30 de gen. 2010

EL TEMPS SENSE TREVA DE FRANCESC VALLVERDÚ

 
"Perpetuar les paraules i els actes
en un garbell, on la nostra incertesa
ens atueix en els camins recòndits
i es fa més lleu en els paisatges clars"

Francesc Vallverdú, L'ofici de poeta




Assisteixo a la presentació de l’obra poètica completa que Francesc Vallverdú ha aplegat amb el títol de Temps sense treva. La convocatòria és a l’Institut d’Estudis Catalans, organitzada per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i la tria de l’indret no és una formalitat sinó una conseqüència del sentit i compromís de pertinença que Vallverdú manté amb l’IEC en tant que membre actiu i convicte de la Secció Filològica

La celebració ofereix el valor afegit del punt generacional tant entre el públic, on no hi falten els poetes, com entre dos dels presentadors, Salvador Giner, president de l’IEC i Josep M. Castellet, amic i director de l’editorial on Vallverdú va treballar. Els altres dos han estat August Bover, president de la SCLL, i Àlex Broch, que és qui ha contribuït amb a articular una visió de  la literatura catalana de la segona meitat del segle vint des de l’ofici de crític literari que ha exercit amb profund coneixement i sistemàtic rigor. 

 Comptar amb l’obra poètica de Vallverdú significa accedir a gairebé quaranta anys d’activitat literària. La creativitat i el treball editorial dedicat principalment a la poesia han estat vasos comunicants, àmbits d’òsmosi i de fusió. Devem a Vallverdú una de les col.leccions més importants de poesia catalana del segle vint, com són els Llibres de l'Escorpí aquells llibrets petits, de coberta blanca amb un discret filet negre que encercla els versos remarcats de poeta de torn. Gràcies als ells es van poder llegir en edicions de butxaca clàssics com Josep Carner, J.V.Foix, Salvador Espriu; poetes del moment com Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli o Pere Gimferrer i les obres dels poetes de més ençà com Montserrat Rodés, David Jou, Antoni Puigverd, Ponç Pons, Josep Piera, Emili Rosales, Xulio Ricardo Trigo o Margalida Pons, entre altres.  

No fóra just ni precís enquadrar l’obra poètica de Francesc Vallverdú en realisme social dels anys seixanta, com han remarcat Josep M. Castellet i Àlex Broch. Aquest darrer, al pròleg en traça “tres vies d’accés”: “la dels ‘poemes-xoc’, els sonets i les noves rimades i l’autoreferencialitat literària i poètica. Els dos primers pertanyen a la definició i pràctica de l’estètica realista. El tercer al món cultural i intel.lectual del poeta”. Així mateix es palesa al llarg dels deu llibres que configuren el recull, el primer dels quals, Com llances (1960), iniciat sota la invocació de Salvador Espriu – que vetllà per la poesia de Vallverdú – conté ja l’aiguabarreig de totes tres orientacions en proporcions diverses; un dels “Poemes-xoc” es clou afirmant : “La meva nit és lluny com l’horitzó en el mar / i els seus foscos miralls serveixen d’únic far.” Des del segle XXI, un debat sobre el tan denostat realisme a partir dels poemes dels escriptors més encasellats en aquest corrent, com el mateix Vallverdú,  hauria de comportar la necessitat d’unes quantes precisions o la necessitat d’un canvi de perspectiva crítica. 

Vallverdú introdueix el debat històric en la perspectiva poètica. Hi incorpora la vida quotidiana amb fets, anècdotes, noms propis, personatges i situacions en una mena de crònica de vivències col.lectives, generacionals, d’uns anys de lluites i plenituds. Entremig hi ha la mirada poètica des de l’experiència vital: sense treva. El temps del poeta és un temps viscut i acomplert i l’aplec de la seva obra ens el retorna amb la mateixa convicció apassionada amb què va ser escrita.


"El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 30 de gener del 2010
22 de gen. 2010

UN CÀNON POÈTIC DEL SEGLE XX



He passat un temps llarg enviant correus, textos i noms amunt i avall fins que finalment he vist publicat un dels llibres on més m’ha agradat de prendre part. Em refereixo a El otro medio siglo. Antología Incompleta de Poesía Iberoamericana, el volum que aplega un significatiu conjunt de poetes nascuts als anys vint i consolidats i influents en la poesia de la segona meitat del segle.

Coordinada pel professor, assagista i crític Antonio Domínguez Rey, l’obra presenta un vast panorama de poetes iberoamericans reunits des de la varietat i igualtat de llengües peninsulars i d’Amèrica Llatina, amb  cent onze poemes en la llengua original llevat del basc, presentat en versió bilingüe. Poder col.laborar en aquest projecte, a més de feina, ha estat tot un plaer. He compartit el volum amb Gilberto Prado Galán, Annabela Rita, Eucanaa Ferraz, Eduardo Coelho, Patri Urkizu Sarasua i Antonio Domínguez Rey que, en qualitat de coordinador, va establir el necessari criteri del nombre de poetes i de poemes. 

És sabut que per als antòlegs els criteris són sinònim de limitació i d’oligació justificatòria de la tria i aquest ha estat un dels exercicis que més m’ha agradat. Perquè després dels criteris del coordinador vaig haver d’establir els propis per garantir la coherència del projecte però, alhora, em vaig trobar amb el devesall de noms que convertien una tria aparentment fàcil en una tasca difícil i compromesa. Vaig optar per dos principis irrenunciables. Un, el territorial, i així vaig elaborar una primera llista d’entre els poetes dels Països Catalans, l’Alguer inclós, que s’ajustessin al criteri cronològic. L’altre, el de gènere, perquè és sabut que la invisibilitat de les dones poetes és endèmica – vaig analitzar la qüestió a l’antologia Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1997) – i les vaig voler incorporar de manera visible i fefaent. Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Marius Sampere, Miquel Martí i Pol, Feliu Formosa, Joan Margarit, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer han estat els poetes triats en base al criteri cronològic, la respectiva qualitat literària – per a mi aquest és un valor irrenunciable – i per la consolidació i influència generacional que han exercit en major o menor intensitat – d’un Gabriel Ferrater a un Miquel Martí i Pol, d’un Màrius Sampere a un Blai Bonet… 

El panorama no és complet per diverses raons. El topall del nombre i dels anys de publicació i consolidació han fet que quedessin fora Montserrat Abelló i Josep Palau i Fabre, exilats els anys de la postguerra; Rosa Leveroni, Marià Villangòmez, Joan Vinyoli,  Joan Brossa, Bartomeu Fiol, Albert Ràfols Casamada, Joan Fuster, Ramon Xirau, Francesco Manunta i Rafael Caria, pel decalatge entre les dates de naixement i l’eclosió de l’obra publicada; d’altres, per la necessitat peremptòria de triar.  La continuïtat, la modernitat i la innovació són els contextos situacionals dels poetes, emmarcats per dues antologies senyalades de la historiografia literària catalana: la de Joan Triadú, Antologia de la poesia catalana, 1900-1950 i la de J.M.Castellet i Joaquim Molas, Poesia catalana del segle XX.  

El pròleg que acompanya la tria constitueix el seu element complementari perquè situa els poetes dins del sistema literari català sincrònicament, explicant la seva evolució i, amb ells, la de les generacions successives, des dels poetes de la col.lecció dels anys setanta “Llibres del Mall” fins els Imparables(2004) i els valors nous i joves que figuren a Pedra foguera(2008). Perquè el próleg és una altra part de l’iceberg a les antologies i un element necessari perquè el panorama presentat ho sigui des de la coherència crítica. Ha estat feina, sí, però sobretot ha estat un gran plaer.





| 3 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
20 de gen. 2010

MIQUEL UTRILLO I LES ARTS (Dos comiats, 2)

D’en Miquel Utrillo, la Suzanne Valadon, en Paul Vernet i d’en Federigo Zandomeneghi me’n vaig acomiadar a les set de la tarda, quan l’exposició tancava les portes.  

L’entrada a Miramar per la Davallada era tan lúgubre i desnerida que despistava i el fred que hi feia era dissuassori. S’havia havia d’estar molt convençut que l’Utrillo i companyia eren a la primera planta perquè, a diferència d’altres fastos d’importació, no hi ha hagut manera de veure anunciada amb cartells i banderoles la que va ser definida com l’exposició de l’any de producció municipal. Sense indicadors visuals pels carrers de Sitges i sense programa de comunicació llevat la roda de premsa inicial semblava que l’exposició, com més clandestina, millor. Amb aquests comentaris no faig més que repetir el que la comissària s’ha sentir a dir al llarg de tot el temps que ha durat la mostra. En agraït contrast, hi han hagut les visites i comentaris dels sitgetans, de persones vingudes expressament per veure-la des de diversos indrets de l’Estat i d’Europa, el funcionament eficaç del bocaorella i del feisbuc.  

La comissària aprofita aquest espai de comiat per agrair a totes i cadascuna de les persones que han intervingut en l’exposició d’una manera o altra el seu més reconegut agraïment. 

Confesso que quan vaig entrar-hi per darrera vegada em sentia més emocionada que el dia de la inauguració. Me’n queda el catàleg, que és el que havia de quedar, i l’agredolç del treball realitzat des del compromís contret i la il.lusió de tirar-lo endavant, sovint contra els elements. I el fet que des d’ara Miquel Utrillo ha deixat de ser un nom d’acompanyament per brillar amb mèrits propis.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16 de gener del 2010
La imatge pertany a l'oli de Santiago Rusiñol, "Sans galette" (1890), que representa la bohèmia desolada encarnada en la figura d'Utrillo assegut al jardí del Moulin de la Galette, Paris.

MUSEU DEL CAU FERRAT. (Dos comiats, 1)


Tot el passat cap de setmana que em vaig anar trobant una corrua de gent que anava a despedir-se del Cau Ferrat,  davant del tancament imminent per l’inici de les obres de remodelació dels edificis del Cau Ferrat, can Rocamora i Maricel de Mar.  

El Cau és el primer i el més necessitat d’una reconstrucció integral. Parets de fang, fonaments sobre la roca; obert de bat a bat a l’estiu per suportar la xafagor; una teulada amb vocació de colador, rajolam trossejat  i arrambadors que s’esberlen, finestres amb el fustam fet estelles, parets de dins i de fora amb la nafra nua de la pintura  escrostonada o ja inexistent. Fins aquí, l’embolcall. La col.lecció d’art: teles i dibuixos necessitats d’intervencions a cor obert; forja antiga, única, rosegada pel rovell; mobiliari que aguanta de pur miracle; pedra menjada per la corrossió ambiental i peces en estat d’extremaunció.  

Aquest és l’estat real de la joia de la corona. De l’epicentre del prestigi cultural de Sitges. D’aquest santuari que lluïm a les fires de promoció turística amb mentalitat de parc temàtic. Del llegat d’un artista generós a una vila que mai  no ha estat capaç de dedicar-hi un pressupost de manteniment digne del patrimoni que ha rebut.  

Em vaig pronunciar sobre el projecte en l’article Ja era hora publicat en aquest mateix setmanari i no me’n desdic ni una lletra, amb tot el respecte vers la diversitat d’opinions expressades. Però dit això cal precisar. No m’agrada el procediment amb què tot plegat s’ha portat a terme, des de les adjudicació directa del projecte  (independentment de l’arquitecte) fins al seu ús polític, al bumbum mediàtic que posa en evidència que per als polítics la cultura és instrument de propaganda. Com quedar ben palès en l’acte de la signatura entres les administracions protagonistes, que va deixar ben clar qui mana en aquest país i que estem igual que fa quaranta anys: diners de Madrid, Diputació de despotisme il.lustrat sense ni necessitat de maquillatge i equip de govern municipal encantat de la vida. ¿Autonomia, diu, i perquè, si tot funciona de meravella com sempre? Un acte de signatura en què es va convocar als assistents amb caràcter de figurants el dia abans, a menys de vint-i-quatre hores i per telèfon, i en el que el més espectacular va ser el moment culminant de la fotografia dels tres representants institucionals.   

Em vaig anar a acomiadar del Cau diumenge al migdia, acompanyada de la Frèia Berg que va fer desenes de fotografies. Vaig dir adéu a la Teresa Mirabent Planas, que és la nena de la clavellina; a la Rosa Muntaner Sardà, tan discreteta al capdamunt de l’escala del primer pis; al pati blau, a Víznar, a Pollença, al Cementiri de Montmartre i als rodolins de L’Auca del Senyor Esteve;  a la gitana i a la morfinòmana; a La música, La poesia i La pintura, tan ben posades sobre els finestrals de vidres decolors; a la bandera del Cau i als canelobres de Serrateix; al piano que van tocar en Morera i en Falla; a les còpies que va fer Rusiñol a Itàlia de l’Orcagna i Botticelli; a la Maternitat d’en Manolo i a les dones d’en Casas i d’en Picasso; als gerros del Puig des Molins, que són com de joguina; a en Mani i en Ferran; als cascos del boche i del poilu que ja tenen pàtina, i els vaig dir a tots que no és un adéu per sempre i que d’aquí a tres anys ens tornarem a veure. Sense que tots ells pateixin les inclemències del clima ni del salobre o que la teulada surti volant amb aquests cops de vent que de tant en tant s’enduu teules i xemeneies de Maricel. Que quan es torni a obrir la porta allà em tindran per celebrar-ho i per agrair a en Rusiñol una vegada més la seva generositat a la que Sitges no ha sabut correspondre, i la mostra n’és, precisament, la causa del tancament del Cau Ferrat.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16 de gener del 2010
Fotografies de Frèia Berg


13 de gen. 2010

AQUESTA NIT, A LA CIUTAT FERIDA / poema de Joan Duran i Ferrer

AQUESTA NIT, A LA CIUTAT FERIDA

t'ha de néixer el gat que fregui amb el llom
els àmbits brutals de l'amor, el gos
que ensuma i ordena la por rere les portes,
la rata que agrairà els verins que la vida
et destriï de la mort. Totes les bèsties compliran
les profecies. Dorm tranquil. Tenen l'aigua
a prop, i aquí tot torna a fer olor de tu.




Joan Duran i Ferrer, Natural delit. Obra guanyadora del Premi Miquel Àngel Riera, de poesia (Palma de Mallorca), que serà publicada properament per les Edicions del Salobre.
Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) poeta i bioquímic, és autor de set poemaris i una obra de teatre. La seva obra ha estat antologada, entre altres, a Pedra foguera. Juntament amb Cèlia Sànchez-Mústich dirigeix la Festa de la Poesia de Sitges que enguany celebrarà la seva quarta edició.


| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
12 de gen. 2010

PARC DE CACERA


 

Ein jeder Engel ist schrecklich
R.M.Rilke


Com en un prat antic, humit i tendre 
al rerefons de qualsevol retaule 
paisatge al lluny, enllà de les ciutats 
voltada de llebrers, falcons i arnesos 
em sotja l’ull atent del caçador. 


No el distreuen els murmuris, ni els martiris, 
ni el brogit de setges i batalles, 
ni la neu que il.lumina la solitud dels camps, 
amatent a la presa que espera un destí irremissible. 


I t’invoco en l’espera des del desig incert 
victoriosa en la lluita contra l’àngel 
per a un destí que em lliuri ja per sempre 
al clarobscur de la joia i del dolor 
l’infern i el paradís de la vida que em resta.


(2001/2010)
Vaig publicar altre poema titulat, també, Parc de cacera a Jardí d'ambre (1998). El tema no s'acaba. 
La imatge és el paisatge de fons de la taula  L'adoració dels pastors (1485) de Domenico Ghirlandaio, de la Capella Sassetti, Santa Trinità (Florència).

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
10 de gen. 2010

VEDUTTA DI ROMA




 ¿Per què cal que una ciutat sigui tan bruta,
escrostonada, corrupta, decadent,
on cada edifici que restauren
és un insult a la resta dels palaus?





S'obren les places en columnes de marbre
i per terra s'arrauleixen gats i tombes
a l'escalf del sol clement d'hivern.





Tots els colors de l'ocre rivalitzen
per admirar l'esguard que es recomforta
en la contemplació de l'ordre de les ruïnes,
en l'altivesa de façanes que emergeixen
alçant-se des del buit.





La ciutat enlluerna i va teixint
la teranyina dels afects i els records
- Piazza di Spagna, Via Condotti, Lungotevere -
on s'acomoden el cos i l'esperit
havent pactat l'acord per única vegada.


Poema publicat a Les ales del buit, Cafè Central 1997.
Les fotografies són de Frèia Berg. Fetes a Roma, gener del 2010.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
7 de gen. 2010

"Un cor no està encadenat a l'altre..." (Anna Akhmàtova, 1911)









Un cor no està encadenat a un altre,
i si vols _ ves-te'n.
Molta felicitat hi ha a punt
per a qui té la via lliure.

No penso pas plorar ni lamentar-me,
per ser feliç jo no estic feta,
no em besis més, n'estic cansada -
ja em besarà la mort.

Dies d'angoixa punyent, i viscuts
al mateix temps que el blanc hivern.
I per què havies de ser tu, per què,
millor que aquell que jo he triat?


Primavera de 1911




Deso el nou llibre d'Anna Akhmàtova amb els altres, una prestatgeria gairebé plena amb els seus llibres. Fullejant-lo cercava algun poema datat la primavera de 1911, quan a Paris va conèixer Modigliani. Ell li va fer aquest dibuix i ella li va dedicar alguns poemes, possiblement aquest que he copiat i que no porta títol, però sí la data: es corresponen.
Després he rellegit Impasse Falguière, el poema que vaig escriure pensant en aquest dibuix i imaginant una de les estades de la poeta al taller de l'artista; el vaig publicar a París-Viena (2000). Anna Akhmàtova va ser un Modigliani...
Subscriure's a: Missatges (Atom)