Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges
5 de febr. 2011

DEL MERCAT DEL PEIX AL CENTRE D'ART CONTEMPORANI



 Hi ha somnis que esdevenen projectes i projectes que es converteixen en realitats perquè els que els han somniat hi creuen. La mateixa il.lusió amb que viuen i somnien els atorga força, capacitat de treball i la tenacitat capaç de vèncer les dificultats i la temptació del desànim. Saben transmetre la il.lusió que mantenen i el coratge amb què lluiten per crear complicitats, encomanar entusiasmes i anar avançant. I així és com, de mica en mica, una passa rere una altra, la realitat substitueix el somni. L'obertura amb benedicció de l'espai del Centre d'Art Contemporani de la Fundació Stämpfli és una altra fita del somni, un nou estadi del projecte i la darrera estació abans de l'obertura del Centre dintre de pocs mesos. 


Fa un any s'inaugurava a Miramar l'exposició de la “Prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”, la mostra del fons d'art contemporani d'una setantena d'obres que Pere i Anna Maria Stämpfli han aconseguit per via de la donació dels artistes més representatius de la seva generació, un total de cinquanta-quatre, procedents de vint-i-un països. Bona part d'ells pertanyen al moviment del Pop Art europeu i de la Figuració Narrativa. En els darrers anys s'han dedicat diverses exposicions individuals i col.lectives a aquestes tendències, una de les quals, Figuration narrative es va celebrar fa un parell d'anys al Grand Palais de Paris amb obra de Pere Stämpfli i diversos dels artistes que han donat obres per a la Fundació.


El local on s'instal.larà en breu la col.lecció d'art sota el guiatge de Serge Lemoine, exdirector del Museu d'Orsay de Paris, és l'antic Mercat del Peix. L'Ajuntament de Sitges, en un gest que l'honora, l'ha donat a la Fundació per tal que s'hi instal.lés el Centre d'Art Contemporani, manifestant de forma visible i material el suport de la Vila a aquesta iniciativa artística que neix de la generositat de l'artista i la seva muller. L'edifici, que data dels anys trenta, va ser construït en un espai contigu al Mercat edificat el 1889 per Gaietà Buïgas i Monravà, una noble baluerna reconvertida (esperem que provisionalment) en el bar d'una coneguda destil.leria. Al Mercat del Peix, després d'haver estat utilitzat durant molts anys en mercat per la pesca i l'aviram, s'hi van allotjar les dependències de la policia local fins a dates ben recents. 


La rehabilitació que han portat a terme els arquitectes Josep M. Coll i Eugeni Bernad comporta un espai expositiu de 500 m2, ampliables en un futur a la resta d'edificis contigus de la Fundació del carrer d'en Bosc. El resultat és el d'un espai perfectament integrat en el seu entorn, respectuós amb l'antiga estructura exterior i interior i hàbil per a les funcions que ha de complir.


La Fundació Stämpfli ha apostat, una vegada més, pel patrimoni de la Vila. Ho va fer salvant les cases del carrer d'en Bosc, que ara formen part de la Fundació, de l'amenaça especulativa de convertir-les en apartaments, rehabilitant-les, destinant-les a l'ús cultural. El Grup d'Estudis Sitgetans hi té la seu que li ha permés créixer en activitats i una consolidació que difícilment hauria assolit sense poder-ne disposar, i el Centre d'Art Contemporani té prevista la seva ampliació per mitjà d'aquests edificis. És, tot plegat, l'evidència del compromís. Compromís amb el patrimoni, amb les arts i amb la cultura. 



 Sitges difícilment hauria pogut comptar amb una extensió d'oferta artística vers la contemporaneitat de no haver estat per la decisió de Pere i Anna Maria Stämpfli, gràcies als quals la tradició artística es perllonga fins el segle XXI. Una oferta artística que han volgut situar en la centralitat urbana de la Vila per contribuir al caliu del nucli més antic del poble i per sumar amb la resta d'institucions culturals pròximes. És un plantejament i un esforç que cal valorar pel que té de generositat i de modernitat i perquè prové de la iniciativa privada més reeixida. No em cansaré de dir que la Fundació Stämpfli ha estat i és exemplar en la seva concepció, desenvolupament i operativitat perquè en ben poc temps els guanys de la realitat s'imposen. Com la visió clara i diàfana de les parets de l'antic Mercat del Peix i de la nova façana que enriqueixen el nostre patrimoni artístic i paisatgístic. 

El logo de la Fundació Stämpfli és obra de Pere Stämfpli (2006)
Les fotografies de l'exposició, de Serge Lemoine i de l'antic Mercat del Peix en obres són de Frèia Berg (2010); la de la façana de l'actual Centre d'Art Contemporani ha estat extreta d'una publicació digital, i la d'Anna Maria i Pere Stämpfli és obra d'André Morain. 


| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , , ,
4 de des. 2010

URNES, MANETA I LA VIDA QUOTIDIANA

Com si de sobte hagués escampat. Després de quinze dies d’una campanya electoral de rectes, curves, oscil.lacions diverses i vídeos impresentables la victòria de Convergència i Unió aclareix el panorama per a la satisfacció de molts. Ha estat un triomf guanyat a pols. La travessa del desert ha forjat el líder, l’exèrcit de resistència – paraules d’Artur Mas – s’ha batut a pler en favor de la causa i l’electorat ha respost amb la majoria suficient que fa esperar un govern fort i consolidat que governi – governar no és exactament sinònim de gestionar - , una oposició responsable que faci la seva feina i la possibilitat dels pactes de país necessaris per guanyar el present – vèncer la crisi i els seus danys tant nuclears com col.laterals – i per guanyar el futur,  amb el concert econòmic inclòs.

Més enllà dels matisos i detalls de la victòria electoral de CiU, el paisatge després de la batalla mostra ferides de guerra, moviments tàctics, retirades qui sap si estratègiques, replantejaments de terreny, replegaments de les tropes, embats a tort i a dret. Palesa, també,  fins a quin punt ha fracassat la temptativa de reduir la política catalana a l’esquema bipartidista espanyol, tan insà com improductiu políticament parlant, endèmicament tendent a instaurar una alternança de mediocritats sempiternes. Ha quedat clar que no es pot governar Catalunya en contra de Catalunya, ignorant la realitat del catalanisme que alguns donaven per periclitat, fent cas omís als reptes del dia a dia que empenyen malgrat la incompetència, les fugides cap endavant i les negacions de l’evidència. A hores d’ara han començat els retrets, els esgarips, els debats i les temptatives, i també el desfermament dialèctic a manera d’assaig del que serà el Parlament que s’ha de constituir d’aquí a pocs dies. Brindarem amb el cava nadalenc acompanyat de neules i torrons poc després que els diputats i diputades hagin inaugurat la  novena legislatura i, probablement – la litúrgia parlamentària mana -  amb Artur Mas investit com cent vintinovè president de la Generalitat.  Any nou, vida nova...

Si diumenge a la nit va córrer el cava en públic i en privat per motius electorals, l’endemà es van tornar a sentir soroll de taps de suro i el dring de les copes per celebrar com cal una maneta esplèndida, magistral, un primor de maneta brodada pels jugadors de Barça que no van deixar que els blancs toquessin gaire pilota. El públic va dedicar sentides tonades a l’entrenador de l’equip rival i perl feisbuc corria un grup que demanava la reeducació d’un els merengues menys polits que han vestit la samarreta madrilista. Una maneta històrica que conservarem per a l’eternitat i per quan vagin maldades, però que de moment té el  doble regust de victòria...

Tot i que la realitat no perdona. En aquest cas, vol dir la vida quotidiana i el medi local sitgetà. Em diuen que al ple de dilluns es va fer avinent que l’equip de govern desestima traslladar la biblioteca a Can Falç, però de moment no se sap perquè no es decideix la construcció de l’edifici de biblioteca i arxiu a la plana est. ¿L’aposta de l’equip de govern per primar les inversions privades de Quàlia el fan desdir de prioritar un bé comú d’un incontestable caràcter de servei social com és una biblioteca pública? I, mentrestant, ¿se seguirà practicant la incògnita de l’especulació patrimonial i cultural amb el conjunt de Can Falç? Quan ho explico, sobretot fora de Sitges, es fan creus de la distància que hi ha entre la façana publicitària que l’Ajuntament va mantenint amb la realitat, que mostra amb tossuderia tal com estem: en una situació de dèficit econòmic i cultural considerables.

Arran d’una enquesta que un mitjà de comunicació està elaborant sobre Quàlia he establert un cordial debat amb amics i companys sobre aquest projecte, que ara per ara no passa de ser, em sembla, una declaració d’intencions. La propaganda continua en forma d’exposició i materials de difusió força vistosos i, pel que sembla, costosos, però d’informació ben poca. La visita a la pàgina web mostra la mateixa informació que fa unes setmanes, la navegabilitat del lloc no és cap meravella i el llenguatge de laboratori d’idees brilla amb impune imprecisió. Una oposició frontal a aquest megaprojecte que combina urbanisme i economia amb la cultura com a esquer no sembla que sigui la millor manera de promoure el progrés de la vila, però precisament per causa de la seva magnitud calen molta més concreció, informació i transparència. El que és segur és que Quàlia és el tema estrella de les properes eleccions municipals i en conseqüència la informació, la transparència i el debat subsegüent són imprescindibles. De les urnes i la maneta a la vida quotidiana, sense que unes coses ens facin oblidar les altres.
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , , ,
21 de nov. 2010

LA BIBLIOTECA I CAN FALÇ. DOS, I MÉS, DESPROPÒSITS


 Si ara es realitzés una auditoria d’infraestructures culturals a Sitges – una auditoria professional i neutral, no un encàrrec a un laboratori d’idees afí per fer dir el que convingui per a la propaganda de sempre – no aprovaríem. Deixo a part l’estat dels museus del Racó de la Calma, però cal no oblidar que Maricel de Terra està tan malament com l’edifici del davant; diria que pitjor, perquè quan fa vent volen les xemeneies i les teules i quan plou l’aigua es filtra pel terrat de la Biblioteca regalimant parets avall i endins. Maricel de Terra està en estat de precarietat malgrat la façana blanca i els dos salons de festes i esdeveniments,  sense els equipaments bàsics per a la seva conservació preventiva. Esperem que algun dia se’n presenti el projecte de restauració integral conjuntament amb un projecte d’usos culturals i patrimonials adequat a la seva singularitat, perquè de l’aventura de la Universitat Menéndez Pelayo (recorden?) al cap dels anys el balanç no és, precisament, de tot satisfactori.

Els dèficits infrastraestructurals i situacionals són diversos, però aquesta vegada prefereixo centrar-me en dues situacions que voregen els límits del que és la realitat cultural a Sitges de portes endins.


 La Biblioteca, que el 2011 complirà el seu setanta-cinquè aniversari, es troba en un evident estat de decrepitud davant de la indiferència de l’equip de govern. Ja no es tracta de la manca endèmica d’espai, d’un dipòsit condicionat amb les mesures bàsiques de conservació preventiva per a les col.leccions patrimonials, d’importància única; de llibres empaquetats des de fa un parell de dècades perquè ja no hi caben; de programes de digitalització i difusió inexistents; manca de mitjans de desenvolpament, dèficit d’horaris d’obertura al públic...  A Facebook hi ha un testimoni incontestable, la col.lecció de fotografies penjades per Carlos Ibáñez Conde que mostren el descrèdit de la propaganda cultural de Sitges. Quan es va inaugurar el bar Bacardí al Mercat Vell es va rentar la cara del portal de la Biblioteca perquè no desentonés, per bé que l’interior encara espera les reparacions que fa més d’un any es van anunciar. La Biblioteca, que és la infraestructura cultural de més abast social perquè és l’accés a la lectura, la informació i la formació per a tothom, no és una prioritat per a l’Ajuntament de Sitges, per bé que els principis del Manifest de la Unesco per a les biblioteques públiques són plenament vigents. Com tampoc no ho és la construcció del  edifici conjunt per a la Biblioteca i l’Arxiu que havia d’anar al parc de Can Robert amb terrenys adjudicats i projecte aprovat, no se sap ben bé per quina raó.

La darrera notícia sobre la Biblioteca té a veure amb una nova fase de la destrossa de Can Falç, propietat de la Diputació de Barcelona. La casa de l’hortolà, que tenia el sostre ensorrat per la incúria i la impunitat dels seus responsables i que era del segle XVIII,  ha estat enderrocada perquè amenaçava ruïna. Quin exemple de salvaguarda patrimonial per a la població i per als particulars propietaris de cases semblants, catalogades o no, del casc antic! El mateix podria succeir amb la masia de can Pere Mestre, a Can Pei, de propietat municipal, en constant procés de degradació constant en els darrers cinc anys.


La casa pairal dels Falç, a la Ribera, gelosament tancada i barrada des de que va morir la darrera persona de la família Dalmau ja fa una dècada, espera... què? Als terrenys de l’antic Flamboyant, que havien format part de Can Falç i que havien estat declarats zona verda i han estat requalificats per a l’edificació privada,  va pujant la paret de ciment de l’edifici de quatre plantes. A hores d’ara circula el que ha deixat de ser un secret: hi ha la idea – no se sap si amb projecte redactat amb més o menys discreció... – de traslladar la Biblioteca, provisionalment, a Can Falç construint a l’antic hort, un edifici de vidre... mentres no es fa l’edifici del parc de can Robert, si és que s’acaba fent. I també hi ha remors d’un aparcament subterrani sota l’antic Hort d’en Falç.  Pel seu significat històric i pel seu gran valor patrimonial Can Falç ni mereix ser un edifici en constant indefinició especulativa política ni cal destrossar el que queda de l’antic hort amb un aparcament ni el recinte amb un edifici de ciment i vidre. Per contra, caldria emprendre una rehabilitació del jardí, la glorieta i el xup transformat l’actual plaça dura, que es va pavimentar posant-hi de forjat l’antiga reixa del recinte.



 La Biblioteca i la situació de Can Falç són dos despropòsits que no mereixem i que demanen responsabilitat,  dedicació, informació i transparència  per part del govern local. Les infraestructures culturals de Sitges són deficitàries mentre que de propaganda n’anem sobrats.

(Una addenda. Aquest divendres al vespre hi ha convocada una reunió a l’Ajuntament en la que l’Alcalde vol explicar als membres de la Comissió de Cultura, entre altres,  les excel.lències del projecte Quàlia. Alguns dels convocats no hi assistirem. Després de l’allau mediàtica arran de la seva presentació pública al Pachà davant de quatre-centes persones considerem que ja no cal.  És a la Comissió de Cultura on cal informar dels projectes abans dels llançaments mediàtics. La desinformació i el secretisme com a norma no són la millor manera de procedir en termes de participació ciutadana. )


La fotografia d'un dels finestrals del pati de la Biblioteca és de Frèia Berg( 2008), així com la de les obres de can Falç (2010). La fotografia de la façana de Biblioteca és de 1936. El quadre de Santiago Rusiñol (1895) és part del paisatge desaparegut de Can Falç. 
| 4 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , , , ,
30 de set. 2010

Joan Triadú (nota d'urgència)


M'impressiona la mort de Joan Triadú. El cicle biològic té els seus ritmes indefugibles mentre que la història cultural és tota una altra cosa perquè assegura la immortalitat. Triadú forma part per nombrosos mèrits de la història cultural d'aquest país des de fa una cinquantena d'anys. Pedagog i crític literari, militant del catalanisme cultural i d'una fidelitat de pedra picada a la llengua catalana deixa una obra escrita valuosa tant pels mèrits intrínsecs - la modernitat, entre altres - com pel significat i la influència que va exercir en el seu moment.

D'entre tots els seus llibres en voldria destacar dos. L'un, l'Antologia de la poesia catalana 1900-1950 (1951), obra de referència insubstituible i veritable punt d'inflexió per a la poesia catalana del segle vint, ja que constitueix el balanç i l'enllaç de la poesia dels anys vint i trenta amb la de la postguerra. L'altre, La ciutat dels llibres (1999) una obra de crítica literària sobre les lectures imprescindibles. Vull recordar també els seus articles sobre literatura al suplement literari de l' Avui com a exemple de visió crítica, curiositat intel.lectual i indefugible mestratge. 

Si Joan Triadú hagués estat un ciutadà francès o italià pels seus coneixements, visió crítica i capacitat de treball hauria esdevingut un escriptor i un intel.lectual vinculat, posem per cas, a una editorial com Gallimard o com Feltrinelli. Una cultura sense estat i minoritzada dins de l'Estat que la domina sempre paga peatges suplementaris, un dels quals és la manca d'un sistema cultural d'una visibilitat i una influència equivalents al seu potencial humà. Triadú ha tingut una llarga vida i ens llega una obra que cal difondre i fer accessible en tota la seva magnitud perquè la nostra història cultural esdevingui, una vegada més, una història minoritzada i desconeguda per nosaltres mateixos.
| 2 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
4 d’abr. 2009

50 ANYS DE SERRA D'OR


Serra d’Or ha atorgat els Premis Crítica que concedeix cada any en les modalitats de literatura, assaig, teatre i literatura infantil i juvenil. Són premis de prestigi reconegut, perquè es concedeixen a obra publicada, exempts, per tant, de la competitivitat i de les polítiques editorials que sovint – no sempre – deterioren la imatge dels guardons. Els premiats d’enguany –Joan Triadú, Guillem Frontera, Joan Lluís Lluís, Hilari de Cara, Joan Ramon Resina, Antoni Simon, Giovanni Cattini, Josep M.Camarasa i Jesús Ignasi Català, entre altres – posen de manifest una vegada més la vocació cultural de la revista i l’exigència crítica dels jurats. La serreta que cadascun d’ells rep com a testimoni del guardó constitueix un emblema de reconeixement i de credibilitat que contribueix a enfortir la cohesió cultural dels Països Catalans, i ja són molts els noms propis que la llueixen.

La trobada d’enguany ha estat una nit d’especial importància perquè era la nit de la celebració del 50è aniversari de la revista. Serra d’Or és, fins avui, la revista de més durada ininterrompuda de les terres de parla catalana, seguida, segurament, per La Revista (1915-1936) . Al gran mèrit de la continuïtat de 1959 ençà, travessant temps i circumstàncies difícils en ple franquisme, cal afegir-hi el de l’ambició cultural, de la voluntat de servei, de la generositat i de la voluntat d’aplegar-hi tot el capital intel.lectual i humà d’unes quantes generacions en favor de la llibertat i del progrés de la cultura catalana.

Aquest és el gran llegat de Serra d’Or que hem celebrat i compartit amb alguns dels col.laboradors dels primers dies – Oriol Bohigues, Jordi Carbonell o Joan Triadú, entre altres –, amb molts dels que hi han pres part fins l’actualitat i amb el record dels absents, com el P. Maur M. Boix o Jordi Sarsanedas. Així ho han recordat en els seus parlaments el director de la revista, P. Josep Massot i Muntaner; l’abat de Montserrat, J.M.Soler i el Conseller de Cultura, Joan M. Treserres. Entre el milers de pàgines publicades hi transcorre una història de compromís i de plenitud juntament amb el propòsit de continuïtat. El suport atorgat a la revista per part de lectors, subscriptors, col.laboradors i amics de tota mena és el millor signe de reconeixement.

L’exigència de qualitat i la voluntat de continuïtat converteixen Serra d’Or en un producte irrepetible i imprescindible per a l’estudi i el coneixement de la història literària i cultural dels Països Catalans. El paper que va jugar des dels inicis amb la voluntat de dotar el país d’un producte cultural d’exigència i qualitat en llengua catalana en uns anys en què la continuïtat tenia valor afegit respecte el manteniment de la llengua va ser cabdal. En l’actualitat, Serra d’Or constitueix una peça imprescindible del sistema literari català, tant pel gran capital del seu contingut com per les aportacions crítiques dels escriptors i intel.lectuals que hi han col.laborat, una àmplia gamma de temes, de firmes i de posicionaments estètics.

Serra d’Or significa, avui, l’assoliment d’una construcció cultural que ha sabut situar-se en primera línia de cada època i de cada circumstància. Els cinc-cents noranta-dos números editats constitueixen l’inventari viu d’una realitat que ha integrat tendències, generacions, idees, noms, geografies, estètiques i tots els elements que configuren els indicadors de la història cultural construïda dia per dia amb la mateixa voluntat de rigor, excel.lència, obertura i comunicació que caracteritza la seva perllongada trajectòria. Els Països Catalans hi han tingut plena cobertura. Amb aquest bagatge, cinquanta anys més tard del moment fundacional, l’aposta per la cultura en totes les seves dimensions es renova amb la força i la convicció que ens permeten brindar pel futur de Serra d’Or, plenament situada al segle XXI.



Publicat a "El Marge LLarg", L'Eco de Sitges, 4 d'abril del 2009
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
26 de set. 2008

Celebració de l'Espai Mallorca

Hi ha projectes que, quan comencen, compten amb els millors auguris. Compten, també, amb l’entusiasme i la convicció dels qui els posen en marxa desmentint per la via dels fets inèrcies i pessimismes. L’Espai Mallorca, a Barcelona, n’és un. Es va crear fa deu anys gràcies al Consell de Mallorca, en una decidida actuació del llavors president de la Comissió de Cultura del Consell, Damià Pons. La col.laboració dels editors mallorquins, la dedicació dels successius directors de l’entitat i la voluntat de tirar endavant el que inicialment va ser un esplèndid fonament ha fet arribar a bon port el primer deseni d’una realitat ja ben consolidada.

Al llarg de la dècada per l’Espai Mallorca hi han passat tot tipus d’esdeveniments culturals i cívics que, vinculats a la realitat balear, han contribuït a projectar els productes culturals illencs i a enfortir el coneixement i els vincles entre les Illes i Catalunya.

La contribució de l’entitat a l’espai cultural dels Països Catalans ha estat exemplar i fonamental. Ha posat de manifest que hi ha una realitat creativa, cultural i cívica que ha trobat l’indret idoni per mostrar-se, per crear i fer créixer un públic. L’exposició que aquests dies omple els murs del local amb els noms de tothom que, d’una manera o altra, ha pres part en les activitats programades sorprèn per la varietat del nomenclàtor i per la quantitat ingent de feina feta. La visualització en bloc d’una dècada d’activisme fa respecte i fa il.lusió.

La commemoració que ha tingut lloc el vespre en què redacto aquest Marge Llarg ha estat la mostra més evident de l’enfortiment i la implicació d’artistes i escriptors mallorquins i catalans gràcies a aquet espai de trobada i de projecció. Entre els que hi eren físicament i els que hi apareixien virtualment no hi ha mancat ningú, els mallorquins de Barcelona i els de les Illes, i els catalans i el públic assidu i convicte. Ha estat una celebració autèntica en la que tothom teníem motius de felicitació i de reconeixement.

El vídeo que projectava les imatges gràfiques d’aquest primer deseni ens ha mostrat l’implacable pas del temps. Confesso que en veure les primers imatges de tal com érem he pensat que, segons com, deu anys són una part important d’una vida. I que en contemplar les imatges dels que hi són però ja no hi podran tornar no he pogut evitar el toc de la nostàlgia; la enorme humanitat d’un Jordi Sarsanedas, per exemple, m’ha fet enyorar-lo una vegada més.

L’Espai Mallorca ofereix tots els productes culturals de les Illes – llibres, música i art popular, principalment. És el lloc ideal per on trobar tots i cadascun dels llibres editats a les Illes, i val a dir que la professionalitat de les llibreteres és, a més, valor afegit. El bar acull tota mena de trobades, reunions i converses, des de les més cerimonioses fins les més informals. La cordialitat i l’eficàcia de l’equip que acomboia la casa fa que ningú no s’hi senti estrany ni aliè, i, manté una programació que reflecteix la vitalitat i la qualitat de la creació literària i artística illenques.

A l’Espai Mallorca hi he passat moltes estones d’aquests darrers deu anys. Per qüestions de veïnatge primer i per la pura voluntat de freqüentar-lo després n’he estat i en sóc força assídua. He assistit a molts dels actes, he participat en lectures, hi he presentat llibres propis i d’altri, hi he pres molts cafès i uns quants gintònics i hi he passat força estones llegint, escrivint o totes dues coses. Per a mi, i també per a molts altres, l’Espai Mallorca és una mena de casa de la literatura de model europeu en el que es produeix aquest meravellós aiguabarreig entre vida i literatura. És un lloc únic, acollidor i insòlit, i una experiència a importar i exportar. Alhora, és un indret que m’ha ajudat a conèixer molt millor Mallorca, la seva gent, l’obra dels escriptors mallorquins. És un dels meus refugis preferits en el que m’és possible sentir la plenitud de l’illa.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27 de setembre del 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
30 d’ag. 2008

Retrio al Cau Ferrat

Mentre llegeixo les opinions de Rieks Smeets sobre la dificultat de transmissió de les tradicions culturals en el món globalitzat escolto la versió jazzística dels Goigs del Vinyet gràcies a l’enregistrament que n’han fet Joan Pinós i Òscar Ferret al nou cedé Retrio al Cau Ferrat.

Smeets, que ha estat director general de Patrimoni Inmaterial de la UNESCO, ha fet aquesta declaració a la XXV Universitat d’Estiu d’Andorra focalitzant la globalització, l’escolarització, el poc contacte de les criatures amb la gent gran i la televisió com alguns dels factors determinants de la situació. Amb tot, senyala que hi ha països que utilitzen el poder mediàtic de la televisió per difondre la cultura popular. Penso que una de les claus és convertir els factors de perill en eines per guanyar el repte, i si les televisions, els medis globals i l’educació escolar apostessin, és a dir, creguessin en la cultura popular, la transimissió cultural trobaria vehicles contemporanis d’eficàcia difussora provada.


Les cançons que han gravat els músics de Retrio al Cau Ferrat pertanyen plenament a la cultura popular del país i de la Vila. Sovint han estat interpretades els darrers estius al programa cultural del Consorci del Patrimoni de Sitges. Al Cau Ferrat els de Retrio hi interpreten peces com la marxa de L’alegria que passa o la sardana La nit de l’amor, totes dues directament vinculades a l’obra literària de Rusiñol.


El cedé conté una mostra significativa del que avui dia és la cultura popular musical, des dels clàssics anònims, com El testament d’Amèlia, fins l’obra de músics contemporanis, com Paraules d’Amor de Joan Manuel Serrat o Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa. Hi figura música tradicional, com La Moixiganga de Sitges, Els goigs del Vinyet, La Muixeranga d’Algemesí o el Ball de Cintes, i dintre de la música popular d’autor, la sardana de La Santa Espina, de Morera i una peça singularment dramàtica, com la marxa fúnebre Viernes Santo en Camposancos, del mestre Gabriel Pallarès. Els intèrprets del Retrio al Cau Ferrat són els músics del grup Retrio, Joan Pinós al contrabaix i Òscar Ferret al piano i Pinyu Martí a la bateria. Amb la voluntat, provada, d’oferir música estable a Sitges actuen els estius al Cau Ferrat amb un repertori tan selecte com adient, com el recent l’enregistrament confirma.

Sorprèn la varietat de matisos i la intensitat expressiva d’aquest conjunt de peces musicals en versió jazzística en una interpretació que assoleix una gran qualitat d’interpretació. Cadascuna de les tonades i composicions s’adapta sense estridències al ritme que els músics imposen, sense perdre en cap moment les seves característiques inherents: la solemnitat dels goigs, de la Moixiganga i de la Muixeranga, la tensió dramàtica i melòdica de la marxa fúnebre de Pallarès, l’alegria festiva del Ball de Cintes, l’intimisme de Paraules d’amor, la tonada encomanadissa de Qualsevol nit pot sortir el sol, la malenconia del Testament d’Amèlia, la joia efímera de L’alegria que passa, les diferents tonalitats que expressen els sentiments de joia i estimació a La nit de l’amor i La Santa Espina… En totes elles la interpretació jazzística no és distorsió, sinó enriquiment i potenciació del llenguatge musical que els són propis.

Cal agrair al Retrio al Cau Ferrat el fet d’haver contribuït posar al dia, que vol dir fer present, la música d’Enric Morera, en especial la de L’alegria que passa. Morera és un dels músics més importants del seu temps, i llevat de les sardanes, es fa difícil aconseguir enregistraments de la resta de la seva interessant producció. La música del Modernisme va tenir en Morera un dels grans innovadors, i les anotacions musicals que va composar per a les obres de Rusiñol – L’alegria que passa, Oracions…- han restat gairebé inèdites fins fa ben poc. Fins i tot algunes de les reedicions han arribat a suprimir les anotacions musicals.

El Retrio al Cau Ferrat és una música coneguda i volguda que acompanya i que, a més, té el valor afegit de contribuir a la transmissió de la cultura popular musical de casa nostra i, per tant, d’haver-la fet una mica més universal.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 30.VIII.2008
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , , ,
1 d’ag. 2008

Carles Duarte i la memòria del somni. (A propòsit de "Als llavis duc una fulla de menta")

"Mediterrani com sóc, entenc la vida sobretot com a goig d’existir i com a voluntat de saber"
Carles Duarte i Montserrat


Mediterrani com es defineix, Carles Duarte lliura una part de la seva biografia en forma de memòries empeltades de somni. En l’obra literària de Duarte somni equival, des de sempre, a poesia, aquella “mirada commoguda al món”. El títol del llibre, Als llavis duc una fulla de menta remet a un vers que clou el volum. I cadascun dels Retalls de memòria de l’escriptor té el seu correlat en un poema escrit o relatiu a les circumstàncies que evoca, perquè la poesia, juntament amb el compromís, travessen tota la seva existència.

“Ens mirem el món des del que som”… La vida, la poesia, la lingüística i la política són els fonaments temàtics dels passatges que Duarte narra al llarg de catorze capítols. El gruix principal correspon a memòries testimoni que recorren la seva trajectòria professional des dels anys universitaris fins l’actualitat. Són, alhora, un repàs de la vida política, social i cultural de la Catalunya del darrer terç del segle vint. Experiència personal, records col.lectius, gestió política i presència cívica explicats des del compromís plenament assumit amb el país, la cultura i la llengua pròpia.

El capítol inicial, “L’alternança i el somni” se situa en el canvi de govern de Jordi Pujol a Pasqual Maragall i emmarca el to general del contingut. Duarte mostra l’opinió pròpia en els diversos temes, es tracti del Fòrum 2004 o “D’atemptats, enquestes i altres maldecaps”; el to del seu testimoniatge esdevé d’una contenció tant elegant com eficaç. La prolixa desfilada de personatges, amb índex onomàstic final, permet situar circumstàncialment alguns dels personatges més significatius del país: Jordi Pujol, Benet Ribas, Jordi Savall, Antoni M. Badia i Margarit, Miquel Roca Junyent o el seu mestre Joan Coromines figuren juntament amb d’altres que Duarte manté en la seva particular nòmina d’amistats personals, socials i literàries: Maria Kodama, Helène Dorion, Joaquim Triadú, Carme Cañadell, Antonio Hervàs Amezcua…

 La intervenció al Centre per la Conservació de l’Herència d’Athos, a Grècia; l’Escola d’Administració Pública de Catalunya; els premis Recvll i els estius d’infantesa a Blanes, les activitats culturals promogudes a l’Alguer, la recuperació del Palau Robert i les activitats de la Direcció General de Difusió i l’obertura dels jardins són alguns dels passatges biogràfics de Duarte en els que l’experiència i el testimoni individual s’entremesclen amb la vida col.lectiva. D’altra banda, el retrat de Joan Coromines o l’anàlisi de pensament polític de Jordi Pujol – amb Herder, pel valor de la identitat; Mounier, per la importància del personalisme, i el paneuropeisme pioner de Coudenhove-Kaleri- són dos capítols que depassen la memorialística i s’aproximen més a l’assaig.

“El compromís decisiu de la societat civil” i “La poesia, una mirada commoguda al món” són els passatges que mostren amb més aprofundiment l’escritor . El compromís ha estat des de sempre una de les característiques de l’actuació de Carles Duarte: amb el país, amb la llengua, amb la cultura, amb la societat, amb el nostre temps. L’orientació de les seves activitats des de 2003 es troba inequívocament vinculada amb la societat civil i la cultura: Fundació Lluís Carulla pel que fa a l’activitat professional; Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Amics del MNAC, Cercle del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, entre altres, en les que pren part des de la participació amb responsabilitats.

La poesia travessa els passatges de les memòries i tota la vida de Carles Duarte. El capítol que hi dedica és, en realitat, una mirada enrere i endins que arrenca dels anys d’infantesa, dels orígens familiars, dels anys d’estudi i desemboca en la seva prestigiosa obra literària. Publicacions, traduccions i treballs conjunts amb músics i poetes mostren la línia conductora que flueix en una obra profundamenta vocacional, acomplerta i oberta la que la tendresa, el somni i l’oblit en són els més importants substrats. Ho fa explícit amb uns versos que acoten el contingut general del llibre i esdevenen el contraretrat poètic de l’autor:

“No parlis amb l’excés,
sigues precís,
venera el goig d’anomenar.”


Publicat a "El Marge Llarg". L'Eco de Sitges, 26.VII.2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , ,
20 de jul. 2008

ON = cultura + comunicació


ON és cultura, oci i tendències. Amb un disseny atractiu i amb un contingut on queda demostrat que la cultura i el lleure es complementen amb la comunicació i la publicitat, ON apareix als espais públics de Sitges en format de revista de distribució gratuïta produïda per l’empresa de comunicació sitgetana Hydra Media, amb Santi Terraza com a editor.

L’editorial, que és una declaració de principis, manifesta que “ON acaba de néixer en un moment en què la llum és més intensa i fa un passeig per Sitges i Ribes, que mostrarà tot allò que veu a través dels seus ulls… Un passeig al costat d’ON és llegir continguts sobre cultura, oci i tendències de qualitat, amb col.laboradors joves, experts i amb moltes coses per compartir; és percebre una nova manera de veure la realitat cultural, la de sempre i la de les noves tendències; és descobrir nous artistes i noves propostes (…) Us convidem a fer un volt entre imatges i lletres, entre fotografiesi il.lustracions, entre sensacions i il.lusions. El resultat és una revista jove, fresca, que compta amb uns col.laboradors que han aportat qualitat i rigor en el tractament de la informació, amb un enfocament diferent per al lector i una nova perspectiva, que aporta profunditat sense perdre la immediatesa i una nova dosi de frescor…” Lídia Gàzquez, Joan Duran, Dani Serra, Vicenç Morando, Marta Figa, Marta Artigas i Gerard Coll són els autors de les col.laboracions.

ON és una aposta de comunicació ben diferent d’altres productes de distribució gratuïta, des de la idea fins el format. És una innovació de qualitat per a l’ús i consum del públic on es parla de fotografia i de poetes, del Ball de les Gitanes i del Corpus, de música i gastronomia, de cases d’americanos i d’arquitectura actual, dels esports de platja i de disseny…i on la publicitat i la informació hi tenen una presència constant i ben compaginada.

La revista es fa ressò de la Festa de la Poesia i de la tradició poètica de Sitges amb un article de Joan Duran sobre “El Sitges dels poetes”, en el que conclou que “és aquest aiguabarreig evocador que ha anat conformant, al llarg del temps, l’atmosfera simbòlica- i elevada a mite a través de les pàgines- on ens movem i que tenim com a patrimoni”. La idea de l’aiguabarreig, el simbòlic i el patrimoni és aplicable a bona part del contingut de la revista i al seu plantejament general. En el pla cultural i creatiu el simbòlic s’esdevé per acumulació, per la suma de temps, elements i factors que configuren un determinat imaginari. L’imaginari sitgetà és múltiple i potent, i ON es proposa anar-lo comunicant com a vaixell insígnia dels continguts.

ON és una aposta per una idea diferent de comunicació fonamentada en els diversos vessants de la cultura i del lleure, i, alhora, és un repte que mereix no només èxit, sinó continuïtat.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.VII.2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)