28 de maig 2010

PICASSO VERSUS RUSIÑOL


Establerta la relació artística entre Rusiñol i Picasso, és a dir, la influència que el Rusiñol líder consagrat de la modernitat va exercir sobre el Picasso jove i rebel, el Museu Picasso de Barcelona  i el Consorci del Patrimoni de Sitges han produït l'exposició Picasso versus Rusiñol  que permet assaborir-la al llarg d’onze apartats. 





L’escenari comú de Barcelona, el Modernisme i l’antimodernisme, Rusiñol en tant que referent de la modernitat parisenca, la condició de l’artista; El Greco, Rusiñol i Picasso; els jardins rusiñolians reelaborats pel traç picassià, el blau en el context de creació d’atmosfera, la malalta i la mort, l’homenatge i la sàtira i la visió plàstica de Rusiñol per part de Picasso en permeten la contemplació i l’anàlisi. 


El comissari, Eduard Vallès, ha plantejat el detall de les relacions i influències a través d’un periple extens en conceptes i abundós en obres. Els Rusiñols, meravellosos...

EL CAU FERRAT AL MUSEU PICASSO



És una joia, un treball de precisió, una mostra d’orfebreria i un aparador propagandístic immillorable. El Cau Ferrat, casa de les arts s’ha obert al Museu Picasso de Barcelona coincidint amb l’exposició Picasso vs. Rusiñol amb la voluntat de presentar un tast tan atractiu de presentació com ponderat pel que fa a la tria del contingut del Cau. 

En un espai condensat i proporcionat s’exhibeixen un conjunt de peces selectes de la col.lecció artística de Rusiñol que ostenten el doble mèrit de representar la síntesi del millor afegint-hi el valor de col.lecció. Els canelobres de forja de Santa Maria de Serrateix, el reliquiari conegut com “Miss Cau Ferrat”, la “Maternitat” de Manolo Hugué”, el picaportes de ca l’Ardiaca, el draquet de forja del segle XV, retaules, ceràmica popular i peces de vidre són, entre altres, les joies de la corona que compleixen la funció de sintetitzar el que Rusiñol vivia com a “l’art total”.

Ignasi Domènech, que ha actuat de comissari de la mostra, posa de manifest el seu profund coneixement de les peces i col.leccions del museu i el sempre difícil ofici de portar a terme síntesis qualitatives i pedagògiques a parts iguals. I mai les peces havien pogut ser contemplades amb tant de detall ni tant de prop.
 
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

RECERCA, SOCIETAT, PAÍS

Passo tot un dissabte a Badalona perquè s’hi celebra RECERCAT 2010, la fira dedicada a la recerca local. 

RECERCAT és un dels fruits concrets i de més èxit i visibilitat de l’Institut Ramon Muntaner i de la Coordinadora de Centres d’Estudis de les Terres de Parla Catalana. Fa sis anys que se celebra a les ciutats que són capital de la cultura catalana, l’any passat Figueres, enguany Badalona i el vinent a Escaldes-Engordany. Una gran carpa acull els estands de les entitats, agrupades per comarques o per territoris – el Grup d’Estudis Sitgetans hi participa conjuntament amb l’Institut d’Estudis Penedesencs -. 

Es programen exposicions, presentacions, passes de vídeo, taules rodones, debats. La reivindicació de la importància cultural i social dels estudis locals és una constant cíclica. La incorporació de les generacions universitàries de les darrers dècades els ha dotat de nova saba, capital intergeneracional, metodologia i, més capacitat de treball i de projecció. Reivindiquem, alhora, la força estratègica que les entitats d’estudis locals tenen als municipis mentre constatem que no tots els governs locals ho tenen clar quan dupliquen tasques i afebleixen la societat civil intervenint l’activitat cultural des del cim de la piràmide exercint el despotisme il.lustrat en el millor dels casos i l’arbitrarietat en el pitjor. 

Quan proclamen el Grup d’Estudis Sitgetans guanyador del premi RECERCAT 2010 en la modalitat d’entitats en reconeixement a la tasca portada a terme al llarg dels primers trenta-cinc anys de la seva existència i pujo a l’escenari a recollir diploma i guardó evoco el moment fundacional de l’entitat. Era el 1975, a les acaballes del franquisme. La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol ens  va acollir i no va ser fins que Anna Maria i Pere Stämpfli ens van cedir les dependències de l’Espai Cultural Pere Stämpfli que no vam poder desenvolupar plenament les activitats que ens portat al creixement actual. Trenta-cinc anys són història on l’agredolç de les circumstàncies difícils queda compensat pel balanç definitiu, que és el del reconeixement. Els dos guardons que el GES ha merescut, el Premi Trinitat Catasús i, ara, el RECERCAT 2010 enforteixen i renoven el compromís de l’entitat amb la societat i amb el país.
20 de maig 2010

Aigua secreta de la Sorgue...



Aigua secreta de la Sorgue,
secretes paraules de cabdal persistent,
insistent, per on batega 
una vida que s'escola i mor 
en mirallets blauverds i els tornassols 
dels meus passatges.




Fotografia de Frèia Berg

 
 
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

Toute la bouche... (René Char, encara)

Toute la bouche et la faim de quelque chose de meilleur que la lumière (de plus enchancré et de plus agrippant) se déchaînent.


Tanta boca i la fam d'alguna cosa millor que la llum (més profunda i més captivadora) es desencadenen. 

VIDA DE POETA o "La bastida dels somnis"

Obra llargament esperada, necessària per a comprendre l'evolució i circumstàncies de la poesia catalana de la segona meitat del segle vint, La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli, de Pep Solà, publicada per CCG Edicions dins de la Col.lecció Fundació Valvi, passa a formar part des d'ara dels llibres imprescindibles per als lectors de poesia, per a qui vulgui conèixer la vida d'un poeta que va viure la seva condició fins els límits i l'absolut i per a tots aquells que d'una manera o altra intervenen en la construcció del sistema literari.

L'obra de Pep Solà, biografia modèlica d'un rigor exemplar i de redacció impecable, mostra fins a quin punt vida i poesia s'entrellacen teixint una obra poètica que és, des dels inicis, l'única, darrera i absoluta motivació vital del seu autor.  L'obra de Solà transcorre i aprofundeix en la successió biogràfica de l'ésser "vivint en la fretura / d'alguna cosa sempre" on tot, la quotidianeïtat, l'existència, l'amor, el pas del temps, el sofriment, l'enyor,  la solitud, els records i la tristesa es congria en poesia travada en carn i sang, "només absència / devers on es camina amb ulls oberts / a la claror invisible".

La bastida dels somnis té el doble caràcter de joia per l'alegria d'una obra que ofereix lectura sàvia i profunda i pel tresor de la lectura del poeta que perviu en "... aquests besllums/ de permanència feliç que se'ns revelen/ entre dos clars".
19 de maig 2010

GLOSA DE LLUÍS RODA, POETA GUANYADOR DELS JOCS FLORALS DE BARCELONA, 2010





No pas l’atzar ni tampoc la impostura em situen al davant de tots vostès a l’hora de glosar la personalitat i l’obra de Lluís Roda, guanyador de l’edició dels Jocs Florals d’enguany. Va ser l’atzar el que em va posar al davant fa temps Sobre l’hamada, llibre guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre valencians. Em va cridar l’atenció la coberta tant pel dibuix interpretat d’Olga Rozanova com pel títol: amada? Hamada? I des d’aquell joc de paraules vaig entrar en un llibre diferent, un vendaval de paraules i d’imatges que parlaven de l’amor i de la poesia. El poeta s’hi afirmava en tant que creient “en la ressurrecció dels mots, la vida eterna / (...) el sentit de les coses literals”, en la perfecció del temps i, concloïa: “Els pronoms, / Inalterables. I no hi ha deus. Sols frases fetes.” L’atzar, després, em va portar al compartir amb el poeta unes jornades literàries a Mallorca on vam parlar del llibre i de poesia i vam quedar si fa no fa malgrat tot amics fins avui perquè la distància no és l’oblit però sí que és la impostura enfront de la quotidiana prosa de la vida. 

Però no prou impostura per no deixar de resseguir des de llavors l’evolució literària del Lluís Roda. Anteriorment havia publicat La fi de l'hemicicle (1988) i El subratllat és meu (1988), on afirma, entre altres coses, que un poemari és un “Paradís perdut de seda: Aquest Calaix dels Astres”... Van seguir Buirac d'amor (1998), Elogi de la llibertat (2001) i De l'ànima (2006), i també  dos treballs d’antòleg entre els que destaca el recull d’obra poètica de J.V. Clar, Infinitud de paisatge (1993). Fins arribar a avui, a més d’anar deixant obra dispersa en diverses publicacions, ha publicat una novel.la cinematogràfica, utòpica,  provocadora i de rerefons barroc,  El temps passarà (1993) i l’assaig que li va valer el premi Joan Maragall, Sobreviure a la contemporaneïtat (2002). D’ell s’ha senyalat que amb la seva consolidació literària la generació dels vuitanta “arriba a la maduresa lúcida i creativa".

Lluís Roda és un poeta que afirma i que s’afirma en els poemes i en les reflexions sobre el fet d’escriure poesia. Esperit lliure en constant recerca interior i exterior, nedador a contracorrent, com ho va ser enfront de la poesia de l’experiència, poeta que declara que  viu  - i escriu -  “Per als futurs atlants”, la seva poesia es manifesta a través de la recerca formal i la construcció de conceptes. La seva és una recerca que als orígens es troba amb la vitalitat, fresca i profunda, i de la passió que caracteritzen una bona part de la tradició de la poesia valenciana: el sentit  humanament terrenal d’Ausiàs March de lluny, en la poesia amatòria, o, més a prop,  la vitalitat, la passió i la tendresa de Vicent Andrés Estellés. 

El nostre poeta hi posa l’escriptura, la veu i la dicció pròpies. Així ho he llegit en un dels poemes de Nadir, el llibre que el proclama guanyador d’enguany i poeta de la ciutat: 

"Per produir-se el nostre Renaixement
Tu hauries de tornar a ser verge 
I jo als teus braços xiquet.”

A Nadir, el setè llibre de poesia, no estalvia el toc  del cinisme light que se li ha atribuït mesclant-lo amb ironia de diversos registres i invocant clàssics i moderns, com J.V.Foix, Bernat de Ventadorn, Bartomeu Fiol, Cerverí de Girona. Però són l’amor omnipresent i el tornaveu del desamor expressats en les seves gradacions i intensitats el doll que flueix i amara, vers a vers, el poema i el llibre: 

“Et tractaré amb guaret. 
I em retractaré quan crec que calga.
I t’alçaré la falda 
Per comprovar que tot és al lloc
I a un dels meus costats, sempre vacant,
Que és on m’estic, 
Tindràs si vols un lloc.

El lloc de Lluís Roda aquesta vespre és el del poeta que ens fa ofrena d’un poemari amb tot el regust de la vida, del pensament i de la paraula que l’han engendrat i el nostre lloc, el dels lectors per celebrar-lo plegats.


Llegit al Saló de Cent el vespre del 18 de maig del 2010
Fotografia de Frèia Berg 

UN LLOP FUGINT D'UN EIXAM DE TRONS: UNA ANTOLOGIA DELS IMPARABLES



Hi eren tots, o gairebé, i no sé si finalment hi va haver foto de grup.
El que sí que sé és que si algú dubtava que haguessin existit, ahir va quedar ben clar que no només van existir sinó que l'espectacle va fixar el seu moment. Amb música, poemes i una dramatúrgia ben travada que passava d'un poema a l'altre amb una sola veu de molts registres, inclòs el musical.



UN LLOP FUGINT D'UN EIXAM DE TRONS: UNA ANTOLOGIA DELS IMPARABLES

A partir dels textos de:

Susanna Rafart
Isidre Martínez Marzo
Joan-Elies Adell
Maria Josep Escrivà
Manuel Forcano
Sebastià Alzamora
Txema Martínez Inglés
Hèctor Lòpez Bofill


Ahir, 17 de maig, 20 h. al Teatre Romea. Dramatúrgia de Jordi Faura. Producció general: Fundació Romea per a les Arts Escèniques





Fotos de Frèia Berg
16 de maig 2010

RECITAL AMB VIOLA DE RODA



Hem vingut a destorbar el repòs de les gavines
i elles responen amb crits volent foragitar-nos
del seu clos, i no poden,
que la música els pren, també, com a nosaltres,
que escoltem la paraula que perviu
més enllà de la mort.

UNA LECTURA D'ESPRIU I UN LLIURE VOL D'OCELLS


Barcelona-Poesia, Cementiri del Poblenou, set de la tarda. Dins de la "Tria d'asos" convocada per Xavier GArcia - Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres- en Xavier em va adjudicar Espriu, i ha estat un privilegi.

En Ricard Garcia ha llegit Rosselló-Pòrcel i en Xavier Garcia, Màrius Torres. L'Adrià Grandia ens ha acomanyat amb la viola de roda i jo li he demanat que toqués durant tota l'estona en què jo recitava.



He triat poemes de les Cançons d'Ariadna, Mrs. Death, Les Hores, Cementiri de Sinera, i la  no ha estat fàcil. 
L'inici, "Les paraules": 

"Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de la tarda de diumenge,
temor de dany. Se't tanquen
llibers i amics, els llavis
de les coses."



He seguit amb la "Cançó de l'Esperanceta Trinquis", "Sagitari", "Viatge d'hivern", "El Mar", "Díptic de vivents" - els

"... qui porten
els senyals de la cendra
i mort al cor i als llavis",

"Les roses recordades", "Thànatos", "Pel meu mirall,si vols, passen rares semblances", i "El vell estimat Brueghel ho ha contat així".
He acabat amb "Augusta Perusia", que conclou:

"Encara miren a les velles proes
els ulls que saben els camins del mar.
Però jo, despullat del record de les barques,
pujo la meva vida fins al cim de les àligues,
pujo la nua vida als soliaris cims,
perqiue em coroni un lliure vol d'ocells."


Un lliure vol d'ocells...







 
15 de maig 2010

Carta a Brull-Carreras



Aquesta vegada ha estat la teva muller que m’ha trucat per dir-me que tu ja no podries telefonar-me més. Em sap greu, perquè quan de tant en tant et sentia amb la veu ja ben aprimada però que encara guardava l’energia de les il.lusions i de les esperances em feia goig. Me’n feia perquè el teu ànim era corprenedor, amb les ganes de viure i la creativitat intactes. Allò del desacord entre el cos i l’esperit que tan sovint havíem comentat i que és una experiència que costa d’oblidar.
He anat passant revista de tot el que hem anat fent plegats. Saps, m’has fet treballar força, tu sempre fent projectes i exposicions, impulsant trobades amb altres escriptors al voltant dels temes que et motivaven i et preocupaven: les arrels i la terra, els ancestres de la gent del Garraf i les Amèriques, la natura, la destrucció dels recursos naturals, els desastres del canvi climàtic. Has estat – ets!- un artista lligat a la terra i al cosmos en el vessant més humà i més humanista. Gràcies a les teves convocatòries als actes plàsticoliteraris – on tots formàvem a la primera – en els que els escriptors parlàvem i tu anaves pintant em vaig acarar a un parell de capítols d’història familiar. A El Garraf. De l’esplendor natural a la degradació postmoderna el vaig concretar en el moment en què en Peret de les Àligues abandonà els paratges que a còpia de vida i de segles havia fet seus per perdre’n el record amb l’esperança d’una millor vida als patis, dependències i habitatges del Corral de la Vila. Explicant aquesta història em vaig adonar que la literatura també serveix per construir els marges sòlids on perdura i on creix el record dels orígens. Més tard, en l’acte sobre Garraf i els americanos vaig escriure una Suite cubana per explicar la història del meu avi que va anar a Cuba fugint de la pobresa com n’havia fugit el seu avant passat Peret de les Àligues.
Després va venir quan et vas posar malalt i vas capgirar la malaltia i totes les seves crueltats per fer-nos adonar que la destrucció ineludible dels cossos guarda el seu correlat amb la destrucció que els humans perpetrem en la natura. Per això vas voler deixar-ne constància en la que ha estat la darrera exposició. Hi feies palès el teu sentit de la solidaritat i de l’amor a la vida sense límits expressant la lluita global per la supervivència, sacrificant la bellesa agraïda dels paisatges, pintant la desolació de la terra i dels éssers sense esperar altra resposta que la de la consciència compromesa amb la humanitat. Tal com feies tu, i els amics t’ho vam agrair i celebrar amb l’esperança de reveure’ns en la teva propera exposició on ja no ens acompanyaràs en directe sinó des de l’altra banda.
Ara que la terra que tant has estimat està emprenyada amb la humanitat i ja fa temps que ens avisa i ens ho fa saber amb tsunamis i volcans, amb temporals de mar i núvols de pols, la destrucció biològica se t’ha endut des del silenci d’una cambra d’hospital. La discreció i la bonhomia t’han seguit fins aquest final que els que t’hem conegut i estimat – i t’estimem! – lamentem perquè ens priva de la veu del teu traç i de la teva companyia, de tota la bondat i la tendresa que et sobreïxia.
Ai Pere, quina carta que em surt, però no en sé més. Perquè no t’entristeixis i perquè jo tampoc no em deixi endur per la pena del comiat t’associo a la silueta d’aquest cercle de muntanyes que m’envolten i que ens vas fer mostrar al compàs dels teus pinzells. Aquesta carena de plom que avui és una mica més grisa en contrast del cel tant blau que t’ha acollit perquè la puguis contemplar des d’una altra perspectiva.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

UNA GRAN VESPRADA (Premis de la Crítica Serra d'Or 2010)

Premis de la Crítica Serra d’Or. La revista entra en el seu cinquantaunè aniversari i la nit dels premis que atorguen la vintena de persones que configuren els jurats ha esdevingut un clàssic. Els actes de Serra d’Or defugen l’estridència i estrenyen complicitats. Són una aposta rotunda per la cultura literària en tota la seva amplitud perquè s’hi reconeix la qualitat a través d’una diversitat de gèneres que sovint alguns medis editorials tendeixen a simplificar i, segons com, a abolir. Novel.la, poesia, narració, memòries literàries, recerca en humanitats, recerca en altres ciències, catalanística, teatre català, espectacle teatral, aportació en dramatúrgia, literatura infantil, literatura juvenil i obres per al coneixement juvenil constitueixen el catàleg de guardons per a les obres més rellevants publicades l’any anterior.

L’aposta per la qualitat, independentment dels rànquings, sovint interessats, els converteix en guardó singular i cobejat, perquè guanyar una serreta d’or en format de pin suposa un triomf personal i intel.lectual que avala la trajectòria de qui l’obtè. Miquel de Palol, Cèlia Sànchez-Mústich, Pau Faner, Jaume Creus, Josep M. Castellet, Pere Anguera, Joan Vernet, Ramon Parés, Sharon G. Feldman, Joan Cavallé, Pep Tossar, Marianelena Roqué, Lluís Farré, Salvador Comelles i Ramon Pascual han estat els noms de la nit. Tots mereixen el respectiu punt i a part a l’hora de remarcar els seus mèrits. Em quedo amb tres noms: Josep M. Castellet, amic i mestre, per l’obra Seductors, il.lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos; Cèlia Sànchez-Mústic, amiga i poeta, per A la taula del mig, i amb Pere Anguera, que ja no ha estat a temps de gaudir del premi, per L’Onze de Setembre. Història de la diada (1868-1938). La seva absència i la d’Isidor Cònsul, tan llargament vinculat a Serra d’Or s’han fet notar, però ens en queden les obres i el record.

La d’enguany ha estat gran vesprada, d’aquelles que fa pensar que malgrat tots els malgrats el país té actius potents que enllacen el passat amb el present i construeixen futur.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

L'IEC 2.0



L’Institut d’Estudis Catalans ha posat en marxa la seva nova web que acompleix totes les característiques canòniques d’usabilitat, interconnexió i, la més important, contingut. No és fàcil que una entitat centenària aboqui la seva història, el seu present i el seu gran capital cultural en una clara aposta per l’accés universal al coneixement. L’IEC ho ha aconseguit en la versió del web que a trenta d’abril reordena, augmenta i continua obrint portes per a la universalització de la recerca i de la cultura catalana. És l’aposta, acomplerta, per la tecnologia de la informació en tant que medi instrumental. 
L’IEC ha estat pioner en l’accés obert a les seves publicacions científiques des de l'Hemeroteca Científica Catalana i en la creació i manteniment de l’Observatori de la Recerca. El resultat visible és el fruit d’una gran acumulació d’esforços que conflueixen en la creació i transmissió de coneixement al servei del país. Pensant-hi, em ve al cap el vers de Salvador Espriu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble. Podria ser el lema de l’IEC i, en qualsevol cas, és la il.lustració poètica de la seva llarga i fecunda trajectòria malgrat les prohibicions, clandestinitats i maltempsades. El futur és obert creixent i el balanç del present, cent per cent satisfactori.
Subscriure's a: Missatges (Atom)