29 de nov. 2010

DEL PAS DE LES FÚRIES A LA CIUTAT IDEAL. UNA TARDA AMB MÀRIUS TORRES


Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria guarda’ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Màrius Torres, La ciutat llunyana (fragment)

Mig per voluntat mig per atzar, passaré part de la jornada de reflexió entre amics amb els que recordarem i recitarem un poeta que, entre altres virtuts que el converteixen en una de les veus líriques més destacades del nostre segle vint, és un clar exponent de què va ser la derrota i què va significar mantenir la flama de la fidelitat a la terra i al país en els pitjors moments de la victòria franquista. Un país derrotat, la família a l’exili i Màrius Torres escrivint des del sanatori de Puig d’Olena amb esperances de vida cada vegada més minses. Fins que el desembre de 1942 la tuberculosi se l’endu als trenta-dos anys.
Màrius Torres va sentir la intensa i profunda fiblada de la derrota en un moment en què sabia que el seu futur estava “sembrat de sal”. Malalt des dels vint-i-cinc anys i des de llavors internat al sanatori d’on gairebé ja no va sortir més, el poeta mantenia una intensa correspondència amb el seu amic Joan Sales, soldat de la república i autor d’una de les millors novel.les del segle, Incerta glòria, i també amb el seus familiars, sobretot amb el seu germà, el polític Víctor Torres, i la germana Núria. Els poemes de Màrius Torres tracten de la vida i de la mort, de l’amor i de la música, de la seva humana condició de malalt que viu amb una intensitat i una consciència que trasllada a una dicció poètica tocada per un lirisme intimista i commovedor.
“Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!”... Res no és aliè al poeta que viu, estima i espera. La derrota, l’exili, la destrucció del país que l’ha vist néixer i créixer el converteixen en un poeta cívic i patriota que, per damunt de totes les maltempsades que li pateix i que l’envolten, escriu sobre els ideals i l’esperança. Quan tot el que l’ha fet viure ha quedat anorreat i aquella ciutat d’ideals que ell, els seus, la gent de la seva generació han volgut construir i continuar ha estat enderrocada pel pas de les fúries, Màrius Torres invoca de nou la fe i l’esperança que neixen des de ben endins del cor dels éssers : “Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure (...)  Desapareguda la ciutat que volien bastir, entreveu que
“més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser
 que ens envia, per sobre d’aques temps presoner
batecs d’aire i de fe.”
Dos poemes, “La ciutat llunyana” i “La galerna i el llamp, el torb i la tempesta...” són els més representatius del Màrius Torres cívic i patriota. Els valors que hi defensa són l’amor i la confiança vers el país i l’esperança,
 “la flor de l’esperança, minúscula i tenaç
 color dels nostres somnis, únicament hi resta!”
perquè la seva arrel és llarga i profunda i el poeta sap que encara que ell potser no serà a temps per veure’n la florida altres la viuran. És aquesta ciutat llunyana, reflex del que va ser un dia el somni de la ciutat ideal el “que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner / batecs d’aire i de fe.”
Sense l’esperança i sense la fe de Màrius Torres i tants d’altres que van mantenir l’alè de la Pàtria antiga aquest dissabte no hauria estat el dia de reflexió que marca la vigília de les eleccions al Parlament. Tot costa, i tot és difícil, però mantenir la dignitat i la voluntat de llibertat i de progrés són valors en els que ens reconeixem com a nació. Dissabte llegiré Màrius Torres, i diumenge hi pensaré quan vagi a votar, que ho faré a consciència.

(Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 26.XI.2010. Fotografia de l'acte d'Homenatge a Màrius Torres, Grup d'EStudis Sitgetans, 27.XI.2010, de Frèia Berg)
21 de nov. 2010

LA BIBLIOTECA I CAN FALÇ. DOS, I MÉS, DESPROPÒSITS


 Si ara es realitzés una auditoria d’infraestructures culturals a Sitges – una auditoria professional i neutral, no un encàrrec a un laboratori d’idees afí per fer dir el que convingui per a la propaganda de sempre – no aprovaríem. Deixo a part l’estat dels museus del Racó de la Calma, però cal no oblidar que Maricel de Terra està tan malament com l’edifici del davant; diria que pitjor, perquè quan fa vent volen les xemeneies i les teules i quan plou l’aigua es filtra pel terrat de la Biblioteca regalimant parets avall i endins. Maricel de Terra està en estat de precarietat malgrat la façana blanca i els dos salons de festes i esdeveniments,  sense els equipaments bàsics per a la seva conservació preventiva. Esperem que algun dia se’n presenti el projecte de restauració integral conjuntament amb un projecte d’usos culturals i patrimonials adequat a la seva singularitat, perquè de l’aventura de la Universitat Menéndez Pelayo (recorden?) al cap dels anys el balanç no és, precisament, de tot satisfactori.

Els dèficits infrastraestructurals i situacionals són diversos, però aquesta vegada prefereixo centrar-me en dues situacions que voregen els límits del que és la realitat cultural a Sitges de portes endins.


 La Biblioteca, que el 2011 complirà el seu setanta-cinquè aniversari, es troba en un evident estat de decrepitud davant de la indiferència de l’equip de govern. Ja no es tracta de la manca endèmica d’espai, d’un dipòsit condicionat amb les mesures bàsiques de conservació preventiva per a les col.leccions patrimonials, d’importància única; de llibres empaquetats des de fa un parell de dècades perquè ja no hi caben; de programes de digitalització i difusió inexistents; manca de mitjans de desenvolpament, dèficit d’horaris d’obertura al públic...  A Facebook hi ha un testimoni incontestable, la col.lecció de fotografies penjades per Carlos Ibáñez Conde que mostren el descrèdit de la propaganda cultural de Sitges. Quan es va inaugurar el bar Bacardí al Mercat Vell es va rentar la cara del portal de la Biblioteca perquè no desentonés, per bé que l’interior encara espera les reparacions que fa més d’un any es van anunciar. La Biblioteca, que és la infraestructura cultural de més abast social perquè és l’accés a la lectura, la informació i la formació per a tothom, no és una prioritat per a l’Ajuntament de Sitges, per bé que els principis del Manifest de la Unesco per a les biblioteques públiques són plenament vigents. Com tampoc no ho és la construcció del  edifici conjunt per a la Biblioteca i l’Arxiu que havia d’anar al parc de Can Robert amb terrenys adjudicats i projecte aprovat, no se sap ben bé per quina raó.

La darrera notícia sobre la Biblioteca té a veure amb una nova fase de la destrossa de Can Falç, propietat de la Diputació de Barcelona. La casa de l’hortolà, que tenia el sostre ensorrat per la incúria i la impunitat dels seus responsables i que era del segle XVIII,  ha estat enderrocada perquè amenaçava ruïna. Quin exemple de salvaguarda patrimonial per a la població i per als particulars propietaris de cases semblants, catalogades o no, del casc antic! El mateix podria succeir amb la masia de can Pere Mestre, a Can Pei, de propietat municipal, en constant procés de degradació constant en els darrers cinc anys.


La casa pairal dels Falç, a la Ribera, gelosament tancada i barrada des de que va morir la darrera persona de la família Dalmau ja fa una dècada, espera... què? Als terrenys de l’antic Flamboyant, que havien format part de Can Falç i que havien estat declarats zona verda i han estat requalificats per a l’edificació privada,  va pujant la paret de ciment de l’edifici de quatre plantes. A hores d’ara circula el que ha deixat de ser un secret: hi ha la idea – no se sap si amb projecte redactat amb més o menys discreció... – de traslladar la Biblioteca, provisionalment, a Can Falç construint a l’antic hort, un edifici de vidre... mentres no es fa l’edifici del parc de can Robert, si és que s’acaba fent. I també hi ha remors d’un aparcament subterrani sota l’antic Hort d’en Falç.  Pel seu significat històric i pel seu gran valor patrimonial Can Falç ni mereix ser un edifici en constant indefinició especulativa política ni cal destrossar el que queda de l’antic hort amb un aparcament ni el recinte amb un edifici de ciment i vidre. Per contra, caldria emprendre una rehabilitació del jardí, la glorieta i el xup transformat l’actual plaça dura, que es va pavimentar posant-hi de forjat l’antiga reixa del recinte.



 La Biblioteca i la situació de Can Falç són dos despropòsits que no mereixem i que demanen responsabilitat,  dedicació, informació i transparència  per part del govern local. Les infraestructures culturals de Sitges són deficitàries mentre que de propaganda n’anem sobrats.

(Una addenda. Aquest divendres al vespre hi ha convocada una reunió a l’Ajuntament en la que l’Alcalde vol explicar als membres de la Comissió de Cultura, entre altres,  les excel.lències del projecte Quàlia. Alguns dels convocats no hi assistirem. Després de l’allau mediàtica arran de la seva presentació pública al Pachà davant de quatre-centes persones considerem que ja no cal.  És a la Comissió de Cultura on cal informar dels projectes abans dels llançaments mediàtics. La desinformació i el secretisme com a norma no són la millor manera de procedir en termes de participació ciutadana. )


La fotografia d'un dels finestrals del pati de la Biblioteca és de Frèia Berg( 2008), així com la de les obres de can Falç (2010). La fotografia de la façana de Biblioteca és de 1936. El quadre de Santiago Rusiñol (1895) és part del paisatge desaparegut de Can Falç. 
13 de nov. 2010

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH. LA POESIA, LA TENDRESA



La copa buida omple de set el núvol.
El núvol, assaciat, vessa el buit dins la copa.
Equidistant de copa i núvol, jo, pluja i vi,
apàtrida, ignorant, perplexa, il·lusionada.

Cèlia Sànchez-Mústich, Llum de claraboia (1994)


De vegades no acabem de recordar com hem conegut els nostres amics perquè el temps esborra el que és prescindible, perquè el magma de la vida ens va amuntegant vivències i records o perquè arriba un moment que pensem que com que els coneixem des de sempre  no hi va haver una primera vegada. Res d’això no em succeeix amb la Cèlia Sànchez-Mústich perquè recordo com si fos ahir mateix quan i on ens vam conèixer i vam entaular la primera conversa. Havíem coincidit a les lectures poètiques que organitzava l’Àngels Cardona, que ha estat una de les persones que més va fer al llarg dels primers anys noranta per la poesia i pels poetes que recalàvem per Barcelona organitzant lectures i taules rodones sobre tot el que fos susceptible d’haver estat dit i tractat pels poetes.

Va ser a Pati Llimona del carrer de Regomir, un petit oasi revestit de centre cívic municipal, on vaig admirar per primera vegada la mirada blava de Màrius Sampere, on em vaig descobrir la cordialitat afectuosa de José Corredor-Matheos, on vaig compartir lectures poètiques  Maria Mercè Marçal i on vaig fer-me amiga per sempre de la Cèlia Sànchez-Mústich. La primera conversa, després d’una primera lectura compartida, va ser camí de l’estació de metro del Liceu. Cèlia era com ara, menuda i gràcil, amb veu de claredat de cristall. La conversa va ser de to greu i va esdevenir confidència. Al cap del temps vaig entendre-la millor perquè va evocar el que llavors m’explicava en un poema que ha guanyat el passaport d’eternitat de les obres atemporals

Alzeimer.
Aquest és el nom del meu rival.
Qui t'allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.


Després va passar més temps i Cèlia ha esdevingut sitgetana per vocació i per mèrits. L’un, el de l’amistat, i aquest és un fet que a hores d’ara es pot asseverar sense marge d’error. L’altre, per la seva activitat literària que té Sitges com a epicentre. Ella i Joan Duran han aconseguit una fita cultural de qualitat incontestable, com és la Festa de la Poesia que enguany celebrarà la cinquena edició. Aquest tàndem imbatible en originalitat i imaginació ha posat Sitges al nivell de les viles i ciutats poètiques de participació més cobejada. I en solitari, Cèlia va teixint la seva obra literària de narradora i de poeta. Com a sitgetana ha anat aplegant els darrers trofeus: el premi 7LLETRES (2008) pel recull de contes No. I sí; el Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia (2010) per A la taula del mig i fa pocs dies el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (2010) pel darrer poemari,  On no sabem.

Cèlia Sànchez-Mústich ha rebut un dels premis més preuats perquè és un guardó simbòlic de reconeixement, la Ploma d’Or de Sitges. Amb vuit títols publicats de narrativa i set de poesia ha assolit una brillant maduresa literària, ferma i consolidada al llarg d’una quotidianeitat en la que la vida i la literatura perviuen en continuada òsmosi.  És una obra amarada del goig de viure malgrat els embats de la vida, traspua una tendresa ferma i convicta que no renuncia als registres més crus de l’existència.

Als poemes de la Cèlia hi sovinteja un element que invoca amistat viscuda i compartida, com és una taula. Una taula parada que esdevé el cel de la terra:

El cel podria ser
Compartir una llarga taula
Amb tothom que he estimat.
Una taula il.limitada en el temps.
Estovalles de neu sota els plats
abundosos, música de cristall
a la salut de somnis
i una espelma entre els rostres
afamats de mi (...)

Els seus amics sitgetans hem brindat per la Ploma que celebra la seva obra literària, pel guany de la seva presència entre nosaltres, per l'amistati  per la seva poesia, que s’esdevé entre la bellesa i el miracle.
10 de nov. 2010

INSCRIPCIÓ FRONTAL PER A UNA BIBLIOTECA, de Rosa Leveroni



Tots sou rostres cansats: empal.lidíreu 
al lleu ventet polsós de molts infolis. 
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres 
encara us trairan? Què hi ha en els llibres 
que us pugui compensar d'aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni? 
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses 
afrosament semblants!... Deixeu que dormin 
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin 
a llegir cap endins, que els mots us siguin 
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin 
a confegir de nou la vostra vida.


Rosa Leveroni, 1941.


Avui s'ha acomplert feliçment la presentació a Barcelona de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni a la Biblioteca de Catalunya. Ella, que va viure en l'aiguabarreig constant de vida i literatura. 














 
| 3 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
7 de nov. 2010

ÁNGELES SANTOS, PINTORA


 El rostre és el d’una noia gairebé adolescent que mira amb ulls mig atònits mig sorpresos la vida que s’obre al seu davant. No sap que serà una vida llarga, contradictòria, dramàtica en alguns moments i amarga en d’altres, tranquila els anys en què la maduresa deixa pas a un anar fent acordat amb el ritme plàcid de les hores. La noia només viu el seu present en la certesa del que fa. Pinta. Tancada a la cambra ha explorat l’esguard davant del mirall i l’ha reflectit l’autoretrat, una de les primeres obres que apunta la trajectòria dels propers anys. El traç és segur; el contorn, definit; la influència de la Nova Objectivitat, palesa.

Nascuda a Portbou el 1911, la infantesa d’Ángeles Santos és la pròpia de les famílies que formen part del funcionariat de l’Estat i els trasllats són habituals; primer, per Catalunya i des dels anys vint a Salamanca, Valladolid, Ayamonte fins que recalen novament a Valladolid i passen les vacances a Portbou, amb la família materna. “La meva infantesa va durar molt de temps”, recordava. Sempre hi ha un jardí a la vida i en l’obra d’Àngeles Santos i el de Portbou va ser el primer. Hi va retornar els estius de la infantesa i de l’adolescència. De retorn a Andalusia o a Castella se n’enduia el color de la llum i la remor de la mar empordanesa. Les primeres obres són pintades allà o des del record. La tendresa amb què Ángeles Santos retrata els éssers i, en especial, les criatures, prové d’aquella felicitat primera.


 El 1928 és quan Ángeles Santos pinta l’autoretrat de la mirada clara, la visió atemporal de rostre femení d’una modernitat que va ser saludada pels crítics del moment amb motiu de l’exposició individual que va fer a l’Ateneo de Valladolid el 1929. Obsessionada amb la pintura i negada a tota altra cosa que no fos pintar es tanca a la seva cambra amb teles i pinzells. Pinta el que veu, el que llegeix, el que escolta. Els poemes de Juan Ramón Jiménez i els dels escriptors de la Generació de 1927 esdevenen llibres de capçalera. És llavors que el poeta Jorge Guillén saluda la seva obra amb una endreça premonitòria: “A Angelita, en el umbral de su pintura”. Des llavors crema etapes i abandona tot referent extern per pintar únicament amb la mirada interior. Els quadres no són altra cosa que els escenaris percebuts, somniats, interpretats per aquesta mirada. És llavors quan pinta Un món (1929), la seva obra més coneguda. És la representació de la construcció i del somni, la visió d’un món interioritzat i oníric, fragmentat, i enllaçat amb un univers on àngels i estels conjuguen els estats de l’ànima. El vers de Jorge Guillén “Los sueños van por la orilla de la sombra” constitueix el correlat d’aquesta introspecció expressada des d’un surrealisme en estat pur.


Des d’aquest estadi Ángeles Santos continua la introspecció plàstica derivant vers un expressionisme fosc, profund, esqueixat. És el reflex de l’estat obsessiu amb què viu i pinta, fins que una profunda crisi l’allunya per un temps de la pintura. Mentrestant, la seva obra triomfa a les galeries i exposicions. Superat aquest període, Ángeles recala a Barcelona amb la seva família, on entra en contacte amb joves escriptors i pintors dels anys trenta; entre altres, amb Emili Grau Sala, amb qui es casa el 1936. En vuit anys ha travessat els tres llenguatges artístics de la pintura del moment: la Nova Objectivitat, el Surrealisme i l’Expressionisme. Dels anys quaranta ençà l’obra d’Ángeles Santos transcorre entre els retrats i els paisatges. Després de Barcelona i París amb carrers i celoberts, Sitges es converteix en refugi, taller, habitatge. Mai no ha deixat d’expressar la poètica del seu entorn amb poques eines més que la seva mirada que transporta del paisatge a l’interior. I pinta... “Sempre hi ha un jardí”.



Va ser a Sitges, des de la Galeria Agora, on es va publicar la primera monografia sobre l’artista. Vam passar moltes tardes parlant al pis on ha viscut les darreres dècades, m’explicava la seva manera de pintar a finals dels anys vint: “Pintava amb la imaginació, amb la meva idea. Mirava del natural i em sortia tota una altra cosa”. Jo sabia que m’enfrontava a una biografia artística atractiva i complexa i vaig bescanviar el llenguatge tècnic pel llenguatge líric, que era l’única manera d’explicar a pintura d’Ángeles Santos.
Miro les darreres fotografies d’Ángeles, preses aquest estiu a Madrid per la seva amiga i galerista a Sitges, Àngels Pi. La mateixa mirada blava, la mateixa delicadesa de posat, el deix d’expressió infantívola, la ingenuïtat o la inocència amb què acara el pas del temps. Parla de Sitges i recorda els rostres i els jardins que hi ha pintat, el mar que li ha fet companyia, la mateixa mar que de petita contemplava a Portbou. Viu en el record del que l’ha construïda, la pintura, la vida esqueixada i finalment acomplerta. Evoca Sitges com una realitat viscuda els dies al taller que compartia amb Grau Sala; al darrer habitatge uns anys després. Ens queda el seu traç suau, la tendresa dels jardins i de les vistes del Passeig i del mar vistos amb una certa distància. “M’agrada endur-me un record d’arreu on vaig”, em comentava quan trevallàvem en els seu llibre. També ha d’estar bé guardar el record d’Ángeles Santos a Sitges.




Les obres reproduïdes d'Àngeles Santos són Autoretrat (1928) i Un món (1929). La fotografia correspon a 1935.
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,

L'ULTIMA ROSA


 En la darrera rosa, intemporal,
per sempre has clos la vida i els poemes
en una incertesa perdurable.
¿Parles de l'esperança
o és la mort, inexorable, que es perllonga
en un alè vellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre
que et porta de bell nou fins a nosaltres,
rere el jardí les roses de novembre
s'exposen a l'hivern, ingènuament salvades
per una paret d'heura i buguenvíl.lees.

T'agraeixo el consol de les paraules.
M'acompanyen, fidels, quan les invoco
en llargs passeigs per camins de crepuscle
dins del cercle tancat, al jardí d'ambre.



"L'última rosa" clou el poemari Jardí d'ambre (1998).
La fotografia, de Frèia Berg, recorda les roses de tardor a l'estació de Sòller.






 
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
5 de nov. 2010

ESTIC BEN SOL..., per R. M. Rilke

Estic ben sol. I ningú no entén
el silenci: veu dels meus llargs dies,
en el que no hi ha cap vent que clogui
el cel alt als meus ulls.
S'obre un dia rar a la finestra,
amb la ciutat al marge. Alguna cosa gran
jeu i espera. I penso: ¿Potser sóc jo?
¿A què espero? ¿On és la meva ànima?



R.M.Rilke, Poemes russos. Dos esborranys. 







Subscriure's a: Missatges (Atom)