25 d’abr. 2010

POSTFACI PER AL DIA DE SANT JORDI AMB POEMA DE MÀRIUS TORRES





Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca en dos aires, lliure,
en l'últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa el teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.




Màrius Torres, "Cançons a Mahalta", V.
Fotografia de Frèia Berg
23 d’abr. 2010

ABRIL




Una rosa 
salvatge, 
roja,
solitària.
Creix en l'asafalt,
en la fondària dels miralls,
dins de jardins tancats per la bardissa,
en l'ampit d'un celobert 
al caire del quadrat blavíssim 
que la nodreix d'aquesta llum d'abril
d'espines i esperança.
Salvatge,  
roja,  
solitària,
apassionada, 
lliure.



Peter Stämpfli, Rubis. 1963, Kunstmuseum Bern
20 d’abr. 2010

PASSATGES DE LECTURA


De menuda havia estat una nena bastant nyicris. Va passar els set primers anys mirant per la finestra de l’habitació gran fins que va fer sort amb la penicilina. Quan va sortir al carrer a jugar es va adonar que llegir li agradava molt més que córrer i saltar a corda; per això passava totes les hores a la biblioteca. Allà hi va trobar de tot. Devorava els llibres dels germans Grimm, d’Andersen, d’Oscar Wilde, les rondalles,  l’Enid Blyton, els Tintins, el J.O.Curwood, el Kasperle, els d’aventures, les enciclopèdies per a criatures i joves, els contes amb cobertes atractives. I mirant els teixells dels llibres memoritzava els noms dels escriptors que tenia a l’abast. 

Quan va passar a la sala dels grans cercava novel.les de l’Agatha Christie, Georges Simenon, les de “La Cua de Palla”; triava biografies, novel.les de les que havien sortit pel.lícules com Dr. Zivago, Lejos del mundanal ruido, Éxodo, Guerra y paz, El falcó maltès… – encara faltaven unes quantes dècades per descobrir la Karen Blixen a l’Àfrica... – i lamentava que West Side Story no sortís d’una bona novel.la. Juntament amb els llibres de la Selecta on hi havia trobat en Rusiñol i la Víctor Català hi havia els llibres taronja de la col.lecció “A tot vent” des dels anys trenta i els blancs petits d’Edicions 62 de poesia i teatre. Perquè llavors ja combinava la lectura amb l’ús dels llibres per estudiar. Quan va haver d’anar a estudiar a Barcelona sempre portava un llibre o altre al macuto.
 
Del llegir va venir l’escriure però això va ser molt més tard. Havia decidit ser bibliotecària, una feina que li havia de permetre viure amb els llibres i assaborir-ne la plenitud dels cossos i les idees. S’hi va posar i encara hi és. El que passa és que per poder-los tractar canviat d’eines diverses vegades. Però hi ha hagut altres canvis. Li sembla que la gent llegeix menys i que a les biblioteques tan important són els devedés de música i cinema com els llibres i això no està gens malament si no fos perquè molts dels llibres són com d’usar i tirar perquè hi ha lectors captius dels màrquetings editorials i en canvi s’han abolit les biblioteques de fons amb l’excusa de la manca d’espai. Hi ha cues pels llibres que encapçalen les llistes mediàtiques d’èxit que els bibliotecaris de vegades recomanen sense mirar el factor qualitat, perquè sembla que tot el que procedeix del món mediàtic és el més important, però no. Joies com les memòries de la Frances Steloff, En compañía de genios. Memorias de una librera de Nueva York;  La librería de los escritores, de Mijaíl Osorguín, o el tendre i entranyable 84, Charing Cross road (el carrer de les llibreries de Londres) d’Helene Hanff ho desmenteixen.
 
Ara toca afrontar la lectura electrònica i aquí sí que hi ha debat. Fa poc va tenir a les mans un – anava a dir artilugi…- llibre electrònic que contenia un parell de títols de clàssics medievals, el codi civil de Catalunya, una enciclopèdia temàtica, les obres completes de Shakespeare, uns quants manuals de medicina i un considerable etcètera de títols per demostrar que l’e-buc és tant potent, imparable i imprescindible. Ella va pensar que tant de bo n’hagués tingut un els anys de la Facultat de Lletres amb el Riquer-Comas-Molas, “Els Nostres Clàssics” i la MOLC sencers, L’Avenç, Serra d’Or i Els Marges. Però de cap manera no hi hauria volgut els llibres de L’Escorpí de Joan Vinyoli, les edicions de butxaca de l’Espriu, Mirall trencat o El cor del senglar. Ni el Vida i destí que fa un parell d’estius la va tenir lligada i seduïda. Ni les recents memòries d’en Josep M. Castellet. Perquè una cosa és la informació i l’altra el plaer de la lectura, que és com dir el plaer de la cultura.
 
Ella creu que llegir és un guany irrenunciable i un plaer no sap si intransferible, perquè la passió amb què sol parlar dels llibres diuen que l’encomana a propis i estranys. Fins i tot ara, que un editor amic li ha demanat que en parli, s’hi ha abocat mirant enrere i endavant, convençuda que només si som capaços de guanyar la batalla de la lectura també guanyem la batalla de la cultura i de formes d’humanisme i de civilització.

Publicat a Els fulls de l'escriptori, Especial Sant Jordi 2010,  abril 2010, p. 13
Fotografies de Frèia Berg
| 4 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
17 d’abr. 2010

"TOT ÉS EXCÉS..."



Tot és excés; i el silenci
no pot resistir
ser forma a tanta absència
i centre a la imminència
innúmera del que és per ésser i
ja demana el nom que compensi
d'ésse' a penes i fugir.



Carles Riba, Segon llibre d'estances
Fotografia de Frèia Berg
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
16 d’abr. 2010

TRES INDEPENDENTISTES SITGETANS


La historiografia política sitgetana compta amb personatges d’importància com Josep de Miró i Argenter, general de la independència cubana; el doctor Bartomeu Robert, forjador i líder del catalanisme polític; Joan Duran, fundador i activista del socialisme català o Josep Carbonell i Gener, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya que va formular en termes polítics l’ideal dels Països Catalans i de l’occitanisme modern.

Salvador Carbonell, Ramon Planes i Pere Curtiada s’afegeixen a aquest grup passant a formar part de les biografies polítiques locals. Són altres tres sitgetans d’origen i destí dispar que, cadascú des de la pròpia circumstància, contribueixen i exemplifiquen el compromís i l’acció en favor de la independència de Catalunya. L’actuació de tots tres s’esdevé en medis diversos. Salvador Carbonell, des de la Cuba de l’emigració i l’activisme en les comunitats de catalans de l’illa; Ramon Planes, fill del líder local de la Lliga Regionalista i amic i home de confiança de Robert i dels seus successors, Josep Planas i Robert, des de l’enlluernament vers Francesc Macià i les fileres d’Esquerra Republicana de Catalunya, i Pere Curtiada, home de fermes conviccions i d’una gran capacitat d’acció política, des d’Estat Català. 

La seva actuació en el context de l’independentisme català és analitzada en una interessant obra del jove historiador Marc Santasusana i Corzan, guanyadora del Premi Carbonell i Gener per a estudiants universitaris en la convocatòria de 2009. L’obra, que porta com a títol La determinant aportació sitgetana als projectes d’alliberament nacional. Les trajectòries de Salvador Carbonell i Puig, Ramon Planes i Izabal i Pere Curtiada i Ferrer, constitueix una interessant descoberta que des d’ara cal tenir present en el context de la historiografia de Sitges i de Catalunya.

Juntament amb algunes curiositats – com la que revela que una primera versió de la bandera estelada és obra de Salvador Carbonell... – l’obra ofereix un interessant panorama del desenvolupament de la vida política a Catalunya des del microcosmos sitgetà. Passatges com el Complot de Garraf, l’episodi de Prats de Molló o els de la Guerra Civil i la repercussió a l’Ajuntament de la Vila, entre altres, s’entrellacen amb altres esdeveniments menys coneguts però no menys importants.

Cal remarcar que la pena de destacar que algunes de les referències bibliogràfiques més citades són edicions del Grup d’Estudis Sitgetans, com els dos dietaris escrits durant la guerra a Sitges per Joaquima Caballol i Moreu, estiuejant, i Bonaventura Julià i Masó, advocat i polític i les Memòries de Ramon Planes i Izabal.

Sitges compta, doncs, amb un nou capítol d’història que obre pas a noves investigacions. La investigació històrica ens permet aprofundir en realitats sempre complexes i ara que l’independentisme a Sitges ja té noms propis tenim a l’abast la possibilitat de conèixer millor un temps, un país i un poble més ric en la seva tradició, en la seva història, en el seu passat i també en el seu present i futur.
12 d’abr. 2010

"LA MEVA FEINA ÉS ESCRIURE". Jaume Cabré, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes


Escriptor en llengua catalana, poc mediàtic, metòdic, treballador i convençut de la feina que fa: heus aquí un breu retrat de Jaume Cabré, recentment proclamat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010. Un cop passat l’efecte sorpresa ha arribat l’hora de les confessions i declaracions. En destaco una: la de l’únic compromís amb la llengua amb la què escriu. O una altra:que es va dedicar a la literatura des de ben aviat i va optar per dedicar-hi la vida: La meva feina és escriure. Fa quanta anys que vaig decidir que volia escriure i per aconseguir-ho he fer tots els papers de l'auca. Escriure és una feina poc èpica basada en hores i hores de treball. I he arribat a la conclusió que escric perquè no puc deixar de fer-ho. I va lligat amb el fet de la lectura Escriure i llegir és una manera de mirar el món, l'univers i la vida. I escriure en la meva llengua és la cosa més natural del món.

La feina de l’escriptor és lenta i solitària, concentrada i tenaç. Deia un conegut escriptor en castellà, no sé si García Márquez, que la jornada laboral d’un escriptor era pel cap baix les vuit hores de l’obrer i, sovint, unes quantes més. Que si un es dedica a fer vida social, és a dir a les relacions públiques i a la servitud mediàtica, no queda temps ni per a la feina ni per a la necessària concentració. Cabré, que ho sap, amida el seu temps i el reparteix prioritzant en qualsevol cas l’escriptura. Membre de la Generació dels Setanta i del col.lectiu Ofèlia Dracs, la seva obra constitueix un dels més sòlids i interessants catàlegs de narrativa contemporània en català i d’obertura vers altres camps creatius com els guions i produccions de televisió, en els que té àmplia experiència – des de La Granja fins Ventdelpla-. Guardonat en repetides ocasions –del Premi Recull al Víctor Català, del Sant Jordi al Prudenci Bertrana, del Joaquim Ruyra al Crexells, passant pels premis nacionals de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, o el de Crítica Catalana (Serra d’Or) o la Lletra d’Or, ha afrontat cada reconeixement com un nou repte. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la seva obra ha estat traduïda a disset idiomes i la darrera, Les veus del Pamano en llengua alemanya, ha superat els cent mil exemplars en vendes. 

Les obres de Cabré han comptat amb èxit de crítica i, sobretot, de públic. Títols com Galceran, l’heroi de la Guerra Negra, Fra Junoy o l’agonia dels sons La teranyina, Senyoria, Viatge d’hivern, Llibre dels preludis i Les veus del Pamano configuren un conjunt de lectures que han format part dels rànquings de vendes i reconeixements més notables al llarg de les dues darreres dècades, així com del bocaorella que sovint fa triomfar determinades obres ben al marge dels consells de la crítica oficial. Ha estat una obra elaborada amb lentitud i amb la seguretat de qui no es deixa devorar per la pressió de la immediatesa. “Sempre he estat un escriptor lent. Escric cada dia però no tinc pressa. De fet, quan era jove sí que tenia pressa i ara que sóc gran tinc una altra mena de pressa, més existencial.

El Premi Honor de les Lletres Catalanes és atorgat per un jurat que es renova periòdicament i, debat rere debat, referma el criteri literari del concepte “lletres” en favor de la literatura, l’àmbit en el que la llengua assoleix totes els registres de la riquesa i de la creativitat. L’obra dels recents antecessors de Cabré, de Baltasar Porcel a Montserrat Abelló, de Mercè Rodoreda a Feliu Formosa, n’és un exemple preclar i reconegut a la que cal afegir-hi, amb tots els honors, l’obra literària de Jaume Cabré. Les bases del premi estableixen el seu atorgament a una persona que, per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, hagi contribuït a la vida cultural dels Països Catalans. La de Jaume Cabré palesa fidelitat, qualitat i prestigi fonamenats en l’únic compromís de l’escriptor: Quan escric sé que tinc un compromís amb allò que tinc damunt la taula, amb l'obra, amb la llengua, el llenguatge. Quan escric ho faig amb dues intencions: la consciència estilística i la consciència de la pròpia mort. Perquè per mi la literatura no és un joc, m'hi va la vida.
5 d’abr. 2010

A MO, ARA, de Jordi Carrió. Invitació i tast






La tendresa


La tendresa...

no és cap secret.
Pot ser tan natural,
que acompanyi la vida.


Tenderness

Tenderness...
It is no secret.
It can be so natural,
To life keeps company.


Poema de Jordi Carrió, versió anglesa de John MacKay Formen part del poemari A Mo, ara.
Papers de Terramar, 11. 

LA PASQUA DEL POETA

Si hi ha un poeta que ha sabut cantar el binomi que en la tradició literària del país configuren la primavera i la Pasqua ha estat el noucentista Trinitat Catasús (Sitges, 1886-1940). Els seus versos han nodrit no poques cançons de caramelles, fins el punt que n’hi ha una, Dissabte de Glòria – coneguda més popularment com “Prada verda...”que ha esdevingut una mena d’himne oficial del Retiro per tant com l’ha popularitzada moltes nits de Pasqua.

Enguany per celebrar-la en transcric un altre poema, Abril, que conté els elements de l’imaginari popular transformat per l’alè poètic d’un escriptor amb sensibilitat, ofici i sentiment.

Trèmula rialla
de dia daurat
ventitjol que calla
per la immensitat.


Palpintant i jove
majestat d’Abril,
vestidura nova
dels arbres. Subtil


diàfana i clara
delícia del verd,
amb que el món suara
de llum és cobert,


quan el fontinyol
tremolant sentia
la seva frescor
tornada alegria.


Pluja lenta i blanca
de flors d’ametller
que cau de la branca
quan l’oratjol ve.


Noies pels portals
finestra enramada,
festes matinals
xopes de rosada.


I passa l’Abril
damunt de poncelles
xamós i gentil
cantant caramelles.
1 d’abr. 2010

ABRIL




Abril és el mes més cruel, fa sorgir
lilàs de la terra morta, barreja
record i desig, remou
les febles arrels amb la pluja primaveral.
 T.S.Eliot, Terra erma, traducció de Rosa Leveroni 


Fosa la neu, escombrada la pluja per les darreres ventades, estrenem un abril de mar esvalotada i verdblavissa. Els blancalls deriven de llevant a garbí i la lluna rodona els amaina, caraplena, quan somriu.

Abril és temps de clavells i de revoltes que ja formen part del mite generacional. És temps de llibres i de roses, de la glòria de la llum, del cel més alt i del temps obert.

La vida continua essent conflictiva, sòrdida, difícil en totes les seves constants. Però si hi ha un temps obert per a l’esperança i la vida és la primavera en el seu periòdic recomençar, el seu etern secret i marca de l’estació de l’any. És el secret que ens recorden els primers versos de T. S. Eliot apel.lant la crueltat de l’aiguabarreig de la vida i de la mort que la primavera fa més evident que mai.

Una altra visió, la de la cançó que van popularitzar Simon & Garfunkel i que porta el nom del mes com a títol, és un cant a la tendresa i a la maleconia, April, come she will...

Plego, per força, les veles del desànim i entre un poema i la cançó miro d’atansar-me als dies de llibres i roses que vindran i que qui sap si em portaran més llibres i més cançons.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)