14 de des. 2008

NEARDENTALS A LES COVES



Es fa difícil imaginar el paisatge de quaranta mil anys enrere, quan davant de Les Coves hi havia una planura per on transitaven humans i bestiar. La mar parava força més enrere i Les Coves, on es podia entrar còmodament, aixoplugaven indistintament els uns i els altres. És quan els Neardentals vivien a Sitges, en aquest paratge llegendari que avui té tan poc a veure amb el que havia estat al Paleolític Mitjà.

A la Cova dels Musclos i a la Cova del Gegant la fauna era variada, segons que mostren les anàlisis paleontològiques: ratpenats de diverses menes, lirons, talps, conill, teixons, senglars, cabres, cèrvols, ases salvatges, rinoceronts, elefants, musaranyes, ratolins, llops, guineus, hienes, gats salvatges, lleopards i óssos, entre altres espècies; la descripció arqueofaunística és nombrosa. Hi havia, també, éssers humans que les devien habitar, que són els Neardental de Sitges.


Ha estat Edgard Camarós qui ha deixat memòria i documentació escrites sobre l’existència dels Neardentals al terme en un treball recentment publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans, guanyador exaquo del Premi Josep Carbonell i Gener de 1997. És un treball de divulgació rigorós i documentat en el que l’autor mostra l’amplitud dels seus coneixements i la voluntat explícita de retornar la investigació i el coneixement a la societat. Amb aquest propòsit Camarós investiga els Neardentals sitgetans i el seu entorn a partir de l’estudi de la mandíbula que, procedent de la Cova del Gegant, forma part de la col.lecció paleontològica que mossèn Santiago Casanova, soci del Grup d’Estudis Sitgetans, va lliurar a l’Arxiu Històric de Sitges el 1998. Al mateix temps, l’autor mostra un extens sistema de referències que posa de manifest que, malgrat que l’arqueologia és una ciència de no tan fàcil comprensió com pot semblar, el massís del Garraf i el terme de Sitges són indrets investigats i documentats profusament. No en va Camarós va expressar que, des de l’estudi i documentació de la mandíbula de La Cova del Gegant, Sitges ocupa un lloc preeminent en els debats científics sobre el Paleolític mitjà.

La mandíbula que van estudiar Joan Daura i Montse Sanz, juntament amb l’estudi d’una peça dentària trobada, igualment, a la Cova del Gegant determinen l’existència de Neardentals sitgetans. El jaciment de Les Coves adquireix, d’aquesta manera, una importància més que notable en el context d’estudis de paleontologia, dels que Camarós dóna compte detallat al terme de Sitges i al Massís del Garraf. Com van arribar aquestes restes a l’indret on foren trobades no és clar, però sembla que van ser l’aportació d’algún dels carnívors que hi sovintejaven. En qualsevol cas, el que queda clar és que, com estableix Camarós, “Sitges i el Garraf sembla que podrien haver estat zones privilegiades per a poder viure els Homo neardenthalensis”.

Després de tot plegat, i amb la voluntat de retornar el coneixement i la investigació a la societat, i també a la nostra societat local, queda preguntar-nos perquè el passat prehistòric de Sitges ens queda tan lluny, i les seves restes encara tan poc accessibles. Gràcies al treball d’Edgard Camarós ja ens coneixem d’una mica força més lluny.

Edgard Camarós. Neardentals a Sitges. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 2008. (Quaderns; 56)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 13 de desembre del 2008
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
13 de des. 2008

LES AMÈRIQUES DELS SITGETANS

De no haver estat pels anys de recerca, el rigor i la dedicació de David Jou i Andreu, la memòria del segle i mig llarg de l’aventura americana dels sitgetans s’hauria anat esborrant fins aquell moment en que la història desapareix deixant pas a la legenda.

Per sort, no ha anat així. Comptem amb una segona edició de Els sitgetans a Amèrica i Diccionari d’ “Americanos”, corregida i molt augmentada, fins el punt que fins i tot el experts consideren que, en realitat, es tracta d’un llibre diferent. Aquest va ser un dels punts de vista que el Dr. Lluís Costa, professor de la Universitat de Girona, remarcava en la presentació que en va fer el passat dissabte al Grup d’Estudis Sitgetans.



Un volum tan dens pot semblar d’àrida i difícil lectura. No és pas el cas del llibre de David Jou, tant per la distribució dels capítols – on un “Resum històric de Sitges” situa el lector en el context de referència, entre 1778 i 1936- com pel diccionari biogràfic que permet passar revista a la munió de sitgetans que van fer les Amèriques amb fortuna diversa.

S’hi explica i es documenta la via migratòria i la vida en terra americana i antillana dels que van tenir el coratge i la necessitat de deixar la terra natal cercant millor fortuna; s’hi detallen les vicissituds dels viatges, les activitats comercials, les societats mercantils, la importància dels vins locals per al comerç antillà – malvasia i moscatell…-. Es rastregen les passes dels sitgetans a Cuba a través de les activitats culturals, de lleure, patriòtiques i de beneficència que portaven a terme els centres catalanistes, el Grup Nacionalista Radical de Santiago, el Centre Català i el Blok Nacionalista Cathalònia de Guantànamo, l’Acoblament Sitgetà, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, així com la celebració de festivitats religioses, com la Festa del Vinyet. Es narra el retorn a la Vila, els americanos van importar costums, devocions – com el culte a la Virgen de la Caridad del Cobre-; es van reintegrar plenament a les societats recreatives locals – Prado i Retiro-; van deixar una forta empremta artística, urbanística i arquitectònica i van contribuir decididament al progrés de la Vila. Al llibre de Jou es manifesta amb tota evidència la justificació del tòpic que el 1900 afirmava que qui veritablement havia portat el progrés i la modernitat a Sitges era l’illa de Cuba…

Un dels capítols més interessants és el que descriu les guerres de la independència hispanoamericana, especialment pel que fa a Cuba. La divisió existia també entre els sitgetans, a una banda els independentistes, amb el general Josep de Miró i Argenter i el general Bartomeu Massó, i a l’altra la llarga lista d’espanyolistes que van lluitar a l’exèrcit espanyol i als batallons de voluntaris.


El Diccionari d’“Americanos” constitueix el gran repertori biogràfic dels que s’han pogut documentar dades, biografia, activitats i sovint, imatges gràfiques. Exemplifica i il.lustra què van ser les Amèriques per als sitgetans d’un en un i fil per randa, on cada vida és una aventura personal. És la concreció de la microhistòria en un miler de vides que van passar deixant empremtes de relleu divers i que ara, recobrant actualitat gràcies al llibre de Jou, esdevenen immortals perquè no se’ls perdrà més el nom i la mena.


Dos dels molts mèrits de Els sitgetans a America i Diccionari d’ “Americanos” són, d’una banda, les fonts documentals, i d’altra, la voluntat exhaustiva pel que fa al marc geogràfic i l’imaginari sitgetà. Jou ha manejat un conjunt de fonts documentals pràcticament inèdites, com són els arxius i papers familiars dels Almirall, Amell, Àrias, Bartés i Marsal, Julià i Ribas, Massip i Nin, Morando i Grau, Robert Gorgas, Sunyer i Carbonell i Vidal i Robert. Juntament amb els fons documentals dels arxius històrics de Sitges, Vilanova, Arxiu de Protocols de Barcelona, Arxiu Parroquial de Sitges i Archivo Histórico Nacional de Madrid configuren un cúmul impagable de dades contrastades i valuoses.


L’altra característica és la seva voluntat exhaustiva, cosa que converteix el seu autor no només en un historiador consolidat i exemplar, sinò que erigeix l’obra en un model. Tant de bo arreli en les poblacions catalanes de característiques similars a la de Sitges pel que fa a l’emigració i relació amb les Amèriques, perquè no es perdi la memòria d’un dels capítols més complexos i brillants de la història de la Catalunya moderna i contemporània.



David Jou i Andreu. Els sitgetans a Amèrica i Diccionari d’ “Americanos”. Aportació a l’estudi de l’emigració catalana a Amèrica 1778- 1936. 2ª edició. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 2008. (Sèrie Major; 3)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 6 de desembre del 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
4 de des. 2008

"Cada castell i totes les ombres"

Hi ha llibres que es devoren. Una vegada començats es fa difícil deixar-los i quan s’acaben deixen el regust de brevetat, encara que en realitat facin les quatre-centes pàgines. Cada castell i totes les ombres, Premi Sant Joan de la Caixa de Sabadell 2008, és la darrera novel.la de Baltasar Porcel. La seva lectura és un exercici d’avidesa i un plaer al llarg del qual es travessen els atzars de la vida conjurats en una trama que aquesta vegada és de final feliç.

És una trama que abasta vides i hisendes, éssers afortunats i desafortunats de tota mena, homes d’èxit i homes grisos, gent de despatx i éssers de terregada, un retaule de la condició humana on res no és exclòs i on tot obeeix a les lleis de l’existència, tan simples i tan complexes alhora. La gran metàfora dels triomfs i dels fracassos, sempre relatius, s’il.lustra amb les imatges dels castells que s’enlairen i de les ombres que els precedeixen i els envolten. Fins aquí es tractaria d’una novel.la de guió convencional. Però en Cada castell i totes les ombres, com en tota la narrativa de Porcel, no hi ha lloc per a narracions planes. Els éssers són complexos, la jungla dels negocis se salva per la passió per l’art, l’ambició deixa pas als sentiments, la tendresa s’entreveu enmig de les fatalitats.

Dos protagonistes emergeixen en el retaule magmàtic de la ciutat de Barcelona i els seus barris i entre la massa social que configura la ciutat. Els trajectes que fa en metro un dels dos són excusa per a una descripció fotogràfica gairebé hiperrealista de la fauna humana que hi circula. Els barris perifèrics es concentren en un de sol, Rei Conqueridor, que s’esfondra emulant El Carmel barceloní. Pedralbes és Pedralbes; Gràcia és Gràcia.

Dels dos personatges naturalment antagònics que el atzar fa creuar-se a pler, l’un és empresari d’èxit, enriquit per negocis familiars i aliances matrimonials. Viu envoltat de luxe, amb una família que li és més aviat aliena i té un home de confiança que resol, eficaç i discret, qualsevol intríngulis que el pugui perjudicar. L’altre és un exprofessor de secundària que ha esdevingut funcionari alliberat de partit i que aspira a un lloc a la llista electoral per obtenir escó al Parlament de Catalunya. Té per companys de fatigues un diputat gris i vividor i un secretari d’organització intrigant, manifasser i enriquit a base de negocis opacs.

L’atzar situa aquests personatges i els que es troben a les seves respectives òrbites en diversos contextos en els que, en cosa de tres dies, canvien el destí que aparentment els pertocava. L’acció és densa, i l’escriptura de Porcel encerta de ple cadascun dels registres narratius, es tracti de descripcions – fins i tot, emulant la prosa de Josep Pla- o de reflexions – especialment les referents a les arts, a la pintura, als artistes.

A partir d’uns fets inicials la trama s’expandeix i es perllonga a manera de cercle, arribant fins els ancestres, a les Terres de l’Ebre, a la guerra civil i els odis que va encendre, a la vida obscura de les classes populars barcelonines, a les tragèdies íntimes, a la transició política i els seus protagonistes – López Rodó, Felipe González, Jordi Pujol…-, als intel.lectuals de sempre, orgànics o no, retratats fins a la caricatura. El cercle, finalment, es clou, canviant la fortuna dels uns i l’estatus d’uns altres.

Cada castell i totes les ombres és una obra que culmina la darrera producció narrativa de Porcel iniciada amb El cor del senglar, amb la que guarda algunes analogies – la protagonista femenina, el fidel servidor- , i continua amb L’Emperador o l’ull del vent – on la dualitat dels protagonistes arriba a extrems de possible confusió-. És una narrativa oberta, potent; valenta pel que té de referent amb la contemporaneïtat; universal per la seva ambició i per la seva qualitat.

La diferència amb l’obra publicada fins ara és el que Porcel planteja. Perquè, més enllà del desenvolupament de la trama, de les descripcions brillants i de les reflexions suggerents i profundes, existencials, el riu sempre és el mateix amb aigua diferent i l’atzar, o la vida, són més benignes del que sembla.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29 de novembre del 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
25 de nov. 2008

Obama i la senyora Rosa Parks


El triomf electoral de Barak Obama i la seva propera presa de possessió de la presidència dels EUA ha fet córrer uns quants acudits racistes. D’aquells que s'expliquen amb la boca petita per allò del políticament correcte, que es pronuncien amb gest de transgressió i que, en qualsevol cas, són indicatius. Denoten que encara hi ha qui creu que el to de la pell mereix ser objecte del sarcasme burleta i del menyspreu atàvic i d'un més que dubtós sentit de l'humor.

És per aquest motiu que he recordat la dignitat que la senyora Rosa Parks va mantenir un dia d'hivern de 1955 a Montomery, Alabama. L’1 de desembre de 1955 Rosa Parks no va voler cedir a un blanc el seient d’autobús que ocupava i desplaçar-se als seients del darrere, tal com el conductor li manava. Aquest gest li va costar un judici i un arrest. Això passava quan els negres dels EUA no gaudien de la plenitud dels drets civils ni de la igualtat racial.

Els fets van desencadenar la reacció de la comunitat afroamericana local, en la que destacava el jove predicador i doctor en teologia, Martin Luther King. Els fets de Montgomery compten en la biografia del que llavors era un jove líder en la lluita pels drets civils. El boicot de la comunitat negra als autobusos públics va durar més d’un any mentre que la presa de consciència sobre aquesta modalitat de discriminació racial es va anar estenent pel país. Finalment la Cort Suprema dels EUA va derogar la segregació racial als autobusos públics, per inconstitucional. Va ser una lluita llarga i costosa, com tota la lluita contra la discriminació racial, però els fets de Montgomery originats per la digna negativa de la senyora Parks van constituir una fita cabdal. El que havia començat com una acció testimonial va acabar en l’esclat d’un tram cabdal en la lluita pels drets civils dels negres dels EUA.

Després de l’arrest la senyora Parks va topar amb dificultats de tota mena. Va haver de canviar de residència diverses vegades. A Montgomery cosia roba. A Detroit, on finalment va anar a raure, continuà amb la costura fins que al cap d’uns anys va canviar els teixits per una oficina. Es va jubilar als setanta-cinc anys sense parar de lluitar per la causa dels seus. Una de les darreres fotografies la mostren riallera i satisfeta al costat del president Bill Clinton quan li va ser concedida la Presidential Medal of Freedom el 1999.

La senyora Rosa Parks (1913-2005) és reconeguda als EUA com la Mare dels drets civils. Va ser honorada per tota mena d’estaments del país els darrers anys de la seva vida, i va morir als noranta-dos anys. Una de les persones que va prendre la paraula als funerals va ser Condolezza Rice, que va reconèixer que sense el gest de la senyora Parks ella no hauria esdevingut Secretària d’Estat dels EUA.

I, segurament, tampoc Barak Obama hauria esdevingut President electe. Una de les coses més extraordinàries del seu triomf ha estat la constatació del canvi social que ha permès que en un país on fa cinquanta anys la segregació racial era en plena vigència hagi elegit el primer president de raça negra. Així ho han remarcat la premsa nordamericana i mundial dels dies posteriors a la seva elecció. El Daily Telegraph concreta: “… ha estat impossible no sentir que alguna cosa realment profunda havia canviat. Si més no, el pitjor capítol de la història americana – un capítol que comença fa més de tres-cents anys, quan el primer vaixell de esclaus atracava a les colònies britàniques nordamericanes- acaba de finalitzar.”

També aquestes dies els negres nordamericans s’enviaven un missatge de text i d’esperança: “Rosa es va quedar asseguda, perquè Martin pugués caminar. Martin va caminar, perquè Barak pugués córrer. Barack corre perquè els nostres fills puguin volar.” La dignitat i el compromís en la lluita contra la segregació racial i els sacrificis han servit per això.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 22 de novembre del 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
19 de nov. 2008

Bigotis per MOVEMBER


Per bé que la salut és un tema de vida quotidiana, sovint ens calen referents per recordar-ho… i obrar en conseqüència. Les campanyes genèriques recorden cíclicament la necessitat de prevenció i d’informació, perquè mai no n’hi ha prou i perquè, malgrat això, la naturalesa humana és fràgil. Per aquest motiu la lluita contra la malaltia és una lluita constant. I, en temes de salut, la masculina no és cap excepció.

La lluita pren formes diverses i de vegades amables, humorístiques i fins i tot festives, com MOVEMBER. MOVEMBER és una denominació que sorgeix de “moustache”, que vol dir bigoti, i “november”, l’onzè mes de l’any. I és que durant el mes de novembre tot un seguit de senyors prèviament inscrits en un registre i amb una fotografia que mostra el seu rostre completament afaitat es deixen voluntàriament els bigotis fins el darrer dia del mes en què, en una gala de clausura per a la recaptació de fons, es proclama l’ “Home de MOVEMBER” de l’any. Tot i el caràcter festiu de l’esdeveniment, la causa està directament relacionada amb la salut masculina, perquè es tracta de recaptar fons per a la lluita contra el càncer de pròstata i, alhora, d’incrementar la sensibilització, la informació i l’educació sobre salut masculina. És tot un mes de campanya activa i visible.

La realitat que descriuen les estadístiques és contundent. Cada any es diagnostiquen més de 13.500 casos de càncer de pròstata a l’Estat espanyol, el segon de més incidència social. En moren cada any 5.900 homes, una xifra similar a la de les dones que moren per càncer de mama. Es calcula que un 60% de població masculina desenvolupa en vida la malaltia.

De Catalunya estant l’entitat associada, organitzadora i receptora de la recaptació de MOVEMBER és la fundació FEFOC, constituïda el 1996 amb les finalitats de contribuir a l’educació pública i a la informació sobre el càncer i donar suport a la formació continuada dels professionals de la salut. FEFOC compta amb una llarga i prestigiosa trajectòria de suport, formació i informació i cooperació, dirigida pel Dr. Jordi Estapé qui, per cert, també contribueix a la causa de MOVEMBER de la manera més visible, és a dir, amb el seu bigoti. La fundació dedicarà els beneficis obtinguts a estendre els grups de suport als malalts i les seves famílies, a augmentar la producció de materials educatius i a incrementar el coneixement sobre què és el diagnòstic precoç i la investigació psicosocial. Des d’aquí hi donen suport en tant que patrocinadors o col.laboradors entitats tan diverses com la sala de festes Luz de Gas, on tindrà lloc la gala MOVEMBER 2008 el darrer dia del mes, Bic, Estrella Dam, La Pelu o la cadena empresarial Catalan Perruquers, entre molts d’altres.

MOVEMBER és una actuació conscient i solidària. Posar esperit lúdic i creativitat a una causa noble com aquesta és, a més, d’un mèrit notable. Canviar el rostre a la salut masculina amb un toc d’humor i de glamour converteix aquesta lluita, que té molts fronts, en un esdeveniment amigable. Però el que és més important són els resultats de debò, els que es poden aconseguir recaptant fons per paliar, esmorteïr i reduir tant com sigui humanament possible a la gran epidèmia contemporània que és el càncer. La causa ben bé s’ho val.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
11 de nov. 2008

Mercè Rodoreda a Sitges


Consta que Mercè Rodoreda ha vingut a Sitges una sola vegada, i per un motiu ben especial: l’estrena de l’única obra de teatre que va veure representada en vida. Era l’any 1979, quan en el marc del XIIè Festival Internacional de Teatre de Sitges que dirigia Ricard Salvat la dramaturga Araceli Bruch va posar en escena L’Hostal de les Tres Camèlies, un drama d’interiors i de passions de tall aparentment costumista.

El Teatre Prado estava ple de gom a gom perquè l’ocasió s’ho valia, i perquè Rodoreda ja era reconeguda com la gran escriptora que és. Estava en plena activitat. Feia cinc anys que havia publicat Mirall trencat i l’any anterior havia sortit Semblava de seda i altres contes. L’any de l’estrena teatral havia aplegat la narrativa breu a Tots els contes i l’any següent sortien dos dels seus llibres més extraordinaris, la novel.la Quanta,quanta guerra i les proses poètiques de Viatges i flors. Es trobava al cim de la glòria però no s’hi adormia gens, perquè en morir quatre anys després deixava producció inèdita i llegava a l’Institut d’Estudis Catalans el seu arxiu on, entre altres papers, conservava els poemes que mai no havia publicat.

Durant la vetllada teatral la vaig tenir al costat, ella en una llotja i jo a l’altra, i crec recordar que vaig mirar més estona a cua d’ull que no pas a l’escenari. Era menuda, d’aparença fragilíssima, vestia de negre, el cabell blanc d’una elegància impol.luta. Ella mirava endavant i semblava seguir amatent l’evolució de l’obra, però no puc dir que en cap moment hagués fet algun gest d’entusiasme, d’aprovació, de distensió. No era estirada, però es mostrava entotsolada i distant. Però m’atreia molt més el posat i el capteniment d’aquella dona menuda, vestida de negre, múrria en el seu silenci i no sé fins a quin punt satisfeta del que veia, que no pas les anades i vingudes, els diàlegs i els mutis dels actors. Fins que l’obra va acabar, i llavors van esclatar els aplaudiments a doll, els llums encesos, la gent girant-se per mirar amunt cap a la llotja on ella somreia tímidament, amb aquella naturalitat, com si tot hagués estat el més natural del món. La tenia al costat i sé que vaig felicitar-la; ella va respondre que gràcies, i li vaig fer un petó a cada galta estrenyent-li la mà, uns ossets. Quanta vida interior, quanta energia continguda, quina saviesa oculta i profunda que tenia aquella dona!

No la vaig veure més, però vaig continuar llegint-la amb voracitat i amb ganes d’aprendre què és el que fa que una dona esdevingui una escriptora com ella.

Ara, amb motiu del seu centenari, el Grup d’Estudis Sitgetans organitza un cicle que amb el títol de Mercè Rodoreda i el seu temps, 1908-1983, amb una exposició fotogràfica, Mercè Rodoreda, la seva obra i el seu temps i dues activitats literàries. La una, el dissabte dia 8 amb la conferència de Marta Nadal sobre La narrativa de Mercè Rodoreda; l’altra, el dissabte dia 15, amb una introducció a la seva obra poètica i una lectura de poemes a càrrec de Teresa Costa-Gramunt, Joan Duran i Ferrer, Cèlia Sànchez-Mústich, Susanna Rafart i l’autora d’aquesta columna. El programa és atractiu pel que té de resituar l’obra de Rodoreda en uns paràmetres de lectura adients al món d’avui, en els quals l’escriptora no només aguanta sinó que continua estant en primera línia. L’exposició de fotografies, que es poden contemplar a l’Espai Cultural Pere Stämpfli entre el 8 i el 23 de novembre, per a la que s’ha comptat amb la col.laboració de la Secció Fotogràfica del GES i de la Fundació Mercè Rodoreda, és una mostra en què iconografia i paisatge expliquen la vida de l’escriptora i la Barcelona del seu temps de joventut, una de les bases i fonaments de la seva extraordinària narrativa.

L’homenatge a Rodoreda que li dedica el Grup d’Estudis Sitgetans, amb la voluntat de compartir l’admiració i la difusió de l’obra de l’escriptora és una mena de segona i definitiva estada, perquè Mercè Rodoreda hi té guanyat el públic de lectors amics.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 9 de novembre del 2008
Publicat a Recvll, novembre del 2008




| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris:

Avui compliria cent anys


I estaria esplèndida. Envoltada de flors, dels seus llibres, de totes les traduccions que se n’han fet, de cartes i targetes de felicitació, de micròfons de ràdio, flàixos, càmeres de televisió. Vestida de negre, les cames convenientment creuades, potser fumant el cigarret que amb motiu del dia li hauria estat permès. Esplèndida.

El centenari d’una escriptora tan singular que no ha passat pel silenci del purgatori postmortem i que encara mou passions s’ha celebrat no sé si amb gaire solemnitat, però amb autèntiques ganes. Hi ha hagut ganes i convicció per part dels rodoredians de tota mena, dels actors, dramaturgs i cineastes, dels escriptors i dels lectors que han actuat cadascú des del seu àmbit amb una fidelitat a ultrança i amb la voluntat de no deixar res per verd. També n’hi ha hagut per part dels editors que, per una vegada que hauria d’assentar precedent, han equilibrat l’oportunitat de l’avinentesa i la rendibilitat, per bé que falta veure encara com aniran les publicacions del centenari i l’edició de les Obres Completes… Més enllà de la programació oficial, han proliferat iniciatives de tota mena dins i fora del territori dels Països Catalans amb les intervencions institucionals de l’Institut d’Estudis Catalans, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Lull, així com les de molts altres agents i entitats que treballen en el medi cultural en molts altres àmbits i condicions.


Rodoreda atreu. Ella, que ho sap, ho accepta encantada de la vida i del destí que, finalment, ha deixat de ser-li advers. Si hagués viscut fins avui, no sé si li haurien donat el Nobel, però a hores d’ara, tant és. Rodoreda s’ha guanyat el públic lector universal a pols, com es va guanyar el públic lector dels Països Catalans amb aquella tenacitat no exempta d’una murrieria molt femenina que li va valer per afrontar el sostre de vidre que la condició de dona, escriptora en català i exilidada li havia imposat. Impertèrrita per fora, un volcà dintre seu, tot un caràcter i una vocació literària en el constant aiguabarreig d’una vida fascinant i una obra que ha esdevingut un monument literari.


Per molts anys, Mercè!



Publicat a Recvll (Blanes), octubre 2008


| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:

La fàbrica d'il.lusions



Quinze anys ininterromputs d’entusiasme, sacrificis, esperances i il.lusions i un llarg cartell de lluïment culminat amb un esplèndid 4de8 és el balanç de la Jove de Sitges en aquest any de commemoració. El seu és un historial exemplar i brillant que es correspon amb moltes hores d’assaigs i amb esforços de tota mena. El resultat mostra que la combinatòria d’esforç i d’il.lusions ha valgut la pena, perquè la realitat incontestable és que a la vila hem aconseguit consolidar la Jove de Sitges.

Amb el títol de La fàbrica d’il.lusions. Jove de Sitges (1993-2008) Jordi Dólera i Santi Terraza han presentat fa vuit dies el llibre que, entre la crònica documentada i la vivència emocional, narra el dia a dia de la Jove situada en el context casteller de la Catalunya contemporània i en la tradicio castellera sitgetana. Avui, que coincideixen la Diada de la Colla i la Nit dels Premis Sitges, Dólera i Terraza reben el XXII Premi Jofre Vilà Folklore de Sitges.

El que veiem any rere any al llarg de la temporada castellera, amb un calendari d’actuacions establert que ha convertit el fet casteller en tradició consolidada, s’explica en aquesta obra que, sense renunciar al reportatge documental narra la crònica de quinze anys d’existència sense estalviar detalls del trajecte recorregut. És una lectura que enganxa per diversos episodis, sigui la història del fet casteller a Sitges, la formació de la Jove; els seus inicis narrats pas a pas, amb la tria del nom de l’entitat, la del color de la camisa i la de l’escut; l’ennumeració de les places amigues, des del Cap de la Vila a Vitoria-Gasteiz, o els fets i incidències més rellevants de les actuacions. I, com a punt culminant, el capítol dedicat al 4de8, el passatge sobre “La tarda més màgica” fa reviure l’ambient i les emocions d’aquella actuació memorable…És, alhora, un llibre ben escrit, amb titulars que fan d’esquer, amb informació ben dosificada, amb reportatges fotogràfics presentats a manera d’història visual i amb un interessant apartat estadístic que permet un recompte complet d’actuacions i de modalitats castelleres.

L’obra de Dólera i Terraza fa palès que darrere la festa, el lluïment de les actuacions i més enllà de les celebracions hi ha una organització de tall modèlic que posa de manifest un fet important, tant per a la Jove com per a la cultura popular en general, com és la possibilitat de fer el salt qualitatiu cap a una nova i moderna estructura associacionista. La Jove ho ha aconseguit de fa temps, i això li permet jugar amb totes les possibilitats de lleure, participació i projecció que ve exercint. Fins el punt d’assolir “una imatge atractiva per arribar a nous sectors socials” i fer bandera de la voluntat d’implantació social per mitjà d’un pla d’actuació concret.

S’ha dit que “la Jove és hereva de la tradició castellera de Sitges”. Ho ha demostrat amb contundència i sense defallir. Forma part del patrimoni de cultura popular perquè s’ho ha guanyat a pols. És una entitat de referència i centralitat en el context associatiu de Sitges. És un patrimoni viu, modern, creixent, i un dels indicadors de la salut de la nostra societat civil i de la nostra vitalitat associativa i cultural. Amb quinze anys esplèndids, la Jove és un preuat capital sitgetà que mereix una llarga vida, plena de força i d’il.lusió, perquè els seus èxits i el seu prestigi ho són de tots.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, octubre 2008

Raimon, poeta

Escoltar Raimon actuant com un poeta al costat d’altres poetes va ser una de les novetats de les VIII Jornades Poètiques que organitza l’Associació Col.legial d’Escriptors de Catalunya. No és que no se sabés de la seva vinculació a la poesia. Gràcies a ell, Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi i Salvador Espriu, entre altres, han passat del llibre al pentagrama, i de la lletra impresa a l’ipod. Raimon ha popularitzat els poetes clàssics i contemporanis amb una extraordinària sensibilitat musical i amb la gran força de la seva interpretació amb una entonació que cobreix tots els matisos. Veles e vents (March), Les cançons de la roda del temps (Espriu), So qui so (Joan Timoneda), Desert d’amics (Jordi de Sant Jordi) o Inici de càntic en el temple (Espriu) són uns quants dels grans títols de les cançons composades i interpretades amb les lletres de poetes catalans de tots els temps. Més enllà de ser músic i cantant, Raimon és un expert en aquesta matèria.

Però aquesta no va ser, per un vespre, la seva actuació. Es tractava d’escoltar un Raimon sense música, cosa que, en principi semblava un impossible. Ben al contrari, Raimon va fer emergir el poeta que és per recitar els versos que ha escrit al llarg dels anys i que, fins ara, no coneixíem sinó en versió musicada. Tant és així que més d’un dels assistents no podia prescindir del record de la melodia de cançons que, Com un puny o A Andreu Alfaro, integren el seu més representatiu repertori.

D’entre totes les seves cançons, Raimon va triar alguns dels poemes que ha dedicat a ciutats i persones que estima. Són poemes nascuts de les més diverses circumstàncies – Barcelona febrer de 1971, on parla d’un matí lluminós i dels grisos…- , i que abasten records, amistats, amors i homenatges. N’hi va haver per a Joan Pere Viladecans – Com una mà-, per a Mompou – Pensament-, per al seu gran amic i mestre Joan Fuster – Lector de poesia-, per a l’estimat i admirat Salvador Espriu – La mar respira en calma-, per a Antoni Tàpies – Terra negra-, per a Joan Miró – Joan Miró en el record-. En el darrer, escrit en dates recents i dedicat a la seva mare, i que porta el títol de Primer de Maig de 2008, es va permetre la lleu llicència d’entonar en versió popular una estrofa de La Internacional

Raimon, poeta, recita amb veu modulada, llegint, amb una tonalitat ben diferent de la que escoltem en el cant. Escoltar-lo és retornar al poema en el seu estat inicial, nu, sense altra musicalitat que la pròpia de les paraules, els versos, les estrofes. És retornar, també, al valor de la paraula per si mateixa, sense altres atributs que la dicció poètica del seu autor. Ell, que és expert en la saviesa de l’ofici, va fer un tria que abastava més de quatre dècades de dedicació, una vida artística i humana viscuda amb la plenitud de la sensibilitat, de la intel.ligència i de la solidaritat.

Raimon és un home que ha viscut la història personal i la col.lectiva a plena consciència, amb risc i amb tota la força de les seves conviccions. De tota aquesta experiència n’ha extret la poesia que, després, ha revestit de cançó. Els poemes de la vetllada ens van mostrar un Raimon poeta, un vessant implícit, però manifest, del cantant intel.lectual i humanista, compromès i fidel. És el Raimón cívic i líric que, per una vegada, va optar pel llenguatge pla de la paraula poètica en la que també hi rau una intrínseca musicalitat.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, octubre del 2008

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
24 d’oct. 2008

Geografies literàries



Viatjo acompanyada. Sovint, amb Josep Pla i Baltasar Porcel, Claudio Magris i Lawrence Durrell, Rilke i Santiago Rusiñol, Joseph Roth i Susanna Rafart. Amb Pla he recorregut les seves escales de llevant, París, França i Itàlia en trajectes de calendaris sense dates, d’una esplèndida atemporalitat en la que triomfa la capacitat d’evocació que l’escriptor fonamenta en una escriptura de pedra picada.


Amb Porcel he viatjat per Les Illes, encantades i pels onatges tumultuosos i passionals de la Mediterrània de totes dues ribes. La seva és una Mediterrània amb rerepaís, en la que Granada o els pintors del Quattrocento hi tenen tanta presència, i tan justificada, com Djerba o Istanbul. I, encara, a la Provença de El cor del senglar, on tantes vegades he cercat la casa d’Emaur Jano…

Santiago Rusiñol m’ha acompanyat pels indrets parisencs de Montmatre i l’Ile-St.Louis, per l’Alhambra, el Generalife, el Sacromonte, Córdoba, Mallorca…Amb ell he anant sovint a Itàlia: a Pisa i Florència, a la Roma de les vil.les dels jardins. Fins i tot m’hauria deixat portar a l’Argentina i l’Uruguai si m’hagués decidit a travessar l’Atlàntic un estiu de maltempsada.

Claudio Magris m’ha guiat per Trieste, que és una Viena amb mar, i per arreu de l’Europa central banyada pel Danubi, fins que l’ancestral solemnitat i del riu es perd en les darreres escorrialles. M’he deixat conduir per Rilke de París a Toledo, de Schwabing a Muzot, de Rússia a l’illa de Capri. He seguit les passes de Fernando Pessoa per Lisboa, des del Martinho de Arcada fins el carrer que té el fil de l’horitzó com a punt de fuga. Joseph Roth m’ha dut a les ciutats blanques del sud de França, per la Mitteleuropa dels Habsburg i pels carrers de Berlin. Evocant Else Lasker-Schuler vaig divagar per Jerusalem l’any del Bimil.lenari i, un passatge de la Bíblia em va fer cercar la tomba de Raquel cercada d’ametralladores. Susanna Rafart m’ha dut a les illes gregues, a la Mediterrània de Les tombes blanques, fins arribar a la platja dels jueus, a l’illa de Rodes. Només els ulls i el cor dels poetes són capaços de veure la bellesa i la tragèdia de les vides ocultes per la façana de la barbàrie turística.

Tots aquests, i d’altres, han estat els meus acompanyants. En vaig parlar amb altres escriptors viatgers fa uns dies a Tarragona, a les converses sobre La ploma circular: literatura i viatges, organitzades per la Institució de les Lletres Catalanes i coordinades per Susanna Rafart. Les aproximacions als territoris de la literatura es van fer des d’angles diversos, en els que la conferència inaugural de Baltasar Porcel – escriptor que ha incorporat el viatge a l’essència de la seva narrativa- va situar-ne punts de partida sense límits. Es va tractar de les edicions i gèneres, dels models de viatgers i d’escriptures, de la relació entre la literatura de viatges i l’autobiografia, de la incursió en territoris artístics, dels passeigs per la vida i per la mort.

Sovint penso que la literatura és el territori de l’absolut. El viatge metafòric o real és una part important de la seva essència. Penso, també, en una de les idees més compartides a les converses de Tarragona, que situa la literatura de viatges en el territori de la transversalitat creativa. Els llibres de l’editorial Minúscula, que edita amb cura, saviesa i convicció Valeria Bergalli en són un bell exemple.

Ara que escric des de lluny, sento una vegada més que la literatura és un territori tan real com les geografies que habitem.


Tenerife, octubre del 2008
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, octubre del 2008
| 2 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
13 d’oct. 2008

Arts sòlides o líquides?



Després de tots aquests segles de fosca i de martiri,

quasi engolida del tot la postmodernitat,

superades les avantguardes artístiques

per mitjà de l’exposició pública

d’animals morts i excrements empotats,
refusada bona part de la filosofia humanística, sí,
ja hauríem de saber que la civilització
no és obra de l’home, sinó un joc pervers
amb el qual es diverteixen les divinitats,
rifant-se la nostra sort, la nostra tragèdia,
el destí impossible, inexistent com els miracles.


Pere Joan Martorell, “Conferència”. Dansa nocturna (2007)



El setè títol de la col.lecció Argumenta planteja amb voluntat de debat l’estat actual de l’art contemporani de 1975 ençà. Argumenta és una col.lecció dedicada a la síntesi i anàlisi crítica dels diversos àmbits que configuren la realitat actual. És una col.lecció sòlida en temps de liquiditat; ha fet una aposta en favor dels crítics, experts i assagistes joves, ja que la major part dels col.laboradors han complert tot just els quaranta, i té com a objectiu estimular el pensament i la reflexió del present amb voluntat de prospectiva. Des d’Argumenta, l’editorial El Cep i la Nansa aposta per la creació i pel debat crític des de la perifèria i des de l’excel.lència editorial consolidada.

Arts sòlides o líquides? Les arts visuals als Països Catalans (1975-2008), volum coordinat per Rosa M. Isart i Anna Lleó, posa en valor el llenguatge contemporani apostant pel concepte d’arts visuals en lloc d’utiltizar termes convencionals. L’encert rau en l’abast i caràcter obert del concepte. Les arts visuals comprenen no només les arts plàstiques sinó els llenguatges artístics nascuts o consolidats al llarg del segle vint, des de la fotografia i el cinema al net art. El caràcter obert del concepte inclou l’alteritat de l’art, és a dir, la participació de l’element contemplatiu que és l’espectador – que en cap cas s’ha d’assimilar al concepte mercantilista de “consumidor”.


El volum s’articula en tres parts. L’entrada correspon a la síntesi dels panorames de fons, a cura de Teresa Camps – que elabora el trajecte històric i les seves incidències-, i a les relacions entre art i poder, per Gerard Vilar. Els diversos llenguatges – arquitectura, pintura, fotografia, cinema, audiovisual, performance, net art- són analitzats per Alberto T. Estévez, Àlex Mitrani, Laura Terré, Àngel Quintana, Gala Pujol i Joan Campàs. La creació i mercat artístic dels anys setanta ençà és l’objecte del diàleg a quatre veus de Josep Asunción, Clara Garí, Gemma Guasch i Ricard Planas.


La fi del Noucentisme i la més estricta contemporaneïtat configuren els límits cronològics del contingut. Enfront d’aquest, el paper del crític d’art sembla més cridat a endreçar i explicar que no a determinar ni a establir les valoracions que desemboquen en la creació dels cànons estètics sempre nominalistes. Tot plegat subratlla la vocació sociològica global del volum, en el que hi són implicats la totalitat dels agents: creadors, l’entorn, el poder, la crítica i els receptors. El plantejament, pròpiament, determina una necessària orientació de les arts visuals contemporànies vers la democratització, d’una banda, i l’educació, d’altra – qüestió que no cal confondre amb l’existència de programes escolars als museus...


Algunes idees que indiquen temes per al debat són la contradicció entre la qualitat dels artistes amb l’escassa presència que tenen al mercat estranger; el perill d’incomunicació entre les obres d’art i el públic si no s’aprofundeix en el concepte de democratització artística; la indiferència a la que condueix l’art liquat – l’art no compromès, mancat de força, de voluntat d’impacte-; el desconeixement, o la desconnexió, entre els diversos nuclis artístics dels Països Catalans; l’omnipresència de l’administració, que sovint ni té res a veure amb l’excel.lència ni amb una programació rigorosa o equilibrada...


Nosaltres, espectadors, hauríem de ser capaços de plantejar-nos la nostra relació amb les arts visuals contemporànies més enllà de saber – o d’ignorar- que el procés creatiu artístic és viu i permanent.

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
26 de set. 2008

Celebració de l'Espai Mallorca

Hi ha projectes que, quan comencen, compten amb els millors auguris. Compten, també, amb l’entusiasme i la convicció dels qui els posen en marxa desmentint per la via dels fets inèrcies i pessimismes. L’Espai Mallorca, a Barcelona, n’és un. Es va crear fa deu anys gràcies al Consell de Mallorca, en una decidida actuació del llavors president de la Comissió de Cultura del Consell, Damià Pons. La col.laboració dels editors mallorquins, la dedicació dels successius directors de l’entitat i la voluntat de tirar endavant el que inicialment va ser un esplèndid fonament ha fet arribar a bon port el primer deseni d’una realitat ja ben consolidada.

Al llarg de la dècada per l’Espai Mallorca hi han passat tot tipus d’esdeveniments culturals i cívics que, vinculats a la realitat balear, han contribuït a projectar els productes culturals illencs i a enfortir el coneixement i els vincles entre les Illes i Catalunya.

La contribució de l’entitat a l’espai cultural dels Països Catalans ha estat exemplar i fonamental. Ha posat de manifest que hi ha una realitat creativa, cultural i cívica que ha trobat l’indret idoni per mostrar-se, per crear i fer créixer un públic. L’exposició que aquests dies omple els murs del local amb els noms de tothom que, d’una manera o altra, ha pres part en les activitats programades sorprèn per la varietat del nomenclàtor i per la quantitat ingent de feina feta. La visualització en bloc d’una dècada d’activisme fa respecte i fa il.lusió.

La commemoració que ha tingut lloc el vespre en què redacto aquest Marge Llarg ha estat la mostra més evident de l’enfortiment i la implicació d’artistes i escriptors mallorquins i catalans gràcies a aquet espai de trobada i de projecció. Entre els que hi eren físicament i els que hi apareixien virtualment no hi ha mancat ningú, els mallorquins de Barcelona i els de les Illes, i els catalans i el públic assidu i convicte. Ha estat una celebració autèntica en la que tothom teníem motius de felicitació i de reconeixement.

El vídeo que projectava les imatges gràfiques d’aquest primer deseni ens ha mostrat l’implacable pas del temps. Confesso que en veure les primers imatges de tal com érem he pensat que, segons com, deu anys són una part important d’una vida. I que en contemplar les imatges dels que hi són però ja no hi podran tornar no he pogut evitar el toc de la nostàlgia; la enorme humanitat d’un Jordi Sarsanedas, per exemple, m’ha fet enyorar-lo una vegada més.

L’Espai Mallorca ofereix tots els productes culturals de les Illes – llibres, música i art popular, principalment. És el lloc ideal per on trobar tots i cadascun dels llibres editats a les Illes, i val a dir que la professionalitat de les llibreteres és, a més, valor afegit. El bar acull tota mena de trobades, reunions i converses, des de les més cerimonioses fins les més informals. La cordialitat i l’eficàcia de l’equip que acomboia la casa fa que ningú no s’hi senti estrany ni aliè, i, manté una programació que reflecteix la vitalitat i la qualitat de la creació literària i artística illenques.

A l’Espai Mallorca hi he passat moltes estones d’aquests darrers deu anys. Per qüestions de veïnatge primer i per la pura voluntat de freqüentar-lo després n’he estat i en sóc força assídua. He assistit a molts dels actes, he participat en lectures, hi he presentat llibres propis i d’altri, hi he pres molts cafès i uns quants gintònics i hi he passat força estones llegint, escrivint o totes dues coses. Per a mi, i també per a molts altres, l’Espai Mallorca és una mena de casa de la literatura de model europeu en el que es produeix aquest meravellós aiguabarreig entre vida i literatura. És un lloc únic, acollidor i insòlit, i una experiència a importar i exportar. Alhora, és un indret que m’ha ajudat a conèixer molt millor Mallorca, la seva gent, l’obra dels escriptors mallorquins. És un dels meus refugis preferits en el que m’és possible sentir la plenitud de l’illa.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27 de setembre del 2008
20 de set. 2008

Els millors dies de l'any



La realitat fa el tòpic i el tòpic sitgetà d’aquests dies va repetint amb satisfacció convicta que passem pels millors dies de l’any. Aquesta és una de les coses de sempre que no canvia, i cal esperar que el canvi climàtic no s’hi acarnissi. Hi ha hagut mesos d’agost de clima tropical, de sequera desertitzant, de sol de justícia inclement. Setembre, en canvi, des de sempre ha estat un mes benigne. Ens fa entrar a la tardor amb aquella suavitat que es perllonga fins ben entrat el novembre i que només la minva diària de la llum ens fa adonar del pas apressat de l’any.

Aquests dies a molts els passa allò que escriu el poeta Catasús en un dels poemes de Vendimiari:
“… vosaltres que la ciutat ja crida quan just comença a fer-se més benestant la vida”.

Mentres, s’aprofiten els dies i les hores per als darrers banys, per fer via amunt i avall del passeig o, simplement, per contemplar la mar que ja pren el caire de la tardor mentre que la llum s’afua, més daurada que mai.

El paisatge de Sitges va canviant durant els millors dies de l’any. Les primeres setmanes de setembre encara arrossega les inèrcies de l’agost; fa mandra de marxar, hom apura fins els darrers dies i, encara, prorroga l’estiu fins la Diada i quan pot, fins a la Mercè. Quan ja acarem la Festa Major Petita, la fi de l’estiu és una certesa. A l’hora de l’entrada de Santa Tecla, al final de la processó, ja fa estona que és fosc i quan la Santa s’atura a contemplar Sitges, els balls, la gent, acomiadem amb ella tot l’estiu.

Amb la tardor, la incertesa i els neguits. Per bé que planen i creixen durant l’estiu – i, enguany, han anat prenent una magnitud considerable-, a la tardor es fan indefugibles: la crisi econòmica mundial, els cartells de “en venda” que augmenten arreu – Sitges tampoc n’és cap excepció-; la problemàtica de les finances dels municipis que fa tocar de peus a terra més la ciutadania que els polítics – i a Sitges, tampoc no ens n’escapem-; la incertesa de l’autogovern amb l’Estatut al Tribunal i la negativa finançament … Temps tindrem, em fa l’efecte, d’anar comentant la realitat que tenim instaurada.

Els millors dies de l’any… El poeta parla de “dolç paisatge, fet de coses moridores / d’aquelles que si tornen mai més no són iguals.” ¿Quin paisatge ens espera aquest hivern, l’estiu proper? El poeta es refereix al paisatge físic que l’envoltava, el mateix que configura el nostre imaginari col.lectiu. El paisatge en el que penso és més aviat d’ordre moral. L’interrogant és si la nostra societat, el país nostre, serà capaç d’afrontar els problemes i convertir-los en reptes. Si a Sitges també ho sabrem fer, més enllà de les declaracions de principis, de salvar les aparences, dels actes i activitats més o menys propagandístics.

Els millors dies de l’any… A pocs dies de la Festa Major Petita, les reflexions comporten una certa basarda. Però la realitat no es pot pas defugir. Ens ajuden a afrontar-la el coratge i la il.lusió. La lectura dels poetes pot fer que el temps sigui una mica més dolç.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 20 de setembre 2008
17 de set. 2008

Una visita a Camille Claudel







Sovint he pensat quantes visites devia rebre aquella dona vella, abandonada, privada de llibertat i exclosa per la família al sanatori de Montdevergues, a Provença. Ben al sud del París on, en plena joventut, havia viscut a fons l’ambició artística, l’èxit i l’amor mentre la felicitat se li escolava de pressa.

De la llarguíssima etapa de reclusió a Montdevergues, trenta anys en els que cada dia era igual a l’anterior, en resten cartes, algunes referències als textos del seu germà Paul i la fotografia que William Eborne li va fer als seixanta cinc anys; poca cosa més. De visites, ben poques; les tretze que li va fer el seu germà en tres dècades, la de la seva amiga de joventut, també escultora, i les entrades i sortides del personal del sanatori a les dependències on malvivia. Una vella mansoia de mirada trista però no gaire esvaïda. Les biografies solen acabar el 1913, quan se la van endur del seu darrer taller al Quai Bourbon de París, i dediquen escasses ratlles a explicar els trenta anys següents fins 1943, en què va cloure els ulls cansats.

Quan la família de Camille Claudel va decidir incapacitar-la i internar-la en un asil d’alienats mentals el més lluny possible de París per a evitar xafarderies i vistes, l’estat psíquic de l’escultora estava en hores baixíssimes: depressió, descurança personal i un estat d’alienació causat per inseguretats i insatisfaccions que havien desembocat en un quadre clínic que els metges van qualificar de paranoia. Tenia quaranta nou anys i vivia experimentant una consant sensació de fracàs. O, almenys, això és el que ella creia. . Un fracàs que havia començat per un fracàs sentimental que va anar amarant tot el que constituïa la seva vida: la passió per l’escultura.

La vida de Camille Claudel és com un esglai que corprèn quan tanques els llibres de la seva biografia. Per contra, és la plenitud de la seva obra. Per aquest motiu vaig voler fer-li una visita al lloc on li pertocava ser: la sala que porta el seu nom al Museu Rodin, a l’edifici de l’antic Hotel Biron, rue de Varenne. L’excusa –que s’ho val- ha estat veure la remodelació d’un museu monogràfic d’artista que ha trigat anys en ser adquat als més elementals requisits de la museografia actual, i valia la pena.

Més enllà de l’entorn, l’Hotel Biron sembla intacte. El parquet, solcat per tantes passes. Depedències de sostres alts, ornats de motllures; alts finestrals que fan entrar tota la llum del jardí, acuradíssim, i miralls que engoleixen i reflecteixen fins a la darrera engruna de llum natural.

Camille Claudel viu a les sales que el seu nom. El gran Rodin, mestre i amant, covard fins a l’extrem de negar-se la felicitat perquè no es va veure en cor de deixar la seva companya de sempre per seguir la vida que Camille li reclamava, causant directe i involuntari de la seva malhaurança, no va dubtar a accedir el que M.Morhardt li va demanar el 1914, quan instal.lava la seva col.lecció a l’Hotel Biron. Morhard sol.licitava que Camille, ja internada a Montdevergues, pugués conservar la seva obra al costat de Rodin. Ell va respondre afirmativament: “Hi tindrà el seu lloc”, diu que va dir. Però encara va haver d’esperar fins a 1951.

Camille Claudel viu a l’Hotel Biron, on es poden contemplar tots els estadis del seu treball, de l’aprenentatge, de la passió (La valse) , de la maduresa, de l’amarg desencant que li va comportar la desafecció del seu mestre i amant (L’age mûr)…, Rodin li va dedicar una darrera escultura, L’adieu, on un rostre de dona amb les mans a la boca ofega un crit que li va tot per dintre, un tremolor d’esglai, com si pressentís el que després havia d’arribar.

Després em vaig arribar al Quai Bourbon, i la casa on va viure, un gran portal sempre tancat, em va semblar més trist i més solitari que mai. Una visita a Camille Claudel sempre deixa un regust d’intensitat i de malenconia.


| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
30 d’ag. 2008

"Faig versos, sí", afirmava Mercè Rodoreda







“I vaig deixar d’escriure contes (…) Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos (…) Els versos, sense saber escriure a màquina, els escrivia en una màquina que m’havien deixat uns amics que havien tornat a Barcelona. Picava les lletres amb un dit. A l’últim, el mal em va passar tal com havia vingut.”





Així és com Mercè Rodoreda justifica el pas de la narrativa a la poesia, en uns anys tan determinant com els que va viure a l’exili de França. La rotunda afirmació que figura com a títol procedeix d’una carta que va escriure a Anna Murià els anys quaranta.


Tot i que la seva producció poètica és considerable tant per la qualtitat com per la qualitat, Rodoreda la va deixar al calaix a finals dels anys cinquanta i rarament s’hi va referir, llevat del comentari precedent en una entrevista que li va fer Baltasar Porcel. La poesia va entrar a formar part del secretisme que durant anys va envoltar l’autora i que ella es va cuidar tan bé d’alimentar i mantenir. No ha estat fins l’aparició d’Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda, a cura d’Abraham Mohino (2002) que una part dels poemes de l’escriptora ha estat posat a l’abast general del públic lector i dels investigadors, amb un notable èxit d’acollida per la sorpresa que ha constituït.

Els poemes daten entre 1946 i 1960. En cap cas es poden considerar com a brots aïllats, sinó que formen part del cicle literari que l’autora inicia a la Catalunya republicana amb el periodisme i la narrativa. A l’exili s’aboca primer a la poesia i després a la narrativa, amb la que triomfa a partir dels anys seixanta. A l’hora del retorn prosegueix amb la narrativa alternant-la amb les proses de Viatges i flors, un gran llibre de prosa poètica. Rodoreda no abandona del tot la poesia. Canvia de formes, es torna prosa poètica en molts dels passatges de la narrativa de l’escriptora i finalment rebrotar a Romanyà on s’esdeve el punt i final amb Viatges i flors.

Mercè Rodoreda se serveix de la poesia per fer-se un nom des de l’exili, concentrant per un temps la seva imbatible ambició literària en el gènere poètic i amb les formes més convencionals. Cercat i assoleix el mestratge de Josep Carner, prestigiós company d’exili, i es fa present en el context poètic publicant a les revistes de l’exili català i, sobretot, tirant als Jocs Florals de 1947, 1948, 1949 i 1956 sortint-ne guanyadora i proclamada Mestra en Gai Saber. Els Jocs Florals a l’exili constitueixen una de les notes més visibles de la continuïtat literària i la possibilitat de posar en contacte els escriptors exiliats i els que viuen a la Catalunya de la postguerra. Per a Rodoreda els Jocs Florals són importants perquè creu que li permeten la reintegració al sistema literari català per la porta gran. Però, amb tot, l’èxit i el reconeixement no arriben per la via poètica. Després de l’eclosió i de l’èxit de la narrativa rodorediana amb Vint-i-dos contes (1958), La Plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967) i el recull de narrativa breu La meva Cristina i altres contes (1967) i Mirall trencat (1974), emprèn una nova i potent etapa d’una força poètica arravatada, visionària, evocativa i suggerent amb la novel.la Quanta, quanta guerra… (1980), i el llibre de proses poètiques Viatges i flors (1980), i amb La mort i la primavera (1986) i Isabel i Maria (1991), editades póstumament.

Als poemes hi planen l’exili, el desamor, l’exaltació lírica i la ironia despersonalitzada i distant. Hi mostra algunes de les claus dels seus secrets que, originats en el jo personal alimenten el jo poètic i el jo literari. Les circumstàncies viscudes en pell pròpia, molt més enllà de les anècdotes de la vida quotidiana, s’expressen de forma contundent i concentrada en la poesia, i es desgranen als passatges diversos de la narrativa. Siguin quins siguin els gèneres i la dicció, qui ho entona és una sola veu.


Publicat a Recvll (Blanes), agost del 2008
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

Retrio al Cau Ferrat

Mentre llegeixo les opinions de Rieks Smeets sobre la dificultat de transmissió de les tradicions culturals en el món globalitzat escolto la versió jazzística dels Goigs del Vinyet gràcies a l’enregistrament que n’han fet Joan Pinós i Òscar Ferret al nou cedé Retrio al Cau Ferrat.

Smeets, que ha estat director general de Patrimoni Inmaterial de la UNESCO, ha fet aquesta declaració a la XXV Universitat d’Estiu d’Andorra focalitzant la globalització, l’escolarització, el poc contacte de les criatures amb la gent gran i la televisió com alguns dels factors determinants de la situació. Amb tot, senyala que hi ha països que utilitzen el poder mediàtic de la televisió per difondre la cultura popular. Penso que una de les claus és convertir els factors de perill en eines per guanyar el repte, i si les televisions, els medis globals i l’educació escolar apostessin, és a dir, creguessin en la cultura popular, la transimissió cultural trobaria vehicles contemporanis d’eficàcia difussora provada.



Les cançons que han gravat els músics de Retrio al Cau Ferrat pertanyen plenament a la cultura popular del país i de la Vila. Sovint han estat interpretades els darrers estius al programa cultural del Consorci del Patrimoni de Sitges. Al Cau Ferrat els de Retrio hi interpreten peces com la marxa de L’alegria que passa o la sardana La nit de l’amor, totes dues directament vinculades a l’obra literària de Rusiñol.


El cedé conté una mostra significativa del que avui dia és la cultura popular musical, des dels clàssics anònims, com El testament d’Amèlia, fins l’obra de músics contemporanis, com Paraules d’Amor de Joan Manuel Serrat o Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa. Hi figura música tradicional, com La Moixiganga de Sitges, Els goigs del Vinyet, La Muixeranga d’Algemesí o el Ball de Cintes, i dintre de la música popular d’autor, la sardana de La Santa Espina, de Morera i una peça singularment dramàtica, com la marxa fúnebre Viernes Santo en Camposancos, del mestre Gabriel Pallarès. Els intèrprets del Retrio al Cau Ferrat són els músics del grup Retrio, Joan Pinós al contrabaix i Òscar Ferret al piano i Pinyu Martí a la bateria. Amb la voluntat, provada, d’oferir música estable a Sitges actuen els estius al Cau Ferrat amb un repertori tan selecte com adient, com el recent l’enregistrament confirma.


Sorprèn la varietat de matisos i la intensitat expressiva d’aquest conjunt de peces musicals en versió jazzística en una interpretació que assoleix una gran qualitat d’interpretació. Cadascuna de les tonades i composicions s’adapta sense estridències al ritme que els músics imposen, sense perdre en cap moment les seves característiques inherents: la solemnitat dels goigs, de la Moixiganga i de la Muixeranga, la tensió dramàtica i melòdica de la marxa fúnebre de Pallarès, l’alegria festiva del Ball de Cintes, l’intimisme de Paraules d’amor, la tonada encomanadissa de Qualsevol nit pot sortir el sol, la malenconia del Testament d’Amèlia, la joia efímera de L’alegria que passa, les diferents tonalitats que expressen els sentiments de joia i estimació a La nit de l’amor i La Santa Espina… En totes elles la interpretació jazzística no és distorsió, sinó enriquiment i potenciació del llenguatge musical que els són propis.


Cal agrair al Retrio al Cau Ferrat el fet d’haver contribuït posar al dia, que vol dir fer present, la música d’Enric Morera, en especial la de L’alegria que passa. Morera és un dels músics més importants del seu temps, i llevat de les sardanes, es fa difícil aconseguir enregistraments de la resta de la seva interessant producció. La música del Modernisme va tenir en Morera un dels grans innovadors, i les anotacions musicals que va composar per a les obres de Rusiñol – L’alegria que passa, Oracions…- han restat gairebé inèdites fins fa ben poc. Fins i tot algunes de les reedicions han arribat a suprimir les anotacions musicals.


El Retrio al Cau Ferrat és una música coneguda i volguda que acompanya i que, a més, té el valor afegit de contribuir a la transmissió de la cultura popular musical de casa nostra i, per tant, d’haver-la fet una mica més universal.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 30.VIII.2008
1 d’ag. 2008

Pregó de la Festa Major d'Olivella


Benvolguts olivellencs,

alcalde,

autoritats,


(1. Salutació )

Us agraeixo de cor l’oportunitat que em doneu de compartir amb vosaltres l’inici de la Festa Major d’Olivella d’aquest 2008, la Festa Major que és la fita més important de l’any al voltant de la festivitat dels patrons Sant Pere i Sant Fèlix. Enguany encara ho és amb més motiu, perquè aplega per primer cop les diverses activitats festives del terme en una Festa Major gran i de tothom. En aquest cas, la unió no només fa la força sinó que fa la Festa i que sigui per molts anys.


(2. Invocació)

En aquesta Plaça Major a quarts de vuit d’aquest vespre càlid de juliol us retrobo a tots: els d’abans i els d’ara; els que us han precedit i els que ara habiteu els turons i les cases del terme; els que en van marxar però que en van guardar el record i les arrels i els que heu triat Olivella per fer la vostra vida Penso en els dels nuclis que ja només són paisatge, com Jafre; els de les masies que han canviat d’ús, com Can Grau; el de les noves urbanitzacions, o ja no tan noves, com les Colines, Mas Mestre, Mas Milà, Can Milà o Can Surià; els de les masies de sempre, com Can Suriol i Can Camps; els de les cases antigues de la vila i els dels nous habitatges.


La Festa Major aplega les vivències i l’esperit de tothom que sent que forma part del terme i del paisatge. Aquest fet configura una part tan important de la vida dels pobles com és l’imaginari col.lectiu, que són els elements tangibles i intangibles que atorguen sentit de pertinença i, en definitiva, de comunitat. És en aquest imaginari on ens podem sentir vinculats d’altres que, per bé que no en formem part estrictament de la comunitat, sí que ens hi reconeixem els vincles.


El Pregó de Festa Major pot donar per a molt, i de vegades no podem evitar abocar-hi una mirada més personal sobretot si es tracta d’un referent geogràfic i paisatgístic profundament arrelat en l’imaginari comú. Per als sitgetans– i això ho experimenten molt millor que jo els que generació rere generació en van i en venen o hi arrelen, com és el casdels Almirall, els Pasqual , els Muntaner, els Carbonell, els Hill o el meu oncle Isidre i la seva famílian entre tants d’altres, - Olivella és un dels referents i una de les vinculacions més antigues i més constants.


No ho dic únicament perquè sembla que les meves arrels familiars més antigues que procedeixen de Jafre –tal com ens ha descobert en Vicenç Carbonell Virella, l’historiador que ha transmès els més sòlids i nombrosos coneixements historiogràfics d’Olivella i el seu terme-, sinó perquè la configuració física i, diem-ne, espiritual i patrimonial d’Olivella forma part de l’imaginari col.lectiu del Garraf, que él nostre medi natural per excel.lència.


3. (El paisatge i el record)

Olivella ha estat des de sempre paisatge, i el paisatge és el patrimoni comú més proper, més primigeni i més elemental. És un paisatge amb tota la força, la puresa i la potència de la natura que el fa únic, atàvic i entranyable. És un paisatge per arrelar-hi com hi arrelen el pi, l’olivera, el garrofer i aquesta vegetació mediterrània que defineix no només un terme o un dels indrets més genuïns del massís del Garraf sinó també un medi natural avui dia plenament compatible amb la vida quotidiana.Olivella ha estat de sempre un indret acollidor des de la senzillesa de la vida rústica que ja ha passat a la història però que encara resta en la memòria de molts.


Per exemple, en la meva. Hi vaig venir per primera vegada quan era una nena menuda, amb el taxi d’en Ruperto, des de Sitges, de la mà de la meva àvia, que era la germana d’en Quimet. Llavors encara no hi havia llum i hi havia cabres. El record que en guardo és el d’un aiguafort de la vida rural, un blanc i negre que, als ulls d’una criatura, prenia unes dimensions grandioses i desconegudes : el camí d’arribada se m’havia fet més aviat feréstec, arreu entreveia uns boscos espessos de pins i de matolls, les cases eren primitives, la gent vivia amb el cicle de la terra i de les collites. El meu oncle Quimet Virella, per a molts en Quimet d’Olivella, era certament l’home bo que descriu mossèn Ramon Català a les seves memòries; era una de les persones que, gairebé sense paraules, ens feia entendre la importància de l’acolliment i de l’arrelament en la senzillesa i la frugalitat extremes d’una vida rural que ja és història. Una vida rural que també havia acollit alguna parella que hi passava una setmana de noces als anys cinquanta, o la canalla que per distreure’s construïa de tant en tant casetes de vinya amb les pedres que arreplegaven vora l’era de can Camps, pels marges i els camins.


Olivella era – i és- per a nosaltres el referent més genuïnament vinculat al ple la natura. El primer sinònim de muntanya – anar a Olivella era anar a muntanya- per bé que l’alçària és raonable i només dista de mar una quinzena de quilòmetres mal comptats. Per als sitgetans, anar a Olivella era – i és- anar al cor del Garraf. Ens agradava fer el recompte dels límits del terme: Sitges, Ribes, Begues – això ja eren els confins-, Oleseta, Avinyonet o Olèrdola – uns altres confins-, fins la senyorívola Vilafranca: tot un univers amb un cor que es trobava – es troba- justament aquí. Els fenòmens naturals a Olivella prenien unes dimensions superlatives. Si feia fred a Sitges o a Ribes, a Olivella ja devia glaçar. Si plovia, la riera d’Olivella era una torrentada. I la neu! Si a Sitges queien quatre borrallons, imaginàvem que a Olivella havia caigut una nevada d’un parell de metres i, en lloc de quedar-se a casa el que s’havia de fer era enfilar-se en cotxe carretera amunt a l’espera que la neu ens barrés el pas… Olivella era – i és- l’indret on la gent hi cerca i hi viu la volguda autenticitat de tradicions populars com anar a fer-hi molsa per al Pessebre, o pujar-hi per la Missa del Gall. És l’epicentre del nostre paisatge i de la nostra vida rural amb el punt d’aventura que té l’excursionisme, tant dels habituals que en coneixen els topants pam a pam com dels ocasionals que de tant en tant emprenen els antics camins que comuniquen nuclis i masies i configuren una xarxa ancestral sortosament posada al dia per eixamplar el petit horitzó que limita amb l’immens pla de muntanyes que ens envolta.


(4. La Festa Major)

Avui Olivella és paisatge, patrimoni comú compartit amb el valor afegit de l’acolliment i de l’arrelament que han fet possible la Festa Major en la que celebrem l’arrelament volgut per tothom.


És la Festa que avui acull el Drac d’Olivella restaurat, parent del Drac de Sitges. Aquell va arribar per mar el 1922 gràcies als bons oficis del pintor i artista Agustí Ferrer i Pino. Aquest té les arrels en terra olivellenca gràcies a la voluntat d’en Tomàs Muntaner i de la seva família, i avui li ve a fer companyia el Drac de Vilafranca, expressament convidat.


Celebrem junts la primera gran Festa Major amb cercaviles i tronades, activitats veïnals i artístiques, esportives i musicals, amb balls i concursos, amb sopars i jocs de carrers, amb sorteigs de llibres i cinema, amb els versos dels Diables i amb l’Ofici de Sant Pere i de Sant Fèlix.


Mentre evoquem els que ja no hi són però que ens acompanyen sempre i mirem de lluny les pedres de l’antic Castell que va marcar la fita del mil.lenari, celebrem aquesta Festa Major d’arrelament i de joia mirant cap a un futur que no pot ser d’altre que de progrés i benhaurança.


Per molts anys,

i bona Festa Major!

Olivella, 26 de juliol del 2008

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)