8 d’oct. 2009
RETORN A LA TERRA
L’avi d’en Joan era de Capellades. Quan ja havia complert els quaranta, casat i pare de tres criatures la guerra civil tocava a la fi. Va ser llavors, a l’octubre del 1938, quan el van mobilitzar i el van destinar a diversos aeorports on feia tasques de vigilància. En Joan explica que el seu avi mai no va entrar en combat i que dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el van detenir a Sant Julià de Vilatorta i el van conduir a la Seu Vella de Lleida, la catedral gòtica que després de ser caserna de soldats va passar a camp de concentració per a detinguts del bàndol republicà. Enmig d’unes condicions ambientals i sanitàries sinistres es declarà una epidèmia que va costar la vida a l’avi d’en Joan. El seu cos va anar a raure a una fossa comuna del cementiri de la ciutat sense que la seva vídua tingués temps material de reclamar el cos per retornar-lo a la terra que l’havia vist néixer.
Fins que fa cosa d’un any en Joan i la seva família va saber per casualitat que l’avi ja no era a Lleida. Ho va descobrir gràcies a l’article de Queralt Solé a la revista Sàpiens (maig 2008), Els morts oblidats: rastregem totes les fosses comunes localitzades a Catalunya, on dóna compte de 179 rases en les que calcula que hi podria haver nou mil cossos de soldats de tots dos bàndols. Seguint la pista i escorcollant arxius en Joan va saber que el cos del seu avi va ser traslladat de la fossa de Lleida al Valle de Los Caídos l’any 1965. Ironies de la vida, el botxí i les víctimes compartien el mateix indret de la memòria, glorificadora per a l’un i silenciada per als altres. Perquè el trasllat del cos de l’avi d’en Joan i de tants altres republicans procedents d’arreu de l’Estat es va fer d’amagat, sense avisar les famílies, ocultant que els utilitzaven per omplir una cripta immensa on no tots els familiars dels soldats que van lluitar al bàndol dels sublevats contra la República van permetre que s’hi enterrés els seus.
Des de que ho va poder comprovar en Joan només tenia una idea que va proclamar arreu: “Vull treure el meu avi del Valle de los Caídos”. Ho va explicar a Sàpiens (juliol del 2008), a la seva pàgina web, al fèisbuc, als mitjans de comunicació – on ha rebut respostes i ha constatat sensibilitats ben diferents- i als partits polítics amb representació al Congrés dels Diputats. Després d’una feinada ingent, d’haver superat tota mena de traves, inèrcies i negatives, dimecres a la tarda la Comissió Constitucional del Congrés va aprovar una proposició no de llei que demana al govern espanyol que elabori un cens de les persones enterrades al Valle de los Caídos, que faciliti tota la informació sobre aquests enterraments que sol.licitin familiars i organitzacions i que faciliti, igualment, el trasllat de les restes humanes quan les famílies ho demanin. Tots els grups hi han votat a favor llevat del Partit Popular. La proposició no de llei es debatrà al plenari del Congrés i, en el moment de la seva aprovació comença el compte enrere perquè es faci justícia i es compleixi amb l’esperit democràtic que inspira els principis de la memòria històrica.
Aquest és un tema que fóra apassionant si no fos que encara és una ferida de guerra oberta per a moltes famílies. La guerra civil espanyola i les seves conseqüències encara mostren nafres obertes que només es poden cauteritzar des de la claredat, la transparència de la informació i el respecte a les víctimes. Enterrar en l’anonimat ocultant informació i silenciant actes com el dels anys seixanta no porta enlloc ni contribueix al clima de la pau desitjada. “Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres”, rebla en Joan des del seu bloc (25.IX.2009. Quan s’hagin acomplert les demandes del Congrés al Govern i en Joan pugui portar les despulles del seu avi a Capellades s’haurà tancat un de tants capítols encara oberts de la guerra civil que, com tants altres, ha tardat massa en ser reconegut i resolt.
En Joan Pinyol i Colom és professor i escriptor, autor, entre altres, d’un volum de contes que ha fet les delícies dels lectors des de fa un parell d’anys, Pilota de set, guanyador del Premi Recvll de Narrativa 2007. La història que ha viscut hauria estat l’argument d’una bona novel.la, però en aquesta ocasió també la realitat ha superat la ficció amb escreix. Però segur que una de les millors obres d’en Joan haurà estat aquest Retorn a la terra escrit sense paraules al mur de la història.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 3 d'octubre del 2009
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada