30 d’abr. 2008

Remembre de Nàpols / Record de Nàpols













Paul Cézanne, L'après-midi à Naples (1876-1877)




Vèni, pausa-te còsta ieu

après la longa passejada per meravilhas

de la man de Virgili

auèi revisitadas amb uèlhs nòus

entre palaises coronats de geranis,

estanças e balcons trempats d’aicesta lutz

que nos a vençut.

Pausa-te.

Respiras coma lo mar.

Fai possible que lo blau del paradís

existisca pas solament en la pintura.






Traducció a l'occità de de Manel Zabala, abril de 2008



Vine, descansa al meu costat

després del llarg passeig per meravelles
de la mà de Virgili
avui revisitades amb ulls nous
entre palaus coronats per geranis,
estances i balcons amarats d'aquesta llum
que ens ha vençut.
Reposa.
Respires com el mar.
Fes possible que el blau del paradís
no existeixi només en la pintura.




De Taller Cézanne (2007).
Inclòs a Exposició antològica (2008)


| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
27 d’abr. 2008

Sant Jordi 2008. (Anotacions de dietari)

Rose, oh reiner Widerspruch, Lust
Niemandes Schalft zu sein unter soviel
Linder

Rosa, contradicció pura, joia
de no ser somni de ningú dins de tantes
parpelles

Rainer M. Rilke



Matí a la Ribera. Passeig avall la fresca de matí anuncia un dia lluminós i assolellat. Les parades estan gairebé enllestides: les roses, els llibres, les manualitats de la diada: les roses de fusta i de paper de la Fundació Ave Maria; l’estand del Grup d’Estudis Sitgetans, on s’hi pot trobar de tot sobre la Vila, els llibres dels escriptors locals i de les editorials sitgetanes. Als estands comercials, omnipresència dels bestsèlers anunciats amb bombo i platerets com els grans triomfadors del dia. Em refermo en la idea que una cosa és literatura i una altra ben diferent la indústria editorial.

A les onze del matí tinc el privilegi d’inaugurar el torn de signatures a la carpa de l’Ajuntament, d’un disseny acurat i acollidor, flanquejat amb el cartell de Sant Jordi que ha pintat l’Isidre Marcet. M’hi acompanyen el regidor de Cultura i el seu equip. Al cap de poc estreno el torn d’entrevistes de Ràdio Maricel, on en Vicenç Morando, sagaç i sorneguer, em fa totes les preguntes que toquen i unes quantes més. Li respoc que els meus llibres d’avui són els de la Rodoreda, Claudio Magris i Vassili Grossmann, els Evangelis apòcrifs i Les tombes blanques de Susanna Rafart…La veritat és que em fa il.lusió ser a l’estand de les signatures. Els llibres que signo per amics i coneguts em porten bona sort per tot el dia.

Retorno passeig amunt. M’adono amb sorpresa que una bandera del Regne Unit cobreix el Monument a G. K. Chesterton, i és que els anglòfons de Sitges li dediquen el seu particular homenatge llegint-li passatges de la seva obra al peu del monument. Tot un detall, tal dia com avui. Des de la casa del davant em crida l’absència de l’Antoni Julià, i penso en el seu paisatge de tota la vida, palmeres altes i mar oberta.

Quan fa una estona he passat el testimoni de les signatures a en David Jou he tingut la sensació d’haver acomplert la primera part del dia.

Vespre a Madrid. Alcalà 44, Centre Cultural Blanquerna. Madrid és una de les ciutats que forma part del programa “Sant Jordi al món”, de l’Institut Ramon Llull. El Centre Cultural Blanquerna (www.ccblanquerna.cat) hi celebra tota una Setmana de la Cultura Catalana. Des d’ahir i durant tot el dia hi han desfilat llibres i escriptors: Ramon Llull presentat per Júlia Butinyà, Gaziel presentat per Toni Sala i Enric Juliana, Joan F. Mira, Martí Domínguez… La llibreria està plena de gent, s’ofereix cava als visitants, i els que surten porten llibres i roses.

Entrat el vespre és l’hora de l’homenatge poètic a Maria Mercè Marçal al desè aniversari de la seva mort. Carles Torner, que és el director de l’Area de Cultura de l’IRL, presenta l’acte. Hi prenc part juntament amb Núria Martínez Vernis, poeta i Neus Aguado, poeta i traductora, entre altres, de Maria Mercè Marçal. La Núria i jo llegim els poemes de Marçal en català, i la Neus ho fa en la versió castellana; totes tres llegim també els nostres poemes. Segons com, tot se’m fa estrany. Aquest ha estat el meu primer recital des de fa mes de dos anys.

Vaig conèixer la Maria Mercè abans que ella esdevingués poeta, i anys més tard ella va resseguir les meves primeres passes rere seu. Vam compartir diversos recitals i altres coses. Fins i tot la malaltia que se la va emportar tant d’hora i que avui dia hauria pogut superar.. Per això no m’he pogut deixar de llegir un dels seus darrers poemes:
Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit…
Li he correspost amb el meu Liebeslied bei Neumond. Hi ha coses que esglaien.
Acabat el recital el celebrem amb un brindis convicte a la memòria de Marçal, per totes nosaltres.

És l’endemà, i de nit, quan cerco el poema de Rilke per encapçalar les notes sobre el Sant Jordi que, enguany, he viscut en dos temps. Em van acompanyar tot el dia les roses, els llibres, els poemes.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 26 d'abril de 2008
24 d’abr. 2008

Una Rosa



Rose, oh reiner Widerspruch, Lust
Niemandes Schalft zu sein unter soviel
Linder

Rainer M. Rilke


Rosa, contradicció pura, joia
de no ser somni de ningú dins de tantes
parpelles








Peter Stämpfli,
Rubis. 1963, Kunstmuseum Bern

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
11 d’abr. 2008

"Terra de llicorella. Imatges del Priorat", d'August Bover

Una presentació



Des de que August Bover s’inicia com a poeta el 1999 amb En pèlag d’amor la seva producció poètica ha estat creixent i constant. Terres de llicorella. Imatges del Priorat (Arola, 2008) és el quart poemari. Bover compta ja amb una antologia amb traducció italiana Vicino al mare (2006). i acaba de publicar també Sardocatalana, un interessant recull dels seus treballs sobre l’Alguer i la literatura catalana a Sardenya, de la que un profund coneixedor i brillant especialista.

D’ençà que existeix l’August Bover poeta observem dues característiques constants en la seva obra.
Una és la de l’existència d’un cicle determinat per la forma del poema, el cicle dels tanka que, segons l’autor, es clou amb el llibre que avui presentem. L’hivern sota el Cadí (2001) i Mojave (2006), que vaig tenir el privilegi d’editar a la col.lecció Papers de Terramar, són els altres dos títols que complementen la trilogia de tanka del poeta.

El tanka és la composició poètica d’origen japonès que ha obtingut una recepció i una acceptació ben estesa en la poesia universal i, també en la poesia catalana contemporània: Carles Riba n’és el mestre, i Màrius Torres i Salvador Espriu el segueixen de ben a prop. La seva denominació remet a les característiques; tanka vol dir poema breu. D’acord amb la mètrica catalana cada tanka és una estrofa de cinc versos formats trenta-sis síl.labes repartides en 4’-6’-4’-6’-6’. La tanka constitueix, doncs, un exercici extrem de concreció poètica en la que el repte del poeta és doble: cenyir-se a la forma i no sacrificar-ne el sentit ni la dicció. Doncs bé, a la vista de la trilogia poètica d’August Bover podem concloure que aquests textos formen part ja de la tradició del tanka en la poètica catalana, tradició avui dia del tot consolidada a la que el nostre poeta ha contribuït amb qualitat, rigor i sentit poètic.

L’altra constant en l’obra del poeta és la de la necessitat de mostrar-se acompanyat d’un altre llenguatge artístic. Fins ara ha optat pel llenguatge plàstic (cosa que no exclou que en el futur hi entri el llenguatge musical), es tracti de pintura, dibuix o fotografia. L’artista Salvador Alibau ha deixat l’empremta de la visió interpretativa, o suggerida pels textos del poeta a L’hivern sota el Cadí i Mojave en dues edicions plenament reeixides. A Terra de llicorella. Imatges del Priorat és l’ull i la càmara de Toni Vidal que ens mostren un esplèndid conjunt de fotografies on el batec de la vida i del paisatge reviu en la seva plenitud. Són imatges d’una bellesa tel.lúrica, aparentment encalmada, on tot acompleix el cicle de la vida amb un ritme que no per ser allunyat i oposat al de les grans ciutats deixa de ser profundament autòcton, provinent de centúria en centúria. No impera la velocitat sinó el ritme cíclic dels elements, de la natura i dels éssers.

August Bover inicia els poemes amb un vers de J.V.Foix procedent de Sol, i de dol que remet als “munts de llicorella” per on el poeta passeja el seu soliloqui en solitari i adolorit. Continua amb una citació de Francesc Eiximenis que lloa el consum de vi que fan els habitants de “la nació catalana en son menjar comú e en sos convits” enfront dels alemanys i anglesos que consumeixen cervesa i propers a francesos i llombards – és a dir, italians del nord- que es decanten per “gran accés del vi”. I ens mostra com és Josep Pla qui uneix llicorella i vinya en un bell passatge descriptiu del Priorat: “(…) Al Priorat de Scala-Dei, sobretot, domina el primari, format per les pissarres de fàcil descomposició, que al país es diu llicorella. És damunt aquesta pissarra on arrela admirablement la famosa vinya prioratina, que produeix uns vins d’una graduació impressionant.” Bover fa que Pla continui parlant de la terra de llicorella i els avatars històrics que l’han travessada: “(…) La història del Priorat és molt llarga i complexa. Si la llegiu, us convenceu que l’esdeveniment més gros pel qual h passat aquesta terra no fou ni la Reconquesta, ni les lluites contra els senyors, ni les guerres de Joan II, dels Àustries, dels Borbons i dels carlins. El fet més sensacional que s’ha produït al Priorat és la fil.loxera. La fil.loxera destruí la riquesa vinícola del país i produí una despoblació tremenda. Restà ben poca gent a la comarca. Sobretot els pobles del Priorat històric passaren d’un notori benestar a la misèria més grossa. La gent emigrà al nord de Catalunya o França (…) En realitat, fins que es produí la reacció i la vinya fou replantada, la comarca continuà vivint en una gran misèria. El pagès del Priorat féu la impressió d’una admirable tenacitat i d’una gran energia.” Fins al final del llibre no sabrem que les arrels profundes de l’August rauen en terra de llicorella.

El poeta dedica el llibre “amb enyorada gratitud” al seu pare, Francesc Bover i Valls, descendent d’una branca dels Bover que des del segle XII van conrear les terres del Priorat, d’on van ser foragitats per la crisi de la fil.loxera. És una emocionada gratitud que traspua en el conjunt de les tankes que es clouen en to de celebració:
La companyia
i el temps, colors, aromes,
l’esforç, la terra,
El risc i la mesura...
dins la copa: la vida.

Els textos poètics del llibre s’acoblen harmònicament amb les imatges fotogràfiques de Toni Vidal. Hi són presents tots els matisos que viuen en els clarobscurs, entre la llum i les ombres. Pletòrica, la vida hi respira: sempre hi ha un xiprer que creix a la vora de l’erm, el sol marca el relleu dels ceps farcits de gotims a punt de la collita, la llum ressalta façanes i viles entre els turons.

El fet que August Bover hagi triat la tanka com a forma poètica per a emprendre un llibre tan especial com aquest mostra l’extrem de l’exigència que palesa el seu treball poètic. Per tal que en quedi constància directa i fefaent, encapçala cadascun dels passatges del poemari amb un haikú, forma mètrica de la que deriva la tanka, procedent dels pretèrits mestres orientals.
La temàtica general de l'obra inspirada en la terra, podria ser únicament agraïda si només hi sabéssim entreveure la relació entre el poeta i el paisatge que per un temps ha volgut fer seu. Aquest element hi és, certament, però el poeta l’ha unit al pas del temps per mitjà de la invocació de les quatre estacions, perquè és el cicle de l’any el que marca les fites de la vida individual i col.lectiva de la vida lligada al cicle de la terra.

El cicle s’inicia la tardor, en plena collita:
Des de trenc d’alba,
entre el celler i la vinya
tot lo sant dia.
Com ahir les someres,
els tractors no reposen.
I es clou amb una descripció de paleta càlida del paisatge després de la verema:
Grogues i roges,
després de la verema
i abans de caure,
les fulles s’engalanen
amb vius colors de festa.
El pas de l’hivern és evocat des del fred i les ruïnes del Priorat de Scala Dei:
Creixen les herbes
on s’alçaven les cel.les
de la cartoixa.
I diuen que, alguns vespres,
s’hi sent el cant dels monjos.
Contrasta amb la primavera, plena d’imatges de vida naixent i natura creixent:
El sol matina
i arreu s’escampa un xiscle
groc de ginesta.
Com aquell que no gosa,
surt del cau la tortuga.
Si, en el cicle del temps, la primavera és esperança i presagi, l’estiu esdevé la plenitud definitiva. És temps de repòs benigne prop de l’antiga abadia:
Un gran pi ombreja
el pastor que somia
en tots els àngels:
veu com pugen i baixen
per la divina escala.<
És temps de plenitud per als éssers vius:
Nits sense lluna.
Emboscats rere els arbres,
ran de la vinya,
ara els senglars ja flairen
aquells gotims tan dolços...
I és plenitud, també, de l’esforç unànim i recompensat, de la terra i dels éssers:
Roure i silenci,
l’alquímia secreta,
la gosadia,
un tast de saviesa
en cada nou cupatge.

En un recent article sobre la seva poesia publicat a la revista mallorquina Lluc, Bover escrivia sobre el dèficit de literaturització de les terres del Priorat enfront d’altres indrets dels Països Catalans, com la Serra de Tramuntana mallorquina, l’Empordà o, fins i tot, les Terres de l’Ebre. És significatiu, doncs, que el volum que inicia la nova col.lecció que l’editor Arola, a qui cal felicitar per la seva pulcritud, bon ofici i, sobretot, per creure en la poesia, hagi atorgat un títol de ressò raimonià, “He mirat aquesta terra”.

Aquest és un primer pas, determinat per la petjada del poeta que, com el pioner o l’explorador, descobreix l’altra manera de mirar un paisatge, una geografia encerclada. Aquest és, crec, un dels valors de la poesia: saber explorar, saber mostrar als altres les pulsions de l’univers, de la terra i dels éssers des de dins i amb les paraules que les acompleixen i les recreen.
És per això que aquest nou llibre d’August Bover, Terra de llicorella. Imatges del Priorat, esdevé alhora la celebració de la poesia i de la terra, la simbiosi de dos conreus en un sol element.


Aquest text va ser llegit en la presentació del llibre el dia 8 d'abril de 2008, a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, de Sitges. Una versió abreujada ha estat publicada a El Marge Llarg, L'Eco de Sitges, 12 d'abril de 2008.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
10 d’abr. 2008

Les dones segons la pintora Teresa Llàcer


Dones contemporànies: plenitud, identitat, intimisme

La temàtica i els continguts de l’obra de Teresa Llàcer parteixen de la tradició figurativa moderna de la pintura europea. En el seu substrat s’hi entreveu el pas de Manet, Picasso, Bonnard, Matisse, Sunyer, Derain, Gauguin, Morandi, Cézanne... La seva ha estat una lectura que ha traslladat a la tela des del tractament del color i la concreció, la focalització, de l’objecte central del quadre.

Els dos pols entre els que s’esdevé la pintura de Teresa Llàcer, avidesa i reflexió, passió i contemplació, es concreten en determinats cicles temàtics que, de manera evolutiva, es van succeïnt en teles i catàlegs. Tres dels més importants, o els tres que, a parer meu, són els més remarcables, els constitueixen les dones, els paisatges i les natures mortes.

Dones en blau

El tractament de la figura femenina pertany a l’àmbit de la reflexió, de la introspecció contemplativa. Les dones de Teresa Llàcer són dones en blau. No perquè la gamma cromàtica sigui sempre predominant – ho és en un gran tant per cent, però no en la totalitat- sinó perquè el tractament que porta a terme parteix directament de la pintura postsimbolista, quan la dona deixa de ser l’àngel o el dimoni, la beatitud o la perdició, per esdevenir un ésser humà per sí mateix. La bellesa ideal o convulsa de les dones del segle XIX, en bona part, responia a un tractament establert en funció de la visió masculina. La dona pintada el segle XX guanya identitat pròpia i és representada en funció de la seva individualitat. La visió de Matisse i de Pierre Bonnard planen en la tradició que Llàcer ha assumit i, transformant-la, ha fet seva.

Les dones de Teresa Llàcer pertanyen a aquest estadi. Comuniquen passió, transmeten una sensualitat autèntica i carnal, però, sobretot, es caracteritzen per la impressió d’intimitat, de serenitat, i, fins i tot, per un punt, només un punt de malenconia. Són dones que viuen en la activitat i en el repòs, en la seva voluntat d’independència respecte fins i tot de l’àmbit on es troben. Dones que expressen serenitat per mitjà de l’equilibri cromàtic, el blau predominant, que les configura.

És en aquest apartat on també hi entren els autoretrats que Teresa Llàcer ha realitzat com un estadi més de la interrogació personal i de gènere. Una ordenació antològica de tots ells ens aportaria més precisió en la seva evolució tècnica i conceptual. Perquè, així com en el cas de les altres dones, Llàcer s’expressa amb un llenguatge descriptiu, en els autoretrats s’endinsa més en la introspecció. Són els seus ulls que miren amb avidesa abocant-se vers l’interior.




Publicat al catàleg de l'exposició La dona vista per la pintora Teresa Llàcer
Sitges, Àgora, març de 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
9 d’abr. 2008

Premis Cavall Verd 2008: Poesia en clau major i sense nostàlgies

Els Premis de poesia Cavall Verd no poden tenir millor cartell que el que li atorguen els premiats d’enguany: Joan Margarit en la modalitat de poesia, Susanna Rafart, juntament amb Eduard Escoffet, en la de traducció poètica. Des de diferents estadis generacionals tant l’un com l’altre constitueixen dos puntals del panorama poètic contemporani en llengua catalana, amb una obra prestigiosa i consolidada. El guardó que obté Escoffet el situa enre les veus literàries més potents de les darreres fornades.
Alhora, la trajectòria dels premis posa de manifest la vitalitat de la poesia, la pluralitat de veus i d’estètiques, i la qualitat literària d’escriptors i traductors.
El sistema literari català compta, a hores d’ara, amb un panorama poètic excepcional que no justifica nostàlgies.

“Més trista és la intempèrie sense els versos”…
Joan Margarit (Sanahuja, 1938), arquitecte de professió i poeta de vocació, ha estat el guanyador del premi Josep M.Llompart pel poemari
Casa de Misericòrdia (Proa). L’autor retorna una vegada més als seus motius – Joana, Raquel, la música, la ciutat, la contemplació de l’amor (“L’amor ha estat creuar aquest pont magnífic/ per passar a l’altra banda del riu sec”); la passió fins i tot present “en les escombraries de la por” des de la perspectiva que atorga el temps viscut, assaborint-la en la recreació per obra de la poesia.
Condicionat per la petja profunda del record i de les vivències personals i col.lectives de la postguerra Margarit retorna als escenaris d’un temps que, no per llunyà, deixa de ser punyent: els patis, corrals i vinyes de Solivella, els bancals verds de Forès, la crueltat de l’entorn dels infants i la promesa de vida que els espera, els refugis que atorguen els diferents estadis de la vida.
El present del poeta és, en canvi, l’espai indefugible de la mort: després de tanta vida,
“Vénen dels carrers foscos de la infància / totes les pors dels vells?”, el poeta escolta com “la mort està gratant rere la porta”.
La capacitat d’evocar, que constitueix el fonament de la construcció poètica de l’autor, es fa palesa en el poema titulat “Casa de misericòrdia” perquè marca el sentit del llibre amb una conclusió que forma part del nucli dur de la poètica de Margarit: “
La poesia és ara/ l’última casa de misericòrdia”. És ella qui venç la paüra i el vertigen de les més dures circumstàncies de la vida dels éssers: “Més trista és la intempèrie sense els versos…” A Casa de Misericòrdia Joan Margarit guanya en intensitat, en profunditat, en capacitat de transmetre emocions i commocions que sorgeixen des dels vessants més simples, més comuns de la condició humana.

“I el vespre ve tot d’una…”
L’any 2006 Susanna Rafart (Ripoll, 1962) guanya el premi Josep M.Llompart amb una petita joia de prosa poètica,
Baies. Posteriorment publica el dietari poètic Un cor grec (Angle, 2006) i consolida el seu vessant de traductora amb Principi i fi de la neu, d’Yves Bonnefoy (El Gall, 2006) i amb la traducció íntegra dels Cants òrfics de Dino Campana en edició de Francesco Ardolino (Moll, 2007). Formant tàndem amb el poeta, traductor i promotor cultural Eduard Escoffet (1979) han traduït l’Obra poètica de l’italià Salvatore Quasimodo, precedida d’una documentada introducció de Francesco Ardolino (Edicions del Salobre, 2007).
L’edició de Quasimodo, que publica també el text original italià, és modèlica des de qualsevol dels seus vessants, tant pel que fa a la transmissió del sentit poètic de l’autor com per l’esforç dels traductors cercant i assolint el registre lingüístic adient per conservar la dicció i la capacitat expressiva de l’original en un català precís, contundent i altament líric.
Susanna Rafart ha expressat el seu ideari poètic recentment i de forma sintètica des de la revista
Els Marges, establint que “la nervadura d’un poema s’alimenta de temps, mudesa i esperança” i que en poesia, “… concorren experiència, lectures i pervivència (…) en la veu que s’aixeca des de la seva mortalitat per realitzar un traç”. La traducció al català de Quasimodo excel.leix responent a aquests principis.

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:

De Tweede ronde , Catalonië nummer


Monogràfic sobre literatura catalana a la revista neerlandesa
De tweede ronde, primavera de 2008

Helena Overkleeft és la redactora del monogràfic i traductora d'una part dels textos.

La coberta reprodueix l'obra de Salvador Dalí, Els primers dies de primavera
i a l'interior, entre altres autors i textos, el Manifest Groc traduït al neerlandès.

Julià Guillamon hi publica "Una interpretació de la cultura catalana" i Bob de Nijs un breu assaig sobre Ramon Llull.

En l'apartat de prosa hi figuren Jaume Cabré, Ramon Llull, Quim Monzó, Narcís Oller, Sergi Pàmies, Albert Sánchez-Piñol, Mercè Rodoreda i Antoni Soler i Guasch.

S'hi publiquen poemes de Blai Bonet, Joan Brossa, Narcís Comadira, Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Manuel Forcano, Pere Gimferrer, Marià Manent, Ausiàs March, Joan Margarit, Josep Palau i Fabre, Miquel de Palol, Vinyet Panyella, Francesc Parcerisas i Joan Vinyoli.

| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
1 d’abr. 2008

Passeig pels Alyscamps


Dues dones passegen solitàries
amatens al silenci de les tombes.
Somnis de pedra fugen entre molsa i esquerdes
els secrets revelats entre murmuris.

Vine, retorna a la gran avinguda que ens espera
en la calma de les hores que habiten
els clarobscurs de la llum presonera.

I, ¿on aneu, vosaltres, sense mi
xiuxiuejant amb veus que es fonen amb l’aleteig dels àlbers?

M’abandoneu a la sort de les hores.
La vida se m’escola en la foscor de l’aigua.
Tarda, crepuscle, els Aliscamps s’imposen:
ara el cel és daurat i la blavor s’apaga.


| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)