5 de nov. 2010
ESTIC BEN SOL..., per R. M. Rilke
Estic ben sol. I ningú no entén
el silenci: veu dels meus llargs dies,
en el que no hi ha cap vent que clogui
el cel alt als meus ulls.
S'obre un dia rar a la finestra,
amb la ciutat al marge. Alguna cosa gran
jeu i espera. I penso: ¿Potser sóc jo?
¿A què espero? ¿On és la meva ànima?
R.M.Rilke, Poemes russos. Dos esborranys.
el silenci: veu dels meus llargs dies,
en el que no hi ha cap vent que clogui
el cel alt als meus ulls.
S'obre un dia rar a la finestra,
amb la ciutat al marge. Alguna cosa gran
jeu i espera. I penso: ¿Potser sóc jo?
¿A què espero? ¿On és la meva ànima?
R.M.Rilke, Poemes russos. Dos esborranys.
3 comentaris:
Animula vagula blandula...
Així, quan el cervell ens fa imaginar que l'ànima s'amaga, ens trobem buits, gairebé absents de tot, quan tot és en nosaltres.
En el meu post d'avui també parlo de Rilke.