Quadern de Terramar: Una visita a Camille Claudel

17 de set. 2008

Una visita a Camille Claudel

Sovint he pensat quantes visites devia rebre aquella dona vella, abandonada, privada de llibertat i exclosa per la família al sanatori de Montdevergues, a Provença. Ben al sud del París on, en plena joventut, havia viscut a fons l’ambició artística, l’èxit i l’amor mentre la felicitat se li escolava de pressa.

De la llarguíssima etapa de reclusió a Montdevergues, trenta anys en els que cada dia era igual a l’anterior, en resten cartes, algunes referències als textos del seu germà Paul i la fotografia que William Eborne li va fer als seixanta cinc anys; poca cosa més. De visites, ben poques; les tretze que li va fer el seu germà en tres dècades, la de la seva amiga de joventut, també escultora, i les entrades i sortides del personal del sanatori a les dependències on malvivia. Una vella mansoia de mirada trista però no gaire esvaïda. Les biografies solen acabar el 1913, quan se la van endur del seu darrer taller al Quai Bourbon de París, i dediquen escasses ratlles a explicar els trenta anys següents fins 1943, en què va cloure els ulls cansats.

Quan la família de Camille Claudel va decidir incapacitar-la i internar-la en un asil d’alienats mentals el més lluny possible de París per a evitar xafarderies i vistes, l’estat psíquic de l’escultora estava en hores baixíssimes: depressió, descurança personal i un estat d’alienació causat per inseguretats i insatisfaccions que havien desembocat en un quadre clínic que els metges van qualificar de paranoia. Tenia quaranta nou anys i vivia experimentant una consant sensació de fracàs. O, almenys, això és el que ella creia. . Un fracàs que havia començat per un fracàs sentimental que va anar amarant tot el que constituïa la seva vida: la passió per l’escultura.

La vida de Camille Claudel és com un esglai que corprèn quan tanques els llibres de la seva biografia. Per contra, és la plenitud de la seva obra. Per aquest motiu vaig voler fer-li una visita al lloc on li pertocava ser: la sala que porta el seu nom al Museu Rodin, a l’edifici de l’antic Hotel Biron, rue de Varenne. L’excusa –que s’ho val- ha estat veure la remodelació d’un museu monogràfic d’artista que ha trigat anys en ser adquat als més elementals requisits de la museografia actual, i valia la pena.

Més enllà de l’entorn, l’Hotel Biron sembla intacte. El parquet, solcat per tantes passes. Depedències de sostres alts, ornats de motllures; alts finestrals que fan entrar tota la llum del jardí, acuradíssim, i miralls que engoleixen i reflecteixen fins a la darrera engruna de llum natural.

Camille Claudel viu a les sales que el seu nom. El gran Rodin, mestre i amant, covard fins a l’extrem de negar-se la felicitat perquè no es va veure en cor de deixar la seva companya de sempre per seguir la vida que Camille li reclamava, causant directe i involuntari de la seva malhaurança, no va dubtar a accedir el que M.Morhardt li va demanar el 1914, quan instal.lava la seva col.lecció a l’Hotel Biron. Morhard sol.licitava que Camille, ja internada a Montdevergues, pugués conservar la seva obra al costat de Rodin. Ell va respondre afirmativament: “Hi tindrà el seu lloc”, diu que va dir. Però encara va haver d’esperar fins a 1951.

Camille Claudel viu a l’Hotel Biron, on es poden contemplar tots els estadis del seu treball, de l’aprenentatge, de la passió (La valse) , de la maduresa, de l’amarg desencant que li va comportar la desafecció del seu mestre i amant (L’age mûr)…, Rodin li va dedicar una darrera escultura, L’adieu, on un rostre de dona amb les mans a la boca ofega un crit que li va tot per dintre, un tremolor d’esglai, com si pressentís el que després havia d’arribar.

Després em vaig arribar al Quai Bourbon, i la casa on va viure, un gran portal sempre tancat, em va semblar més trist i més solitari que mai. Una visita a Camille Claudel sempre deixa un regust d’intensitat i de malenconia.