Un grup d’admiradors i lectors del poeta Joan Vinyoli s'ha reunit a Begur per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Begur és un dels indrets més presents en la seva obra. Quan el 2004 es va celebrar el I Simposi Internacional Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners ja es va comentar que la propera trobada vinyoliana podia ser allí. Cristina Badosa va presentar un paper mostrant com Begur havia estat “l’escenari de l’aventura interior” i enguay ha inaugurat l’itinerari poètic de Vinyoli per en aquella població.

Joan Vinyoli va tardar a obtenir en vida el reconeixement que mereixia com a poeta i traductor, tot i que era considerat i apreciat per un nucli de fervents admiradors. No va ser fins els darrers anys, fins que Edicions 62 li va començar a publicar els poemaris en aquells llibrets blancs, senzills, autèntics breviaris de la poesia catalana contemporània que han assolit la categoria d’objectes de culte. Des de llavors, els anys setanta, no he deixat de llegir-lo.

Vinyoli és avui un dels poetes més llegits i apreciats per les diverses generacions literàries, i ho proven dos fets. L’un és que l’Obra poètica completa que es va publicar el 2001 es troba completament exhaurida. L’altra és la participació al Simposi del 2004 de poetes de diverses generacions i tendències com Joan-Elies Adell, Feliu Formosa, Susanna Rafart, Vicent Alonso, Joan Margarit, Francesc Parcerisas, Lluís Freixes, Ricard Creus, Enric Casassas, Lluís Solà, Manuel Forcano o Antoni Defez, entre altres. O d’experts de diverses procedències, com Xavier Macià – editor de l’obra completa- , Lourdes Sánchez-Rodrigo – autora d’una excel.lent monografia sobre Vinyoli en llengua castellana, premiada per la UNED- o Sam Abrams.

Pep Solà, un dels impulsors del Simposi del 2004 i autor d’una biografia de Vinyoli que esperem que aviat surti en negre sobre blanc, m’envia una fotografia dels assistents a la jornada de Begur, situats al Mirador de poeta Joan Vinyoli. En Pep m’adverteix, és el paisatge del poema “Sunt lacrimae rerum”,

“…És tard, és hora de tornar a Begur 

l’autocar que ens deixarà a la plaça. 

Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses

ben amanides amb llimona i pebre. 

Cau la nit, la nit fantasmagòrica 

del rei Begur que senyoreja al castell,

la nit dels fars i de les barques a l’encesa, 

del cel altíssim estelat. 

Tot giravolta com en un parc d’atraccions

però tu i jo vivim al botó de la roda 

on és imperceptible el moviment…”

Fa uns mesos en Pep em va enviar una altra fotografia. És a Sitges, a les escales de la Punta. Al fons, la Ribera, les cases i només els primers espigons, potser a mig fer. És a l’hivern, o a la tardor; els homes van abrigats i un d’ells porta un barret i les senyores jaquetes d’abric llargues. Joan Vinyoli, el segon a l'esquerra, seu entre dos d’ells sense barret, amb les ulleres, galtaple encara i fent mitja ganyota perquè el sol del migdia reflecteix a les ulleres rodones de pasta fosca. És un home ben diferent del que vaig conèixer a casa d’en Juan del Solar, amic i company de feina a l’editorial Salvat on tots dos traduïen de l’alemany i llegien Rilke. Vinyoli apreciava molt Juan, un peruà que parlava un català delicadíssim en veu baixeta, afectuós i atent, i li havia dedicat diversos poemes. El vaig veure per darrera vegada caminant a poc a poc pel carrer de la Palma del braç d’en Juan que l’acompanyava a l’estació, entristit, gairebé enfurismat per la mort de Clementina Arderiu. Juan del Solar va marxar uns anys més tard al seu país, malalt inguarible, però Joan Vinyoli ja no ho va saber.

Sovint m'he preguntat quan va ser que Vinyoli va escriure uns versos en que fan referència a la malvasia i a Sitges. Formen part d'un poema moral i existencial que colpeix per la  seva intenitat,

"... No crec en mi però no em deixis.

Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,

dann trink du Malvasier.

Caldrà que anem a Sitges

i prop les barques, ajaguts, veurem l'església blanca;

no tot és mort. Fes-me el favor de creure,

no pas en mi, de creure

que le coses per mi són per ser dites,

que jo encara assajo

de dir-les amb paraules difícils de trobar,

que quan les trobo ja no hi ha les coses

i em quedo sol..."

Entre una imatge i altra, la distància de mitja vida i d’uns poemes on la vida es mostra completa, rotunda i amarga fins a la nostàlgia. Vinyoli ho podia haver escrit tant a Sitges com a Begur,

“La remor del mar 

és bona sempre: les barques acompanyen”…