Devien ser als anys seixanta que al quiosc de Josep M. Jornet em fascinaven les fileres de revistes i diaris col.locats en uns suports de fusta, o de ferro i subjectats amb agulles d’estendre de fusta. Si un client en triava algun l’extreia amb compte de no fer caure els exemplars que hi havia al darrere. A can Jornet hi havia molts titulars de premsa estrangera, revistes i diaris i va ser així que vaig aprendre que a França es publicavan Le Monde i Le Figaro, però també una revista juvenil d’artistes i de música que portava per títol Salut les copains, on Sylvie Bartan i Françoise Hardy marcaven estil. Més tard em vaig fixar en el Time, el Paris-Match, en capçaleres i cobertes que em feia badar. Val a dir que can Jornet era el proveïdor de llapissos, llibretes, gomes d’esborrar i material fungible escolar de tot el barri i de més enllà, i que era l’indret on la canalla anava a comprar cromos per omplir àlbums sovint interminables. Però a mi, més que res, el que m’atreien eren les cobertes dels diaris i les revistes disposats a manera de retaule ocasional a les parets del carrer Major.

Va ser un d’aquells migdies de badar o d’anar a comprar cromos o de totes dues coses que el senyor Jornet, que em semblava més aviat ferreny, es va dirigir a la meva germana i a mi amb una frase sorprenent: “Veniu, que us faré una foto”. I, ara l’una, ara l’altra i ara totes dues vam entrar a formar part de l’univers que, dia a dia Josep M. Jornet va construir amb la inseparable seva càmara.

Activista de la fotografia des dels dies del Sitges Foto-Film fins l’actual Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans, Josep M. Jornet ens ha deixat després de tota una vida dedicada a l’exploració visual de tota la realitat que ha viscut i que l’ha envoltat, i a deixar-la fixada a manera de testimoni dels anys que li han tocat de viure. La seva obra és una història gràfica i global de la vida quotidiana des de diversos escenaris i amb diferents protagonistes, un univers tan ple i tan global com la pròpia vida li ha permés. Les col.leccions fotogràfiques que hem pogut veure a l’Espai Cultural Pere Stämpfli mostren la varietat d’una obra singular, profundament vocacional. La fotografia ha estat l’autèntica passió de Josep M. Jornet, la tècnica que li ha permés desenvolupar la creativitat pròpia amb el gran llenguatge artístic del segle XX.

Afortunadament, a hores d’ara ningú no nega el valor artístic de la fotografia. En el cas de Jornet, la seva obra ostenta el valor afegit de la col.lecció. Pel que fa a Sitges, la càmara ha enregistrat la història gràfica de la Vila gairebé exhaustivament al llarg d’unes quantes dècades; la seva col.lecció mostra l’evolució física del paisatge local en tots els àmbits així com la dels seus habitants i visitants. La seva ha estat una vocació plenament acomplerta; el seu llegat esdevé cabdal perquè il.lustra i explica com hem estat i com hem viscut al llarg d’una gran part del segle vint.

Però tornem al quiosc i als anys seixanta. El senyor Jornet em va regalar un llibre que va ser el primer que em va arribar de mans d’algú que no era de la família. Juntament amb les antologies de contes de gran format que arribaven des de cal meu oncle Amadeu de Barcelona i dels llibres que en Magí i la Tecla, la meva àvia o els meus cosins em regalaven quan s’esqueia, un migdia en què mirava les revistes i els diaris el senyor Jornet va sortir del quiosc amb un llibre a la mà i me’l va donar. “És per tu, a veure si t’agrada”. Era un recull de llegendes mitològiques poc o molt adaptades que em van introduir com aquell qui res a la història dels déus i dels herois. Les que vaig rellegir més sovint eren la de Perseu i Andròmaca i la de Jasó i Medea… Em va posar a l’abast la recreació d’un univers fantàstic.

Mentre, amb la càmara, Josep M. Jornet anava construint un univers real i quotidià que a hores d’ara és imprescindible per a la nostra memòria immediata, mentre esdevé memòria per al futur.