27 de febr. 2009
De la Rue de Varenne al Quai Bourbon. (Alguns poemes per a Camille Claudel)
Rue de Varenne, Hotel Biron. El Museu Rodin, remodelat, ofereix tot l’atractiu d’un centre acollidor en tant que museu monogràfic, dedicat l’obra de Rodin. Camille Claudel, la seva millor deixebla i malhaurada amant, hi té una sala monogràfica des de 1951, per bé que Rodin el 1914 havia accedit a la demanda de M. Morhardt: calia que la deixebla conservés l’obra al costat del mestre. Llavors ja feia un any que Camille havia estat internada al sanatori de Montdesvergues.
Al Hotel Biron tot és claror. Al Quai Bourbon ombrívol, on Camille tenia l’habitatge-taller on va viure reclosa en sí mateixa fins el seu internament, tot és malenconia. Entre la Rue de Varenne i Quai Bourbon hi va la distància de mitja vida, de l’amor a l’odi, de l’exaltació creativa a la malaltia depressiva.
Els poemes que segueixen formen part d’una Suite Camille Claudel, en un diàleg que perdura més enllà dels éssers i de les seves obres.
Davant les roses
La quietud que ara contemplo
me l’he feta ben meva
pel guany del sofriment.
El que ara és una plàcida avinguda
vorejada de roses
era un clot d’espines
on vaig deixar-hi carn i sang.
El fruit és el que ara contempleu.
Bust de Rodin (Camille Claudel)
Et vaig fer com et veia,
altiu i poderós,
l’esguard amb ulls inquiets i asserenats
que es contradeien
i congriaven totes les tempestes.
Ara sé que assajaves els adéus.
L’adieu (Auguste Rodin)
El crit en veu molt baixa,
l’esglai de ser llençada a la tenebra
amb els llavis humits
de l’última besada.
Truco a una porta alta
amb dos batents tancats;
ni la pedra ni el bronze no em responen.
M’espera el fred
de l’aigua de la nit
Em colgarà l’obscuritat a l’alba negra.
Masque de Camille Claudel (August Rodin)
Em feies tan serena,
els ulls mig closos
tan dolça com les mans que em modelaven
marfosa entre carícies
per un amor de marbre.
Em feies lleu i dòcil,
talment com tu em volies
sense comptar que el fang té ànima.
Al Hotel Biron tot és claror. Al Quai Bourbon ombrívol, on Camille tenia l’habitatge-taller on va viure reclosa en sí mateixa fins el seu internament, tot és malenconia. Entre la Rue de Varenne i Quai Bourbon hi va la distància de mitja vida, de l’amor a l’odi, de l’exaltació creativa a la malaltia depressiva.
Els poemes que segueixen formen part d’una Suite Camille Claudel, en un diàleg que perdura més enllà dels éssers i de les seves obres.
Davant les roses
La quietud que ara contemplo
me l’he feta ben meva
pel guany del sofriment.
El que ara és una plàcida avinguda
vorejada de roses
era un clot d’espines
on vaig deixar-hi carn i sang.
El fruit és el que ara contempleu.
Bust de Rodin (Camille Claudel)
Et vaig fer com et veia,
altiu i poderós,
l’esguard amb ulls inquiets i asserenats
que es contradeien
i congriaven totes les tempestes.
Ara sé que assajaves els adéus.
L’adieu (Auguste Rodin)
El crit en veu molt baixa,
l’esglai de ser llençada a la tenebra
amb els llavis humits
de l’última besada.
Truco a una porta alta
amb dos batents tancats;
ni la pedra ni el bronze no em responen.
M’espera el fred
de l’aigua de la nit
Em colgarà l’obscuritat a l’alba negra.
Masque de Camille Claudel (August Rodin)
Em feies tan serena,
els ulls mig closos
tan dolça com les mans que em modelaven
marfosa entre carícies
per un amor de marbre.
Em feies lleu i dòcil,
talment com tu em volies
sense comptar que el fang té ànima.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 31 de gener del 2009
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada