12 de maig 2008

Celebració de Mercè Rodoreda


Escriure bé costa (...) Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, d’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.”

Mercè Rodoreda


Anunciat i esperat, l’Any Rodoreda s’obre amb grans expectatives. Amb grans expectatives literàries, d’aquelles que ens reconcilien amb la literatura perquè tenen com a objectiu principal passar-lo al voltant de l’escriptora, dels seus llibres, de la seva biografia literària des d’una variada oferta d’activitats per a tots els gustos i per a tots els públics. Els trobarem puntualment ressenyats al web especial que s’ha construït per a aquesta commemoració.

Mercè Rodoreda dóna per a molt. La prova més evident és que després de la seva mort no va passar pel purgatori amb què crítica, editors i públic castiguen habitualment els escriptors durant els anys immediatament posteriors al seu traspàs. Ben al contrari, Rodoreda ha continuant essent reeditada, llegida, traduïda, interpretada, estudiada. Conserva el seu poder de convocatòria i el seu centre d’interès que, amb el pas del temps, no deixa d’eixamplar-se i de guanyar nous adeptes arreu del món.

Sovint m’he preguntat on rau la força d’aquella dona menuda, d’aparença fràgil i de fortalesa de roure vell. El que va viure i aguantar Rodoreda, la duresa de la vida comuna i característica dels mortals, li va servir d’esperó i de repte potser no tant per resoldre la vida mateixa, però sí per enfortir la seva vocació literària i fer créixer la seva obra. Era tremendament llesta, intel.ligent, imbatible. Quan afirmava, mig amb timidesa mig amb displicència – tot eren ben bé tonalitats provades com a estratègies- “Potser escric per afirmar-me... per sentir que sóc”, en realitat confessava el motiu profund de la seva dedicació a les lletres.

Les fotografies de Mercè Rodoreda que aquests dies acompanyen programes i anuncis mostren l’esguard, la mirada de la dona i de l’escriptora que es va fent amb el temps, amb els desenganys, amb les lluites, amb les victòries parcials de cada capítol de la seva vida. Una nena il.lusa vestida de primera comunió deixa pas a una jove somniadora que més tard esdevé una dona resolta amb certa vocació, si més no d’aparença, de femme fatale, fins arribar a la dona d’ulls cansats i profunds en alguns passatges i una mica d’esfinx en d’altres. M’inclino per una imatge que avui potser és políticament incorrecta: la de la Rodoreda que riu i fuma amb fruïció una cigarreta amb un aire que semblaria de total distensió si no fos perquè hi ha algun rictus d’expressió que em fa pensar que, fins i tot en aquell moment, Rodoreda sembla maquinar alguna cosa. Alguna novel.la, algun conte, potser. Finalment, retrobo la senyora gran que encara no està de tornada del tot perquè té fites i il.lusions i se sap una escriptora acomplerta. Aquesta és la imatge que m’agrada més que totes les altres. La que té el seu correlat en una de les frases definitòries de la motivació de la seva vocació literària: “Em definiria com una escriptora a qui li interessa, més que uns temes determinats, la condició humana. A més, els temes no tenen cap importància. S’ha dit tot. Allò realment important, en cada escriptor, és l’estil, la seva manera de veure el món.”

Valgui aquesta declaració de principis per iniciar la celebració de Mercè Rodoreda als cent anys de la seva naixença i del guany del seu lloc entre els immortals.


Publicat a Recvll (Blanes), gener de 2008
|  
Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)