17 d’oct. 2009

RETRAT DE SUZANNE VALADON

Volia ser pintora. No és que no l’agradés fer de model; era bonica i havia provat sort en un circ però havia desistit després d’una caiguda. En néixer li van posar Marie-Clementine i el cognom era el de la mare. Totes dues van fer cap a París abans de la revolució de la Comune, i alguna novel.la evoca la trobada entre Louise Michel i la petita Marie-Clementine, Louise acariciant-li la galta i dient-li alguna cosa que la feia somriure. Després van venir dies de foc i de sang. Quan va deixar el circ i es va posar a fer de model per als pintors va decidir canviar de nom i fer-dir Suzanne, per bé que els més propers li continuaren dient Marie, i fins i tot “la terrible” Marie en determinades ocasions. 
Tenia quinze anys quan Pierre Puvis de Chavannes, de cinquanta-sis la va llogar de model per al Bois sacré i es va convertir en el seu amant. Més tard va posar per Renoir, Toulouse-Lautrec, Zandomenegui, Henner, Wertheimer, i d’altres. Un pintor català que era amic del seu amant i pare del seu fill, amb qui mútuament no es tenien gaire o gens simpatia, també la va pintar però en lloc de remarcar la seva bellesa o les formes del cos la va utilitzar per mostrar les freqüents desavinences de la parella (que ell mateix havia conegut prou) com a tema de pintura moderna perquè ella, que volia ser pintora, també volia viure la seva vida sense cap mena limitació que no fos la pròpia voluntat.


Va començar a pintar l’any que li va néixer la criatura, el 1883. De primer es va enfrontar amb ella mateixa; l’autoretrat no la va disgustar i el va conservar de per vida, de manera que avui forma part de la col.lecció d’art modern del Centre Pompodiu de París. El nen va créixer neulit i li va donar bastants disgustos, sobretot quan ja de petit va començar a beure a tothora i sense sense aturador. Van viure plegats tota la vida llevat de les estades que va haver d’internar-lo sanatoris i clíniques per desintoxicar-lo de tant d’alcohol com podia absorvir. Ell va començar a pintar al costat de la mare, que n’hi va ensenyar per allunyar-lo de l’alcohol i d'aquesta manera el tàndem Valadon-Utrillo va formar una mena d’unitat familiar sòlida i estranya; fossin quins fossin els marits i amants de Suzanne, Maurice sempre hi era. Quan Suzanne es va sentir malalta va cercar una muller per al seu fill i l’hi va casar amb la voluntat de no deixar-lo caure en una solitud que l’hauria consumit.
Volia ser pintora. Quan el 1889 va retrobar el seu antic amant i pare del seu fill se li va presentar l’ocasió per obtenir un cert reconeixement social i deixar de ser mare soltera. No va parar fins que va aconseguir portar-lo a l’ajuntament del districte per declarar i aixecar acta, una de les actes més llegides de la història de la pintura moderna. No sé si Miquel Utrillo hi va guanyar gaire reconeixent el fill de Suzanne Valadon, però la llegenda del retrat que li va fer diu clarament que és record de la guerra dels set anys que va haver de suportar fins que no van fer papers. Suzanne va assolir l’estatus social que creia que necessitava. 

Va ser durant la temporada relativament tranquila immediatament posterior al fet que va dibuixar Utrillo en quatre retrats a llapis d’una  calidesa gairebé casolana. Mentre, anava practicant dibuix a base de nus femenins, el fill, la mare, tot en el clos familiar. La ruptura, estrepitosa, entre Suzanne i Miquel Utrillo es va produir a finals de 1892 quan ella va iniciar una relació apassionada amb Erik Satie, que li escrivia: “Mon cher Biqui, impossible de rester sans penser à tout ton etre, tu est en moi toute entière; partout je ne vois que tes yeux exquis, tes mains douces, et tes petits pieds d’enfant…” Utrillo va renyir també amb Satie i va marxar cap a Chicago a temptar la sort a l’Exposició Universal de 1893. Poc després, Suzanne escoltava la frase d’Edgard Degas que li va servir d'impuls decisiu en la seva carrera d’artista: “Benvolguda, vostè ja és un dels nostres”.

El record de la guerra dels set anys és el retrat d’una dona desgrenyada, malagradosa i malhumorada que Utrillo retrata sense cap pietat. Tampoc no se la va estalviar Toulouse-Lautrec quan va pintar Suzanne Valadon com La buveuse ou Gueule de bois; de fet, Utrillo s’hi emmiralla. En canvi, Toulouse-Lautrec n’havia pintat un altre retrat de bon tracte que va titular com Madame Suzanne Valadon, artiste-peintre. Segurament a Utrillo també li hauria agradat fer una cosa així però no hi va ser a temps. La ruptura va ser definitiva, sense reconciliació possible. Llavors Suzanne ja vorejava el reconeixement per part de Degas i d’altres. De no haver estat així potser hi hauria hagut, també, un segon retrat més amigable. És una de les hipòtesis d’aquella història…

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 17 d'octubre del 2009





|  
Etiquetes de comentaris: , ,

0 comentaris:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)