24 de set. 2009

RETORN A JOAN VINYOLI

Un grup d’admiradors i lectors del poeta Joan Vinyoli s'ha reunit a Begur per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Begur és un dels indrets més presents en la seva obra. Quan el 2004 es va celebrar el I Simposi Internacional Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners ja es va comentar que la propera trobada vinyoliana podia ser allí. Cristina Badosa va presentar un paper mostrant com Begur havia estat “l’escenari de l’aventura interior” i enguay ha inaugurat l’itinerari poètic de Vinyoli per en aquella població.

Joan Vinyoli va tardar a obtenir en vida el reconeixement que mereixia com a poeta i traductor, tot i que era considerat i apreciat per un nucli de fervents admiradors. No va ser fins els darrers anys, fins que Edicions 62 li va començar a publicar els poemaris en aquells llibrets blancs, senzills, autèntics breviaris de la poesia catalana contemporània que han assolit la categoria d’objectes de culte. Des de llavors, els anys setanta, no he deixat de llegir-lo.

Vinyoli és avui un dels poetes més llegits i apreciats per les diverses generacions literàries, i ho proven dos fets. L’un és que l’Obra poètica completa que es va publicar el 2001 es troba completament exhaurida. L’altra és la participació al Simposi del 2004 de poetes de diverses generacions i tendències com Joan-Elies Adell, Feliu Formosa, Susanna Rafart, Vicent Alonso, Joan Margarit, Francesc Parcerisas, Lluís Freixes, Ricard Creus, Enric Casassas, Lluís Solà, Manuel Forcano o Antoni Defez, entre altres. O d’experts de diverses procedències, com Xavier Macià – editor de l’obra completa- , Lourdes Sánchez-Rodrigo – autora d’una excel.lent monografia sobre Vinyoli en llengua castellana, premiada per la UNED- o Sam Abrams.


Pep Solà, un dels impulsors del Simposi del 2004 i autor d’una biografia de Vinyoli que esperem que aviat surti en negre sobre blanc, m’envia una fotografia dels assistents a la jornada de Begur, situats al Mirador de poeta Joan Vinyoli. En Pep m’adverteix, és el paisatge del poema “Sunt lacrimae rerum”,

…És tard, és hora de tornar a Begur 
l’autocar que ens deixarà a la plaça. 
Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre. 
Cau la nit, la nit fantasmagòrica 
del rei Begur que senyoreja al castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa, 
del cel altíssim estelat. 
Tot giravolta com en un parc d’atraccions
però tu i jo vivim al botó de la roda 
on és imperceptible el moviment…



Fa uns mesos en Pep em va enviar una altra fotografia. És a Sitges, a les escales de la Punta. Al fons, la Ribera, les cases i només els primers espigons, potser a mig fer. És a l’hivern, o a la tardor; els homes van abrigats i un d’ells porta un barret i les senyores jaquetes d’abric llargues. Joan Vinyoli, el segon a l'esquerra, seu entre dos d’ells sense barret, amb les ulleres, galtaple encara i fent mitja ganyota perquè el sol del migdia reflecteix a les ulleres rodones de pasta fosca. És un home ben diferent del que vaig conèixer a casa d’en Juan del Solar, amic i company de feina a l’editorial Salvat on tots dos traduïen de l’alemany i llegien Rilke. Vinyoli apreciava molt Juan, un peruà que parlava un català delicadíssim en veu baixeta, afectuós i atent, i li havia dedicat diversos poemes. El vaig veure per darrera vegada caminant a poc a poc pel carrer de la Palma del braç d’en Juan que l’acompanyava a l’estació, entristit, gairebé enfurismat per la mort de Clementina Arderiu. Juan del Solar va marxar uns anys més tard al seu país, malalt inguarible, però Joan Vinyoli ja no ho va saber.

Sovint m'he preguntat quan va ser que Vinyoli va escriure uns versos en que fan referència a la malvasia i a Sitges. Formen part d'un poema moral i existencial que colpeix per la  seva intenitat,

"... No crec en mi però no em deixis.
Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,
dann trink du Malvasier.
Caldrà que anem a Sitges
i prop les barques, ajaguts, veurem l'església blanca;
no tot és mort. Fes-me el favor de creure,
no pas en mi, de creure
que le coses per mi són per ser dites,
que jo encara assajo
de dir-les amb paraules difícils de trobar,
que quan les trobo ja no hi ha les coses
i em quedo sol..."

Entre una imatge i altra, la distància de mitja vida i d’uns poemes on la vida es mostra completa, rotunda i amarga fins a la nostàlgia. Vinyoli ho podia haver escrit tant a Sitges com a Begur,

La remor del mar 
és bona sempre: les barques acompanyen”…
12 de set. 2009

Amb Joan Vinyoli, aquesta tarda...















Hoste meu, dorms a la galeria; 
canten ocells però no et desperten:
tu sempre vetlles i veus
la pluja verda, l'alba roja,
la fruita d'or, el falcó reial.


Tu ets el pastor que vaga
solitari, de nit.
M'he desullat de tant mirar-te,
m'has emboirat de solitud.


Ombres, feresa, vent,
són la teva parla.
Volen orelles en sentir-la,
la penya es torna riu.


De genolls he caigut,
flectat segueixo invisibles passos:
no he d'assolir-te mai.
Ressono tot com el buc ple d'abelles.


Joan Vinyoli
Llibre d'amic
1977


Amb motiu del 25è aniversari de la mort de Joan Vinyoli aquesta tarda, a Begur, se celebra un acte d'homenatge amb ruta literària, taula rodona i recital de poemes.
M'hi afegeixo amb el darrer poema del LLibre d'amic, que tantes vegades rellegeixo.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
11 de set. 2009

CARTA AL DOCTOR ROBERT

Benvolgut doctor Robert,

M’hi he pensat força abans d’escriure-li aquesta carta tal dia com avui, a les envistes de l’Onze de Setembre. Des de fa uns anys, a Sitges hem consolidat el costum de dedicar-li l’ofrena floral de la Diada pel que vosté significa com a símbol de la Vila i del país: un sitgetà amb arrels a Campdàsens nascut a Mèxic pels avatars de la vida familiar, un gran patriota catalanista cívic i pacífic, enèrgic i convençut.

Només pel moviment del “tancament de caixes”
( “D’empleats i dropos
no en mantindrem més
que han tancat les caixes
tots els botiguers
)
i per la manera amb què va defensar el que significava n’hi havia per fer-li un monument, perquè va preferir la dimissió amb dignitat en lloc de propiciar l’embarg injust contra qui més contribuïa a les arques estatals. No cal dir que les comparacions amb els temes d’actualitat són més que odioses.

Sempre m’ha agradat el seu perfil de gran professional de la medicina amb unes arrelades conviccions cíviques que el van conduir a la política. Regeneracionista convençut, es va decantar obertament pel catalanisme en un temps en què el panorama polític l’ocupaven els dos partits espanyols, el conservador i el liberal, i s’anaven repartint còmodament l’alternança de govern. La irrupció del catalanisme els va incòmoda, com encara els ho és avui, tot i que amb el temps han anat canviant de noms. El rebuig que el catalanisme els causava prou que ho va experimentar vostè a les sessions del Congrés dels Diputats. En aquells moments el catalanisme era novetat a les Corts – “estamos aquí y vendran más”, va profetitzar Domènech i Muntaner… - i enguany, més d’un segle després, ja no és novetat però els problemes d’encaix de Catalunya amb l’Estat són encara més difícils i complexos. Quan La Veu de Catalunya de l’abril de 1902 el va acomiadar ho va fer amb la definició que feia justícia a la seva trajectòria, la del “gran sembrador de la idea catalanista”.

És per això que celebrem l’Onze de Setembre dedicant-li l’ofrena floral. A més, a Sitges, gràcies a l’alcalde Cartró, el monument erigit per subscripció popular va “Aguantar ferm” els intents de destrucció i de fer-lo desaparèixer de la memòria col.lectiva. Ens hauria quedat, això sí, el Saló de Sessions –una joia modernista, vitralls inclosos – que ens va regalar juntament amb els discursos del dia de la seva inauguració l’endemà de la Festa Major del 1900. Són un compendi de política municipal catalanista en el que, amb una sensibilitat personal i artística exquisides i defugint tot romanticisme, va reivindicar per als municipis autonomia, recursos propis i capacitat d’acció dins del context de la nació pròpia: “Municipis poderosos per sa riquesa, per sa cultura i per son treball donen origen a una nació també poderosa; però tots aquests organismes, fins els més senzills i humils, porten encarnada, a més, una cosa que els fa més grans: la idea de la pàtria o, més ben dit, la mateixa pàtria”…

Des d’aquest setial privilegiat, doctor Robert, ha contemplat l’evolució del segle i la vida col.lectiva dels sitgetans, que han estat de tots colors. I ha vist com tot ha canviat molt i nosaltres també hem canviat molt. Ha canviat la fesomia de la Vila, del terme i la del país, amb els guanys col.lectius i problemes que continuen essent endèmics. Aquest és un Onze de Setembre difícil perquè més enllà del terrabastall d’una crisi que varia no pocs paràmetres del medi econòmic i financer, tenim el futur del país entrebancat per un Estat que no compleix els pactes ni respecta l’autonomia i ens escatima tot el que pot i més; per uns governants erràtics i ineficaços; per una classe política que ha portat l’Estatut que hem votat als tribunals i en fa munició dialèctica, i perquè la crisi més gran és la dels valors, com els de la política i la seva aplicació pràctica en la vida col.lectiva i quotidiana. És un compàs d’espera, doctor Robert.

Mentrestant, el que ens queda és l’aguantar ferm. Jo encara no sé si el ram que li haig de portar serà de clavells o de flors de la temporada, però el que sí que li asseguro és que ho faré de molt bon grat. I que sigui per molts anys…


Publicat a "El Marge Llarg" , L'Eco de Sitges, 12 de setembre 2009
6 de set. 2009

LES LLETRES, LA TERRA. RECORD D'ISIDOR CÒNSUL

Atès que la vida m’ha fet animal literari…” Rellegeixo aquesta confessió d’Isidor Cònsul al seu Tractat de geografia dies després del comiat en el que familiars i amics el vam acompanyar en el seu darrer destí. En sortir ens donaven una rosa, vermella. La tinc damunt la taula, encara, i quan s’esfulli guardaré els pètals dins de les pàgines del Tractat de geografia.

Aquest va ser el seu tercer llibre de creació, publicat en forma de dietari com els dos anteriors, Cinc estacions (1998) i En nom del pare (2004). I en guardaré alguns per al llibre de contes que ha de sortir aviat, Ànima de bolero, que fa esperar el bo i millor d’una voluntat expressiva i narrativa viscuda i sentida a consciència.

Entre les hores lliurades a l’activisme literari viscut i practicat com a professor, crític i editor successivament i com l’home d’acció intervencionista en la societat civil literària i cultural, fos com a secretari general del Centre Català del PEN Club de Catalunya o com a membre del consell de redacció de Serra d’Or, Isidor Cònsul havia covat una passió narrativa que donava a conèixer amb comptagotes però que no deixava dubtes de la seva vocació. Malalt de càncer i batallant fins els darrers moments havia enllestit els contes, havia emprès una biografia de Jacint Verdaguer i mantenia la il.lusió dels seus projectes literaris que havien anat agafant força a mesura que la malaltia l’havia apartat de l’activitat editorial. Es reconeixia, i li agradava dir-ho, com l’animal literari en què la vida l’havia convertit i vivia la seva condició a pler.

L’Isidor Cònsul va ser un home profundament vinculat al país i a la seva més elemental representació física, que és la terra. Ell que, en rebre la notícia de la mort de la Maria Mercè Marçal, nascuda com ell a les terres de Ponent, es va arribar fins els conreus de fruita que s’estenen entre Seana i Ivars on, diu, va “respirar una estona el seu aire i vaig donar el condol a la terra." Només un home com l'Isidor, amb un tan profund sentit de pertinença a la terra en el més atàvic sentit, podria obrar d'aquesta manera.

Tractat de geografia és la seva topografia personal convertit en literatura. La Plana d’Urgell, Cervera i la Segarra, Espés, els pics i les muntanyes que va freqüentar practicant l’excursionisme i els viatges cosmopolites per mor de la literatura, de les reunions del PEN Club i de l'Editorial Proa i de les trobades d’editors i traductors propiciades per la Institució de les Lletres Catalanes, lInstitut Ramon Llull o per l’Instituto Cervantes, són els escenaris per on desfila una vida lligada a les lletres. Impressionen l’evocació de la infantesa i la joventut, dels ancestres familiars, de la vida rural a les comarques de Ponent de no fa pas tantes dècades; l’aiguabarreig d’històries no sempre protagonitzada per personatges de primera fila; els records de l’adolescència de postguerra; la presència convocada de Frida Khalo a Mèxic, Jehuda Amikhai a Jerusalem, de Jorge Manrique a Garcimuñoz, de Puixkin a Moscú, de Petrarca a Arezzo i Ovidi a la vil.la dels seus amors a la vora del Tíber...Isidor Cònsul era molt més ric, encara, en geografies i ens les hauria descrites i primfilades si hagués marxat tant d’hora i tan de pressa.

Dels anys del PEN Club, on tots dos formàvem part de la Junta, ell de secretari i jo de vocal, em resten els dinars setmanals a l’antic restaurant de l’Ateneu Barcelonès en companyia de Jordi Sarsanedas, que era el President, i de Joan Rendé, Agustí Pons i Maria Mercè Marçal, entre altres, amb discussions i acords, amb complicitats acomplertes, amb discrepàncies més de forma que de fons. Després hem compartit taula al consell de redacció de Serra d’Or durant més d’una dècada per on ha desfilat la literatura contemporània més recent i els esdeveniments literaris més remarcables fins el passat mes de juny, en què em comentava l’esperança d’esdevenir malalt crònic i, així, qui dia passa any empeny, anar esquivant la gravetat i els paranys de la malura.

“Al final va perdre, però la tenacitat de la seva lluita va ser una altra mostra de la rebel.lia que l’habitava, de la tossuderia del dret a no rendir-se i de la força del resistent tranquil que s’arma amb la certesa de les pròpies conviccions.” Ho va escriure per a Maria Mercè Marçal, i, sense saber-ho, va traçar el seu millor autoretrat dels darrers dies.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5 de setembre del 2009


Subscriure's a: Missatges (Atom)