29 de gen. 2009
La senyoreta de piano
Durant molt de temps, a Sitges, hi ha hagut senyoretes de piano, professores i mestres de música que han ensenyat a les criatures –i no tan criatures…- les nocions bàsiques per posar les mans sobre un teclat i les han introduït al solfeig i a la interpretació, vetllant per la formació dels alumnes, pels dots musicals i per l’obtenció de resultats acadèmics satisfactoris als exàmens oficials dels conservatoris, a Barcelona. Actualment, a Sitges, continuen havent-hi classes particulars de piano i de música, mentre que l’Escola Municipal de Música Montserrat Almirall – la professora que ha format desenes de músics i ha dotat de coneixements musicals a unes quantes generacions de sitgetans- mostra una extensa oferta musical per a totes les aficions i vocacions.
Dic “senyoretes de piano” perquè fa unes quantes dècades, quan l’oferta de formació musical no era la d’avui, la senyora Maria Dolors Ferret i Plana, experta pianista i persona dotada d’una gran sensibilitat musical, donava lliçons de música al seu pis del carrer Major. Em consta que per casa seva van passar persones que actualment es dediquen a l’ensenyament i la interpretació musical, i que els qui n’havien estat alumnes la recorden amb estimació i afecte, més enllà dels seus dots i també de la paciència que sovint havia d’exercir. Perquè anar a música vol dir arribar a casa després de l’escola, deixar-hi la cartera o la motxilla, canviar de llibres, potser estudiar una estona i fer cap a una altra mena de classe on compten tant la vocació, l’afició i les ganes com la voluntat de no deixar-ho. O combinar la vida quotidiana dels adults amb una dedicació convicta i que constitueix un dels alicients més atractius en l’exercici del repartiment del temps lliure de cadascú.
La senyora Maria Dolors Ferret, mare de família i àvia, era i continua essent la senyoreta de piano per als que en un moment o altre vam passar pel menjador de casa seva algunes temporades. La casa és un edifici sòlid i ben aposentat al carrer Major dels que també donen a “la muralla”, que és la manera de dir el carrer d’`Àngel Vidal o del Retiro per part dels qui encara havien vist algun tros de la darrera muralla de Sitges, la que tancava al portal de Sant Sebastià. La Maria Dolors Ferret, que ens va deixar la vigília de Nadal als noranta-vuit anys, segurament n’era una. Escales amunt, quan s’entrava a casa seva, hi havia una claror tèbia. Era la claror dels dissabtes d’hivern, al matí. S’hi respirava un aire tranquil i lluminós. L’estança tenia un no sé què d’acolliment que la feia diferent de les altres; devia ser, ara me n’adono, per la presència del piano i per aquell passar el temps sense que gairebé ens n’adonéssim.
La meva temporada d’aprenentatge pianístic va durar poc menys de dos cursos. La Maria Dolors, amb llargs anys d’exercici de bondat i paciència amb l’alumnat, sabia com trobar el desllorigador per a cada parell de mans que es posaven impacients damunt del teclat i com fer entendre que la cosa vol un temps i una dedicació que cadascú ha de saber trobar i practicar. Parlàvem molt de música i una mica de tot. Era una senyora assenyada, de tracte plàcid i bondadós, que gaudia del seu entorn i del plaer de la música, posant tot el seu esforç en transmetre’l. Les estones del dissabte al matí van formar part del meu temps de lleure que més vaig assaborir mentre vaig anar a casa de la meva senyoreta de piano. No vaig passar de les beceroles ni vaig arribar a l’àlbum de l’Anna Magdalena Bach ni a cap altre dels que la meva germana tercera interpretava amb agilitat i fruïció al piano de casa, però sí que vaig aprendre a apreciar l’esforç i la dedicació a la música de la Maria Dolors, i a disfrutar de les estones que em va dedicar. Me’n queda una imatge clara de matins de dissabte.
Després, la vaig anar veient de tant en tant, sempre pel seu carrer Major. Era menuda, discreta, caminava amb passes petites, afectuosa com sempre. Més endavant ja no sortia gaire; s’havia fet molt gran. El fet que hagués deixat per sempre el seu pis del carrer Major la vigília de Nadal em fa pensar que devia fer falta un reforç musical aquella nit i que l’havien vinguda a buscar perquè disfrutés de la vetllada en la claredat i la companyia dels àngels.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, gener del 2009
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada