Visito l’exposició Barceló abans de Barceló a la Fundació Miró de Palma de Mallorca. La línia de l’horitzó tan lluny i tan a prop, els pins escassos, els xiprers que s’emmirallen al llac artificial. Admiro la vitalitat dels cans blaus, roigs i grocs de Barceló, els fons marins i els objectes que excel.leixen en la categoria artística. L’estona ha transcorregut des de la força vital dels cans al cor del senglar que ja que ha deixat de bategar. Tot és dolor i ningú no diu res. L’atzar ha volgut que la mort de Baltasar Porcel em sorprengui a la Mallorca. En cosa de minuts el paisatge de Palma se’m transforma en paisatge del record; el de Palma, el de l’illa, el de la Mediterrània seva i nostra.

Fa poc que a la casa del poeta Joan Alcover es celebrava el centenari de la seva obra més emblemàtica, Cap al tard. El llibre conté el conjunt elegíac més corprenedor de la literatura catalana del seu temps i Porcel, de sempre, l’havia reivindicat en tant que exemple de la immortalitat de la poesia. Li agradava recitar el poema La relíquia tot sencer i ho feia amb veu suau, greu i emocionada, tal com li havia escoltat en privat i en públic en ocasions de privilegi rar i preciós:

Marbre mutilat,
brollador eixut,
jardí abandonat
de ma joventut…

Llegint Alcover tot ell es transformava en elegia i tendresa. La darrera vegada que el vaig escoltar recitar va ser també a Mallorca, a la tardor, durant el congrés sobre la seva obra que va organitzar la Universitat de les Illes Balears.

A l’entorn d’aquests versos Porcel s’interrogava sobre la relació entre vida i literatura, la prevalença de l’una sobre l’altra, el dilema de la prioritat, quin dels dos extrems atorgava el sentit i l’assoliment de la plenitud. Durant uns anys s’havia decantant, aparentment, vers tot el que la vida li podia oferir. La seva obra esdevenia el compendi de la vitalitat extrema viscuda a pler, des de l’aventura cosmpolita fins el gaudi de la contemplació de l’art. Ell sabia, però, que el que en quedava era la literatura. Amb el pas dels anys i de les circumstàncies la dualitat es marfonia en una sola i absoluta ambició perquè Baltasar Porcel sentia i sabia que la seva vida, la plenitud, la constituïa la seva obra. Fins el darrer moment li ha dedicat tota la seva existència, inclosos els darrers dos anys llargs de lluita i la momentània victòria contra la malaltia, que han estat exemplars.

En aquest breu període de temps Porcel ha tingut ocasió de viure el reconeixement de l’obra que ha portat a terme. Els simposis organitzats per la Fundació Caixa de Catalunya la primavera de 2007, per la Universitat de les Illes Balears i l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes aquell mateix any van ser tres dels moments amb què va viure i transmetre la seva vocació literària amb més convicció i emoció. Se’m farà molt, molt difícil oblidar el Porcel commogut i agraït al Palau de la Música el vespre del Premi d’Honor.

La vida, la literatura, viscudes tan indestriablement. La humanitat i l’arrogància vital; la intel.ligència i la sensibilitat; l’instint vital i la set de llibertat; l’esperit d’aventura i el seu acompliment a l’hora de tornar a casa; la il.lusió i la vocació de l’escriptura, el record, les hores solitàries de feina; l’amor a la terra i a la mar; el sistema de valors de l’ésser mediterrani; la solitud i la dignitat de l’home davant de la malaltia. I un cor que bategava amb la passió vers tot el que el feia feliç. Aquell cor del senglar que reposa a la vora de la cova de l’Home de Lluny, amb el seus, prop de la mar dels orígens.

No sé dir adéu a Baltasar Porcel.