24 de maig 2008

Geometria i pensament. Exposició d'Agustí Albors



L’exposició Agustí Albors. Geometria i pensament, al Saló Vaixells del Palau de Maricel té el caràcter d’una revelació.

La mostra està organitzada pel Consorci del Patrimoni de Sitges, i aplega una seixantena d’obres, la major part acrílics, realitzades al llarg de quatre dècades. Per bé que constitueixen el vessant més desconegut de la producció de l’artista, configuren l’estructura troncal de la seva obra plàstica i esdevenen el fil conductor del seu pensament estètic; el títol amb què es presenta no és un joc de paraules, sinó el reflex i l’enunciat del contingut. Aquesta és una exposició ideada per fer visible l’obra de l’artista en la seva plenitud i globalitat, una proposta completa i argumentada per donar-la a conèixer en la seva dimensió total.


L’evolució pictòrica d’Agustí Albors (Sitges, 1943) es presenta en tres etapes. La primera, L’impuls i l’equilibri, transcorre des dels seus inicis els anys seixanta fins el punt d’inflexió que indica el canvi formal i conceptual de les obres. És l’etapa cronològicament més perllongada, en la què es mostren algunes de les obres inicials, indicatives de l’evolució pictòrica.
La segona etapa, Metamorfosi. El trànsit de la llum (1998-2000) en la que es produeix el gir determinant, definit pels tempteigs, la recerca i la metamorfosi causada pel pas de la llum en formes prèviament existents.
La darrera etapa, denominada Horitzons i fractals transcorre des de 2001 fins a l’actualitat. Es caracteritza per l’estructuració i la visualitat dels objectes artístics tractats com fractals, és a dir, en tant que objectes que mantenen la seva forma essencial fragmentada i irregular resultant de les variacions de l’escala d’observació. La fractalitat determina la darrera evolució de l’artista, caracteritzada, al mateix temps, per una notable reducció de la gamma cromàtica de les obres. Són etapes que no sorgeixen de ruptures, sinó que s’esdevenen successivament, sobreposadament, en la continuïtat evolutiva. Els canvis i noves vies de recerca formal i temàtica s’apunten, i fins i tot es mostren, en estadis anteriors. Els salts cronològics es corresponen amb l’evolució del treball de l’artista.

En l’obra d’Albors existeixen elements constants que, de manera transversal, són presents i determinants en cadascuna de les etapes esmenades. Són rostres, en tant que representació de l’ésser humà; la dualitat dels éssers, simbolitzada per mitjà de la figuració de les parelles; el color blanc, que juga en la configuració de l’espai i de la forma; la lluna, que és més que la forma de l’esfera; els elements de cultura popular que ajuden a entendre la interpretació dels éssers i les seves relacions; l’element religiós indestriable a la cultura popular. Aquest cúmul d’elements es concreta en les figuracions per mitjà de les quals l’artista expressa la seva voluntat constructiva de l’obra d’art.


Agustí Albors s’enfronta al procés creatiu en solitari, sense traves ni límits, a partir d’intuïcions formals i d’un pensament artístic marcat per la sensibilitat i per la voluntat expressiva. La preeminença visual de la geometria dels quadres no oculta l’expressió introspectiva de la figuració humana. La pretesa abstracció queda compensada per la presència plàstica dels éssers en les seves múltiples dimensions. L’aparent immobilitat de les figures queda desmentida per la mobilitat que transmeten les formes geomètriques.


L’obra d’Agustí Albors, permanentment oberta i evolutiva, ha emprès una via de depurada intensitat, en la que la geometria compositiva podria, aparentment, ofegar el darrer sentit de les obres. I no és així, perquè tot el conjunt de la mostra presenta la dualitat entre geometria, concreció formal de l’estructura dels quadres, i el pensament, el punt de partida de la sensibilitat de l’artista: allò que perviu, latent, en el substrat de totes i cadascuna de les obres. El rescat de forma i tema del quadre a partir de l’espai en blanc. La forma, la geometria, al servei del pensament. I tot plegat transcorre en el “… dolç cremar d’esperit i de ment” de l’artista.



La cita poètic correspon a J.V.Foix
Article publicat a "El Marge Larg", L'Eco de Sitges, 24 de maig de 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
23 de maig 2008

La fi del Noucentisme. Un poema de Marcel Riera

Encara crema amb flama imperceptible el foc
que cisellà les formes amb cura i delectança,
també amb contenció, que enllustrà les paraules
fins a fer-les brillar com mai des de l'edat
mitjana: verbs maragda, versos fins d'ametista
pinzellades al cor de paisatges nostrats.

Com els amors perduts que un dia, amb desesper,
es troben a faltar i ja no hi som a temps,
la glòria del passat perdura dèbilment
en hàbits adquirits, ranera de paraules.
Els hereus dels hereus ignoren el llegat,
ignoren fins i tot que són hereus escampa.

Un fil quasi invisible s'enlaira cap el cel
dels desitjos perduts. El caliu s'extingueix,
l'au fènix no reneix, el perdigó arrossega
les plomes carn endins. Supervivents, les obres
ens contemplen, perdudes claredat i mesura.
Ha arribat finalment la fi del noucentisme.


Marcel Riera

El poema de Marcel Riera, La fi del Noucentisme, forma part del poemari L'edat del coure (Viena, 2008)
20 de maig 2008

Mercè Rodoreda, de lectura obligatòria a lectura essencial... o prescindible



La revista digital
Paper de vidre que per Sant Jordi ha complert sis anys i quaranta-set números, ha publicat un extra sobre Mercè Rodoreda que ofereix un interès inèdit, més enllà de l’actualitat estrictament commemorativa. Afronta alhora el triple repte d’analitzar l’estricta realitat del sistema educatiu, del sistema literari i del reconeixement de la tradició literària, posar-los a prova per mitjà de les opinions de tretze escriptors de les darreres fornades sobre l’obra de l’escriptora.

No es tracta d’un tempteig sobre la seva fortuna crítica sinó l’abast de la seva coneixença per part dels que fan literatura ara i aquí i de la seva possible o impossible influència exercida o reconeguda en la seva obra. Les veus
Pau Planas, Guillem Sala, Gerard Guix, Teresa Roig, Mònica Batet, Joan Esculies, Anna Carreras, Jaume Barrull, Najat El Hachmi, Martí Sales, Melcior Comas i Borja Bagunyà diuen més del que se’ls ha preguntat. La disparitat d’opinions és total. El resultat és un còctel explosiu per tot el que té de realitat sense màscara, d’opinió sense mite, del concepte de literatura que viuen i practiquen els escriptors en llengua catalana de la darrera fornada.

Les commemoracions literàries com a un dels estendards de la política cultural motiva reflexions crítiques, com les de Guillem Sala - “El 2008 li ha tocat a Rodoreda i per tant ens la trobem fins a les sopes. A vegades tinc la sensació que quan dediquen un any a algú més que un favor li fan una putada perquè al final l’acabes avorrint” – o de Gerard Guix que ho considera una absurditat com l’elecció del català de l’any.

L’opinió sobre Rodoreda com a lectura obligatòria, és a dir, la reflexió sobre el procés educatiu, es resum en dues dades. Primera, que que les lectures obligatòries no sempre es tradueixen ni l’interès vers la literatura, ni els escriptors. Segona, que la percepció que en té l’alumnat és la que el professorat els transmet. Dos exemples extrems: el professor d’Anna Carreras, “probablement per contagi d’un Pla contaminat” considera Rodoreda com “una escriptora més aviat cursi que va provar d’endinsar-se en la novel.la psicològica, però s’entretenia massa parlant de flors i d’ocells”. La torna, Enric Martin, professor de literatura de Najat El Hachmi, que li va permetre la “revaloració de Rodoreda més enllà del plaer de llegir-la”. La crítica més ferotge i coherent amb l’encès entusiasme rodoredià correspon a Martí Sales, l’escriptor que dóna l’explicació més completa sobre la relació existent entre “la societat que decideix què llegeix o si no llegeix gens ni mica” i l’educació literària: “Jo sóc una de tantes víctimes que per simple vincle generacional hem estat minats amb un pla d’estudis que ha fet de les lectures obligatòries armes de destrucció massiva.”

La imatge literària, personal i fins i tot física de la Rodoreda té diverses percepcions. Joan Esculies la troba “més aviat quicona” i aquesta visió no ajuda objectivament a apreciar-ne l’obra; Rodoreda és “una escriptora del passat, amortallada en els llibres de text” i “massa carca per al meu gust” per a Guillem Sala; parla de la “Gerard GuixColometa i la seva cultura” com si es tractés d’una antigualla, la Rodoreda és “carrinclona” i la seva obra “té regust a culebrot del segle passat”… Hi ha qui la troba situada fora dels valors de la contemporaneïtat i ancorada en una època determinada, com Joan Esculies que titula la seva intervenció “La blederia i la República”. Des del pol oposat Najat El Hachmi que la descobreix en un fragment d’Aloma confessa que “Volia més Rodoreda perquè m’agradava, sense cap mena de prejudici, ni que fos positiu, sobre la seva literatura o sobre la seva biografia.” Després que s’hi ha endinsat l’ha guanyada una Rodoreda per a la qual la literatura és la llibertat absoluta.

Rodoreda ha estat mitjanament llegida pels joves escriptors. Lectura i influència literària sovint actuen com a vasos comunicants, exempts de fidelitats de gènere. A alguns dels que no els va tocar de lectura obligatòria no n’han sentit l’atractiu ni l’obligació: “a l’hora de llegir clàssics catalans, em fan certa mandra” (Guix); d’altres s’hi han abocat de ple: Mònica Batet s’enamora per sempre de Mirall trencat; Anna Carreras explica amb claredat diàfana tota la lliçó que n’ha après; Teresa Roigvolia ser com ella”; Jaume Barrull n’ha llegit Aloma i Rodoreda no és cap dels seus referents literaris; Najat El Hachmi, per mitjà de l’escriptora, defineix l’essència de la literatura. La lectura de Martí Sales és d’una exaltació apassionada: “Descobrir-la ha estat per a mi, i no exagero, una experiència propera a l’epifania.

Al llarg de tot el reportatge les obres més citades són Aloma, La Plaça del Diamant, Mirall trencat, els contes; Quanta, quanta guerra, La mort i la primavera i Viatges i flors se citen ben poc; la poesia és escassament coneguda, i el teatre, inexistent.

El panorama que presenta aquest article és, per força sintètic i les diverses i apassionades visions rodoredianes donen per a molt més. L’extra de Paper de vidre, que dirigeix Tina Vallès, acompleix plenament l’objectiu de la publicació: “En la realitat de sobrecàrrega informativa, el paper de vidre és una guia per a orientar a través del coneixement específic propi de cada experiència individual, amb escrits amb claredat d’idees, concreció, imaginació, i desimboltura i alegria expositives.” L’encert de l’extra és conèixer el parer del segment més potent de la nova societat literària que ja és aquí. Si el debat fos un valor, la polèmica està servida.


Publicat a Recvll (Blanes) maig 2008

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
17 de maig 2008

Al.legoria de Sitges



La generosa voluntat dels familiars de l’escultor
Pere Jou ha fet possible que una de les seves escultures més preuades i significatives, Al.legoria de Sitges entri a formar part de la col.lecció d’art sitgetana. És la primera obra de Jou que “entra” al complex museístic de Maricel. Farà costat a la resta de la col.lecció d’escultura noucentista ubicada a la galeria amb vistes a mar, reblant el lloc comú de la bellesa contemplativa de la mar llatina. Sumarà presència amb la col.lecció de capitells que ornamenten els elements arquitectònics del Palau. D’altra banda, la presència d’aquesta escultura a Maricel s’afegeix a la resta d’obra de Jou que integra les col.leccions d’art públiques del país, com el Museu de Montserrat, que compta amb cinc escultures en pedra, o el MNAC, que conserva el Simó pescador amb què Jou va obtenir el primer premi d’escultura a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona (1951).

Pere Jou va cursar estudis artístics a l’Escola de Llotja i es va iniciar com a escultor a Barcelona. El 1915 va recalar a Sitges per complir l’encàrrec d’ornaments que li encomana Miquel Utrillo. Al cap de ben poc Utrillo li encarrega la realització del conjunt de capitells per a decorar portals i finestres i diversos àmbits del Palau de Maricel. Jou treballa a Maricel durant quatre anys, i, en finalitzar, rep l’encàrrec de fer els capitells del Casino Prado. L’escultor resta vinculat familiarment a Sitges de per vida pel seu matrimoni amb Antònia Andreu i Mitjans el 1923, del que neixen David, Vinyet, Jordi i Carles.

Des de la seva arribada Pere Jou esdevé un dels artistes representants del Noucentisme a Sitges, juntament amb el pintor Joaquim Sunyer, els poetes Trinitat Catasús i Salvador Soler i Forment i l’arquitecte Josep M. Martino. Jou lliga amistat amb personatges tan significatius com Francesc Armengol, el creador de Terramar; amb l’escriptor Josep Carbonell i Gener; amb el poeta Joan Salvat-Papasseit, que durant la seva estada sitgetana de 1918 li dedica un dels seus poemes. Al llarg dels anys vint i trenta prosegueix la carrera artística amb una obra que obté una positiva i prometedora recepció per part de la crítica d’art i del públic. Alhora, pren part en les diverses manifestacions artístiques, vinculat no només als noucentistes sitgetans sinó també a esdeveniments artístics com l’Exposició Universal de Barcelona (1929), entre d’altres. La monografia que David Jou i Mirabent li va dedicar (Grup d’Estudis Sitgetans, 1991) és, fins ara, el mes complet i documentat estudis sobre l’escultor.

Al.legoria de Sitges és la representació d’una figura femenina de caràcter altament simbòlic que remarca el raïm que sosté amb una mà. Sense renunciar a la figuració, l’obra de Jou depassa el retrat i l’anècdota i esdevé metàfora i representació simbòlica de la Vila en tant que el raïm ha estat, històricament, una de les seves fonts de riquesa i, per tant, d’identitat. L’escultura mostra la plenitud de les característiques de l’escultura noucentista de Jou; és una talla directa, polida fins a l’extrem amb el brunyit que identifica les escultures de l’artista i que li permet diferenciar el cos humà d’altres elements. L’obra pertany a l’estètica mediterrània a la que Jou és fidel de per vida, amb el regust de la serenitat classicitzant que caracteritza la major part de la seva obra.

Des d’aquest cap de setmana, l’Al.legoria de Sitges complementa i amplia la presència de Jou a Maricel. A la part externa, el conjunt de capitells i a l’interior, l’escultura donen testimoni d’una obra universal tallada amb la vocació, la tendresa i l’ofici que palesen.

Un
poema de Salvador Soler i Forment dedicat a Jou descriu el valor i el significat de l’Al.legoria de Sitges:

La pedra dura, vermellenca o blava,
mai no es rebel.la contra el teu cisell,
ans amorosa i amb un deix d’esclava
se’t lliura, dòcil, damunt l’escambell,

i li endevines el tresor magnífic
de línies gràcils i volums turgents
quan per les venes del seu cos prolífic
ànima dónes als valors naixents.

Com la Madona del Raïm estesa
vora la platja, arran del mar,
qui, aureolada d’incitant bellesa
l’autèntic símbol de la Vila apar.




Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 17 de maig de 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
12 de maig 2008

Autoretrat d'una escriptora



No m’agrada parlar de la meva vida
Mercè Rodoreda



Josep M. Castellet
dedica un dels capítols de Els escenaris de la memòria, les seves memòries literàries, a Mercè Rodoreda. Després d’explicar diversos passatges de les trobades amb l’escriptora, a Ginebra i Romanyà de la Selva, conclou amb una frase determinant: “L’he coneguda mai, aquesta dona?

Un dels trets del caràcter de Rodoreda, senyala Castellet, potser el més important, és la seva personalitat “secretiva”. Ell, que la va tractar força, la retrata com un personatge recòndit. Altrament, de la biografia de Mercè Rodoreda no se’n sabia massa fins que es van publicar les recerques de
Montserrat Casals, Mercè Ibarz, Carme Arnau i Marta Nadal, entre altres. L’accés al seu arxiu ha possibilitat edicions i nous estudis. La publicació de la seva correspondència, prevista arran de l’Any Rodoreda, permetrà enquadrar amb molta més certesa la cronologia biogràfica i literària de l’escriptora.

El treball publicat per
Mònica Miró Vinaixa i Abraham Mohino Balet en format d’autoretrat de Mercè Rodoreda a partir de la selecció i ordenació temàtica de materials de l’arxiu rodoredià és un exercici complexe i arriscat. Complexe, perquè els autors treballen amb documentació d’índole variada: notes de l’autora, articles, discursos, entrevistes. La mateixa varietat documental comporta un tractament desigual a l’hora d’analitzar el contingut dels textos, que en alguns casos són editats íntegrament i, en d’altres, refets i reordenats temàticament. Aquest és un dels aspectes més atractius del libre.

L’obra és un exercici arriscat, perquè traçar un autoretrat comporta acordar la doble veu del personatge: l’exterior, que és la que dóna a conèixer per mitjà de les convencions comunicatives – pròlegs, entrevistes- i la interior, sovint oculta o poc franquejable. ¿És en una entrevista on Rodoreda es mostra sense màscara? La veu interior s’escola entre frases de les entrevistes i paràgrafs de càrrega profunda, però es troba, sobretot, als papers privats, a la correspondència. Aquella frase que Rodoreda va escriure a Anna Murià en un dels moments més crítics de la seva existència, “tota jo sóc un infern”, val per moltes respostes d’entrevista convencional.

L’
Autoretrat de Mercè Rodoreda és una obra ben construïda que, rere la noble i lògica ambició dels seus autors, es proposa mostrar “vera i sense màscara, l’autèntica Rodoreda, o, més humilment, Mercè Rodoreda a l’altre cantó de la ficció”. El mètode consisteix en despullar sistemàticament els documents i reorganitzar-los temàticament. Hi ha memòries d’infantesa, les respostes a les entrevistes (enre 1966 i 1982), els pròlegs de les seves obres, els escrits de joventut – la Rodoreda a la Catalunya republicana, tot un caràcter…- i hi ha també discursos i al.locucions. L’ordre és detallat i rigorós, amb la voluntat de no oblidar cap aspecte que pugui contribuir a perfilar els trets de l’escriptora. A grans trets, el contingut de l’obra bascula entre l’(auto)retrat biogràfic i el literari. El primer més complicat, per allò de la “secretivitat”. El segon, àmpliament assolit, perquè Rodoreda tenia coses a dir respecte de l’essència de la literatura, de la narrativa, de la novel.la. Cal destacar el treball ingent dels autors en l’anotació dels textos i en l’ordenació bibliogràfica dels documents, dos elements que faciliten no només la feina del lector i de l’investigador.

En l’
Autoretrat traçat per Miró i Mohino preval el que Rodoreda va voler dir perquè ens ho quedéssim, mentre anava perfilant la creació del seu jo literari. Resta el dubte, lleu, si el que va deixar entreveure era de debò el que sentia i el que pensava. Perviuen la ficció i la màscara, juntament amb confessions implacables: “Tot ho dono per ben viscut, perquè ara sé que a la vida tot fa bé, el bo i l’advers, i no ho dic perquè sigui optimista, que no ho sóc, sinó per una voluntat de supervivència i un cert sentit de l’humor que són els que han permès salvar-me.” I, conclou: “Jo, a la vida, no m’he queixat mai”.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 10.V.2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:

Vida i escriptura a Romanyà


“Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.” Arxiu Mercè Rodoreda

“L’estada a Romanyà m’ha fet molt de bé. He vist les postes de sol i els naixements de lluna més bonics del món.” Mercè Rodoreda, carta a Joan Sales, 5-7-73

“Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món, i els naixements de lluna més emperlats”.
Mercè Rodoreda, pròleg de Mirall trencat.


Mercè Rodoreda va passar la darrera etapa de la seva vida a Romanyà de la Selva, on va establir la seva casa i el seu jardí emmarcats per l’omnipresència de la natura i per la força tel.lúrica dels dòlmens propers. Rodoreda va convertir el paisatge de Romanyà en el seu paisatge; se’n va ensenyorir i el va transformar en un dels referents de l’obra dels darrers anys. És sabut que una de les proses Viatges i flors (1980) és una descripció de l’entorn del poble que ella, implacable i àvida de fixació de realitats en determinats passatges de la seva narrativa, hi va voler incloure.


A Romanyà, voltada de turons, boscos i flors, Rodoreda retorna al jardí de la infantesa, que és l’espai de la innocència i de la felicitat. L’espai conquerit a Romanyà constitueix la cambra pròpia de l’escriptora, un hàbitat per al treball i per a la contemplació. Un espai per assaborir la solitud creativa.


Del treball literari en sorgeixen la finalització de Mirall tren
cat (1974), a parer de molts la millor obra de l’escriptora, així com les darreres obres Quanta, quanta guerra… (1980), Viatges i flors (1980) i La mort i la primavera (1986) editada póstumament. Són obres que configuren un cicle literari d’una gran força poètica evocativa i suggerent, ben allunyat del realisme sovint també poètic de les obres escrites amb anterioritat.


És a Viatges i flors on Mercè Rodoreda projecta amb un traç més nítid la identificació de
vida, jardí i escriptura. Romanyà esdevé l’escenari del Viatge al poble de la por, un lloc on els habitants hi tenen “el seu recer meravellós”, que és un jardí amb mimoses, moreres, til.lers, oliveres, àlbers, arços, avets, pins, cirerers, roses i arbredes les fulles dels quals, en arribar la fosca, es tornen ulls “carregat(s) de poder i d’intel.ligència”. Aquesta és la mirada literària de l’escriptora vers el seu recer, des de la solitud volguda per lliurar-se sense traves a la creació literària.


L’establiment de la ruta literària Mercè Rodoreda a Romanyà, inaugurada recentment i promoguda i dirigida per la Dra. Mariàngela Vilallonga, incideix en molts d’aquests aspectes i evoca els recorreguts de l’escriptora en relació amb l’obra i amb el temps que hi va viure. No és un treball debades ni un passatemps de turisme cultural, sinó quelcom molt més aprofundit i viscut. Parteix d’un extens, exhaustiu coneixement de Rodoreda i de la seva obra, així com de les circumstàncies vitals i personals que van condicionar un canvi tan radical d’hàbitat, com va ser el que la va portar de Ginebra a Barcelona i de la capital del país fins a la petita població de La Selva envoltada de la natura en el seu estat ara benigne, adés agrest. Almenys així ho dóna a entendre Rodoreda en els passatges que permeten identificar l’escriptura amb l’entorn concret.


Més enllà d’aquest ritual que té molt de mitomania literària (i això no és pas negatiu!), perquè les rutes dels escriptors comporten que anem fent camí amb devoció, convicció i entusiasme, en el cas de Mercè Rodoreda corprèn aquesta mena de simbiosi entre la lletra i el paisatge, entre l’escriptura i l’hàbitat. La capacitat dels escriptors, en la que Mercè Rodoreda excel.leix, és la de convertir la visió quotidiana en text literari, en una volada que, alhora, és imaginària i tant real com ho és el lloc concret. I que creix esdevenint literatura. I que és ficció ancorada i arrelada en el medi físic. I que esdevé l’imaginari vivent.


Les dues primeres cites procedeixen de: Marta Nadal, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda (2000)

Publicat a Recvll (Blanes), abril 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:

L'accés universal a Mercè Rodoreda


L’Any Rodoreda ens porta la percepció i la visió universal de l’escriptora des de diversos vessants. La traducció, l’estudi acadèmic i la difusió en són les més significatives. Rodoreda ha estat objecte d’atenció per part d’investigadors, escriptors i traductors d’arreu per la vàlua de la seva obra i en contra dels elements adversos al desenvolupament literari i cultural del país. Això fa que el seu centenari constitueixi una ocasió propícia per a establir un bon balanç de situació i per impulsar-ne la continuïtat.

La trobada de traductors que amb què es van iniciar les activitats rodoredianes va tenir lloc el passat mes de desembre de 2007, coordinada per Joaquim Mallafrè, traductor i membre de la Secció Filològica de l’IEC. Si les traduccions són un dels indicadors clau per a conèixer la recepció exterior de les obres literàries d’un país i d’una llengua, el panorama relatiu a la literatura catalana contemporània és, a hores d’ara, insatisfactori i irregular. Insatisfactori perquè la relació entre obres literàries de qualitat i traduccions accessibles en llengües estrangeres – les de la Unió Europea, posem per cas- és baixa. Ho és, també, si comparem els autors en llengua catalana traduïts amb autors de llengües amb un pes demogràfic similar. Irregular, perquè la manca de visió de conjunt en els programes institucionals i editorials per promoure les versions dels clàssics catalans del segle XIX i XX a altres idiomes ha comportat d’una banda, dispersió i d’altra insuficiència. Amb tot, cal recordar l’esforç periòdic de la Institució de les Lletres Catalanes i de l’Institut Ramon Llull des de les respectives fundacions pel que fa al sector públic, així com de la Fundació Lluís Carulla des del privat.

Mercè Rodoreda n’és l’excepció, i no només pel seu gran bestsèler, La plaça del Diamant, que ha estat traduït a vint-i-una llengües, la primera, al castellà el 1965 i la darrera, el sard, el 2008, passant pel francès, anglès, alemany, hongarès, hindi, portuguès, italià, hebreu, grec modern, búlgar, serbocroat, romanès, finès, rus, suec, japonès, vietnamita, basc...La pràctica totalitat de la narrativa de Rodoreda ha estat traduïda en llengües de gran, mitjà i petit abast. Aquest fet, i la constant atenció de què és objecte per part del medi acadèmic, literari i editorial la converteixen en un dels fenòmens més espectaculars (no voldria ser grandiloqüent, però...) de la nostra literatura. Rodoreda és, avui, accessible en qualsevol idioma, i aquest fet la converteix en una autora d’abast universal. Els lectors, altrament, no hi són indiferents: Mercè Rodoreda continua essent una escriptora d’èxit.

L’exposició que es va organitzar amb motiu de la reunió dels traductors de Rodoreda a la Biblioteca de Catalunya ha constituït la mostra palpable de l’interès que l’obra de l’escriptora ha ocasionat. S’hi ha reunit una gran part de les obres traduïdes, correspondència de Rodoreda amb editors i traductors, retalls de premsa relatius a les edicions en altres llengües. Mercè Rodoreda és una figura viva al mercat del llibre nacional, estatal i estranger, i això contribueix a traçar el perfil universal de l’escriptora. En certa manera, també, i gràcies a ella, el de la majoria d’edat d’exportació de la nostra literatura.

Publicat a Recvll (Blanes), febrer 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:

Celebració de Mercè Rodoreda


Escriure bé costa (...) Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, d’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.”

Mercè Rodoreda


Anunciat i esperat, l’Any Rodoreda s’obre amb grans expectatives. Amb grans expectatives literàries, d’aquelles que ens reconcilien amb la literatura perquè tenen com a objectiu principal passar-lo al voltant de l’escriptora, dels seus llibres, de la seva biografia literària des d’una variada oferta d’activitats per a tots els gustos i per a tots els públics. Els trobarem puntualment ressenyats al web especial que s’ha construït per a aquesta commemoració.

Mercè Rodoreda dóna per a molt. La prova més evident és que després de la seva mort no va passar pel purgatori amb què crítica, editors i públic castiguen habitualment els escriptors durant els anys immediatament posteriors al seu traspàs. Ben al contrari, Rodoreda ha continuant essent reeditada, llegida, traduïda, interpretada, estudiada. Conserva el seu poder de convocatòria i el seu centre d’interès que, amb el pas del temps, no deixa d’eixamplar-se i de guanyar nous adeptes arreu del món.

Sovint m’he preguntat on rau la força d’aquella dona menuda, d’aparença fràgil i de fortalesa de roure vell. El que va viure i aguantar Rodoreda, la duresa de la vida comuna i característica dels mortals, li va servir d’esperó i de repte potser no tant per resoldre la vida mateixa, però sí per enfortir la seva vocació literària i fer créixer la seva obra. Era tremendament llesta, intel.ligent, imbatible. Quan afirmava, mig amb timidesa mig amb displicència – tot eren ben bé tonalitats provades com a estratègies- “Potser escric per afirmar-me... per sentir que sóc”, en realitat confessava el motiu profund de la seva dedicació a les lletres.

Les fotografies de Mercè Rodoreda que aquests dies acompanyen programes i anuncis mostren l’esguard, la mirada de la dona i de l’escriptora que es va fent amb el temps, amb els desenganys, amb les lluites, amb les victòries parcials de cada capítol de la seva vida. Una nena il.lusa vestida de primera comunió deixa pas a una jove somniadora que més tard esdevé una dona resolta amb certa vocació, si més no d’aparença, de femme fatale, fins arribar a la dona d’ulls cansats i profunds en alguns passatges i una mica d’esfinx en d’altres. M’inclino per una imatge que avui potser és políticament incorrecta: la de la Rodoreda que riu i fuma amb fruïció una cigarreta amb un aire que semblaria de total distensió si no fos perquè hi ha algun rictus d’expressió que em fa pensar que, fins i tot en aquell moment, Rodoreda sembla maquinar alguna cosa. Alguna novel.la, algun conte, potser. Finalment, retrobo la senyora gran que encara no està de tornada del tot perquè té fites i il.lusions i se sap una escriptora acomplerta. Aquesta és la imatge que m’agrada més que totes les altres. La que té el seu correlat en una de les frases definitòries de la motivació de la seva vocació literària: “Em definiria com una escriptora a qui li interessa, més que uns temes determinats, la condició humana. A més, els temes no tenen cap importància. S’ha dit tot. Allò realment important, en cada escriptor, és l’estil, la seva manera de veure el món.”

Valgui aquesta declaració de principis per iniciar la celebració de Mercè Rodoreda als cent anys de la seva naixença i del guany del seu lloc entre els immortals.


Publicat a Recvll (Blanes), gener de 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
6 de maig 2008

Art medieval a Sitges


Fins fa relativament poc temps sembla que no era prou clar que el nom de Subur fos totalment identificable amb Sitges. Concretament a la Vila vella. Ho créiem, simplement, per bé que hi havia qui identificava Subur amb la partida del Vinyet. Les excavacions portades a terme el 1999 al solar de l'antiga Casa del Poble, al carrer Nou, van confirmar la versemblança geogràfica amb el nom que des de Pomponi Mela hem cregut que ens pertanyia. Em va semblar, si més no, que érem una mica més romans...

Amb l'Edat Mitjana ens passa una cosa semblant, de tant lluny que la sentim: en Bernat de Fonollar; la muralla visible des de sempre al Vall i des de ja fa tres dècades des de ca l'Stämpfli; el retaule de Nicolau de Credença i uns quants elements més que de tant en tant recordem.Tot plegat fa que pot semblar Sitges comenci amb el Modernisme o amb els Luministes. Les referències anteriors solen ser més escadusseres del que la història mostra.

Des de fa pocs dies tenim un bon tram d'història explicada, sistematizada i documentada gràcies al treball d'Elena Martínez Gay, Art medieval a Sitges, al Quadern 54 del Grup d'Estudis Sitgetans. L'autora presenta un interessant aplec d'elements d'art i d'arquitectura medievals existents avui a la Vila i terme municipal que constitueix un inventari, una guia i un mostrari complet del que queda de l'Edat Mitjana, i no és pas poca cosa.

L'inventari ofereix el doble interès de constituir la relació completa d'aquesta important part del patrimoni sitgetà i de singularitzar-lo, alhora, dins dels contextos on es conserva. D'una banda s'hi troben els elements arquitectònics i ornamentals de les restes medievals de Miralpeix, Garraf, Campdàsens; de la muralla i del castell; de la l'església parroquial i de l'antic hospital. D'altra, els elements d'origen medieval que, procedents d'altres indrets de Catalunya o de l'Estat espanyol han passat a formar part del patrimoni i del paisatge sitgetans en tant que parts integrants del Palau de Maricel o del Museu Pérez-Rosales. Cal remarcar que la totalitat del treball d'Elena Martínez Gay està documentat a partir de la exhaustiva recerca de fonts que consten en tant que referències en cadascuna de les peces o elements. De cadascun d'ells hi figuren imatges gràfiques i fotogràfiques antigues i actuals, aquestes amb la col.laboració d'Andreu Noguero i Cazorla.

El Quadern es va posar a la venda per Sant Jordi, amb bona acollida per part dels lectors. Els temes locals interessen perquè no tenen data de caducitat. El rigor i la utilitat de Art medieval a Sitges amplien definitivament la perspectiva de la historia cultural sitgetana posant-la en valor cultural en tant que corpus artistic amb entitat pròpia. Patrimonialment i artísticament som una mica més rics.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 2 de maig de 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)