29 de nov. 2010
DEL PAS DE LES FÚRIES A LA CIUTAT IDEAL. UNA TARDA AMB MÀRIUS TORRES
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria guarda’ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Màrius Torres, La ciutat llunyana (fragment)
Mig per voluntat mig per atzar, passaré part de la jornada de reflexió entre amics amb els que recordarem i recitarem un poeta que, entre altres virtuts que el converteixen en una de les veus líriques més destacades del nostre segle vint, és un clar exponent de què va ser la derrota i què va significar mantenir la flama de la fidelitat a la terra i al país en els pitjors moments de la victòria franquista. Un país derrotat, la família a l’exili i Màrius Torres escrivint des del sanatori de Puig d’Olena amb esperances de vida cada vegada més minses. Fins que el desembre de 1942 la tuberculosi se l’endu als trenta-dos anys.
Màrius Torres va sentir la intensa i profunda fiblada de la derrota en un moment en què sabia que el seu futur estava “sembrat de sal”. Malalt des dels vint-i-cinc anys i des de llavors internat al sanatori d’on gairebé ja no va sortir més, el poeta mantenia una intensa correspondència amb el seu amic Joan Sales, soldat de la república i autor d’una de les millors novel.les del segle, Incerta glòria, i també amb el seus familiars, sobretot amb el seu germà, el polític Víctor Torres, i la germana Núria. Els poemes de Màrius Torres tracten de la vida i de la mort, de l’amor i de la música, de la seva humana condició de malalt que viu amb una intensitat i una consciència que trasllada a una dicció poètica tocada per un lirisme intimista i commovedor.
“Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!”... Res no és aliè al poeta que viu, estima i espera. La derrota, l’exili, la destrucció del país que l’ha vist néixer i créixer el converteixen en un poeta cívic i patriota que, per damunt de totes les maltempsades que li pateix i que l’envolten, escriu sobre els ideals i l’esperança. Quan tot el que l’ha fet viure ha quedat anorreat i aquella ciutat d’ideals que ell, els seus, la gent de la seva generació han volgut construir i continuar ha estat enderrocada pel pas de les fúries, Màrius Torres invoca de nou la fe i l’esperança que neixen des de ben endins del cor dels éssers : “Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure (...) Desapareguda la ciutat que volien bastir, entreveu que
“més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser
que ens envia, per sobre d’aques temps presoner
batecs d’aire i de fe.”
Dos poemes, “La ciutat llunyana” i “La galerna i el llamp, el torb i la tempesta...” són els més representatius del Màrius Torres cívic i patriota. Els valors que hi defensa són l’amor i la confiança vers el país i l’esperança,
“la flor de l’esperança, minúscula i tenaç
color dels nostres somnis, únicament hi resta!”
perquè la seva arrel és llarga i profunda i el poeta sap que encara que ell potser no serà a temps per veure’n la florida altres la viuran. És aquesta ciutat llunyana, reflex del que va ser un dia el somni de la ciutat ideal el “que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner / batecs d’aire i de fe.”
Sense l’esperança i sense la fe de Màrius Torres i tants d’altres que van mantenir l’alè de la Pàtria antiga aquest dissabte no hauria estat el dia de reflexió que marca la vigília de les eleccions al Parlament. Tot costa, i tot és difícil, però mantenir la dignitat i la voluntat de llibertat i de progrés són valors en els que ens reconeixem com a nació. Dissabte llegiré Màrius Torres, i diumenge hi pensaré quan vagi a votar, que ho faré a consciència.
(Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 26.XI.2010. Fotografia de l'acte d'Homenatge a Màrius Torres, Grup d'EStudis Sitgetans, 27.XI.2010, de Frèia Berg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada