29 de gen. 2009

La senyoreta de piano


Durant molt de temps, a Sitges, hi ha hagut senyoretes de piano, professores i mestres de música que han ensenyat a les criatures –i no tan criatures…- les nocions bàsiques per posar les mans sobre un teclat i les han introduït al solfeig i a la interpretació, vetllant per la formació dels alumnes, pels dots musicals i per l’obtenció de resultats acadèmics satisfactoris als exàmens oficials dels conservatoris, a Barcelona. Actualment, a Sitges, continuen havent-hi classes particulars de piano i de música, mentre que l’Escola Municipal de Música Montserrat Almirall – la professora que ha format desenes de músics i ha dotat de coneixements musicals a unes quantes generacions de sitgetans- mostra una extensa oferta musical per a totes les aficions i vocacions.

Dic “senyoretes de piano” perquè fa unes quantes dècades, quan l’oferta de formació musical no era la d’avui, la senyora Maria Dolors Ferret i Plana, experta pianista i persona dotada d’una gran sensibilitat musical, donava lliçons de música al seu pis del carrer Major. Em consta que per casa seva van passar persones que actualment es dediquen a l’ensenyament i la interpretació musical, i que els qui n’havien estat alumnes la recorden amb estimació i afecte, més enllà dels seus dots i també de la paciència que sovint havia d’exercir. Perquè anar a música vol dir arribar a casa després de l’escola, deixar-hi la cartera o la motxilla, canviar de llibres, potser estudiar una estona i fer cap a una altra mena de classe on compten tant la vocació, l’afició i les ganes com la voluntat de no deixar-ho. O combinar la vida quotidiana dels adults amb una dedicació convicta i que constitueix un dels alicients més atractius en l’exercici del repartiment del temps lliure de cadascú.

La senyora Maria Dolors Ferret, mare de família i àvia, era i continua essent la senyoreta de piano per als que en un moment o altre vam passar pel menjador de casa seva algunes temporades. La casa és un edifici sòlid i ben aposentat al carrer Major dels que també donen a “la muralla”, que és la manera de dir el carrer d’`Àngel Vidal o del Retiro per part dels qui encara havien vist algun tros de la darrera muralla de Sitges, la que tancava al portal de Sant Sebastià. La Maria Dolors Ferret, que ens va deixar la vigília de Nadal als noranta-vuit anys, segurament n’era una. Escales amunt, quan s’entrava a casa seva, hi havia una claror tèbia. Era la claror dels dissabtes d’hivern, al matí. S’hi respirava un aire tranquil i lluminós. L’estança tenia un no sé què d’acolliment que la feia diferent de les altres; devia ser, ara me n’adono, per la presència del piano i per aquell passar el temps sense que gairebé ens n’adonéssim.

La meva temporada d’aprenentatge pianístic va durar poc menys de dos cursos. La Maria Dolors, amb llargs anys d’exercici de bondat i paciència amb l’alumnat, sabia com trobar el desllorigador per a cada parell de mans que es posaven impacients damunt del teclat i com fer entendre que la cosa vol un temps i una dedicació que cadascú ha de saber trobar i practicar. Parlàvem molt de música i una mica de tot. Era una senyora assenyada, de tracte plàcid i bondadós, que gaudia del seu entorn i del plaer de la música, posant tot el seu esforç en transmetre’l. Les estones del dissabte al matí van formar part del meu temps de lleure que més vaig assaborir mentre vaig anar a casa de la meva senyoreta de piano. No vaig passar de les beceroles ni vaig arribar a l’àlbum de l’Anna Magdalena Bach ni a cap altre dels que la meva germana tercera interpretava amb agilitat i fruïció al piano de casa, però sí que vaig aprendre a apreciar l’esforç i la dedicació a la música de la Maria Dolors, i a disfrutar de les estones que em va dedicar. Me’n queda una imatge clara de matins de dissabte.

Després, la vaig anar veient de tant en tant, sempre pel seu carrer Major. Era menuda, discreta, caminava amb passes petites, afectuosa com sempre. Més endavant ja no sortia gaire; s’havia fet molt gran. El fet que hagués deixat per sempre el seu pis del carrer Major la vigília de Nadal em fa pensar que devia fer falta un reforç musical aquella nit i que l’havien vinguda a buscar perquè disfrutés de la vetllada en la claredat i la companyia dels àngels.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, gener del 2009

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
28 de gen. 2009

Retorn a Miquel Utrillo i Morlius


Unes impressionants fotografies de Rafael Guinart mostren l’enterrament de Miquel Utrillo Morlius. És el diumenge dia vint-i-un de gener de 1934, ara fa setanta-cinc anys, un migdia clar i assolellat. Només trenquen el silenci del seguici el soroll de les potes dels cavalls del cotxe fúnebre i les passes dels que l’acompanyen camí del cementiri de Sant Sebastià. Al pas pel Racó de la Calma el silenci es torna més sever, perquè Utrillo passa per darrera vegada per davant del que ha estat la seva gran obra a Sitges. Finalment, després de setanta-dos anys d’una vida inquieta, sovint difícil i acomplerta en la seva particular vivència de les arts, Miquel Utrillo i Morlius reposa per sempre a Sitges al costat de la dona amb qui va construir una llar i una vida de família.

Durant dècades Utrillo va viure una vida atzarosa. D’infant a adolescent va passar dues temporades a l’exili per causa de les idees liberals del seu pare, l’advocat Miquel Utrillo i Riu. Dels dies transcorreguts a Amélie-les-Bains en resten fotografies d’un adolescent que dibuixava i alguns dels seus àlbums. El 1880, exiliat de nou a París, alterna els estudis d’enginyer amb la vida bohèmia. Són anys d’aprenentatges de tota mena i de viatges per Europa. Entre 1884 i 1886 viu a temporades per Bèlgica i Alemanya.

Vers 1880, a la Societat Catalana d’Excursions, d’on ja és soci un actiu soci de divuit anys, entra en contacte amb Santiago Rusiñol i, per mitjà d’aquest, amb Enric Clarasó, Ramon Canudas i Ramon Casas. El 1887 treballa per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Bohemi i periodista a París de 1889 a 1892; el 1893-1894 malviu pels EUA fins que torna a París, on Rusiñol l’acull al Quai Bourbon i el 1895 el porta a Sitges, per primera vegada. Però Sitges encara no és un ancoratge definitiu.

Entre Barcelona i París, entre els 4 Gats i Pèl & Ploma, Forma i la direcció artística de l’Enciclopèdia Espasa, continua la vida transeunt i viatgera fins que el 1910 comença la gran obra de Maricel. El matrimoni amb Lola Vidal i Ribot el 1912, l’assentament definitiu a Sitges el 1913 i el naixement dels dos fills, Miquel i Joan, atorguen l’estabilitat familiar i afectiva a un personatge que, segons Carles Capdevila, semblava tocat d’un “halo enigmàtic”. Característica que no es devia a cap altra cosa que a la humil precarietat de les seves condicions de vida durant molts anys. Mai no va deixar de viatjar. Els paratges diversos d’Europa, EUA, Canadà i l’Àfrica del Nord queden incorporats a la seva biografia. Als seixanta-cinc anys va emprendre l’aventura del Poble Espanyol viatjant arreu de l’Estat, i al seixanta-nou encara se’l troba a Berlin, camí de Viena. Cansat però satisfet.


Molt probablement Miquel Utrillo i Morlius ha estat un dels catalans que ha acumulat més qualificacions professionals: crític d’art, pintor, promotor artístic, enginyer, periodista, decorador… La cèdula personal que l’Ajuntament de Barcelona li expedeix el 1907 l’acredita com a pintor, i l’any següent, com a “literato”. De personalitat proteïforme i d’esperit enciclopèdic mai no va ser home d’un sol ofici. Però les úniques constants que el caracteritzen des dels anys de la primera joventut són la curiositat científica i intel.lectual i la plena implicació en el medi artístic. La seva trajectòria vital i vocacional està guiada en tot moment per la dèria de l’art, de la intervenció en el medi artístic, des de la creació i des del coneixement.


Més enllà del llegat sitgetà, més enllà de la seva presència visible en moltes de les iniciatives artístiques empreses de Sitges estant o a Barcelona, Utrillo és un nom de referència inexcusable en els medis artístics catalans i hispànics, i un gran coneixedor de les millors col.leccions artístiques d’arreu. L’experticitat el va portar a elaborar informes, estudis i projectes concretats en major o menor fortuna. “Tot un ambient artístic català dels tres darrers quinquenis del segle XIX i de la primera dècada d’aquest gira a l’entorn d’Utrillo”, escrivia J. F. Ràfols el 1934.

Retornar a la seva figura és un exercici de redescoberta d’un home que, actuant sovint des de les bambalines, va esdevenir un dels homes més representatius del medi artístic de tota una època, des del que va treballar amb constància, amb convicció i sense defalliments. Ell ja deia que “la gràcia, el mèrit d’un ballarí de corda és que no caigui mai.”


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 24 de gener del 2009

El cinema per dins

La lectura de la setmana, d’aquelles que no es poden deixar, ha estat la del llibre de Francesc Borderia, El Retiro, 100 anys de cinema, anecdotari. Tots tres elements el converteixen en un llibre singular perquè hi són repartits a parts igualment apassionades. Per a l’autor sense el Retiro el cinema no hauria estat el mateix; els cent anys de cinefília retirista han estat rics en vivències de tota mena i en records inesborrables, i l’anecdotari és substanciós. Tot i amb això, al llibre hi ha molt més. Poques vegades se sap transmetre l’estimació a una entitat i la passió pel cinema des d’una refosa tan reeixida. Hi ha un to narratiu de nostàlgia comparable al de Cinema paradiso – un dels títols més evocadorament citats – i una voluntat de recopilació equiparable als millors documentals.

Els cent anys d’història cinèfila retirista s’hi expliquen sense estalviar detalls de tots i cadascun dels aspectes tocants a les projeccions. L’epicentre de la història és la sala del cinema, amb la successió d’incidències i reformes que ha viscut des de 1908 en què s’inicia la programació estable fins ara mateix. És la mateixa mateixa sala on s’han fet sopars i balls segons que marquen el calendari festiu de la casa i de la Vila. Amb una mirada entranyable de l’autor – i de no pocs lectors quan ho han llegit – i és també aquell cinema estiuenc a l’aire lliure amb olor de bugenvíl.lia. Hi desfilen els empresaris, el personal que al llarg dels anys ha treballat a la casa i a la sala del cinema, els que projectaven els films, la venedora de cacauets i caramels dàrlings o la banda sonora del Sextet Pallarès que animava el cinema mut. S’hi expliquen cent anys de cinema amb els protagonistes de dins de la casa.


Com a expert i coneixedor de tots els vessants del tema, Borderia no estalvia els detalls tècnics perquè en cada reforma, en cada època i de cada canvi tecnològic especifica les dades i les característiques de l’utillatge cinematogràfic, projectors i pantalles. Com, des del punt de vista humà, tampoc no estalvia anècdotes situades oportunament en el context dels diferents capítols, els rècords de cues i de taquillatge o les sessions de cinema als jardins que “estava tan ple que hi havia públic fins i tot a dalt dels pins!”


Com que en la vida no tot són flors i violes i en la vida de les entitats, tampoc, el Retiro ha passat els seus moments de dificultats i de crisis que, de retruc, han afectat d’una manera o altra el cinema. També hi surten, doncs, aquests moments difícils, i difícils també per l’autor, com per exemple el del dia quan l’excavadora va posar punt i final a l’escenari modernista, les buganvíl.lies del jardí i al roure vell que des de temps immemorial guardava l’entrada. També en aquest capítol els records de Francesc Borderia són compartits per molts altres sitgetans.


La llista de pel.lícules és llarga i substanciosa. Tot i que no es tractava de reconstruir l’historial de les projeccions, cada època es caracteritza per alguns dels títols més significatius, des de El contramaestre incendiario, amb què el 1908 començà la projecció estable o el Mamba (1930) que inaugurava l’era del cinema sonor fins La voz que acusa, El halcón negro, Drácula, La túnica sagrada, Zorba el Griego, La violetera, El tercer hombre, Agustina de Aragón, Sinuhé el egipcio, Escalofrío en la noche, Desirée, Violetas imperiales, El derecho de nacer, Una gitana en Méjico, La canción de Bernardette, Noches en la ciudad, Lo que el viento se llevó, Tiburón, Verd madur, La plaça del diamant … i tants altres que Francesc Borderia va comentant a les pàgines d’aquest setmanari des de la seva blanca pantalla. I Cinema paradiso, que és i sera el gran referent autobiogràfic de l’autor i biogràfic de tants espectadors.


L’autor conclou agraint al Retiro els “cent anys d’esplendorós, recordat i bon cinema”. El públic sitgetà, per poc cinèfil que sigui, hem d’agrair a Borderia el seu llibre per haver traçat un important i entranyable capítol de la història del Retiro, que és història de Sitges, al compàs de la història del cinema
.


Publicat a "El Marge Llarg", El Eco de Sitges, gener del 2009
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
Estimats Reis d’Orient,

per aquelles casualitats del calendari, m’adono que el primer article de l’any és la carta que cada any us adreço des de El Marge Llarg. Aprofito l’avinentesa per felicitar L’Eco, que des d’avui s’edita en color a les cobertes, i desitjo que prosegueixi la seva ja llarga vida acomodant-se les possibilitats de les tecnologies de la informació per uns quants segles més. I, a més a més, que el puguem tenir digitalitzat, que, per cert, tinc entès que algun de vosaltres ho porta dins del sac.


A la carta que us envio en sobre tancat hi va la llista de coses que us demano per a mi, que són, si fa no fa, les de sempre. Però com que hi ha coses que són patrimoni comú, el que us demano en aquesta carta oberta va per a tots. Parlant de patrimoni, us demano que enguany els museus de Sitges comptin amb els recursos necessaris – és a dir, molt més que els mínims indispensables – per poder resoldre els dèficits i situar-se a la mateixa alçada del valor de les seves col.leccions. No em refereixo només al dia a dia, sinó als projectes d’obres que van passant d’un any a l’altre sense concrecions ni finançament. També us demano que la Biblioteca Santiago Rusiñol es refaci d’aiguats i maltempsades, i que rebi tota l’atenció i cura per part de l’administració que n’és responsable. Que la Jove de Sitges continuï amb l’entusiasme i vagi pujant l’escala del rànquing en un ascens imparable. Que tinguem un teatre de debò i ben equipat. I que les institucions i entitats culturals de Sitges no paguin els plats trencats de la crisi.


Us demano que, a la vista de les obres públiques que tenim en dansa i alguns projectes que s’anuncien, siguem capaços de garantir el manteniment del que queda del paisatge que hem conservat força bé fins que la voracitat del totxo i de l’especulació ens ha capgirat la fesomia. No cal que ens imposin l’adotzenament viari i urbanístic estàndard del cinturó industrial i assimilats. Ni que en nom de l’edificabilitat vagin caient més arbres per fer pujar més ciment. Ni que el ciment i el totxo engoleixin més metres quadrats del poc verd de l’entorn que ens queda. Ni que els ingressos municipals estiguin directament vinculats a la concessió de les llicències d’obres – d’ aquí i d’arreu del país -.


Tinc tantes coses per demanar-vos que em temo que em faltarà espai… Us demano que puguem mantenir i, si pot ser, incrementar la qualitat de vida de la Vila i del país i que tothom en pugui gaudir. Ja sé que és difícil pels temps que corren, però no em puc estar de demanar-vos-ho.

Pel que fa al país, ja us ho podeu imaginar, el de sempre…Que la llengua catalana no tingui més traves mediàtiques, judicials i polítiques dels totalitaris del bilingüisme que ells no practiquen. Que l’educació i la seva qualitat esdevinguin de debò un valor i no un motiu de picabaralla. Que el finançament de Catalunya no sigui la riota dels de Polònia i de tot l’estat espanyol, i que en aquests i els altres aspectes de compliment de l’Estatut que vam votar, els governants de l’Estat compleixin perquè, al capdavall, es tracta de complir una llei orgànica i que hi estan obligats. Que la política sigui un valor de servei a la població i al país i no un modus vivendi d’uns quants defensat a qualsevol preu. Que la gent jove vegi la vida com un univers d’oportunitats i no com una cursa d’obstacles cap a la incertesa. Que als desastres naturals i artificials no s’hi sumi el desastre de la ineficàcia, de la manca de mitjans o de la indiferència.


Pel que fa a la situació de la humanitat, què us demanaré que no us hagi demanat tothom! Que, almenys, el reconeixement i el compromís amb la salvaguarda dels drets humans sigui acceptat per la totalitat dels estats i que el seu exercici per part de les persones deixi de ser una utopia. Que el món sigui menys autodestructiu i molt més just…


En fi, estimats Reis, no m’ho acabaria! Us demano que vetlleu per la dignitat de les persones i dels pobles d’arreu, i de Sitges en particular. Moltes joguines i llaminadures per a les criatures que us vindran a rebre i us han fet unes cartes precioses. Ah, i deixeu unes quantes tones de carbó per a unes quantes persones que jo sé.


Salut, pau, llibertat i progrés. I si el 2009 en començar, no és tan bo com voldríem, que siguem capaços de fer-lo millor entre tots plegats.



Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, gener del 2009
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

Carta a l'avi Isidro


Estimat avi Isidro,

Sé que fa dies que vas contemplant les anades i vingudes, i que has vist els anuncis a l’Eco i al Diari de Vilanova, les entrevistes a la ràdio i els espots a TVMaricel. Em consta que en parles amb l’àvia Adela, i que tots dos recordeu com vau començar la botiga en tornar de Cuba, amb més il.lusió pel fet de tornar a casa que amb gaires estalvis d’aquells anys, que a mi sempre m’ha semblat que per vosaltres van ser un autèntic paradís. Fins que les coses no van anar com esperàveu i vau embarcar de retorn a casa amb el nen Jordi, que ja tenia cinc anys. Vau fer escala a Nova York, vau passejar per la Cinquena Avinguda i vau visitar la catedral de Sant Patric; com l’àvia Adela ens explicava. Sapigueu que aquells balancins de boga que vau portar de Guantánamo encara fan patxoca i són comodíssims, sobretot als estius, i que les fotos de Cuba formen part del patrimoni familiar. Com també en forma el quadre de La Punta que us van regalar quan us vau casar i que teníeu al menjador de la casa de Guantánamo, i ara és a la botiga amb tots els honors.


Doncs sí: ja veieu que hem decidir celebrar els setanta cinc anys de Calçats Pañella, “setanta-cinc anys calçant moda”, com diu l’eslògan. Aquest aniversari ha estat un tema de conversa habitual al llarg dels darrers anys, especialment als dinars de Festa Major i de Nadal, que seguim celebrem amb la mateixa il.lusió de tota la vida, sabent que a vosaltres us agrada que ho continuem. Des de la botiga “mare” n’hem parat altres quatre: la dels parells solts (avui dia se’n diu “outlet”…), la de criatura (al que va ser la cansaladeria de La Torre de les Hores; suposo que amb l’oncle Antonet i amb la tia Maria ja ho vau comentar al seu moment…), la de calçat de dona i la d’home. I tot queda a casa. Ja comptem tres generacions: la teva i la de l’àvia, la dels meus pares i ara, l’Adela i la Carmen. La Ioia i jo no hem sortit botigueres, però ens encanta portar les sabates mes maques de Sitges…


Ens fa il.lusió celebrar-ho perquè és una manera diferent de recordar-vos a tu i a l’àvia, els vostres anys d’il.lusions i sacrificis, la vida sencera que vas dedicar a la botiga amb tot el teu afany. Eres un senyor distingit i elegant, amb molt de gust per a tot el que tocaves i una enorme capacitat de vendre, que vol dir convèncer i seduir la clientela que vas saber fer teva – nostra- amb un tacte exquisit. Encara vaig gent d’arreu que em parla de tu i et recorda sempre al peu del canó.


Nosaltres, pots comptar! El pare i la mare, que també hi han deixat la vida sencera, s’ho miren amb il.lusió per tot el temps que hi han viscut i pel futur que han sabut construir i que ha donat els fruits que tu mateix pots veure. L’Adela i la Carmen, que han viscut el dia a dia de l’esforç de tots plegats i des de la mentalitat de l’activitat comercial d’avui dia centrada a Sitges, però sense de perdre de vista Barcelona, Milà i París, encaminen “Calçats Pañella” per aquests anys del segle XXI. Com que les prestatgeries i aparadors ja n’han vist d’uns quants colors, tinc la seguretat que arribarem a fer els cent.


I per la resta, tot bé. Tots aquests anys que el pare ha dedicat a la botiga, l’Isidret els ha dedicat a la pirotècnica i s’ha convertit en un expert mestre creatiu i veterà. Els sis néts i nétes que l’àvia i tu teniu han proliferat, i avui compteu amb uns besnéts que són uns sols i que cobreixen tota la gamma d’edats des d’un als trenta anys: la Laia, l’Elisenda, en Carles, en Guillem, en Jaume, l’Alba, en Miquel, en Jordi i l’Aleix. La família continua amb la seva especial predilecció pels gats, i persisteix la raça de les “Negrites”. Sitges ha crescut enormement i el tipus de clientela ha canviat amb els anys i les generacions. Mantenim els descendents d’aquelles famílies que venien a comprar sabates per desenes a finals de cada estiu de cara a l’hivern i al curs escolar, i n’hem guanyat de nous. Aquests dies ens feliciten pels setanta-cinc anys i això ens fa goig perquè, en la nostra mesura, hem contribuit a configurar el Sitges d’avui des de la feina de la vida quotidiana. I t’ho devem a tu, avi, que el 1933 et vas armar de valor i d’il.lusió sense els quals no hauríem arribat on hem arribat.


En nom de tota la família al complet, un petó i una abraçada i moltes, moltes gràcies,

la teva néta gran.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 21 de desembre del 2008
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)