30 d’ag. 2008
"Faig versos, sí", afirmava Mercè Rodoreda
“I vaig deixar d’escriure contes (…) Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos (…) Els versos, sense saber escriure a màquina, els escrivia en una màquina que m’havien deixat uns amics que havien tornat a Barcelona. Picava les lletres amb un dit. A l’últim, el mal em va passar tal com havia vingut.”
Així és com Mercè Rodoreda justifica el pas de la narrativa a la poesia, en uns anys tan determinant com els que va viure a l’exili de França. La rotunda afirmació que figura com a títol procedeix d’una carta que va escriure a Anna Murià els anys quaranta.
Tot i que la seva producció poètica és considerable tant per la qualtitat com per la qualitat, Rodoreda la va deixar al calaix a finals dels anys cinquanta i rarament s’hi va referir, llevat del comentari precedent en una entrevista que li va fer Baltasar Porcel. La poesia va entrar a formar part del secretisme que durant anys va envoltar l’autora i que ella es va cuidar tan bé d’alimentar i mantenir. No ha estat fins l’aparició d’Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda, a cura d’Abraham Mohino (2002) que una part dels poemes de l’escriptora ha estat posat a l’abast general del públic lector i dels investigadors, amb un notable èxit d’acollida per la sorpresa que ha constituït.
Els poemes daten entre 1946 i 1960. En cap cas es poden considerar com a brots aïllats, sinó que formen part del cicle literari que l’autora inicia a la Catalunya republicana amb el periodisme i la narrativa. A l’exili s’aboca primer a la poesia i després a la narrativa, amb la que triomfa a partir dels anys seixanta. A l’hora del retorn prosegueix amb la narrativa alternant-la amb les proses de Viatges i flors, un gran llibre de prosa poètica. Rodoreda no abandona del tot la poesia. Canvia de formes, es torna prosa poètica en molts dels passatges de la narrativa de l’escriptora i finalment rebrotar a Romanyà on s’esdeve el punt i final amb Viatges i flors.
Mercè Rodoreda se serveix de la poesia per fer-se un nom des de l’exili, concentrant per un temps la seva imbatible ambició literària en el gènere poètic i amb les formes més convencionals. Cercat i assoleix el mestratge de Josep Carner, prestigiós company d’exili, i es fa present en el context poètic publicant a les revistes de l’exili català i, sobretot, tirant als Jocs Florals de 1947, 1948, 1949 i 1956 sortint-ne guanyadora i proclamada Mestra en Gai Saber. Els Jocs Florals a l’exili constitueixen una de les notes més visibles de la continuïtat literària i la possibilitat de posar en contacte els escriptors exiliats i els que viuen a la Catalunya de la postguerra. Per a Rodoreda els Jocs Florals són importants perquè creu que li permeten la reintegració al sistema literari català per la porta gran. Però, amb tot, l’èxit i el reconeixement no arriben per la via poètica. Després de l’eclosió i de l’èxit de la narrativa rodorediana amb Vint-i-dos contes (1958), La Plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967) i el recull de narrativa breu La meva Cristina i altres contes (1967) i Mirall trencat (1974), emprèn una nova i potent etapa d’una força poètica arravatada, visionària, evocativa i suggerent amb la novel.la Quanta, quanta guerra… (1980), i el llibre de proses poètiques Viatges i flors (1980), i amb La mort i la primavera (1986) i Isabel i Maria (1991), editades póstumament.
Als poemes hi planen l’exili, el desamor, l’exaltació lírica i la ironia despersonalitzada i distant. Hi mostra algunes de les claus dels seus secrets que, originats en el jo personal alimenten el jo poètic i el jo literari. Les circumstàncies viscudes en pell pròpia, molt més enllà de les anècdotes de la vida quotidiana, s’expressen de forma contundent i concentrada en la poesia, i es desgranen als passatges diversos de la narrativa. Siguin quins siguin els gèneres i la dicció, qui ho entona és una sola veu.
Publicat a Recvll (Blanes), agost del 2008
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada