23 de jul. 2008

Rodoreda per (a) hispanistes



“Una mujer invisible que escribe en un catalán esplèndido una novelas hermosas, duras, como no se encuentran muchas en las letras actuales.”
Gabriel García Márquez (1983)





Turia
és la revista cultural que editen l’Instituto de Estudios Turolenses, de la Diputació de Teruel, l’ajuntament de Teruel i el govern aragonès i que, amb motiu del centenari Mercè Rodoreda, ha dedicat un extens dossier a l’escriptora al número 87, que ha comptat amb la col.laboració de la Caja de Ahorros de la Inmaculada i la Fundació Mercè Rodoreda. El resultat és una de les més interessants lectures de l’obra rodorediana apta per a qualsevol que s’interessi per l’autora i, sobretot, per a acadèmics i professors del medi hispanista.


Aquest és un fet important, culturalment parlant, per diverses raons. L’una, és que gràcies a les col.laboracions d’Enric Bou, Sergi Doria, Carme Arnau, Mercè Ibarz, Joan Nogués, Juan Carlos Olivares, Pablo Pérez Rubio, Francisco Luis del Pino Olmedo, Sam Abrams, Pilar Aymerich, Clara Janés, Joaquim Mallafré, Roser Porta, Carme Riera, Àlex Susanna i Marta Nadal s’obté una visió crítica actualitzada de Rodoreda. Les aportacions d’aquest conjunt d’especialistes al capítol Rodoreda del sistema literari català actualitzen coneixements i amplien horitzons de percepció i de lectura.


Una altra raó és que el fet que, gràcies que Turia sigui, a hores d’ara, una de les publicacions literàries contemporànies més reconegudes – ha obtingut el Premio Nacional al Fomento de la Lectura-, Rodoreda arribi a un públic que no sempre té accés a la seva recepció crítica; habitualment, la crítica de l’obra rodorediana es produeix en català i per al públic catalanòfon. Turia ha contribuït, doncs, a eixamplar horitzons de recepció, de manera que ha sumat amb el conjunt de traduccions de Rodoreda en llengua castellana i la converteix en una de les figures més accessibles per a tota mena de públics del medi hispanoparlant.


Un tercer motiu de la importància del dossier és que tracta la figura literària de Rodoreda en tot el seu abast interdisciplinar. L’article d’Enric Bou situa globalment l’obra de l’escriptora en les perspectives crítiques de lectura des de l’actualitat, remarcant que es tracta d’una obra on es troben gèneres i veus de les que se serveix per a expressar l’aventura d’aïllament i de solitud que han marcat el segle XX. Carme Arnau dedica el seu article a la novel.la emmmarcant-la en la narrativa europea, mentre que Sergi Doria s’endinsa en la narrativa amb incursions vers la poesia i la crítica. A l’espera de l’exposició que ha de mostrar l’obra plàstica de Mercè Rodoreda, Mercè Ibarz es refereix a la relació entre l’escriptora i la pintura com una “experiència decisiva” rere les petjades de Paul Klee, Joan Miró, Dubuffet, Kandinsy o Henry Michaux. Joan Nogués tracta dels paisatges vivencials de l’escriptora; Juan Carlos Olivares, de l’obra dramàtica i les seves representacions; Pablo Pérez Rubio, de les adaptacions cinematogràfiques de la seva obra. Els editors de Rodoreda, J.M.Castellet, Daniel Fernández i Maria Antonia de Miquel evoquen amb Francisco Luis del Pino Olmedo la relació amb l’escriptora, i Pilar Aymerich el seus records de quan la va fotografiar. Sam Abrams hi escriu una nova visió sobre la seva poesia; Clara Janés hi descobreix les cruïlles entre somni i realitat; Joaquim Mallafré perfila els matisos de la autotraducció de Rodoreda del conte “Semblava de seda”; Roser Porta evoca la jove humorista de la Catalunya republicana; Carme Riera analitza la consideració literària que Josep Pla tenia de l’escriptora, i Àlex Susanna n’evoca una memòria literària personal. En el pla documental, es publica el text de l’entrevista que Joaquin Soler Serrano va fer a Rodoreda al programa de TVE, A fondo, el 1978, i la correspondència entre Rosa Chacel i Rodoreda és comentada i transcrita per Carme Arnau. Marta Nadal clou el dossier amb una biocronologia de l’escriptora fonamentada en “territoris vitals i espais de creació.”


Amb aquest conjunt d’articles i aproximacions, Turia suma en favor de la universalitat de l’escriptora i en favor de la literatura, és a dir, de la qualitat, un altre dels valors en què Rodoreda va excel.lir. Sempre, segons Enric Bou, amb aquella mirada que fa tremolar…



Publicat a Recvll (Blanes), juliol del 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
20 de jul. 2008

ON = cultura + comunicació


ON és cultura, oci i tendències. Amb un disseny atractiu i amb un contingut on queda demostrat que la cultura i el lleure es complementen amb la comunicació i la publicitat, ON apareix als espais públics de Sitges en format de revista de distribució gratuïta produïda per l’empresa de comunicació sitgetana Hydra Media, amb Santi Terraza com a editor.

L’editorial, que és una declaració de principis, manifesta que “ON acaba de néixer en un moment en què la llum és més intensa i fa un passeig per Sitges i Ribes, que mostrarà tot allò que veu a través dels seus ulls… Un passeig al costat d’ON és llegir continguts sobre cultura, oci i tendències de qualitat, amb col.laboradors joves, experts i amb moltes coses per compartir; és percebre una nova manera de veure la realitat cultural, la de sempre i la de les noves tendències; és descobrir nous artistes i noves propostes (…) Us convidem a fer un volt entre imatges i lletres, entre fotografiesi il.lustracions, entre sensacions i il.lusions. El resultat és una revista jove, fresca, que compta amb uns col.laboradors que han aportat qualitat i rigor en el tractament de la informació, amb un enfocament diferent per al lector i una nova perspectiva, que aporta profunditat sense perdre la immediatesa i una nova dosi de frescor…” Lídia Gàzquez, Joan Duran, Dani Serra, Vicenç Morando, Marta Figa, Marta Artigas i Gerard Coll són els autors de les col.laboracions.

ON és una aposta de comunicació ben diferent d’altres productes de distribució gratuïta, des de la idea fins el format. És una innovació de qualitat per a l’ús i consum del públic on es parla de fotografia i de poetes, del Ball de les Gitanes i del Corpus, de música i gastronomia, de cases d’americanos i d’arquitectura actual, dels esports de platja i de disseny…i on la publicitat i la informació hi tenen una presència constant i ben compaginada.

La revista es fa ressò de la Festa de la Poesia i de la tradició poètica de Sitges amb un article de Joan Duran sobre “El Sitges dels poetes”, en el que conclou que “és aquest aiguabarreig evocador que ha anat conformant, al llarg del temps, l’atmosfera simbòlica- i elevada a mite a través de les pàgines- on ens movem i que tenim com a patrimoni”. La idea de l’aiguabarreig, el simbòlic i el patrimoni és aplicable a bona part del contingut de la revista i al seu plantejament general. En el pla cultural i creatiu el simbòlic s’esdevé per acumulació, per la suma de temps, elements i factors que configuren un determinat imaginari. L’imaginari sitgetà és múltiple i potent, i ON es proposa anar-lo comunicant com a vaixell insígnia dels continguts.

ON és una aposta per una idea diferent de comunicació fonamentada en els diversos vessants de la cultura i del lleure, i, alhora, és un repte que mereix no només èxit, sinó continuïtat.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.VII.2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , ,
14 de jul. 2008

La nit dels poetes

Romp el silenci
la veu que crida:
Sóc jo.
Montserrat Abelló

El recital dels poetes convidats a la 2a Festa de la Poesia de Sitges del passat dissabte va constituir el punt culminant de la Festa. Van fer seva la nit als jardins del Retiro, acompanyats de la música de Carlos Avallone i el seu Jazz Combo. Els van conduir els actors Pep Cruz i Mar Ulldemolins. Hi va haver música, hi va haver l’evocació de Blai Bonet i de Maria Mercè Marçal i hi va haver, sobretot, poesia.

El Recital de Cloenda va ser l’hora de la veritat. Després d’un dia i mig d’activitats diverses, recitals de música, dedicatòries, “plaers a la carta” i l’exposició de la Captura d’ànimes (una instal.lació artística de primera però més que efímera al Saló Blau de Maricel), els poetes es van mostrar tal com són i amb les millors armes i bagatges, que són els seus poemes.

El Recital va ser el moment de la radiografia, de la valoració, de la mostra al nu del seu treball i de la seva creativitat. És el moment en què el poeta s’hi juga el tot per tot, en viu i en directe, sense altra companyia que ell mateix i la paraula poètica. Els comentaris, la veu, el gest, els textos poètics són les úniques credencials. I, així, Esther Zarraluki, Dolors Miquel, Francesc Parcerisas, Manuel Forcano, Montserrat Abelló, Miquel Lluís Muntané i Margarita Ballester es van guanyar l’estimació, la confiança i l’aplaudiment d’un públic que n’havia fet algun tast, però que encara no havia tingut l’oportunitat d’assaborir un espectacle tan singularment creatiu com és un recital de poesia en directe. La diversitat generacional i estètica van confirmar, per a qui ho dubtava, l’excel.lent estat de salut de la creativitat poètica de la literatura catalana actual. L’actuació dels joves poetes Mireia Calafell i Pau Vadell el vespre anterior a les terrasses de Maricel va assegurar, per a qui no ho tenia prou clar, que la generació els joves poetes – aquesta que ara figura en una antologia que ja s’ha guanyat l’espai amb escreix, Pedra foguera- té el camí clar i obert, ben definit el full de ruta.

Ubicar el Recital de Cloenda als jardins del Retiro va ser un encert del que s’espera continuïtat. Poder disposar d’un espai obert i arrecerat al bell mig de la Vila; amb taules, cadires i barra de bar oberta per a major comoditat dels espectadors – se’n van comptar dos centenars- atorga al darrer gran acte de la Festa de la Poesia centralitat i comoditat, a més de la descoberta que per a alguns va suposar aquest pulmó verd situat a dues passes del Cap de la Vila i de l’Estació del tren. D’espais com aquests a Sitges en queden escassíssims i el fet de poder-hi comptar per a la Festa va contribuir a que el recital esdevingués, com ha de ser, l’acte central de l’esdeveniment.

Els poetes hi van fer la seva nit, i no només els convidats, sinó els que van venir expressament al Recital. Entre versos i aplaudiments el públic assaboria tots i cadascun dels poemes. Va valorar la dicció dels uns, la profunditat dels altres, la capacitat de construcció del text poètic en tots ells i, a més, quan van tenir ocasió els hi ho van comentar directament. Ningú dels presents no va quedar indiferent a l’afirmació creativa dels poetes. La nit era seva, i ens la van oferir amb el seu millor regal.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VII.2008
6 de jul. 2008

Perfils de poeta




La programació de la 2a Festa de la Poesia a Sitges 2008 combina els ingredients convencionals dels festivals de poesia amb els de la cultura popular i els del lleure, és a dir, els actes literaris, musicals i culturals amb les activitats de la vida associativa o d’entreteniment. Aquest és un dels elements que singularitza la Festa. Un altre és l’aiguabarreig d’estètiques, de manera que la nòmina de poetes convidats ve a representar la diversitat de la creació poètica ara i aquí.


L’acolliment per part del públic és notable – no només en vista de l’èxit de l’anterior edició, sinó de l’espectativa creada per a l’edició d’enguany-, i el suport d’institucions, entitats i empreses crea una sinergia de recursos i mitjans de disseny original i de resultats més que gratificants. L’entrada gratuïta a tots els actes i el caràcter d’homenatge als poetes que plana en tota la Festa formen part de la seva, diem-ne, carta fundacional.

Un dels actes més singulars i que s’enquadra, amb diferents matisos, en les característiques esmentades és l’exposició Captura d’ànimes, al Saló Blau del Palau de Maricel. Es tracta d’una instal.lació artística efímera i de caràcter intimista realitzada entorn dels poetes convidats i del seu particular microcosmos. Enguany Esther Zarraluki, Dolors Miquel, Francesc Parcerisas, Manuel Forcano, Montserrat Abelló, Miquel-Lluís Muntané i Margarita Ballester són objecte de la visió que transfereix el seu “perfil intimista”. La part textual es publica aplegada al llibre de la 2a Festa de la Poesia a Sitges 2008 que, editada per Llibres de Terramar amb el disseny d’Hydra Media, s’arrodoneix amb una antologia dels poemes que els convidats han triat a aquest efecte. Són, per tant, dos perfils: el del retrat extern, redactat en un to tan aparentment informal com subjectiu, i el retrat del jo poètic que són els poemes. Dues claus d’accés complementàries que obren pas vers la personalitat literària dels convidats i, plegades, en dibuixen els perfils intimistes i poètics.

Dels versos, frases i declaracions en surten no només les aparences, sinó les idees. Llegim de Dolors Miquel que “no té valor per trencar el somni amb la realitat”. Per a Esther Zarraluki el poema té una vida doblement aparent, i li agrada mirar “allò que es mou, quieta (metàfora del gest del poeta…?) Per a Manuel Forcano, com un príncep d’Orient, pesa més la balança de la vida que la de cap altra cosa, convençut que l’art salva. La veu de Montserrat Abelló és una veu que crida en tonalitats tan profundes com convictes, “Romp el silenci/ la veu que crida: / sóc jo.” Miquel- Lluís Muntané glosa “l’amarga certitud de la derrota” amb bella compassió. Margarita Ballester assevera que “només els artificis assegren cava més enllà de les venes”. Francesc Parcerisas, “mestre de la paraula, valuós i valorat”, estableix que “El poeta encara pot parlar a favor de la felicitat, però ha de dur un màxim d’exigència a la seva obra, ha d’aprofundir en la seva experiència del món i ha d‘aprofundir en els recursos de la llengua io de l’estil”.

Més que perfils, són frases que destil.len la pròpia poètica, finestrals que deixen entreveure més enllà de la immediatesa que semblen expressar. El perfil complet serà, però la nit del gran recital de cloenda, als Jardins del Retiro, perquè ja no seran fragments o la instal.lació de l’exposició efímera. Amb la lectura dels poemes podrem apreciar la dimensió col.lectiva del grup i la de cada individualitat. El perfil dels poetes acomplert…


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5.VII.2008
5 de jul. 2008

L'autoretrat que ella volia





Era de fer tronar i ploure. Així m’ho va comentar una senyora que havia seguit atentament una conferència sobre Mercè Rodoreda en la que vaig intercalar passatges de la correspondència, sonets, els poemes en prosa de Viatges i flors, fragments de novela, descripcions de personatges…
Volia remarcar la fortíssima personalitat de l’escriptora per damunt de totes les contingències i incidències que li van tocar de viure per activa i per passiva.
Hi vaig llegir, també, alguns dels fragments més sentits de l’Autoretrat confegit per Abraham Mohino i Mònica Miró (Angle Editorial, 2008), perquè la idea era la de remarcar la vocació literària que Rodoreda va seguir al llarg de tota la seva vida. De fer tronar i ploure…

La frase em va remetre a alguns dels passatges de la correspondència amb Anna Murià. Són cartes nues i crues que contenen tot el potencial de confessió i de privacitat enmig de circumstàncies tràgiques i amargues. Tràgiques, perquè narren l’exili a la recerca d’alguna mena d’estabilitat, ben aviat truncada per la invasió dels alemanys a París i les dures condicions de la seva vida de refugiada. Amargues, perquè la relació amb Armand Obiols sovint passava per etapes d’incerteses i ombres:
“És amarg estimar molt una persona que m’estima tan poc a mi i prou a qui no ha deixat de considerar la seva dona, per a poder-li escriure cartes d’amor”, escrivia des de Limoges l’agost de 1940. Però malgrat els altibaixos emocionals i circumstancials, Rodoreda acabava per mantenir el tremp, l’energia i la convicció en la seva pròpia força: “Encara donaré molt de joc (…) I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que sóc al món com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca (…) em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me’n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus enemics tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m’aturi”, afirmava des de Bordeus cinc anys més tard.

La Rodoreda que configura el seu Autoretrat es troba ja força allunyada de l’escriptora vocacional dels dies de l’exili. La imatge que en resulta és la que l’escriptora reconstrueix a partir de la memòria personal i de les entrevistes, la dels discursos i els pròlegs. Un aiguabarreig de descripcions, opinions, declaracions, reflexions: “Jo creixia de mica en mica, sense ganes de créixer…”; “M’he enamorat molt poques vegades, però una vegada molt profundament. L’amor ha estat una cosa importantíssima. El més important de tot. L’amor és una malaltia. És també una exaltació. I ajuda a viure (…)” . La memòria i les respostes de Rodoreda són sempre selectives, declaradament: “He cultivat l’oblit de tot el que m’ha semblat nociu per a la meva ànima”.

L’Autoretrat es un pusle acomplert amb imatges d’infantesa narrades per l’escriptora amb més voluntat literària que evocativa els primers anys vuitanta; textos de la jove i polèmica periodista dels anys trenta implicada en els corrents i fets del temps; una llarga relació d’opinions extretes principalment d’entrevistes realitzades entre 1966 i 1982 per mitjà de les quals Rodoreda va construint el jo literari ; els discursos que manifesten el vessant més cívic, i els pròlegs de les novel.les.

És al llarg capítol “En el mirall”, el de les entrevistes, on es construeix plenament l’Autoretrat de l’escriptora. Abraham Mohino i Mònica Miró elaboren un llistat poc o molt sistemàtic de temes organitzat en dos grans apartats “L’ofici de viure” i “L’ofici d’escriure”, per on desfilen els materials que (re)construeixen la imatge de Rodoreda amb les seves pròpies paraules. El primer apartat fa un recorregut selectiu – les preguntes i respostes a les entrevistes també ho eren…- sobre el recorregut biogràfic de l’escriptora. El segon mostra la seva teoria literària.

Construir un autoretrat de Mercè Rodoreda és empresa arriscada i difícil. Arriscada, perquè els autors han partit de materials en els que Rodoreda ja donava per sabut que projectava la seva vida i obra de cara enfora. Hi ha sinceritat, però no confidència. Hi ha oblits i elisions del tot voluntàries. Difícil, perquè és un retrat de profunditat relativa. I, amb tot, és una imatge ben real de Rodoreda. Quan es publiqui la correspondència completa de l’escriptora tindrem a l’abast la radiografia de la seva personalitat. De moment, tenim a l’abast un Autoretrat que és, segurament, el que ella volia.


Fotografia de Pilar Aymerich
Publicat a Recvll (Blanes), juny del 2008
| 2 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)