmeres altes i mar oberta.

Quan fa una estona he passat el testimoni de les signatures a en David Jou he tingut la sensació d’haver acomplert la primera part del dia.

Vespre a Madrid. Alcalà 44, Centre Cultural Blanquerna. Madrid és una de les ciutats que forma part del programa “Sant Jordi al món”, de l’Institut Ramon Llull. El Centre Cultural Blanquerna (www.ccblanquerna.cat) hi celebra tota una Setmana de la Cultura Catalana. Des d’ahir i durant tot el dia hi han desfilat llibres i escriptors: Ramon Llull presentat per Júlia Butinyà, Gaziel presentat per Toni Sala i Enric Juliana, Joan F. Mira, Martí Domínguez… La llibreria està plena de gent, s’ofereix cava als visitants, i els que surten porten llibres i roses.

Entrat el vespre és l’hora de l’homenatge poètic a Maria Mercè Marçal al desè aniversari de la seva mort. Carles Torner, que és el director de l’Area de Cultura de l’IRL, presenta l’acte. Hi prenc part juntament amb Núria Martínez Vernis, poeta i Neus Aguado, poeta i traductora, entre altres, de Maria Mercè Marçal. La Núria i jo llegim els poemes de Marçal en català, i la Neus ho fa en la versió castellana; totes tres llegim també els nostres poemes. Segons com, tot se’m fa estrany. Aquest ha estat el meu primer recital des de fa mes de dos anys.

Vaig conèixer la Maria Mercè abans que ella esdevingués poeta, i anys més tard ella va resseguir les meves primeres passes rere seu. Vam compartir diversos recitals i altres coses. Fins i tot la malaltia que se la va emportar tant d’hora i que avui dia hauria pogut superar.. Per això no m’he pogut deixar de llegir un dels seus darrers poemes:
Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit…
Li he correspost amb el meu Liebeslied bei Neumond. Hi ha coses que esglaien.
Acabat el recital el celebrem amb un brindis convicte a la memòria de Marçal, per totes nosaltres.

És l’endemà, i de nit, quan cerco el poema de Rilke per encapçalar les notes sobre el Sant Jordi que, enguany, he viscut en dos temps. Em van acompanyar tot el dia les roses, els llibres, els poemes.