9 d’oct. 2009
TARDOR A GIRONA
Retorn a Girona llegint els versos de Josep M. de Sagarra, Girona a la tardor que m’envia un amic poeta. Parlen de l’or de les fulles pels camins forans, de la pedra grisa i de la ciutat encesa. No són tòpics sinó els flaixos d’una ciutat que queda gravada en la poesia de Sagarra i en la dels poetes que l’han volguda fer seva assaborint-ne les tonalitats i les formes, la vida que s’escola com fa l’aigua del riu.
Així ha estat pels que hem pres part pel Passeig literari per Girona al XIV Festival de Poesia que organitza la Casa de Cultura en col.laboració amb la Càtedra M. Àngels Anglada. En Lluís Lucero ha volgut incloure al quadern de lectura que ha preparat per a l’itinerari un dels poemes que vaig escriure a Girona als anys noranta, quan la Devesa, la vista de les cases del riu, l’ampla façana de la catedral i el Pont de Pedra eren els meus punts cardinals.
També ho han estat el vespre de la lectura poètica a manera de jam-sèssion que he compartit amb la Mireia Vidal-Conte voltades d’un públic d’amics en ambient gairebé màgic. Hi ha tingut molt a veure en Roger Costa-Pau perquè ens ha introduït amb un poema de Joan Vinyoli que ha estat un sacseig per posar-nos a to, per si no ho estàvem prou …Un Festival de Poesia és, sobretot, un espai de trobada, de complicitats i de creativitat que a Girona es va acomplir amb escreix. Amb la sorpresa de saber que en Pep Solà té enllestida la biografia de Joan Vinyoli i lliurada a CCG Edicions per tal que la celebrem convertida en lletra negra sobre blanc, hi ha llibres que s’esperen com les mimoses al gener i com el cel alt de l’abril…
Els meus punts cardinals continuen al seu lloc. Tornàvem a deshora a prop del pont de pedra, indiferent a l’aigua i al paisatge que canvia a poc a poc pensant quant de temps fa que Girona forma part de les meves ciutats que no per poc visitades deixen d’estar incorporades al meu paisatge poètic
tardor daurada
asfalt capvespre càlid
en pedra grisa.
les fulles mortes
el cor espera àvid
amples deveses
ciutat encesa
no tant com la mirada
de descoberta
destil.len saba
els arbres d’un paisatge
vora de l’aigua
la nit estreny
els estels tenen son
la lluna abriva
temps de magranes
codonys madurs dolcíssims
la vida amarga
ni l’or ni l’ambre
només la nit de pedra
mira la lluna
nit adormida
dibuixo el meu somriure
a l’altra riba.
Potser perquè
sabia que havia de tornar-hi a la tardor, fa uns dies que anava escoltant la
versió de Les feuilles mortes amb la veu càlida i greu d’Yves Montand; una
cançó que sempre he relacionat amb Girona per allò de “l’or de les fulles” d’en
Sagarra. No hi he pogut tornar, aquest cop a la Devesa, i això ha fet que me
n’enyorés una mica més. M’he acontentat amb una habitació amb bona vista que em
mostrava la façana ampla i grisa de la catedral pensant en els versos escrits
amb el títol de la cançó.Tardor a Girona, amb versos nous...
La fotografia del recital és d'en Sebastià Goday, i la de l'habitació amb bona vista és de la Frèia Berg
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada