28 d’oct. 2010
JOAN SOLÀ, MESTRE DE CONVICCIONS
“Vi bo de Vinebre”. Ho deia a poc a poc, remarcant amb claredat totes les lletres. L’exemple era per deixar ben clara la pronúncia de les bes altes i baixes, d’explicar amb una frase col.loquial algunes de les variants consonàntiques del català. Nosaltres ens adonàvem que aquell professor jovenàs que en sabia tant parlava un català occidental viu i preciós i que el practicava amb ganes. Eren temps de morfologia, sintaxi, lexicografia i gramàtica històrica a tercer i quart de carrera. Teníem Joan Solà gairebé en exclusiva. Jo, que volia estudiar literatura i no llengua, patia les assignatures d’en Solà especialment. Però la seva bonhomia i la manera que tenia de desdramatitzar les dificultats i el temor dels exàmens ho salvava tot, de manera que jo anava passant les assignatures justet. En acabar els estudis vaig desar els llibres de filologia al prestatge de la certesa que no faria servir gaire més – els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana... – però que em feia goig guardar, i encara hi són. Temps després vaig anar retrobant en Joan Solà en diversos àmbits i, sovint m’agradava dir-li que em sabia greu haver-li sortit tan mala deixebla. I ell, indefectiblement, amb la seva sempiterna bonhomia i un punt de tendresa sorneguera m’asseverava que no tot ho era la filologia...
Joan Solà ha estat un mestre de la llengua catalana i un mestre de conviccions. Un home fort d’idees i principis, un patriota que ha sabut transmetre com pocs com l’estima i la valoració de la llengua amb la senzillesa de qui sap que sap perquè es planteja els dubtes científics i actua sense renúncies. Des de la tribuna de l’aula, dels mitjans de comunicació, dels llibres, de les activitats a l’Institut d’Estudis Catalans, ha sabut teixir un enfilall de complicitats, amistats i mestratge amb un estil ben propi i difícilment substituïble. Solà ha contribuït, i molt, a incrementar l’autoestima dels catalanoparlants, a defensar la llengua sense dubtes ni concessions i a treballar per al coneixement cientific del català en tots els àmbits de la seva especialitat, des de la recerca a la difusió. La seva bibliografia és extensa: estudis de lingüísics, de gramàtica i de lexicografia, les obres d’abast popular – Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)-; la dedicació a la figura i l’obra de Pompeu Fabra amb L’obra de Pompeu Fabra (1991 darrera edició) i amb la publicació de les Obres Completes del mestre juntament amb Jordi Mir; les entrevistes i el llarg conjunt d’articles d’opinió i difusió sobre temes de llengua a les pàgines de l’Avui, des d’on s’acomiadava la setmana passada, com un pressagi... Salvador Giner, president de l’IEC ha destacat de Joan Solà «la capacitat extraordinària de comunicar el coneixement científic de la llengua, amb tot el seu rigor però amb senzillesa, a la ciutadania». L'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009 va ser merescudament celebrat per tots els que compartíem amb ell els ideals i les conviccions en favor del català.
Per això no és d’estranyar que la seva mort hagi colpit l’opinió pública més enlla dels columnistes i dels opinadors circumstancials. La seva popularitat sorprèn en veure fins a quin punt les xarxes socials van plenes de comentaris, cançons, paraules d’agraïment i de record. Hi ha qui li ha dedicat el Rèquiem de Gabriel Fauré o l’ Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu amb veu i música de Raimon, i, encara, qui s’ho ha fet venir bé amb el Plou al cor de Joan Manuel Serrat. La de Joan Solà ha estat una mort sentida amb la sinceritat i la espontaneïtat de tants que l’han llegit, l’han escoltat i n’han pres coneixement i exemple. Jo he pensat en aquestes i algunes altres cançons, en el “vi bo de Vinebre” i en la sornegueria tendra, les seves ganes de viure i la seva constància, convicta i incondicional, en la defensa de la llengua catalana. En vaig aprendre molt, i tot el dia d’avui, ara que ja no em pot escoltar més com sento no haver estat una bona alumna, que li’n dono les gràcies. Perquè la filologia no ho és tot.
2 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Hi ha una veritat interior que és insubornable, perquè és la veritat que ve de l'Esperit, i que també es manifesta en l'esperit de la terra, la nostra terra. El mestre Solà li va ser fidel com el cavaller és fidel a la seva dama.
Un apunt emocionant, que voldria usar al proper programa de Lletres Ebrenques per homenatjar Solà.
Cada cop, Vinyet, que se'ns mort un personatge tan gran de les nostres lletres, tinc la sensació de "ens quedarem sols" "tots se'n van". Em va passar recentment amb en Triadú. I és que la llengua catalana els necessita tant, ens necessita a tots. Solà era un dels grans... donava un goig especial sentir-lo parlar amb la seua claredat sobre les dificultats del català arreu. Tinc la seua gramàtica a la biblioteca i la guardo com un petit tresor. Sí, un dels grans se n'ha anat... però visca per sempre més la seua llengua, la nostra.
Cada cop, Vinyet, que se'ns mort un personatge tan gran de les nostres lletres, tinc la sensació de "ens quedarem sols" "tots se'n van". Em va passar recentment amb en Triadú. I és que la llengua catalana els necessita tant, ens necessita a tots. Solà era un dels grans... donava un goig especial sentir-lo parlar amb la seua claredat sobre les dificultats del català arreu. Tinc la seua gramàtica a la biblioteca i la guardo com un petit tresor. Sí, un dels grans se n'ha anat... però visca per sempre més la seua llengua, la nostra.