12 de maig 2008
Autoretrat d'una escriptora
“No m’agrada parlar de la meva vida”
Mercè Rodoreda
Josep M. Castellet dedica un dels capítols de Els escenaris de la memòria, les seves memòries literàries, a Mercè Rodoreda. Després d’explicar diversos passatges de les trobades amb l’escriptora, a Ginebra i Romanyà de la Selva, conclou amb una frase determinant: “L’he coneguda mai, aquesta dona?”
Un dels trets del caràcter de Rodoreda, senyala Castellet, potser el més important, és la seva personalitat “secretiva”. Ell, que la va tractar força, la retrata com un personatge recòndit. Altrament, de la biografia de Mercè Rodoreda no se’n sabia massa fins que es van publicar les recerques de Montserrat Casals, Mercè Ibarz, Carme Arnau i Marta Nadal, entre altres. L’accés al seu arxiu ha possibilitat edicions i nous estudis. La publicació de la seva correspondència, prevista arran de l’Any Rodoreda, permetrà enquadrar amb molta més certesa la cronologia biogràfica i literària de l’escriptora.
El treball publicat per Mònica Miró Vinaixa i Abraham Mohino Balet en format d’autoretrat de Mercè Rodoreda a partir de la selecció i ordenació temàtica de materials de l’arxiu rodoredià és un exercici complexe i arriscat. Complexe, perquè els autors treballen amb documentació d’índole variada: notes de l’autora, articles, discursos, entrevistes. La mateixa varietat documental comporta un tractament desigual a l’hora d’analitzar el contingut dels textos, que en alguns casos són editats íntegrament i, en d’altres, refets i reordenats temàticament. Aquest és un dels aspectes més atractius del libre.
L’obra és un exercici arriscat, perquè traçar un autoretrat comporta acordar la doble veu del personatge: l’exterior, que és la que dóna a conèixer per mitjà de les convencions comunicatives – pròlegs, entrevistes- i la interior, sovint oculta o poc franquejable. ¿És en una entrevista on Rodoreda es mostra sense màscara? La veu interior s’escola entre frases de les entrevistes i paràgrafs de càrrega profunda, però es troba, sobretot, als papers privats, a la correspondència. Aquella frase que Rodoreda va escriure a Anna Murià en un dels moments més crítics de la seva existència, “tota jo sóc un infern”, val per moltes respostes d’entrevista convencional.
L’Autoretrat de Mercè Rodoreda és una obra ben construïda que, rere la noble i lògica ambició dels seus autors, es proposa mostrar “vera i sense màscara, l’autèntica Rodoreda, o, més humilment, Mercè Rodoreda a l’altre cantó de la ficció”. El mètode consisteix en despullar sistemàticament els documents i reorganitzar-los temàticament. Hi ha memòries d’infantesa, les respostes a les entrevistes (enre 1966 i 1982), els pròlegs de les seves obres, els escrits de joventut – la Rodoreda a la Catalunya republicana, tot un caràcter…- i hi ha també discursos i al.locucions. L’ordre és detallat i rigorós, amb la voluntat de no oblidar cap aspecte que pugui contribuir a perfilar els trets de l’escriptora. A grans trets, el contingut de l’obra bascula entre l’(auto)retrat biogràfic i el literari. El primer més complicat, per allò de la “secretivitat”. El segon, àmpliament assolit, perquè Rodoreda tenia coses a dir respecte de l’essència de la literatura, de la narrativa, de la novel.la. Cal destacar el treball ingent dels autors en l’anotació dels textos i en l’ordenació bibliogràfica dels documents, dos elements que faciliten no només la feina del lector i de l’investigador.
En l’ Autoretrat traçat per Miró i Mohino preval el que Rodoreda va voler dir perquè ens ho quedéssim, mentre anava perfilant la creació del seu jo literari. Resta el dubte, lleu, si el que va deixar entreveure era de debò el que sentia i el que pensava. Perviuen la ficció i la màscara, juntament amb confessions implacables: “Tot ho dono per ben viscut, perquè ara sé que a la vida tot fa bé, el bo i l’advers, i no ho dic perquè sigui optimista, que no ho sóc, sinó per una voluntat de supervivència i un cert sentit de l’humor que són els que han permès salvar-me.” I, conclou: “Jo, a la vida, no m’he queixat mai”.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 10.V.2008
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada