Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris museus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris museus. Mostrar tots els missatges
8 d’oct. 2009

PATRIMONI A DUES VELOCITATS


El darrer cap de setmana de setembre  toca parlar de patrimoni una vegada més i amb plena justificació perquè la celebració de les Jornades Europees del Patrimoni és una tradició feliçment inventada i implantada.També a Sitges, on el patrimoni és el gran capital cultural - i fóra també un important incentiu turístic i, per tant, econòmic,  per bé que no tothom hi creu - i la seva situació és, en general, deficitària i en circumstàncies de risc. Perquè el concepte de Patrimoni a Sitges abasta molt i no donem a l’abast, perquè també en aquest àmbit massa sovint esperem que ens ho paguin tot, i perquè, obras son amores, hi ha la percepció que tot li passa al davant i a  més velocitat en prioritats que, si més no, són discutibles.


Avui tocaria parlar de llibres i papers, d’art, d’arquitectura, de paisatge, d’imaginari col.lectiu... Vull expressar la satisfacció de no haver de parlar dels museus perquè enguany han variat, i per a bé, les expectatives del Cau Ferrat i de Maricel arran del projecte de restauració que es prepara. Hi ha grans incògnites, entre les quals – i no és menor – hi ha la de la quantificació de les aportacions de la Generalitat, de la Diputació i de l’Ajuntament, o l’existència d’un pla museístic subsegüent a la realització del projecte, no tant pel Cau Ferrat, que no perdrà el caràcter únic que té, sinó per Maricel de Mar i per a les col.leccions d’Art Modern i de Marineria. Tot i amb això, a les envistes del tancament dels museus i de posar-hi el rètol de “Obert per obres”, ha de prevaler la visió realista i positiva.  
 
Amb aquest projecte es resol només una part del complexe de Maricel. L’altra, Maricel de Terra, actualment repartit en una diversificació d’usos – algun més que discutible - que segurament no són els més propis d’una construcció tan singular i fràgil com aquesta, sembla no té prevista cap intervenció, i no és que no la necessiti. Cal esperar que en algun moment s’actui amb una coherent visió de conjunt en de tot el complexe de Maricel, tal com exigeix el seu estat físic actual més enllà de que es veu de portes enfora. 


Poc abans de redactar aquest Marge Llarg he llegit al butlletí de propaganda municipal, pàgina 9, que la Biblioteca “es posarà al dia”. Bona notícia i que aviat sigui una realitat. En el transcurs del darrer Consell Municipal de Cultura es va parlar de la situació literalment insostenible de la Biblioteca, no únicament per les filtracions d’aigua i l’estabilitat de l’edifici sinó pel pèssim estat de manteniment i per la mancança de personal, de mitjans i d’equipaments bàsics. Com si el projecte – ajornat sense data a hores d’ara – de construcció d’un nou edifici al Parc de can Robert pugués justificar no haver-hi dedicat els recursos necessaris per assegurar-ne el funcionament sense deficiències, evitant l’evident estat de degradació actual. Les mancances són de personal, que afecta els horaris d’obertura i les substitucions de les vacances estivals en detriment dels usuaris; la d’equipaments – fotocopiadores i reprografia per a fons generals i patrimonials –;  la d’una climatització necessària tant per a les persones com per als documents i la d’un manteniment adequat a l’edifici, que també és Maricel. 



La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, amb setanta-tres anys d’existència, ha tingut cura de l’educació, el lleure i la informació de moltes generacions. Posseeix, a més uns fons patrimonials únics i prestigiosos i en més que precari estat de conservació i accés, tant per manca de personal com d’espai i de mitjans de tractament i conservació. El llegat de Santiago Rusiñol – documents i llibres – que és fons fundacional; la Col.lecció Utrillo, adquirida per l’Ajuntament el 1981; la Col.lecció Local, antiga, àmplia i rica com poques, així com la col.lecció Semir i la biblioteca de Lola Anglada – aquestes dues emmagatzemades- configuren uns fons patrimonials únics que la diferencien de les d’altres poblacions. Les biblioteques són un dels indicadors principals del nivell de desenvolupament cultural d’un poble, i la de Sitges mereix que s’obri en conseqüència.

 
Parlant de patrimoni queda molt per comentar. Penso en el paisatge, on els danys solen ser irreversibles tant si es tracta d’actuacions urbanístiques innecessàries i desafortunades com de projectes discutibles. Per sort la preocupació pel patrimoni de Sitges, cada vegada més compartida, no s’acaba en un cap de setmana. El que importa és que hi creiem i que el visquem com a un bé comú i insubstituïble. 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 26 de setembre del 2009









1 d’ag. 2009

JA ERA HORA... (



Assisteixo a la presentació del projecte de restauració i remodelació dels museus de Sitges – Cau Ferrat i Maricel de Mar- amb curiositat i expectació. Els diaris s’han fet ressò de l’acord de les administracions – Estat, Generalitat, Diputació i Ajuntament – per fer-se càrrec del projecte ja aprovat per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat i que té un cost de deu milions d’euros.

Aquesta és una de les notícies més importants per a Sitges dels darrers temps. La curiositat ha desbancat l’escepticisme, perquè finalment, la coincidència del curs dels astres i del color polític de les administracions ha comportat el desbloqueig d’un projecte anunciat al llarg de l’Any Rusiñol i submergit entre els silencis i la remorologia des de llavors fins ara. Cal desitjar que ni hi hagi aturades tècnicoeconòmiques ni ajornaments injustificables i, sobretot, que els diners arribin per a tot el que està projectat i cal fer.

No ens hem d’enganyar: l’estat dels museus és crític. Fins el punt que tenir-los oberts en les condicions en què es troben – el Cau Ferrat, la joia de la corona, sobretot, – és més contraproduent que tancar-los per manca de condicions. No fa pas gaire, arran de la presentació de la nova etapa de L’Amic de les Arts a l’antiga capella de l’Hospital i avui sala dels retaules de Maricel de Mar, comentàvem amb un periodista amic i company de l’altra pàgina de L’Eco que sort que miràvem en direcció als retaules i no cap a la galeria noucentista, perquè l’estat de les parets i del terra eren, simplement, deplorables. Per no parlar de les teules que volen, les xemeneies que cauen o de la decrepitud de la forja de la façana de Cau Ferrat. L’estat físic del Cau Ferrat i de tot el complex de Maricel és crític i deplorable perquè en tota la seva història des de que formen part del sector públic no hi ha hagut l’imprescindible capítol pressupostari de manteniment, i les conseqüències han estat nefastes. L’explicació de l’arquitecte J-Emili Hernàndez-Cros sobre l’estat de l’edifici van subratllar l’evidència.

El projecte arquitectònic de restauració i remodelació del Cau Ferrat i Maricel de Terra, incloent-hi Can Xicarrons o Can Rocamora, la caseta que Deering havia regalat a Ramon Casas entre el Cau i Maricel, planteja una intervenció que no només repara i restaura sinó que introdueix la normativa vigent en matèria d’instal.lacions i museus, replanteja la circulació dels visitants pels diferents espais i guanya espai expositiu. No és la primera vegada que Hernàndez-Cros intervé a Maricel perquè coneix l’edifici des d’inici dels anys vuitanta, quan, entre altres instal.lacions, va projectar i portar a terme l’actual l’Arxiu Històric Municipal en unes condicions no precisament fàcils.

El projecte que presenta, racional i ambiciós, és més respectuós amb el Cau Ferrat del que alguns hauríem imaginat. Pel que fa a Maricel, aconsegueix, a parer meu, una simplificació de nivells, estances i circulació que suposen un guany evident tant per a les instal.lacions com per als usuaris. Tres mil metres quadrats per a espai expositiu sense racons ni espais morts és una extensió prou important per permetre mostrar les col.leccions amb comoditat, atractiu i pedagogia. L’actuació en un edifici antic que té per fonaments el rocam marítim amb un estat d’erosió permanent no és fàcil, i pel que fa a les solucions que el projecte d’Hernàndez-Cros aporta no tots els parers són unànimes. Però el que és una, diem-ne, evidència positiva és que un cop s’hagi acomplert, tindrem un embolcall de segle XXI adequat i pertinent per al nostre singular i irrepetible conjunt museístic.

Queden diversos interrogants que no són qüestió menor. L’un és la concreció de les quantitats de les aportacions de cada administració. Un altre, l’emmagatzemament i la vida dels museus i de les peces durant l’interregne que duri la realització del projecte. I un altre que per a mi és el més important, és el projecte museístic que en derivarà tot i que no n’ha estat el fonament. El Cau Ferrat es conservarà intacte. Però l’ús de can Xicarrons en tant que edifici de serveis i els espais guanyats a Maricel de Mar, juntament amb la remodelació dels ja existents, demanen un projecte museístic subsegüent ambiciós i gran abast.

L’estat dels museus i dels edificis és crític, però ha depassat la situació d’inèrcia estàtica gràcies a un projecte de restauració i remodelació que, finalment, arrenca. Ja era hora…


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 1.VIII.2009
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)