Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Utrillo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Utrillo. Mostrar tots els missatges
20 de gen. 2010

MIQUEL UTRILLO I LES ARTS (Dos comiats, 2)

D’en Miquel Utrillo, la Suzanne Valadon, en Paul Vernet i d’en Federigo Zandomeneghi me’n vaig acomiadar a les set de la tarda, quan l’exposició tancava les portes.  

L’entrada a Miramar per la Davallada era tan lúgubre i desnerida que despistava i el fred que hi feia era dissuassori. S’havia havia d’estar molt convençut que l’Utrillo i companyia eren a la primera planta perquè, a diferència d’altres fastos d’importació, no hi ha hagut manera de veure anunciada amb cartells i banderoles la que va ser definida com l’exposició de l’any de producció municipal. Sense indicadors visuals pels carrers de Sitges i sense programa de comunicació llevat la roda de premsa inicial semblava que l’exposició, com més clandestina, millor. Amb aquests comentaris no faig més que repetir el que la comissària s’ha sentir a dir al llarg de tot el temps que ha durat la mostra. En agraït contrast, hi han hagut les visites i comentaris dels sitgetans, de persones vingudes expressament per veure-la des de diversos indrets de l’Estat i d’Europa, el funcionament eficaç del bocaorella i del feisbuc.  

La comissària aprofita aquest espai de comiat per agrair a totes i cadascuna de les persones que han intervingut en l’exposició d’una manera o altra el seu més reconegut agraïment. 

Confesso que quan vaig entrar-hi per darrera vegada em sentia més emocionada que el dia de la inauguració. Me’n queda el catàleg, que és el que havia de quedar, i l’agredolç del treball realitzat des del compromís contret i la il.lusió de tirar-lo endavant, sovint contra els elements. I el fet que des d’ara Miquel Utrillo ha deixat de ser un nom d’acompanyament per brillar amb mèrits propis.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16 de gener del 2010
La imatge pertany a l'oli de Santiago Rusiñol, "Sans galette" (1890), que representa la bohèmia desolada encarnada en la figura d'Utrillo assegut al jardí del Moulin de la Galette, Paris.
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , ,
25 d’oct. 2009

DELS 4 GATS A MIRAMAR




En cosa de vint-i-quatre hores passo de ser estadant ocasional dels 4Gats a la primera planta de Miramar la tarda de la vigília. M’han acompanyat tot aquest temps Joan Baez, Astrud Gilberto amb cançons de pluja – tot fent cap al carrer de Montsió,  estret i  relliscós, segona hora del matí encara plagat de turistes. El saló dels 4Gats on penjaven els quadres Nonell i Mir, Rusiñol i Casas, i els tutti quanti que van desfilar per la taverna i per les pàgines de Pèl & Ploma, llueix la pàtina dels espais recuperats per als turistes i pels esdeveniments com el que hem oficiat. Presentar l’exposició sobre Miquel Utrillo i les Arts als 4Gats tenia tot el sentit del món perquè va ser entre aquelles quatre parets que Utrillo es va donar a conèixer a Barcelona en la seva plenitud. 
  El 1897 Utrillo ha triomfat amb els dibuixos d’Oracions, l’obra de Rusiñol que passa per ser el primer recull de prosa poètica de la península, fet que el situa, en tant que dibuixant, entre les fileres del simbolisme. No té cap inconvenient en simultanejar l’enquadrament amb la pràctica de l’escenografia ad hoc amb el que Adrià Gual li encomana per al Teatre Íntim, ni tampoc en promoure les ombres xineses importades de París i el nostrat teatre de putxinel.lis a la taverna de Pere Romeu. Alhora aplica la tàctica publicitària al cartellisme que, sol o a quatre mans amb Rusiñol i amb Casas, practica per a campanyes publicitàries, sigui per anunciar llibres, representacions teatrals, revistes o establiments comercials. El cartellisme que Utrillo inicia a París el 1893 tindrà seguidors a Barcelona cinc anys més tard, una altra importació afortunada i ben aviat amb un grau d’implantació més que notori.
Sovint relligo els 4Gats amb els cartells, els retrats que en Casas va pintar de tothom que fos algú en aquella Barcelona creixent, moderna, empesa per una força motriu tan arrelada com eficaç. No en queda res, avui, d’aquella Barcelona, i no em refereixo a tant a persones com a un determinat esperit, esvaït sense remei i sense relleu perceptible. Algú que no són els cambrers de l’establiment o la gent dels mitjans de comunicació que aquest matí gris i plujós està forçat a aparentar que té el do de la ubiqüitat, treu el cap de tant en tant i deu pensar que som una gent massa formal per ocupar aquell saló d’alegries, controvèrsies i, quan s’esqueia, de disbauxa. Els 4Gats d’ara i avui és un local amb pàtina i sense gaire ànima, just la necessària per invocar un ambient que, aquest matí entelat, demana encendre una pipa ben carregada al davant d’un bona gerra, a poder ser de Moritz.
A Miramar tot és en ordre, malgrat l’aparença del consabaut desgavell abans de donar el vistiplau definitu a una exposició que és un repte. S’ha volgut primordialment visual i s’hi ha prioritzat un discurs netament artístic, sempre a a favor del protagonista, aquell lque estava convençit que el jardí de les arts era  més gran, més frondós i més variat que el del Paradís. La impressió d’entrada és la de les tripes d’una mostra que, en menys d’un dia, lluirà per ser visitada i fotografiada  pels mitjans que així ho tenen pactat i que al cap d’unes hores obrirà les portes per rebre tothom que hi vulgui fer cap, fins el proper 10 de gener de 2009.

Del propòsit, plantejament i contingut de l’exposició Miquel Utrillo i les Arts recentment se n’ha parlat força. M’atreu, en canvi, aquesta vista  preparatòria on tota mena de tècnics i operaris amiden, pengen, endollen, situen, enfoquen, proven, traslladen, enretiren, aixequen, miren, calculen, col.loquen, tanquen i fixen les cent setanta-vuit peces de  l’exposició. Els colors, tan vius i tan híbrids, que Oriol Blanc ha determinat per a les parets dels cinc àmbits en què s’articula la mostra canvien l’aire habitual de la primera planta de Miramar. D’aquí a unes poques hores , gairebé en un tres i no res, l’aparença serà ben diferent: endreçada, solemne, com si sempre hagués estat igual i com si ho hagués de ser per sempre.

La vistositat de la primera planta de Miramar contrasta amb la nuesa grassa de la  planta baixa. A segona hora de la tarda, molt poc abans del capvespre, la pluja s’atura per a una estona i deixa pas a una simfonia de grisos entremesclats amb clapes de llum. Res més escaient, doncs, que, Quadres per a una exposició de Mussorgsky, per més que em temo que les preferències de l protagonista oscil.len entre les cançons de Montmartre, de Le temps des cerises a Saint Lazare, i la lírica pianística d’Erik Satie.

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
17 d’oct. 2009

RETRAT DE SUZANNE VALADON

Volia ser pintora. No és que no l’agradés fer de model; era bonica i havia provat sort en un circ però havia desistit després d’una caiguda. En néixer li van posar Marie-Clementine i el cognom era el de la mare. Totes dues van fer cap a París abans de la revolució de la Comune, i alguna novel.la evoca la trobada entre Louise Michel i la petita Marie-Clementine, Louise acariciant-li la galta i dient-li alguna cosa que la feia somriure. Després van venir dies de foc i de sang. Quan va deixar el circ i es va posar a fer de model per als pintors va decidir canviar de nom i fer-dir Suzanne, per bé que els més propers li continuaren dient Marie, i fins i tot “la terrible” Marie en determinades ocasions. 
Tenia quinze anys quan Pierre Puvis de Chavannes, de cinquanta-sis la va llogar de model per al Bois sacré i es va convertir en el seu amant. Més tard va posar per Renoir, Toulouse-Lautrec, Zandomenegui, Henner, Wertheimer, i d’altres. Un pintor català que era amic del seu amant i pare del seu fill, amb qui mútuament no es tenien gaire o gens simpatia, també la va pintar però en lloc de remarcar la seva bellesa o les formes del cos la va utilitzar per mostrar les freqüents desavinences de la parella (que ell mateix havia conegut prou) com a tema de pintura moderna perquè ella, que volia ser pintora, també volia viure la seva vida sense cap mena limitació que no fos la pròpia voluntat.


Va començar a pintar l’any que li va néixer la criatura, el 1883. De primer es va enfrontar amb ella mateixa; l’autoretrat no la va disgustar i el va conservar de per vida, de manera que avui forma part de la col.lecció d’art modern del Centre Pompodiu de París. El nen va créixer neulit i li va donar bastants disgustos, sobretot quan ja de petit va començar a beure a tothora i sense sense aturador. Van viure plegats tota la vida llevat de les estades que va haver d’internar-lo sanatoris i clíniques per desintoxicar-lo de tant d’alcohol com podia absorvir. Ell va començar a pintar al costat de la mare, que n’hi va ensenyar per allunyar-lo de l’alcohol i d'aquesta manera el tàndem Valadon-Utrillo va formar una mena d’unitat familiar sòlida i estranya; fossin quins fossin els marits i amants de Suzanne, Maurice sempre hi era. Quan Suzanne es va sentir malalta va cercar una muller per al seu fill i l’hi va casar amb la voluntat de no deixar-lo caure en una solitud que l’hauria consumit.
Volia ser pintora. Quan el 1889 va retrobar el seu antic amant i pare del seu fill se li va presentar l’ocasió per obtenir un cert reconeixement social i deixar de ser mare soltera. No va parar fins que va aconseguir portar-lo a l’ajuntament del districte per declarar i aixecar acta, una de les actes més llegides de la història de la pintura moderna. No sé si Miquel Utrillo hi va guanyar gaire reconeixent el fill de Suzanne Valadon, però la llegenda del retrat que li va fer diu clarament que és record de la guerra dels set anys que va haver de suportar fins que no van fer papers. Suzanne va assolir l’estatus social que creia que necessitava. 

Va ser durant la temporada relativament tranquila immediatament posterior al fet que va dibuixar Utrillo en quatre retrats a llapis d’una  calidesa gairebé casolana. Mentre, anava practicant dibuix a base de nus femenins, el fill, la mare, tot en el clos familiar. La ruptura, estrepitosa, entre Suzanne i Miquel Utrillo es va produir a finals de 1892 quan ella va iniciar una relació apassionada amb Erik Satie, que li escrivia: “Mon cher Biqui, impossible de rester sans penser à tout ton etre, tu est en moi toute entière; partout je ne vois que tes yeux exquis, tes mains douces, et tes petits pieds d’enfant…” Utrillo va renyir també amb Satie i va marxar cap a Chicago a temptar la sort a l’Exposició Universal de 1893. Poc després, Suzanne escoltava la frase d’Edgard Degas que li va servir d'impuls decisiu en la seva carrera d’artista: “Benvolguda, vostè ja és un dels nostres”.

El record de la guerra dels set anys és el retrat d’una dona desgrenyada, malagradosa i malhumorada que Utrillo retrata sense cap pietat. Tampoc no se la va estalviar Toulouse-Lautrec quan va pintar Suzanne Valadon com La buveuse ou Gueule de bois; de fet, Utrillo s’hi emmiralla. En canvi, Toulouse-Lautrec n’havia pintat un altre retrat de bon tracte que va titular com Madame Suzanne Valadon, artiste-peintre. Segurament a Utrillo també li hauria agradat fer una cosa així però no hi va ser a temps. La ruptura va ser definitiva, sense reconciliació possible. Llavors Suzanne ja vorejava el reconeixement per part de Degas i d’altres. De no haver estat així potser hi hauria hagut, també, un segon retrat més amigable. És una de les hipòtesis d’aquella història…

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 17 d'octubre del 2009





| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
28 de gen. 2009

Retorn a Miquel Utrillo i Morlius


Unes impressionants fotografies de Rafael Guinart mostren l’enterrament de Miquel Utrillo Morlius. És el diumenge dia vint-i-un de gener de 1934, ara fa setanta-cinc anys, un migdia clar i assolellat. Només trenquen el silenci del seguici el soroll de les potes dels cavalls del cotxe fúnebre i les passes dels que l’acompanyen camí del cementiri de Sant Sebastià. Al pas pel Racó de la Calma el silenci es torna més sever, perquè Utrillo passa per darrera vegada per davant del que ha estat la seva gran obra a Sitges. Finalment, després de setanta-dos anys d’una vida inquieta, sovint difícil i acomplerta en la seva particular vivència de les arts, Miquel Utrillo i Morlius reposa per sempre a Sitges al costat de la dona amb qui va construir una llar i una vida de família.

Durant dècades Utrillo va viure una vida atzarosa. D’infant a adolescent va passar dues temporades a l’exili per causa de les idees liberals del seu pare, l’advocat Miquel Utrillo i Riu. Dels dies transcorreguts a Amélie-les-Bains en resten fotografies d’un adolescent que dibuixava i alguns dels seus àlbums. El 1880, exiliat de nou a París, alterna els estudis d’enginyer amb la vida bohèmia. Són anys d’aprenentatges de tota mena i de viatges per Europa. Entre 1884 i 1886 viu a temporades per Bèlgica i Alemanya.

Vers 1880, a la Societat Catalana d’Excursions, d’on ja és soci un actiu soci de divuit anys, entra en contacte amb Santiago Rusiñol i, per mitjà d’aquest, amb Enric Clarasó, Ramon Canudas i Ramon Casas. El 1887 treballa per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Bohemi i periodista a París de 1889 a 1892; el 1893-1894 malviu pels EUA fins que torna a París, on Rusiñol l’acull al Quai Bourbon i el 1895 el porta a Sitges, per primera vegada. Però Sitges encara no és un ancoratge definitiu.

Entre Barcelona i París, entre els 4 Gats i Pèl & Ploma, Forma i la direcció artística de l’Enciclopèdia Espasa, continua la vida transeunt i viatgera fins que el 1910 comença la gran obra de Maricel. El matrimoni amb Lola Vidal i Ribot el 1912, l’assentament definitiu a Sitges el 1913 i el naixement dels dos fills, Miquel i Joan, atorguen l’estabilitat familiar i afectiva a un personatge que, segons Carles Capdevila, semblava tocat d’un “halo enigmàtic”. Característica que no es devia a cap altra cosa que a la humil precarietat de les seves condicions de vida durant molts anys. Mai no va deixar de viatjar. Els paratges diversos d’Europa, EUA, Canadà i l’Àfrica del Nord queden incorporats a la seva biografia. Als seixanta-cinc anys va emprendre l’aventura del Poble Espanyol viatjant arreu de l’Estat, i al seixanta-nou encara se’l troba a Berlin, camí de Viena. Cansat però satisfet.

Molt probablement Miquel Utrillo i Morlius ha estat un dels catalans que ha acumulat més qualificacions professionals: crític d’art, pintor, promotor artístic, enginyer, periodista, decorador… La cèdula personal que l’Ajuntament de Barcelona li expedeix el 1907 l’acredita com a pintor, i l’any següent, com a “literato”. De personalitat proteïforme i d’esperit enciclopèdic mai no va ser home d’un sol ofici. Però les úniques constants que el caracteritzen des dels anys de la primera joventut són la curiositat científica i intel.lectual i la plena implicació en el medi artístic. La seva trajectòria vital i vocacional està guiada en tot moment per la dèria de l’art, de la intervenció en el medi artístic, des de la creació i des del coneixement.

Més enllà del llegat sitgetà, més enllà de la seva presència visible en moltes de les iniciatives artístiques empreses de Sitges estant o a Barcelona, Utrillo és un nom de referència inexcusable en els medis artístics catalans i hispànics, i un gran coneixedor de les millors col.leccions artístiques d’arreu. L’experticitat el va portar a elaborar informes, estudis i projectes concretats en major o menor fortuna. “Tot un ambient artístic català dels tres darrers quinquenis del segle XIX i de la primera dècada d’aquest gira a l’entorn d’Utrillo”, escrivia J. F. Ràfols el 1934.

Retornar a la seva figura és un exercici de redescoberta d’un home que, actuant sovint des de les bambalines, va esdevenir un dels homes més representatius del medi artístic de tota una època, des del que va treballar amb constància, amb convicció i sense defalliments. Ell ja deia que “la gràcia, el mèrit d’un ballarí de corda és que no caigui mai.”


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 24 de gener del 2009
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)