24 de jul. 2009

SANT SEBASTIÀ, PLAÇA DURA

Passada l’eufòria inaugural, un migdia qualsevol d’entre setmana travesso la platja de Sant Sebastià en plena canícula. La primera impressió és la d’una superfície estranya, una plaça dura de les més arquetípiques, barana inclosa. Una plaça susceptible d’esdevenir una mena de gran xiringuito de taules i cadires si no es té en compte que, per damunt de tot, la platja de Sant Sebastià era un passeig i una via de comunicació. La platja petita tenia - i hauria hagut de conservar- un caràcter més de passeig que de la plaça dura i estàtica en que ara s’ha convertit. La vista de la pujada i l’esplanada de l’ermita és un altre cop d’efecte d’una duresa espaterrant. La platja i l’entorn de l’ermita de Sant Sebastià de Sitges mereixien més sensibilitat i més respecte, com també mereix el tractament que des de l’administració municipal es fa del paisatge de Sitges en tots els ordres.

Si el problema de Sant Sebastià era l’aparcament de cotxes i la circulació hauria calgut un esforç més d’imaginació i de sensibilitat que no l’aplicació dràstica del concepte de vianalització que darrerament s’imposa a Sitges de manera implacable i amb uns beneficis, a parer meu, relatius. Sense aparcaments a la platja de Sant Sebastià, d’acord, però la supressió total de la circulació em sembla una decisió gratuïta i desafortunada. D’una banda, una de les principals artèries de comunicació com és el torrent Llopart queda mig inutilitzada i s’interromp el trànsit natural d’un cantó a l’altre de la Vila. D’altra, la desviació del trànsit pel carrer Joan Maragall ha comportat un notable perjudici per al veïnat per l’augment de trànsit que ha de suportar, i això no és una hipòtesi, sinó una evidència.

La fesomia del casc antic de Sitges ens està canviat a passes gegantines de manera aparentment irreversible i no sempre justificada. De primer és un canvi estètic: on hi havia voreres de pedra i un enquitranament relativament acceptable– i de vegades molt relativament – ha esdevingut una zona llisa i pavimentada de la manera més impersonal i lletja imaginable. El carrer Major, el carrer Jesús, el carrer Parellades, el carrer del Retiro i el Cap de la Vila han perdut caràcter i s’han adotzenat a la baixa, per no parlar de la brutícia del paviment que encara no ha complert el primer any. D’altra banda, els beneficis de la vianalització a ultrança s’han de demostrar. Si el casc antic perd l’accessibilitat i la mobilitat bàsica que necessita acabarà essent un reducte i Sitges no es pot permetre una progressiva despoblació o desplaçament del seu centre neuràlgic. No tot és, doncs, qüestió d’estètica…

L’entorn de Sitges s’ha convertit en pocs anys en una muralla de ciment que va cobrint tots els espais de verd i gris de la plana i turons que ens envolten. L’interior de la Vila es transforma a cops de decisions que, més enllà de les polèmiques, presenten resultats com a mínim qüestionables. Si hem de fer cas a una campanya de propaganda de parc temàtic que es va endegar un dels passats cap de setmana, tenim a les envistes la idea de suprimir els estacionaments de la Ribera, i de fer-hi no sé quina mena de lífting. Tot plegat, de debò, ¿a què es deu i què comporta? A Facebook i als blocs s’han alçat les primeres veus d’alarma i aquest article, que no és més que l’opinió personal d’una ciutadana, ha volgut contribuir a la queixa i a la reflexió sobre el tractament del paisatge nostre. A més de patrimoni comú, també és capital, identitat i cultura.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
17 de jul. 2009

PHILIP LARKIN, BELLESA I VERITAT

Amb aquest títol el poeta i traductor Marcel Riera encapçala l’assaig introductori del llibre de Philip Larkin, Finestrals. Riera és, a hores d’ara, el poeta segurament més anglosaxó de la literatura catalana i no en va ho reflecteixen els dos poemaris que fins ara ha publicat, Lluny (2006) i L’edat del coure (2008), un intens cúmul de records, interrogacions i asseveracions plantejat des d’un posicionament ètic i moral. Lector, admirador i traductor dels poetes anglesos del segle vint finalment ha decidit donar a la llum la seva versió de les High Windows de Larkin, un dels llibres més celebrats i reconeguts de les lletres angleses, en la col.lecció Alabatre de LaBreu Edicions.

L’estudi introductori de Marcel Riera és, alhora, un completa semblança d’aquest bibliotecari “introvertit i esquerp, tímid i misantrop i cínic i conservador, casolà, mordaç i carregat de prejudicis” i una introducció a una obra poètica colpidora per tot el que té d’arrelament a la realitat grisa i quotidiana i d’enlairament vers “un indret il.luminat per llums simbòliques i també inconegudes que deixen entreveure un món d’alliberament, esperança i compassió. En el fons, de bellesa i veritat.”

I és aquest el gran mèrit de la poesia de Larkin. Una poesia que arrenca de la seva tradició literària, que té Wordsworth als fonaments, i per aquest motiu Larkin també es proposa commoure el lector passant d’un àmbit a l’altre. Pocs, escassos són els poetes que en el trajecte tan breu com és el d’un poema assoleixen tanta capacitat d’impressionar el lector per la volada lírica.

La traducció de Riera mostra fins a quin punt és important, en poesia, conèixer a fons no només la llengua que es tradueix, sinó, sobretot, la llengua receptora. Larkin en català conserva el registre i el to de la llengua original gràcies a l’ofici, coneixement i sensibilitat del traductor, que acompleix a bastament els requeriments de la traducció poètica. Ho va posar de manifest fa un parell d’anys en la traducció dels poemes de James Fenton amb motiu d’un recital d’aquest a la Fundació Caixa de Catalunya, així com en altres traduccions poètiques disperses de poetes anglosaxons. La traducció catalana de Larkin irromp en el medi per la seva excel.lència i qualitat.

La bellesa i la veritat dels poemes de Larkin s’endinsen en versos com els que reflecteixen la capacitat de salvar de la poesia, més enllà de la contingència de la realitat i de la vida quotidiana, com els finestrals que donen títol al llibre, que el poeta entreveu després d’haver evocat la infelicitat en tant que l’estat natural dels éssers:

I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i, no és enlloc, i que és infinit.
10 de jul. 2009

L'UNIVERS I LA CÀMARA

Devien ser als anys seixanta que al quiosc de Josep M. Jornet em fascinaven les fileres de revistes i diaris col.locats en uns suports de fusta, o de ferro i subjectats amb agulles d’estendre de fusta. Si un client en triava algun l’extreia amb compte de no fer caure els exemplars que hi havia al darrere. A can Jornet hi havia molts titulars de premsa estrangera, revistes i diaris i va ser així que vaig aprendre que a França es publicavan Le Monde i Le Figaro, però també una revista juvenil d’artistes i de música que portava per títol Salut les copains, on Sylvie Bartan i Françoise Hardy marcaven estil. Més tard em vaig fixar en el Time, el Paris-Match, en capçaleres i cobertes que em feia badar. Val a dir que can Jornet era el proveïdor de llapissos, llibretes, gomes d’esborrar i material fungible escolar de tot el barri i de més enllà, i que era l’indret on la canalla anava a comprar cromos per omplir àlbums sovint interminables. Però a mi, més que res, el que m’atreien eren les cobertes dels diaris i les revistes disposats a manera de retaule ocasional a les parets del carrer Major.


Va ser un d’aquells migdies de badar o d’anar a comprar cromos o de totes dues coses que el senyor Jornet, que em semblava més aviat ferreny, es va dirigir a la meva germana i a mi amb una frase sorprenent: “Veniu, que us faré una foto”. I, ara l’una, ara l’altra i ara totes dues vam entrar a formar part de l’univers que, dia a dia Josep M. Jornet va construir amb la inseparable seva càmara.


Activista de la fotografia des dels dies del Sitges Foto-Film fins l’actual Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans, Josep M. Jornet ens ha deixat després de tota una vida dedicada a l’exploració visual de tota la realitat que ha viscut i que l’ha envoltat, i a deixar-la fixada a manera de testimoni dels anys que li han tocat de viure. La seva obra és una història gràfica i global de la vida quotidiana des de diversos escenaris i amb diferents protagonistes, un univers tan ple i tan global com la pròpia vida li ha permés. Les col.leccions fotogràfiques que hem pogut veure a l’Espai Cultural Pere Stämpfli mostren la varietat d’una obra singular, profundament vocacional. La fotografia ha estat l’autèntica passió de Josep M. Jornet, la tècnica que li ha permés desenvolupar la creativitat pròpia amb el gran llenguatge artístic del segle XX.


Afortunadament, a hores d’ara ningú no nega el valor artístic de la fotografia. En el cas de Jornet, la seva obra ostenta el valor afegit de la col.lecció. Pel que fa a Sitges, la càmara ha enregistrat la història gràfica de la Vila gairebé exhaustivament al llarg d’unes quantes dècades; la seva col.lecció mostra l’evolució física del paisatge local en tots els àmbits així com la dels seus habitants i visitants. La seva ha estat una vocació plenament acomplerta; el seu llegat esdevé cabdal perquè il.lustra i explica com hem estat i com hem viscut al llarg d’una gran part del segle vint.


Però tornem al quiosc i als anys seixanta. El senyor Jornet em va regalar un llibre que va ser el primer que em va arribar de mans d’algú que no era de la família. Juntament amb les antologies de contes de gran format que arribaven des de cal meu oncle Amadeu de Barcelona i dels llibres que en Magí i la Tecla, la meva àvia o els meus cosins em regalaven quan s’esqueia, un migdia en què mirava les revistes i els diaris el senyor Jornet va sortir del quiosc amb un llibre a la mà i me’l va donar. “És per tu, a veure si t’agrada”. Era un recull de llegendes mitològiques poc o molt adaptades que em van introduir com aquell qui res a la història dels déus i dels herois. Les que vaig rellegir més sovint eren la de Perseu i Andròmaca i la de Jasó i Medea… Em va posar a l’abast la recreació d’un univers fantàstic.


Mentre, amb la càmara, Josep M. Jornet anava construint un univers real i quotidià que a hores d’ara és imprescindible per a la nostra memòria immediata, mentre esdevé memòria per al futur.

5 de jul. 2009

LA VIDA, LA LITERATURA (NO ÉS UN ADÉU A BALTASAR PORCEL)



Visito l’exposició Barceló abans de Barceló a la Fundació Miró de Palma de Mallorca. La línia de l’horitzó tan lluny i tan a prop, els pins escassos, els xiprers que s’emmirallen al llac artificial. Admiro la vitalitat dels cans blaus, roigs i grocs de Barceló, els fons marins i els objectes que excel.leixen en la categoria artística. L’estona ha transcorregut des de la força vital dels cans al cor del senglar que ja que ha deixat de bategar. Tot és dolor i ningú no diu res. L’atzar ha volgut que la mort de Baltasar Porcel em sorprengui a la Mallorca. En cosa de minuts el paisatge de Palma se’m transforma en paisatge del record; el de Palma, el de l’illa, el de la Mediterrània seva i nostra.

Fa poc que a la casa del poeta Joan Alcover es celebrava el centenari de la seva obra més emblemàtica, Cap al tard. El llibre conté el conjunt elegíac més corprenedor de la literatura catalana del seu temps i Porcel, de sempre, l’havia reivindicat en tant que exemple de la immortalitat de la poesia. Li agradava recitar el poema La relíquia tot sencer i ho feia amb veu suau, greu i emocionada, tal com li havia escoltat en privat i en públic en ocasions de privilegi rar i preciós:

Marbre mutilat,
brollador eixut,
jardí abandonat
de ma joventut…

Llegint Alcover tot ell es transformava en elegia i tendresa. La darrera vegada que el vaig escoltar recitar va ser també a Mallorca, a la tardor, durant el congrés sobre la seva obra que va organitzar la Universitat de les Illes Balears.

A l’entorn d’aquests versos Porcel s’interrogava sobre la relació entre vida i literatura, la prevalença de l’una sobre l’altra, el dilema de la prioritat, quin dels dos extrems atorgava el sentit i l’assoliment de la plenitud. Durant uns anys s’havia decantant, aparentment, vers tot el que la vida li podia oferir. La seva obra esdevenia el compendi de la vitalitat extrema viscuda a pler, des de l’aventura cosmpolita fins el gaudi de la contemplació de l’art. Ell sabia, però, que el que en quedava era la literatura. Amb el pas dels anys i de les circumstàncies la dualitat es marfonia en una sola i absoluta ambició perquè Baltasar Porcel sentia i sabia que la seva vida, la plenitud, la constituïa la seva obra. Fins el darrer moment li ha dedicat tota la seva existència, inclosos els darrers dos anys llargs de lluita i la momentània victòria contra la malaltia, que han estat exemplars.

En aquest breu període de temps Porcel ha tingut ocasió de viure el reconeixement de l’obra que ha portat a terme. Els simposis organitzats per la Fundació Caixa de Catalunya la primavera de 2007, per la Universitat de les Illes Balears i l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes aquell mateix any van ser tres dels moments amb què va viure i transmetre la seva vocació literària amb més convicció i emoció. Se’m farà molt, molt difícil oblidar el Porcel commogut i agraït al Palau de la Música el vespre del Premi d’Honor.

La vida, la literatura, viscudes tan indestriablement. La humanitat i l’arrogància vital; la intel.ligència i la sensibilitat; l’instint vital i la set de llibertat; l’esperit d’aventura i el seu acompliment a l’hora de tornar a casa; la il.lusió i la vocació de l’escriptura, el record, les hores solitàries de feina; l’amor a la terra i a la mar; el sistema de valors de l’ésser mediterrani; la solitud i la dignitat de l’home davant de la malaltia. I un cor que bategava amb la passió vers tot el que el feia feliç. Aquell cor del senglar que reposa a la vora de la cova de l’Home de Lluny, amb el seus, prop de la mar dels orígens.

No sé dir adéu a Baltasar Porcel.



Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 4 de juliol del 2009

FESTA DE LA POESIA, TERCERA EDICIÓ

És la tercera vegada que es reuneixen prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venen a somniar al peu d’aquesta platja hermosa, a sentir-se bressats pel compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que estan del mal de prosa que avui corre per la nostra terra (…) Vénen perquè necessiten espolsar-se de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia en aquesta terra nostra que, per por de ser boja, se’ns va tornant ensopida…

Canviant les persones del verb i alguna altra paraula fins i tot em sorprèn com aguanta el to general del discurs de la Tercera Festa Modernista. Serà que la constant de la poesia sempre és la mateixa: aquella capacitat de commoure amb què Wordsworth la va definir sintèticament, on hi caben tots els matisos que el discurs modernista de Rusiñol en la Tercera Festa descriu amb tanta amplitud com entusiasme i convicció.

El fet que la Festa de la Poesia a Sitges arribi a la tercera edició és una mena de majoria d’edat prematura que contribueix a la seva consolidació en el calendari d’esdeveniments culturals de Sitges. Per les seves singulars característiques el programa poètic sitgetà no té absolutament res a veure amb cap dels festivals, certàmens i trobades que marquen el tomb de l’any en el calendari dels poetes. Quaranta-vuit intenses hores repartides en tres jornades donen per a trobades, exposicions, lectures, concerts i el clou del festival del dissabte a la nit als jardins del Retiro, però cap d’aquests i d’altres actes que se succeeixen són només el que s’anuncia. El caliu, el contingut, el marc i la simbiosi entre públic i poetes hi atorguen un to i un ambient de proximitat i comunicació que va creixent amb el pas de les hores. La Festa ja té el seu públic, local i forà, més ampli en cada edició i hi ha poetes que una vegada ho han provat tornen d’espectadors perquè s’enyoren.

Vist de fora estant, la Festa de la Poesia de Sitges és un esdeveniment que compta. Des de l’àmbit local, la col.laboració d’institucions, entitats, empreses, col.lectius i persones diverses ho posa de manifest. Hi falta, però, que la poesia també sigui considerada marca distintiva de Sitges i formi part plenament del “Sitges Vila de Festivals” al costat dels altres esdeveniments que configuren el cartell oficial i exportable de la projecció exterior sitgetana. En això no seríem pioners, però seguiríem la tradició d’altres viles i ciutats d’arreu del món que mostren la poesia i la literatura entre els principals valors d’atracció.

A la substanciosa nòmina poètica amb què comptem, enguany s’hi afegeixen Sebastià Alzamora, Teresa Colom, Francesc Garriga, Àlex Susanna, Rosa Lentini, Josep-Anton Soldevila i Núria Martínez Vernis. Hi són presents les diverses estètiques que configuren el panorama actual de la poesia catalana. Juntament amb l’obra poètica en castellà de Lentini, poeta i editora, representen un conjunt de veus i diccions pertanyents a generacions i geografies diverses.

Són convidats que tractarem el millor possible perquè es trobin bé entre nosaltres, facin seu el públic i tornin en properes edicions, però, sobretot, i tal com diuen Joan Duran i Cèlia Sànchez-Mústich, directors del festival, per agrair-los que facin el que fan: propulsar l’enigma, la transgressió, la bellesa, per les artèries a vegades endurides per la realitat.

Brindarem pels poetes i per la poesia per tercera vegada enguany i per totes les que vindran en el futur.

Subscriure's a: Missatges (Atom)