Benvolgut doctor Robert,

M’hi he pensat força abans d’escriure-li aquesta carta tal dia com avui, a les envistes de l’Onze de Setembre. Des de fa uns anys, a Sitges hem consolidat el costum de dedicar-li l’ofrena floral de la Diada pel que vosté significa com a símbol de la Vila i del país: un sitgetà amb arrels a Campdàsens nascut a Mèxic pels avatars de la vida familiar, un gran patriota catalanista cívic i pacífic, enèrgic i convençut.

Només pel moviment del “tancament de caixes”
( “D’empleats i dropos
no en mantindrem més
que han tancat les caixes
tots els botiguers”)
i per la manera amb què va defensar el que significava n’hi havia per fer-li un monument, perquè va preferir la dimissió amb dignitat en lloc de propiciar l’embarg injust contra qui més contribuïa a les arques estatals. No cal dir que les comparacions amb els temes d’actualitat són més que odioses.

Sempre m’ha agradat el seu perfil de gran professional de la medicina amb unes arrelades conviccions cíviques que el van conduir a la política. Regeneracionista convençut, es va decantar obertament pel catalanisme en un temps en què el panorama polític l’ocupaven els dos partits espanyols, el conservador i el liberal, i s’anaven repartint còmodament l’alternança de govern. La irrupció del catalanisme els va incòmoda, com encara els ho és avui, tot i que amb el temps han anat canviant de noms. El rebuig que el catalanisme els causava prou que ho va experimentar vostè a les sessions del Congrés dels Diputats. En aquells moments el catalanisme era novetat a les Corts – “estamos aquí y vendran más”, va profetitzar Domènech i Muntaner… - i enguany, més d’un segle després, ja no és novetat però els problemes d’encaix de Catalunya amb l’Estat són encara més difícils i complexos. Quan La Veu de Catalunya de l’abril de 1902 el va acomiadar ho va fer amb la definició que feia justícia a la seva trajectòria, la del “gran sembrador de la idea catalanista”.

És per això que celebrem l’Onze de Setembre dedicant-li l’ofrena floral. A més, a Sitges, gràcies a l’alcalde Cartró, el monument erigit per subscripció popular va “Aguantar ferm” els intents de destrucció i de fer-lo desaparèixer de la memòria col.lectiva. Ens hauria quedat, això sí, el Saló de Sessions –una joia modernista, vitralls inclosos – que ens va regalar juntament amb els discursos del dia de la seva inauguració l’endemà de la Festa Major del 1900. Són un compendi de política municipal catalanista en el que, amb una sensibilitat personal i artística exquisides i defugint tot romanticisme, va reivindicar per als municipis autonomia, recursos propis i capacitat d’acció dins del context de la nació pròpia: “Municipis poderosos per sa riquesa, per sa cultura i per son treball donen origen a una nació també poderosa; però tots aquests organismes, fins els més senzills i humils, porten encarnada, a més, una cosa que els fa més grans: la idea de la pàtria o, més ben dit, la mateixa pàtria”…

Des d’aquest setial privilegiat, doctor Robert, ha contemplat l’evolució del segle i la vida col.lectiva dels sitgetans, que han estat de tots colors. I ha vist com tot ha canviat molt i nosaltres també hem canviat molt. Ha canviat la fesomia de la Vila, del terme i la del país, amb els guanys col.lectius i problemes que continuen essent endèmics. Aquest és un Onze de Setembre difícil perquè més enllà del terrabastall d’una crisi que varia no pocs paràmetres del medi econòmic i financer, tenim el futur del país entrebancat per un Estat que no compleix els pactes ni respecta l’autonomia i ens escatima tot el que pot i més; per uns governants erràtics i ineficaços; per una classe política que ha portat l’Estatut que hem votat als tribunals i en fa munició dialèctica, i perquè la crisi més gran és la dels valors, com els de la política i la seva aplicació pràctica en la vida col.lectiva i quotidiana. És un compàs d’espera, doctor Robert.

Mentrestant, el que ens queda és l’aguantar ferm. Jo encara no sé si el ram que li haig de portar serà de clavells o de flors de la temporada, però el que sí que li asseguro és que ho faré de molt bon grat. I que sigui per molts anys…