27 de febr. 2009
EL DIA REVOLT
Hi ha llibres que es mostren com la punta d’un iceberg. El que en veiem és només la tercera part del substrat que els configura en la seva forma i aparença, però els veritables fonaments són les dues parts ocultes sense les quals l’iceberg fóra només una capa de gel: superfície sense fons.
Aquesta és la imatge que em serveixen per a una descripció inicial del darrer llibre de Julià Guillamon, El dia revolt.Literatura catalana a l’exili, elaborat amb la dissenyadora Mariona Garcia i el fotògraf Ramiro Elena (Barcelona: Empúries, 2008). De lectura obligatòria per a diverses disciplines, començant per la biografia i la història.
El llibre es va presentar la setmana passada a Sitges, a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol entre un públic que omplenava la sala d’on no es va moure ningú fins que l’acte va finalitzar al cap d’una hora i tres quarts llargs. El públic no enganya, i el cas de El dia revolt, encara menys. Era un públic multinacional i intergeneracional que seguia les paraules de Guillamon entre el record i la descoberta, l’interès i la curiositat i l’atractiu que ofereix una obra que retorna a la claredat els clarobscurs dels dies de tants, tants exilis. El dels escriptors i periodistes catalans en va ser un de més: poc conegut, negligit, silenciat, fragmentat. “Ens havíem acostumat a veure la guerra civil en el mirall deformat de l’antifranquisme”, escriu Guillamon en la introducció titulada, significativament, “Rastres”. Des d’ara els rastres han esdevingut la baula que relliga la tradició i la successió de la literatura catalana i que integra l’exili literari en la història cultural del país.
La gestació de El dia revolt ha estat llarga i, sobretot, intensa. Per a l’autor del llibre ha estat un retrobament “marcat pel sentit de la pèrdua i l’experiència el dol” amb els vells amics negligits als seus (i als de molts de nosaltres!) estudis universitaris de Filologia Catalana. No hi ha cap imatge triomfal. L’èpica ha cedit el lloc a la vida de quaranta-dues famílies narrades pels descendents dels protagonistes, pels fills i nebots d’aquells que, empesos per l’adversitat, van creuar la frontera. L’obra dels escriptors i periodistes esdevé el nexe viu entre l’exili, i la diversitat de circumstàncies de cadascú i el devenir del després, a l’hora del retorn o de la permanència, ja per sempre, al país d’acolliment. Per aquesta raó la literatura de l’exili, la que parla d’un mon primer fantasmagòric, deprés perdut, “és una de els creacions més poderoses del segle XX”.
Per l’escenari universal de l’Argentina, Xile, Santo Domingo, Cuba, Venezuela, Mèxic i la Catalunya d’ara hi desfilen quaranta dos testimonis per als quals l’exili forma part indestriable de la vida. Són la segona generació que conserva records amb diferents gradacions d’intensitat i que mostra, en bona part, que malgrat que la vida continua sense l’èpica dels moments més tràgics. S’enganyarà qui cregui que aquest és un llibre de literatura, perquè és un retrat polifònic, temporal i biogràfic d’una massa coral que perviu entre la lluminositat i els clarobscurs. Com aquest Dia revolt que Josep Carner recita al cedé que l’edició incorpora, una esplèndida metàfora d’aquest llarg i dens passatge d’història col.lectiva tan lluny i tan a prop…
També el llibre de Julià Guillamon és un llibre viu de lectures, converses, viatges, records objectes – la maleteta de Micky Mouse amb joguines i cromos!- , les filmacions de Joaquim Jordà de l’exposició internacional que l’autor ha comissariat, Literatures de l’exili. Guillamon conclou que encara queda molt per fer, per retrobar o descobrir per tal d’assumir l’exili sense els prejudicis del franquisme i de la transició, per “assumir el que ha representat per a tots nosaltres, que ens en créiem guarits i que n’hem sabut sempre tan poca cosa.”
Gràcies a El dia revolt, el que fins ara constituïa una mena de submon d’esquinçalls i fragments apareix en una visió de conjunt des d’una nova perspectiva setanta llargs anys després. La literatura de l’exili emergeix definitivament salvada per la paraula i esdevé l’iceberg recuperat i instal.lat en el nostre present.
Aquesta és la imatge que em serveixen per a una descripció inicial del darrer llibre de Julià Guillamon, El dia revolt.Literatura catalana a l’exili, elaborat amb la dissenyadora Mariona Garcia i el fotògraf Ramiro Elena (Barcelona: Empúries, 2008). De lectura obligatòria per a diverses disciplines, començant per la biografia i la història.
El llibre es va presentar la setmana passada a Sitges, a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol entre un públic que omplenava la sala d’on no es va moure ningú fins que l’acte va finalitzar al cap d’una hora i tres quarts llargs. El públic no enganya, i el cas de El dia revolt, encara menys. Era un públic multinacional i intergeneracional que seguia les paraules de Guillamon entre el record i la descoberta, l’interès i la curiositat i l’atractiu que ofereix una obra que retorna a la claredat els clarobscurs dels dies de tants, tants exilis. El dels escriptors i periodistes catalans en va ser un de més: poc conegut, negligit, silenciat, fragmentat. “Ens havíem acostumat a veure la guerra civil en el mirall deformat de l’antifranquisme”, escriu Guillamon en la introducció titulada, significativament, “Rastres”. Des d’ara els rastres han esdevingut la baula que relliga la tradició i la successió de la literatura catalana i que integra l’exili literari en la història cultural del país.
La gestació de El dia revolt ha estat llarga i, sobretot, intensa. Per a l’autor del llibre ha estat un retrobament “marcat pel sentit de la pèrdua i l’experiència el dol” amb els vells amics negligits als seus (i als de molts de nosaltres!) estudis universitaris de Filologia Catalana. No hi ha cap imatge triomfal. L’èpica ha cedit el lloc a la vida de quaranta-dues famílies narrades pels descendents dels protagonistes, pels fills i nebots d’aquells que, empesos per l’adversitat, van creuar la frontera. L’obra dels escriptors i periodistes esdevé el nexe viu entre l’exili, i la diversitat de circumstàncies de cadascú i el devenir del després, a l’hora del retorn o de la permanència, ja per sempre, al país d’acolliment. Per aquesta raó la literatura de l’exili, la que parla d’un mon primer fantasmagòric, deprés perdut, “és una de els creacions més poderoses del segle XX”.
Per l’escenari universal de l’Argentina, Xile, Santo Domingo, Cuba, Venezuela, Mèxic i la Catalunya d’ara hi desfilen quaranta dos testimonis per als quals l’exili forma part indestriable de la vida. Són la segona generació que conserva records amb diferents gradacions d’intensitat i que mostra, en bona part, que malgrat que la vida continua sense l’èpica dels moments més tràgics. S’enganyarà qui cregui que aquest és un llibre de literatura, perquè és un retrat polifònic, temporal i biogràfic d’una massa coral que perviu entre la lluminositat i els clarobscurs. Com aquest Dia revolt que Josep Carner recita al cedé que l’edició incorpora, una esplèndida metàfora d’aquest llarg i dens passatge d’història col.lectiva tan lluny i tan a prop…
També el llibre de Julià Guillamon és un llibre viu de lectures, converses, viatges, records objectes – la maleteta de Micky Mouse amb joguines i cromos!- , les filmacions de Joaquim Jordà de l’exposició internacional que l’autor ha comissariat, Literatures de l’exili. Guillamon conclou que encara queda molt per fer, per retrobar o descobrir per tal d’assumir l’exili sense els prejudicis del franquisme i de la transició, per “assumir el que ha representat per a tots nosaltres, que ens en créiem guarits i que n’hem sabut sempre tan poca cosa.”
Gràcies a El dia revolt, el que fins ara constituïa una mena de submon d’esquinçalls i fragments apareix en una visió de conjunt des d’una nova perspectiva setanta llargs anys després. La literatura de l’exili emergeix definitivament salvada per la paraula i esdevé l’iceberg recuperat i instal.lat en el nostre present.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada