Una presentació



Des de que August Bover s’inicia com a poeta el 1999 amb En pèlag d’amor la seva producció poètica ha estat creixent i constant. Terres de llicorella. Imatges del Priorat (Arola, 2008) és el quart poemari. Bover compta ja amb una antologia amb traducció italiana Vicino al mare (2006). i acaba de publicar també Sardocatalana, un interessant recull dels seus treballs sobre l’Alguer i la literatura catalana a Sardenya, de la que un profund coneixedor i brillant especialista.

D’ençà que existeix l’August Bover poeta observem dues característiques constants en la seva obra.
Una és la de l’existència d’un cicle determinat per la forma del poema, el cicle dels tanka que, segons l’autor, es clou amb el llibre que avui presentem. L’hivern sota el Cadí (2001) i Mojave (2006), que vaig tenir el privilegi d’editar a la col.lecció Papers de Terramar, són els altres dos títols que complementen la trilogia de tanka del poeta.

El tanka és la composició poètica d’origen japonès que ha obtingut una recepció i una acceptació ben estesa en la poesia universal i, també en la poesia catalana contemporània: Carles Riba n’és el mestre, i Màrius Torres i Salvador Espriu el segueixen de ben a prop. La seva denominació remet a les característiques; tanka vol dir poema breu. D’acord amb la mètrica catalana cada tanka és una estrofa de cinc versos formats trenta-sis síl.labes repartides en 4’-6’-4’-6’-6’. La tanka constitueix, doncs, un exercici extrem de concreció poètica en la que el repte del poeta és doble: cenyir-se a la forma i no sacrificar-ne el sentit ni la dicció. Doncs bé, a la vista de la trilogia poètica d’August Bover podem concloure que aquests textos formen part ja de la tradició del tanka en la poètica catalana, tradició avui dia del tot consolidada a la que el nostre poeta ha contribuït amb qualitat, rigor i sentit poètic.

L’altra constant en l’obra del poeta és la de la necessitat de mostrar-se acompanyat d’un altre llenguatge artístic. Fins ara ha optat pel llenguatge plàstic (cosa que no exclou que en el futur hi entri el llenguatge musical), es tracti de pintura, dibuix o fotografia. L’artista Salvador Alibau ha deixat l’empremta de la visió interpretativa, o suggerida pels textos del poeta a L’hivern sota el Cadí i Mojave en dues edicions plenament reeixides. A Terra de llicorella. Imatges del Priorat és l’ull i la càmara de Toni Vidal que ens mostren un esplèndid conjunt de fotografies on el batec de la vida i del paisatge reviu en la seva plenitud. Són imatges d’una bellesa tel.lúrica, aparentment encalmada, on tot acompleix el cicle de la vida amb un ritme que no per ser allunyat i oposat al de les grans ciutats deixa de ser profundament autòcton, provinent de centúria en centúria. No impera la velocitat sinó el ritme cíclic dels elements, de la natura i dels éssers.

August Bover inicia els poemes amb un vers de J.V.Foix procedent de Sol, i de dol que remet als “munts de llicorella” per on el poeta passeja el seu soliloqui en solitari i adolorit. Continua amb una citació de Francesc Eiximenis que lloa el consum de vi que fan els habitants de “la nació catalana en son menjar comú e en sos convits” enfront dels alemanys i anglesos que consumeixen cervesa i propers a francesos i llombards – és a dir, italians del nord- que es decanten per “gran accés del vi”. I ens mostra com és Josep Pla qui uneix llicorella i vinya en un bell passatge descriptiu del Priorat: “(…) Al Priorat de Scala-Dei, sobretot, domina el primari, format per les pissarres de fàcil descomposició, que al país es diu llicorella. És damunt aquesta pissarra on arrela admirablement la famosa vinya prioratina, que produeix uns vins d’una graduació impressionant.” Bover fa que Pla continui parlant de la terra de llicorella i els avatars històrics que l’han travessada: “(…) La història del Priorat és molt llarga i complexa. Si la llegiu, us convenceu que l’esdeveniment més gros pel qual h passat aquesta terra no fou ni la Reconquesta, ni les lluites contra els senyors, ni les guerres de Joan II, dels Àustries, dels Borbons i dels carlins. El fet més sensacional que s’ha produït al Priorat és la fil.loxera. La fil.loxera destruí la riquesa vinícola del país i produí una despoblació tremenda. Restà ben poca gent a la comarca. Sobretot els pobles del Priorat històric passaren d’un notori benestar a la misèria més grossa. La gent emigrà al nord de Catalunya o França (…) En realitat, fins que es produí la reacció i la vinya fou replantada, la comarca continuà vivint en una gran misèria. El pagès del Priorat féu la impressió d’una admirable tenacitat i d’una gran energia.” Fins al final del llibre no sabrem que les arrels profundes de l’August rauen en terra de llicorella.

El poeta dedica el llibre “amb enyorada gratitud” al seu pare, Francesc Bover i Valls, descendent d’una branca dels Bover que des del segle XII van conrear les terres del Priorat, d’on van ser foragitats per la crisi de la fil.loxera. És una emocionada gratitud que traspua en el conjunt de les tankes que es clouen en to de celebració:
La companyia
i el temps, colors, aromes,
l’esforç, la terra,
El risc i la mesura...
dins la copa: la vida.

Els textos poètics del llibre s’acoblen harmònicament amb les imatges fotogràfiques de Toni Vidal. Hi són presents tots els matisos que viuen en els clarobscurs, entre la llum i les ombres. Pletòrica, la vida hi respira: sempre hi ha un xiprer que creix a la vora de l’erm, el sol marca el relleu dels ceps farcits de gotims a punt de la collita, la llum ressalta façanes i viles entre els turons.

El fet que August Bover hagi triat la tanka com a forma poètica per a emprendre un llibre tan especial com aquest mostra l’extrem de l’exigència que palesa el seu treball poètic. Per tal que en quedi constància directa i fefaent, encapçala cadascun dels passatges del poemari amb un haikú, forma mètrica de la que deriva la tanka, procedent dels pretèrits mestres orientals.
La temàtica general de l'obra inspirada en la terra, podria ser únicament agraïda si només hi sabéssim entreveure la relació entre el poeta i el paisatge que per un temps ha volgut fer seu. Aquest element hi és, certament, però el poeta l’ha unit al pas del temps per mitjà de la invocació de les quatre estacions, perquè és el cicle de l’any el que marca les fites de la vida individual i col.lectiva de la vida lligada al cicle de la terra.

El cicle s’inicia la tardor, en plena collita:
Des de trenc d’alba,
entre el celler i la vinya
tot lo sant dia.
Com ahir les someres,
els tractors no reposen.
I es clou amb una descripció de paleta càlida del paisatge després de la verema:
Grogues i roges,
després de la verema
i abans de caure,
les fulles s’engalanen
amb vius colors de festa.
El pas de l’hivern és evocat des del fred i les ruïnes del Priorat de Scala Dei:
Creixen les herbes
on s’alçaven les cel.les
de la cartoixa.
I diuen que, alguns vespres,
s’hi sent el cant dels monjos.
Contrasta amb la primavera, plena d’imatges de vida naixent i natura creixent:
El sol matina
i arreu s’escampa un xiscle
groc de ginesta.
Com aquell que no gosa,
surt del cau la tortuga.
Si, en el cicle del temps, la primavera és esperança i presagi, l’estiu esdevé la plenitud definitiva. És temps de repòs benigne prop de l’antiga abadia:
Un gran pi ombreja
el pastor que somia
en tots els àngels:
veu com pugen i baixen
per la divina escala.<
És temps de plenitud per als éssers vius:
Nits sense lluna.
Emboscats rere els arbres,
ran de la vinya,
ara els senglars ja flairen
aquells gotims tan dolços...
I és plenitud, també, de l’esforç unànim i recompensat, de la terra i dels éssers:
Roure i silenci,
l’alquímia secreta,
la gosadia,
un tast de saviesa
en cada nou cupatge.

En un recent article sobre la seva poesia publicat a la revista mallorquina Lluc, Bover escrivia sobre el dèficit de literaturització de les terres del Priorat enfront d’altres indrets dels Països Catalans, com la Serra de Tramuntana mallorquina, l’Empordà o, fins i tot, les Terres de l’Ebre. És significatiu, doncs, que el volum que inicia la nova col.lecció que l’editor Arola, a qui cal felicitar per la seva pulcritud, bon ofici i, sobretot, per creure en la poesia, hagi atorgat un títol de ressò raimonià, “He mirat aquesta terra”.

Aquest és un primer pas, determinat per la petjada del poeta que, com el pioner o l’explorador, descobreix l’altra manera de mirar un paisatge, una geografia encerclada. Aquest és, crec, un dels valors de la poesia: saber explorar, saber mostrar als altres les pulsions de l’univers, de la terra i dels éssers des de dins i amb les paraules que les acompleixen i les recreen.
És per això que aquest nou llibre d’August Bover, Terra de llicorella. Imatges del Priorat, esdevé alhora la celebració de la poesia i de la terra, la simbiosi de dos conreus en un sol element.